Fer fora l’ocupant

És perfectament lícit que el lector prudent es posi les mans al capdavant d’aquest títol provocatiu –incendiari, si es vol–, sota el qual repetiré arguments donats fa un munt de temps. Els que ahir es deien Ferran, avui no es nomenen Fernando, però n’hi ha que, com l’historiador Valls i Taberner, el febrer de 1939, a La Vanguardia Española, abjuren amb la boca petita o pel broc gros de la “falsa ruta” empresa a partir del 2015 i culminada amb el referèndum de l’1-O: són els que han pactat amb Espanya una nova fase de subjecció. Certament, en temps del 1939, s’administrava, per diputació d’Espanya, la misèria material, s’amuntegava terregada sobre la misèria moral, i s’afusellava gent al Camp de la Bóta; tot amb tot, i salvant les distàncies, des del 2017 podem parlar d’un “estat de postguerra”: l’enemic, que ens vol aixafats, es titula “pacificador”, amb un enterramorts com Salvador Illa (president amb els vots d’ERC i de la pseudo-esquerra espanyolista), mentre manté vius i intactes tots els instruments de repressió (llenya als resistents i crueltat amb els rendits) i de propaganda de falsa tolerància, gràcies a la connivència d’institucions col·laboracionistes (visita del rei de l’A por ellos a Montserrat i al Liceu, que van trobar –i trobaran– en acció els independentistes de combat) i a la impagable col·laboració de l’antic establishment independentista, que ara s’acontenta de col·locar peons en empreses estatals o de fer xerrameca de taverna al Congreso. Tota una política en país reocupat, si mai ho ha deixat d’estar. L’enemic no ens pot afusellar, certament, sempre que mantinguem les formes, administrem el que ens deixin, oblidem allò que volíem i, sobretot, renunciem a l’antagonisme.

Hi ha maneres, en efecte, d’extermini per passiva que poden ser igual d’eficaces: el cas de la llengua n’és l’exemple més palès. La cínica gosadia de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’esquetx “llatí”, i el paternalisme de l’esquerra comuna cap a una immigració tractada com un bloc de pobresa per estalviar-li el civisme indispensable amb la llengua i cultura del país que l’acull, demostren que l’estratègia de Ciudadanos ha calat fondo en el populisme banal del PSC i dels Comuns, ultra, amb la boca petita, de sectors de la mateixa ERC i de la CUP. Ara bé: que Junts, ERC,  la CUP i Òmnium es limitin a demanar explicacions a l’ajuntament de la capital de Catalunya, en comptes de fer fora a puntades de peu la senyora Gay, màxima i conscient responsable de la catalanofòbia erigida en ideologia dominant, revela una paràlisi inquietant davant la tempesta que ens està caient de totes bandes. (No n’hi ha prou de trencar una foto del rei al parlament, si no combatem els instruments de dominació quotidians.)

Sembla mentida, llevat que es formi part de l’statu quo regnant sota l’imperi de la repressió espanyola, que cap partit anomenat independentista hagi emprès una denúncia sistemàtica contra la campanya de propaganda antiindependentista dels mitjans de comunicació del nou ordre d’ençà de l’aplicació del 155. Així, n’hem vist que s’han especialitzat en la denúncia de les “debilitats” estratègiques del moviment independentista; altres que ens aconsellaven de limitar-nos a ser un comensal més en el ric assortiment democràtico-constitucional espanyol, perquè ja no som l’única solució als problemes reals del país; i encara n’hi ha hagut que ens consideraven “impurs”,  perquè, segons ells, hi havia manifassers que “s’aprofitaven” de la bona gent mobilitzada per aconseguir els seus tèrbols propòsits. No seré pas jo qui negui conxorxes entre el poder i els interessos particulars, després de saber de primera mà els llaços entre l’esfera pública i la privada, manegats per famílies, fills de famílies i nets de famílies, lligats als poders de tota mena; i, en fi, després de rebre les notícies d’aquells sous del nostre parlament, res no m’espanta, però la demagògia que carrega sobre l’independentisme els neulers de la puresa, en temps dels Villarejo, Fernández Díaz, Aguirre, Ayuso, Cerdán, o Montoro, produeixen, senzillament, basques.

Sabem que, tot plegat, és pura propaganda de cara als badocs que formen la base sociopolítica de la nova ocupació, perquè, fet i fumut, des del desembre del 2017, el moviment independentisme no ha sabut treure partit de la crisi d’estat que podia causar amb les seves victòries electorals contra el repressor de l’1-O, l’ocupant del 155, el dèspota de la Covid, el tirà dels fons europeus, i el falsificador del diàleg. Però els seus representants polítics van claudicar massa d’hora a la recerca d’indults, pactes i promeses, que no han donat cap fruit sinó la frustració (començant per mi mateix, que vaig pretendre, ingènuament, que algú entendria el paper que li tenia reservat el destí i, al final, va fer com aquell visitant que s’està una vida sencera a les portes de la llei i no gosa traspassar-les perquè un bidell n’hi ha barrat el pas). Vull dir que són, precisament, aquells mitjans de propaganda, com a part de la maquinària repressora d’estat, que s’han encarregat de ressuscitar cada dia el “fantasma” de l’independentisme i de treure’l en processó per exorcitzar-lo i dissimular la por que senten, no pas de la idea independentista en si mateixa, sinó de la materialitat de l’1-O, que no s’han pogut treure de sobre ni escombrar-lo de la Història. Per aquest motiu, els propagandistes de la nova ocupació s’hi estan molt d’analitzar les característiques internes del moviment que va donar lloc a l’1-O, d’estudiar i avaluar tot allò que proposava en un intent d’aprofundir la democràcia com no n’hi havia hagut cap altre en dècades a Europa; i per fer-nos veure –o dir-se a si mateixos, si fossin honestos– per quins set sous un moviment fresc, renovador i agosarat fracassa a l’hora d’esdevenir poder públic, universal i transformador. No ho faran, és clar, no és pas tasca seva: la propaganda de postguerra del 2017 els mana negar cap valor espiritual i material, individual i col·lectiu, local i universal a l’independentisme mentre oculten que només va vèncer la repressió ferotge. Com em deia un historiador abans-d’ahir, ens hauríem de fer creus que un 40% de la població encara es confessi independentista a les enquestes.

Però, és clar, dic jo, aquest 40% no és pas un miracle. El temps històric del protagonisme de gent desvetllada, que sabia què volia i va actuar per aconseguir-ho, ens va fer veure que els partits i les entitats (que no ho dirigien de debò) maldaven per cavalcar l’onada, però, arribat el moment de la veritat, van fer figa –tant se val la ideologia que traginessin. Amb silencis, renúncies i marrades, es van ficar a l’ull de l’onada històrica i, quan aquesta onada va rompre contra els esculls, aquells partits, aquelles burocràcies, aquells lletrats, van surar, miraculosament, deixant a la platja les restes de la tempestat històrica. Els hipòcrites propagandistes del nou ordre escriuen per fer creure als ingenus i desinformats que aquelles restes del primer naufragi eren les del moviment independentista en pes, però com que no ho són, d’ingenus, i sempre estan de guàrdia, actuen com si continuéssim en plena tempestat. Saben molt bé que aquells derelictes només eren les màscares de proa de la flota, i que els nous capitans manen vaixells de cabotatge –la càrrega i descàrrega dels farcells neoautonomistes–, però no tripulacions ardides com les de l’1-O: d’aquí el 40% de l’enquesta del CEO. Per aquesta raó, els més espavilats d’aquells propagandistes del nou ordre, sempre de guàrdia, lluiten per mantenir la flota embarrancada. La pena grossa és que comptin amb tants de còmplices i badocs.

És el torn de tornar a les arrels. Convertir espais de resistència de base en estructures fermes de poder autoorganitzat. Intervenir puntualment sobre la realitat a dibuixar estratègies de control. Refer el subjecte polític independentista. Aquesta vegada, però, haurem de saber preveure tot allò que farà l’enemic evitant que ell sàpiga què farem nosaltres.

Fins a fer-lo fora.