Finançament comú, maltractament singular

Fa uns quants mesos, m’estrenava a la secció d’opinió de VilaWeb amb un Mail Obert que portava per títol “Una metàfora perfecta de què és i com funciona Espanya”. Llavors parlàvem d’una proposta de quitança d’una part del deute autonòmic per part del Ministeri d’Hisenda espanyol. Es tractava de l’escenificació d’un hipotètic compliment –que, en realitat, era un incompliment– d’un pacte entre el PSOE i ERC, obligat per l’aritmètica parlamentària, que feia referència a una problemàtica concreta de Catalunya (també de les Illes, però, sobretot, també del País Valencià). Aquest acord, no obstant això, s’havia de dissoldre en un inevitable cafè per a tothom i, d’aquesta manera, no solament arribava amb els terminis que s’hi havien pactat molt més que caducats, sinó que esdevenia, fins i tot, contraproduent per als nostres interessos. I, per a acabar de reblar el clau, aquesta circumstància era aprofitada per la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, virtual candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques andaluses, que s’han de fer la primera meitat d’enguany, per a –en un habitual càlcul opac, que només té com a justificació el desvergonyiment– presentar la seua autonomia com la que més se’n beneficiaria (sense que, d’altra banda, els resolga cap problema d’arrel, simplement com a propaganda electoral).

Doncs bé, aquesta setmana n’hem tingut un déjà-vu, però aquesta vegada amb el sistema de finançament, que, d’altra banda, òbviament, va plenament lligat al deute autonòmic. I la conclusió és que podria copiar aquell article (no solament el títol), canviant-hi “deute” per “finançament”, i seria exactament igualment vàlid. Així funcionen les coses. Una metàfora perfecta de com funciona Espanya, una altra vegada. 

Perquè la història s’ha repetit exactament igual. I fa molt que només es repeteix com a farsa, perquè, en la tragèdia, ja hi estem instal·lats permanentment. Així, doncs, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que ja fa campanya per a les eleccions andaluses que tindran lloc d’ací a pocs mesos, ha volgut donar compliment a un pacte amb ERC, incomplint-lo, una vegada més, en tots els aspectes, de manera que torna a ser, fins i tot, contraproduent i, al final de la correguda, voilà, ha barrejat els potets, de manera que ha pogut tornar a presentar Andalusia com la més beneficiada de les boletes, tot i que, és clar, torna a no solucionar tampoc cap problema estructural d’aquell territori. 

Recordem, tanmateix, un parell de coordenades, per tal de ser-ne més conscients, de l’obscenitat de tot plegat. En primer lloc, el sistema actual de finançament fa tretze anys (tretze: repetesc) que està caducat. La seua legislació diu que s’ha de revisar cada cinc anys. És a dir, pel camí de tota aquesta caducitat, el sistema s’hauria d’haver revisat un parell de vegades. En segon lloc, el pacte signat entre el PSOE i ERC parlava explícitament de concert econòmic i, així mateix, quan, en teoria, es posàs en marxa aquesta reforma pactada –que, com és evident, no ho farà mai–, ja hauria incomplit els terminis pactats negre sobre blanc en un parell d’exercicis. En darrer lloc –ara per ara–, com que el pacte simplement és un altre peix al cove de sempre, i només representa la cessió –cessió: hi insistesc– d’un parell de punts de la recaptació de l’IRPF i de l’IVA –òbviament, la clau de la caixa continua en mans de l’estat–, que, per descomptat, s’amplia amb cafè per a tothom, torna a resultar que, per a nosaltres, catalans, valencians i illencs, una altra vegada és, fins i tot, contraproduent. 

Perquè, com sempre –i com a arrel–, a Espanya és dogma de fe el que ells en diuen igualtat; per això nosaltres hem d’estar en el règim comú, i el sistema que se’ns aplique ha de ser el mateix per a tots. Eixa és la teoria, però la realitat, prou que ho sabem, no hi té res a veure. Ens diuen que els nostres problemes s’han de resoldre dins del finançament comú, però la realitat és que els nostres problemes provenen d’un maltractament singular que ens aplica Espanya. És molt fàcil d’entendre que, si la nostra situació és particular, no pot tindre una solució global. L’exemple més clar, en aquest sentit, és Madrid: tot i estar ultradopada pel sistema, ens hem de fer càrrec, ara també, de la part que els correspon del cafè per a tothom. És a dir, encara ens toca pagar més part d’aquest ultradopatge. 

Recordem també alguns paràmetres més: els valencians som l’autonomia amb menys finançament per capita de fa dècades. Això ha fet que siguem també els més endeutats per capita. Així mateix, som –també– l’única autonomia aportadora neta de solidaritat, tot i estar clarament per davall de la mitjana de renda. Solidari… què? De fet, en aquest indicador, no hem fet més que caure. Segons un estudi de l’IVIE –gens sospitós de separatisme–, l’infrafinançament és la causa principal per la qual hem perdut posicions en la taula de riquesa relativa, de manera que ara som els que fan dotze del total de dèsset més dues ciutats autònomes. Si l’any 2000 la nostra renda mitjana era un 95% de l’estatal, ara no arriba al 85%. I caient, és clar. La demarcació d’Alacant és la quaranta de cinquanta-dues. La nostra riquesa mitjana és la meitat que la madrilenya. Etc.

I com hi ha reaccionat, la política valenciana? PSOE i PP, reproduint literalment els argumentaris enviats des dels carrers madrilenys de Ferraz i Génova, respectivament. Com és lògic. Però, i Compromís? Malauradament, igual, tot i que també era esperable –una altra vegada malauradament–: felicitant-se per l’acord en els mateixos termes que el govern estatal, amb un matís més Sumar que no PSOE, si es prefereix. No sé quantes vegades he repetit aquest clam en el desert: si ni tan sols amb una catàstrofe com la gota freda de l’octubre del 2024 el valencianisme polític amb representació institucional no és capaç de plantar-se per una condonació del deute i una reforma del nostre finançament que, almenys des de la legislatura 2011-2015, és un compromís del sistema institucional espanyol (ni tan sols gose plantejar que Compromís parle del seu programa electoral fins al 2019: concert econòmic!), qui ens defensa, als valencians? Ara com ara, econòmicament, com en tantes altres coses, ens trobem orfes. I, sincerament, no ho entenc. I, més sincerament encara, quasi m’estime més no entendre-ho.