Ferran Mascarell: “Estic descontent amb els partits, estan massa centrats en si mateixos”

Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1951) ha estat una peça clau en les polítiques culturals a Barcelona –va ser regidor del ram entre el 1999 i el 2006, amb Joan Clos de batlle– i a Catalunya –conseller durant uns quants mesos en l’ocàs del primer tripartit, i després entre el 2010 i el 2016, amb Artur Mas de president. Més endavant, encara va tornar a ser regidor a Barcelona, aquesta vegada a l’oposició, per la candidatura de Junts que encapçalaven Quim Forn, llavors a la presó, i Elsa Artadi. Ara diu que no se sent representat ni pels socialistes ni per Junts, tot i que encara ha de decidir què votarà. Acaba de publicar Barcelona. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions), on repassa la història de la ciutat i proposa “un programa cívic” per a la capital del país.

—“Barcelona ha de reescriure sobre el vell pergamí.” Què voleu dir?
—És una de les característiques elementals de les ciutats. Una vegada, a Zimbàbue, em van voler ensenyar la cantonada fundacional de Harare, la capital. Era del 1850. Harare no havia estat reescrita: era pràcticament la mateixa. En canvi, hi ha ciutats amb dos mil anys d’història que han hagut de treballar l’ús dels llocs, dels espais, de les memòries. La Biblioteca de Catalunya comença en una cambra d’un antic hospital el segle XV; d’allí, va al Palau de la Generalitat i després torna a l’Hospital de la Santa Creu. Barcelona és una ciutat tancada en si mateixa durant gairebé dinou segles: els espais s’han reescrit moltes vegades.

—És una qüestió orogràfica o urbanística, doncs. El relat també s’ha de reescriure?
—També. Quantes vegades aquesta ciutat ha partit pràcticament de zero? Sempre recordem el 1714, però el 1640, també. Del moment francès del 1809 en parlem menys, però també. El 1939, no cal dir-ho. I podríem anar més enrere. Aquesta ciutat va ser islàmica durant cent anys. Fem massa presentista la literatura sobre la ciutat. Ara tenim la referència dels jocs olímpics i tenim sensació de decadència. Si la ciutat es mira així no s’entén. Barcelona és una ciutat de refundacions llargues, que funcionen quan la gent interpreta bé què s’ha de refundar. Hi ha aquell llibre de Francesc Martí Jusmet i Eduard Moreno, Barcelona, on vas? Sempre he pensat que hauria de ser: Barcelona, on et portem? Perquè les ciutats arribin a un lloc, les hi hem de portar. Quan els ciutadans abandonen aquesta convicció, la ciutat pateix. Ara passa això.

—Demaneu de recuperar i d’actualitzar tres pilars de la ciutat: catalanitat, mediterraneïtat i republicanisme.
—La mediterraneïtat és més aviat un factor subsumit als altres, però té a veure amb una determinada mirada de l’espai públic, amb la tradició festiva i popular. La catalanitat és el nexe que ara la ciutat troba a faltar. Menys aquests últims dos segles, la catalanitat ha estat el nexe que ha permès de construir, a través d’uns valors centrals en la dinàmica social, els moments de progrés més interessants, i superar els més complexos. I a Madrid solen dir: “En aquesta ciutat, l’alcalde és el rei.” Això, aquí, no ho diríem mai. Aquesta ciutat l’ha feta la ciutadania.

—Què vol dir que s’han d’actualitzar, aquests tres principis?
—S’han d’adaptar a les circumstàncies internacionals i a les locals. La idea de capitalitat és essencial. Un dels problemes de Barcelona és que no juga més enllà de l’àrea metropolitana. El turisme o l’habitatge no el resoldrem sense una mirada de país, sigui de vuit milions o de deu. La capitalitat no pot ser la cocapitalitat espanyola: Madrid juga nou contra un, en termes d’inversió, de presència institucional o d’iniciatives. Ara torna a circular aquesta idea de fer la connexió africana amb un eix que vagi per Irun i Madrid. En canvi, ni els catalans mateixos no hem reivindicat gaire que cal relligar Barcelona amb Bilbao a través d’un eix pirinenc de gran velocitat que ens permeti de capitalitzar tot un node de mercaderies.

—…
—En un dels últims debats que vaig fer com a regidor, vaig demanar a l’alcaldessa què tenia a dir sobre la saturació permanent de la AP-7, i em va dir: “Això no és cosa nostra.” En aquestes coses és on s’observa si hi ha idea de capitalitat o no. Si no és cosa teva com entren i surten els ciutadans de la teva ciutat… Si per entrar o sortir de Barcelona amb un tren de Rodalies no saps mai a quina hora arribes o a quina hora te’n vas, per més que sàpigues que tindràs una pensió, la teva vida no té prou benestar. Això la ciutat ho ha d’agafar com una qüestió pròpia.

—Més enllà de les infrastructures, què vol dir, concretament, evitar de ser una cocapitalitat espanyola?
—Pensar-nos com la capital d’un país i d’un estat que sigui aquell que Catalunya necessiti. L’estat espanyol no serveix bé a Barcelona ni a Catalunya. L’actiu de Barcelona és bàsicament el conjunt del territori català. No cal renunciar a ser una referència econòmica de l’estat espanyol: el problema és ser-ho sense poder polític. El PSC no ha jugat mai a fer de Barcelona la capital de Catalunya. Maragall s’hi va acostar amb la idea que allò que convé a Barcelona és allò que convé a Catalunya i allò que convé a Catalunya convé a Espanya. Doncs bé: fins ara, a Espanya li ha semblat més important què convenia al DF madrileny que no als catalans. Fa quaranta anys que sento a parlar del corredor mediterrani, de l’amplada europea, de l’ampliació de l’aeroport…

—Voleu dir que és impossible que Barcelona prosperi si qui la lidera no té netament una convicció nacional catalana.
—Absolutament. L’espanyolisme ha mirat d’estirar tant com ha pogut, amb rendes o amb fiscalitat, però mai no s’ha centrat a donar a Barcelona les dinàmiques que necessitava. Les muralles del segle XIX no les va enderrocar l’estat, sinó la gent. Hauríem de recuperar la idea dels anys deu o vint, en què la societat catalana del noucentisme i la Mancomunitat parlava de la Catalunya ciutat. Es reclamava que el país tingués els mateixos elements de modernitat que el país: la carretera, el telèfon i la biblioteca.

—Hi ha batlles que critiquen que avui els debats i els canvis a Barcelona van a molta més velocitat que no a la resta del país.
—És exactament això. La Catalunya ciutat volia envair lentament la resta del país amb les virtuts que ja tenia Barcelona. Per les vies que sigui, s’ha de produir una metropolització del país. Hi ha una sèrie d’àrees metropolitanes: Reus-Tarragona, Girona-Figueres-Roses, Girona-Olot-Banyoles… Barcelona hauria de ser la inductora que totes anessin a la mateixa velocitat i en la mateixa direcció. Això reclama unes altres polítiques de comunicació que les que ens ha ofert l’estat. De Girona a les Terres de l’Ebre s’hi hauria de poder anar en una hora i mitja. En un país que vol tenir una prosperitat raonable no pot costar cinquanta minuts entrar amb cotxe a Barcelona i cinquanta minuts sortir-ne. L’estat espanyol concentra la riquesa al DF madrileny i, si això no es trenca, Barcelona i Catalunya patiran sempre. Una nació sense un estat al darrere patirà sempre.

—Més enllà del paper de l’estat, Barcelona no ha pecat de manca de planificació?
—Aquest país ha planificat molt. Tenim un parlament que bàsicament planifica i uns partits molt idealistes en termes de projecte. El problema és un altre: que els costa concretar. Històricament, hem gastat massa energia discutint-nos amb l’estat i els seus aparells públics. Sé, perquè ho he viscut en el camp cultural, que la concentració dels ajuts públics ha traspassat molts equipaments de Barcelona a Madrid: les galeries d’art, els grans centres culturals, entitats privades que podrien ser aquí si l’estat hi hagués advocat amb la mateixa intensitat. Aquesta acumulació fa que acabem traient aquesta mena de conclusions: “Potser som nosaltres que no ho fem bé perquè no posem el focus on toca.” La qüestió és que, quan ho vam enfocar bé, durant el procés, ho vam rematar malament, i quan remates malament la feina davant d’un estat, ho pagues.

—El president Salvador Illa i el batlle Jaume Collboni no se n’adonen, d’això que dieu, o tenen un projecte exprés de provincianització?
—L’alcalde Collboni ha agafat el programa històric del PSC i el remata. Construir una ciutat amb mitjans relatius és lent. No hi ha grans novetats: hi ha pacte amb la societat civil i el món empresarial, es van acabant el MNAC, l’estació de la Sagrera, tot allò que s’havia d’acabar. El programa del PSC dels anys vuitanta el reconec en les coses que ara s’acaben. El president Illa fa una cosa diferent: aporta una idea de tranquil·litat o de normalitat, i crec que no ens ajuda gaire perquè no tensiona una societat que hauria d’estar en tensió. Parteix de la idea que el procés ho va aturar tot, però, de fet, el procés ha estat l’únic moviment polític que ha plantejat una alternativa seriosa. El gran problema és que Catalunya es mou entre dos eixos, l’espanyolista i el catalanista. L’espanyolisme té una mirada general sobre l’estat amb una dependència estructural del DF madrileny. I no parlo en termes nacionalistes.

—I doncs?
—Parlo dels instruments públics necessaris perquè una col·lectivitat visqui bé. En pots dir “societatcivilisme”, republicanisme o estatisme. La societat catalana té greus dèficits de discurs sobre si mateixa perquè estem emparats per una determinada idea d’Espanya. Ara ens sembla que hi ha matisos entre el PSOE i el PP, però a l’hora de la veritat sempre acaba guanyant el qui és més partidari de mantenir les coses tal com estan.

—No sé si us acabo d’entendre. Aquest PSC us sembla espanyolista, doncs?
—Em sembla que la política d’estat que fa, sí. No dic que la faci amb els arguments profunds de les ideologies més conservadores de l’espanyolisme, però la manera com entenen Catalunya i el seu futur… L’estat autonòmic és molt perjudicial per a Catalunya. Ja fa temps que ens en vam adonar, però ho és des del principi. Herrero de Miñón sempre em deia: “Vosaltres teniu dos o tres advocats pensant com s’ha d’articular cada cosa i nosaltres en tenim cinc-cents. Nosaltres sabem què s’ha de fer i vosaltres sempre n’esteu aprenent.” Ells tenen cultura de poder. Per què l’anarquisme arrela tant a Catalunya? Perquè aquí l’estat era una cosa llunyana, que molestava, cobrava imposts, enviava fills a guerres absurdes i feia venir la policia quan calia.

—També lamenteu la rigidesa administrativa.
—L’última reforma administrativa a Barcelona és de l’any 83. En plena explosió de les noves tecnologies, ens governem a la manera del segle XIX. Plenaris municipals, mecanismes feixucs, la gent es queixa que tot és lent, aconseguir una llicència és un drama… Això no pot ser, no hauria de ser així. Cal una sacsejada. La democràcia passa dificultats? Fem-la urbana. Comencem per les ciutats. Remoguem tots els instruments de participació.

—Hi ha un moment que dieu que les solucions dels problemes de la ciutat no vindran dels partits polítics, sinó d’una revolució d’esperit.
—Estic en aquesta línia, sí. Caldrà una certa reconstitució cívica. La Barcelona dels anys seixanta no la van dibuixar els partits de la clandestinitat, ni els espais dels quals jo era militant radical a la universitat. La ciutat la va transformar una colla de gent que se la va carregar a l’espatlla i va anar fent. És allò que Robert Hughes explica quan ve.

—Les coses han canviat molt. Ja fa dècades que s’han legalitzat els partits. Ho dic perquè, venint de vós, em va semblar una posició gairebé antisistema.
—No sóc gens antisistèmic, jo.

—Per això. Em va sobtar que algú que havia participat en els partits com vós en fes una esmena tan forta.
—Perquè si em demanen de què estic més descontent, he de respondre que dels partits polítics. Estan massa centrats en si mateixos i poc en l’exterior. He viscut moments en què no era així. No sóc gens antipartits, però si això no canvia malament rai. L’última cosa que realment m’ha fet una mica d’il·lusió va ser la Crida. Allà hi havia un principi: l’objectiu de la independència necessita gent de dreta, d’esquerra i del centre. Si algú es creu que l’esquerra tota sola, sense acords amb el centre-dreta democràtic català, pot aconseguir la millora de l’autogovern o la independència, s’equivoca.

—Hi ha res que hagi estat responsabilitat vostra, en el decurs de la vostra carrera política, de la qual estigueu, també, descontent?
—[Riu] Moltes coses, francament. Estic content de moltes coses, també, i en podria fer una llarga llista. Ara, estic descontent d’una cosa fonamental: els qui hem intentat que la cultura tingués, en aquest país, una centralitat en termes d’importància econòmica no ens n’hem sortit. La desproporció de les inversions que hem dedicat a la cultura és tremenda. Si la cultura, en el sentit global de tot allò que articula una mirada humanística, també la ciència, estigués més fonamentada, el català no patiria com pateix, tot i que la qüestió de la llengua no es resoldrà si l’estat no hi té una actitud empàtica.

—No em referia a coses que no hàgiu aconseguit, sinó a errors que s’hagin comès, a coses que hàgiu fet malament.
—De coses que no he aconseguit, en sabria dir moltes… Coses que hagi fet malament? Sí, a la Generalitat vaig viure un període governamental en què la discrepància interna sobre les retallades no la vaig portar a l’espai públic. A Barcelona, no sabria dir coses que considerés que vam fer malament. Les que em van passant pel cap són coses en què vam lluitar molt.

—Una crítica que va guanyant adeptes: el govern de Joan Clos, del qual éreu regidor, i després el de Jordi Hereu, no van saber o no van voler anticipar-se en la gestió de les conseqüències negatives dels jocs olímpics.
—Amb l’alcalde Clos hi vaig discrepar i hi vaig tenir un conflicte important sobre el Fòrum de les Cultures. Mal m’està de dir-ho, el Fòrum va ser un invent pràcticament meu que no va sortir com jo volia. El món de l’alta política ho va voler convertir en una cosa diferent. Havia de ser la continuació de les dinàmiques culturals iniciades a través dels jocs, però no en vaig quedar gens content. El 2006 vaig passar al govern de la Generalitat amb el president Maragall, en un govern que hauria pogut ser bo, però cada partit estirava cap a la seva quota. Per tant, aquells anys no són bons.

—Ho dic perquè generacionalment potser seria útil de saber, a parer vostre, quins errors es van cometre després dels jocs olímpics, mentre la ciutat es transformava.
—Els jocs es van gestionar correctament. La Barcelona postjocs, en canvi, no es va pensar gaire. Si els partits no pensen, la realitat no progressa. Si els partits no posen un projecte damunt la taula i la gent no el fa seu, la realitat pateix.

—Us en sentiu responsable, en la part que us pertoqui?
—Absolutament. Sempre m’he fet responsable de tot allò que he fet. Hi ha coses que em satisfan i coses que no. Estic orgullós de les biblioteques que té aquesta ciutat i aquest país, per exemple, i en canvi penso que els centres culturals tenen unes estructures de governança que no funcionen. També vaig intentar de posar ordre al MNAC i no se n’ha arreglat la governança. Ara, aquestes coses no s’han de prendre a títol personal. T’has de veure inclòs en les dinàmiques socials.