El fenomen Oques Grasses: claus d’un èxit sense precedents

Sens dubte, Oques Grasses és el grup musical del moment a Catalunya. La formació osonenca ha exhaurit, en qüestió de minuts, les entrades per als quatre concerts de comiat que farà l’any vinent a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. D’aquesta manera, igualaran el rècord d’un fenomen mundial, Coldplay, i arribaran a fer quatre actuacions consecutives al mateix recinte, amb un total de 220.000 espectadors.

Aquest esclat de la demanda d’entrades no té precedents en la música en català i s’escau quan Oques Grasses està en el punt culminant de la trajectòria, tot just una setmana després d’anunciar la separació. Quines són les claus d’aquest fenomen? Com han passat d’omplir un Palau Sant Jordi el 2023 a quatre estadis olímpics el 2026? En parlem amb el periodista i crític musical Jordi Bianciotto, el musicòleg i col·laborador d’Enderrock Sergi Núñez, el realitzador audiovisual i periodista Aleix Mateu i el músic Marc Parrot.

Un èxit transgeneracional

Una de les claus de la popularitat d’Oques Grasses és que han aconseguit d’arribar a un públic multitudinari d’unes quantes generacions. “Fan lletres profundes, però blanques alhora. Són optimistes, vitalistes i, per tant, aptes per a les criatures però també tenen certes capes de profunditat amb què un adult es pot sentir identificat”, explica Sergi Núñez. En la mateixa línia, Bianciotto apunta al fet que aquestes lletres emeten missatges molt universals i que pretenen fer sentir bé aquell qui les escolta: “A tothom li agrada participar d’això i s’acaben convertint en eslògans que la gent es tatua a la pell.” Això es veu en els concerts, on coincideixen grups de joves pre-adolescents, grups d’adults i, naturalment, famílies. Per contra, el fet que uns altres grups de gran impacte en català hagin tingut un discurs –tant musical com públic– marcadament polític els ha fet aspirar a uns grups de població més segmentats i no tan nombrosos.

Per Bianciotto representen la fusió de dues tradicions molt catalanes: la del cantautor i la de l’orquestra de ball. “Això interpel·la totes les generacions. A més, és una música fàcil, amable i agraïda, i es nota que hi ha una idea musical molt sòlida i una gent molt preparada al darrere”, diu. Ho demostra el fet que la majoria d’integrants han estudiat a l’Escola Superior de Música de Catalunya, excepte el cantant, Josep Montero, i el baixista, Guillem Realp.

El músic Marc Parrot, que va participar en la mescla del disc You Poni, també posa l’èmfasi en les lletres com un dels elements clau per a la popularitat intergeneracional del grup: “Són una barreja de coses poètiques però senzilles, que sonen directes i fresques i, a vegades, amb un punt d’humor i d’autocrítica. Malgrat que en algun moment podrien semblar autoajuda, realment aquesta combinació arriba i sona sincera.”

Evolucionar sense perdre les senyes d’identitat

Durant els quinze anys de carrera, el so d’Oques Grasses ha anat evolucionant progressivament. La formació es va presentar en societat optant per un so alegre i nítidament ballable, amb clares influències reggae, en què tenien molta importància els instruments de vent metall. Els tres primers discs –Un dia no sé com (2012), Digue-n’hi com vulguis (2014) i You Poni (2016)– són els grans exponents d’aquesta etapa.

El 2019, amb la publicació de Fans del sol, la formació muda la pell i abraça un so molt més pop, amb influències internacionals. “Ho capgiren tot. Agafen força referents internacionals, com l’artista belga Stromae, que crec que hi té un paper clau”, diu Núñez. Aquestes influències, pròximes a la música llatina i urbana que ha colonitzat el pop de masses aquesta darrera dècada, tornen a aparèixer a A tope amb la vida (2021).

L’eclosió definitiva arriba amb Fruit del deliri (2024), en què gairebé desapareixen els vents metall i s’hi incorporen més sintetitzadors i elements de música electrònica. “És un pas interessant, perquè ja no és l’orquestra de ball més tradicional i clàssica, sinó que s’adapta als corrents de la música urbana, de l’electrònica i de la modernitat. No és una proposta anacrònica”, afirma Bianciotto.

Amb tot, aquesta evolució tan clara en el so no els ha impedit de mantenir un fil conductor que els ha mantinguts recognoscibles per als seguidors. “Diria que el que canvia molt és la manera de vestir les cançons, però Josep Montero té una manera de fer les melodies que es pot reconèixer durant tota la trajectòria”, assenyala Núñez.

Aquestes melodies característiques, formades per frases molt curtes i canvis de to molt ràpids, han estat una de les marques del grup, juntament amb el timbre de veu del cantant i els seus falsets, sempre al límit del registre més agut. “En Montero és una persona que, quan la sents cantar, la reconeixes de seguida”, resumeix.

Un directe potent i exclusiu

Un altre dels pilars d’Oques Grasses han estat les actuacions en directe. “És un gran espectacle. Quant a producció, juga en una lliga diferent de la resta de propostes de pop en català”, diu Núñez.

Aleix Mateu, que va fer el documentari sobre l’actuació al Palau Sant Jordi de Barcelona del 2023, explica que el va sorprendre la potència del directe dels osonencs. “Quan fas un concert en un pavelló de les dimensions del Sant Jordi o en un estadi, ha de ser espectacular, i crec que ells ho aconsegueixen”, diu. En aquell moment, omplir el Sant Jordi amb 18.400 espectadors –que va establir un rècord absolut del recinte– es va interpretar com una fita històrica. Dos anys després, ha estat pràcticament diluïda.

L’espectacularitat i potència sonora del directe de gran format es combina amb moments d’intimisme i sensibilitat. “Em va semblar molt encertada la secció que fan en petit format, gairebé acústic, emulant un concert en un recinte menut i creant una energia col·lectiva i un ambient de comunitat que funciona molt bé”, afegeix.

Aquests instants d’intimitat originen moments de màxima emoció per als seguidors. “Recordo que, quan van tocar la primera nota de ‘La gent que estimo’, es va produir una exaltació i una emotivitat que no havia vist mai. La gent s’abraçava i plorava!”, relata Mateu.

A més, el fet que aquests darrers anys hagin reduït molt el nombre de concerts també ha contribuït a fer créixer l’expectació. “Han sabut alimentar aquesta idea que paga la pena anar-los a veure i aquesta sensació que no hi ha tantes oportunitats per fer-ho, que no són com altres grups catalans que toquen en un munt de festivals i festes majors i, si te’n perds un concert, pots anar a un altre”, diu Núñez. Aquests darrers dos anys, han actuat en directe divuit vegades. Sobre això, Marc Parrot considera un encert la política de fer pocs concerts i ben produïts, més que no pas fer-ne molts a un altre nivell.

Context de febre pels concerts

Per a Jordi Bianciotto, l’èxit incontestable d’Oques Grasses no es pot deslligar d’un context molt favorable als concerts de gran format. “Ho hem vist també arreu d’Europa i a l’estat espanyol amb la febre per artistes com Bad Bunny, Taylor Swift o Karol G, que han omplert estadis. Hi ha un auge general de la música en directe a gran escala”, diu.

Concerts tan populars adquireixen una dimensió social d’esdeveniment que retrata una època. Això origina allò que es coneix amb la sigla FOMO, acrònim de fear of missing out, és a dir, ‘por de deixar-s’ho perdre’. La necessitat de formar part de la multitud i de viure també aquests moments fa que tothom hi vulgui assistir, a aquests grans concerts. “És com una bola de neu. La gent veu que la cua creix i tothom comença a fer-se’n ressò a les xarxes i s’aboca ràpidament a buscar entrades”, diu Núñez.

“Veiem un augment dels aforaments de la majoria dels fenòmens pop o de les grans figures a uns nivells que no havíem vist mai. La música en directe abans era una cosa a què anaven els fans d’un artista, els coneixedors de l’obra i els melòmans. Ara, en canvi, hi va tothom, encara que potser no han sentit gaire cosa del grup. Però es contagia una ansietat col·lectiva que fa que la gent senti la necessitat d’anar-hi”, explica Bianciotto. Curiosament, aquest fenomen coincideix amb un moment en què el preu de les entrades per assistir als concerts també s’ha multiplicat.

Sigui com sigui, Oques Grasses establirà l’octubre del 2026 una nova fita de la música catalana, amb quatre concerts multitudinaris que serviran per a tancar un cicle de la història del pop del país.