Fantasmes de la hipermodernitat

"El que queda del socialisme és ben a la vista: un grapat d'ossos mineralitzats en institucions, amb la pell assecada d'unes sigles que no poden apel·lar als temps heroics sense vergonya"

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
15.03.2021 - 06:36
Actualització: 15.03.2021 - 07:36
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Us en recordeu, del proletariat? D’aquell fantasma nodrit de filosofia hegeliana? D’aquell ésser ideològic que mai no va existir, però al qual s’atribuïa una consciència que calia tanmateix desvetllar? I en nom del qual, o més ben dit, amb la suposada agència del qual es dugueren a terme revolucions sagnants i s’esclavitzaren països sencers durant dècades? Aquell espectre, que d’acord amb Marx recorria Europa l’any de gràcia revolucionària de 1848 i que André Gorz va acomiadar el 1980 en un llibre subtitulat “enllà del socialisme”, era l’esperit pentecostal d’una nova religió. Una religió que, com moltes altres, començà essent una secta abans d’emparar-se de l’estat i convertir la moral en preceptes, els preceptes en lleis i la legislació en una cotilla indiferent o fins i tot contrària a l’imperatiu fundat en la raó de les persones.

L’explotació del treball i les condicions de vida que Marx i Engels denunciaven en els centres de producció industrial com ara Manchester eren ben reals, com ho era el contrast entre la riquesa dels propietaris i la misèria dels treballadors concentrats als suburbis i reduïts al nivell de subsistència. Una realitat que interpel·lava la consciència europea. L’error –o l’encert, segons qui ho jutgi– del moviment obrer fou convertir la interpel·lació en l’incendi que havia de destruir l’enemic burgès i inaugurar la societat sense classes, on l’amor o si més no la solidaritat universal acabaria dissolent l’estat. Què queda del socialisme és ben a la vista: un grapat d’ossos mineralitzats en institucions, amb la pell assecada d’unes sigles que no poden apel·lar als temps heroics sense vergonya.

A l’època que Gorz deia adeu al proletariat, el filòsof Jean-François Lyotard definia la postmodernitat com la fi dels grans relats de futur. El col·lapse d’aquelles construccions encongí l’horitzó de les generacions que arribaven tard al miracle econòmic de la postguerra i que, trobant-se privades de futur, es desprenien també del passat. La lleugeresa històrica dels Estats Units temptava els europeus i la levitat s’estengué pel vell continent, que es desempallegà alegrement de referents culturals seculars. D’aquest “rejoveniment”, encetat ara fa un segle, d’antuvi en digueren “americanització” i més endavant “globalització”. Però el nom no fa la cosa i l’efecte s’acumulà amb els anys. Així és com Europa perdé insensiblement enormes dipòsits de memòria. Amb el passat dissolt i el futur desconvocat, no hi havia res més a fer que viure en un règim de temporalitat definida per l’ara i aquí.

A l’època que cercà de definir-se en la “vida líquida” de Bauman i la dimensió cool de la memòria, que Baudrillard comparava amb un fantasma a la retina, corresponen l’individualisme i la cura d’un mateix (Foucault). Noves subjectivitats de colorit divers i abundants matisos teòrics florien en l’espai abandonat pels grans projectes col·lectius. A Espanya la descompressió política del compromís coincidia amb la instal·lació del socialisme com a religió d’estat, amb la rosa com a signum del pacte entre l’antifranquisme sortit de les catacumbes i el vell poder imperial. Els pactes de la Moncloa marcaven la transició de l’esperit a la llei, de la comunitat de creients a la delegació dels articles de fe a la infal·libilitat del partit.

Actualment el socialisme viu en temps afegit, escurant l’ombra xinesa de l’esperança que un dia va projectar en la imaginació de les masses. Transformada la fe en cinisme, ja sols resten els fidels al sacrifici de l’intel·lecte, obligats a escanyar la raó diàriament. L’època dels líders taumatúrgics periclità amb els anys badocs de la postmodernitat, quan la gent trobava trencadores les pel·lícules d’Almodóvar i Madrid una Nova York amb tauromàquia. Vist des de la inclemència del present, el kitsch d’aquella època flonja resulta d’una puerilitat entendridora. Confonent la llibertat amb el consumisme, la postmodernitat comercialitzà la salvació social del jo, majorment a crèdit. La superstició era comparable a la compra de butlles per a garantir-se una eternitat confortable, amb l’avantatge per als medievals que l’objecte comprat no caducava.

Tot allò que un dia pogué semblar definitiu s’esmussà en topar amb la duresa del nou segle. El 2005, és a dir, poc abans de la crisi dels crèdits subprime que posà fi al miratge, Gilles Lipovetsky ja parlava d’un retorn de la modernitat elevada a l’enèsima potència. En aquesta hipermodernitat hi veia la consumació de la modernitat sota l’aspecte del liberalisme global, la comercialització general dels estils de vida, l’explotació al màxim de la raó instrumental i un individualisme rampant. Potser la part més interessant de la seva anàlisi era que s’anaven posant les bases d’un nou futurisme. La diferència amb el vell era que al futurisme renaixent hi mancava l’esperit de sacrifici. El futur s’havia arronsat, però no era pas mort. El movia una fe oscil·lant i inestable, amb alts i baixos segons les circumstàncies. La confiança abandonava les institucions i es liberalitzava. D’ençà d’aquella desregulació, ja no hi ha hagut prou fe per a bastir cap projecte social en comú. La fe s’havia fragmentat i n’hi havia tantes com grups d’interès a l’esfera pública.

En aquest sentit, és simptomàtic que als Estats Units, on la utopia (en realitat, ucronia) de la societat sense classes fou desplaçada per la utopia de la frontera com a espai transcendent, el caràcter universal del socialisme fracassés i el progressisme es configurés en termes de raça, gènere i sexe. La particularització de la lluita social en categories “naturals” o si més no invariables de les persones trenca amb la idea de fraternitat universal, substituint-la per fraternitats racials, sororitats de gènere i comunitarismes d’altres espècies. Amb la conseqüència que els avenços sectorials es compensen amb retrocessos generals. Per exemple, si en conjunt les dones han tingut un augment salarial superior al dels homes durant les darreres dècades, el salari real de la classe treballadora mesurat en poder adquisitiu s’ha estancat durant el mateix període. I al moment que les dones obtenen importants victòries simbòliques i el Congrés aprova el paquet d’ajudes socials més gran de la història (gairebé dos bilions de dòlars), els polítics no troben la manera d’apujar el salari mínim, que es manté en set miserables dòlars l’hora.

El perill d’estancament rau en la substitució d’avenços reals per victòries simbòliques i en la fossilització doctrinal com a instrument d’un fanatisme apoderat. Així com a la jerarquia del comunisme s’hi reflectia una aristocràcia invertida –el fill d’obrer manava molt més que no l’enginyer o el metge, suspectes per origen de classe–, a la fe hipermoderna també hi ha una jerarquia d’honor. Ara sumen els mèrits d’haver nascut, com deia Maria Mercè Marçal, dona,  de classe baixa i nació oprimida. I la puntuació encara és més alta quan a la tríada s’hi afegeix ser de raça homologada.

Com els dinosaures que encara invoquen la burgesia com enemic a extirpar, el feminisme lluita contra un espantall anomenat patriarcat. El patriarcat fou una institució arcaica que, com el proletariat –concepte igualment referit a la família romana–, ja no existeix. Amb prou feines trobarem encara la família en el sentit original dels esclaus i criats i per extensió tots els membres d’una llar, si no és sota l’aspecte del crim organitzat o a les altes esferes del poder, que en són la imatge simètrica.

Com tot allò que és inconsistent i manipulable, el patriarcat serveix per a bastir una ideologia. És comprensible. La gent té necessitat de descarregar les frustracions en algú i actualment no hi ha res tan aprofitable com l’home blanc, categoritzat així, pel color de la pell, en regressió hipermoderna a un essencialisme de tràgica memòria. Inevitablement, aquest home és masclista, car què faria el feminisme sense un enemic transcendental? I suprematista, perquè el ressentiment bé que ha de passar comptes amb la història. I en alguns ambients encara serà capitalista, car la propietat és un robatori i és lícit de robar a qui ha robat abans. Però aquests trets s’obren a múltiples possibilitats combinatòries i la fragmentació no té topall. Hi ha feministes de raça blanca i nació dominant ocupant llocs destacats a l’economia capitalista, feministes de nació dominant i raça no europea en feines subordinades, feministes de condició social privilegiada i nació oprimida de raça opressora, dones no feministes de classe baixa i raça subalterna, etc. Considerada de prop, la feminitat no serà un universal tan especiós com la humanitat inventada pels il·lustrats del segle XVIII? Aquella humanitat que la declaració dels drets humans ha consagrat sense cap conseqüència?

Entenguem-nos: en aquest article no hi trobareu cap mot contra l’equiparació salarial ni ocupacional de les persones del sexe que sigui, ni contra la protecció de les persones violentades o amenaçades, tant a l’àmbit públic com al domèstic. La intenció és observar que l’exhauriment de les fes catòliques de la modernitat obriren l’actual escenari de solidaritats sectorials i sovint sectàries, en el sentit de grups que sostenen una doctrina diferent de la d’altres grups. I també recordar que tota secta malda per institucionalitzar-se com a religió i que les religions miren de transformar en lleis objectives els impulsos subjectius que les feren sorgir.

Als processos de Moscou dels anys trenta, antics líders bolxevics de la revolució van inculpar-se de conspirar per restablir el capitalisme. Hi ha un feminisme que cerca d’extorquir confessions de masclisme “sistèmic”, de participació “objectiva” en el patriarcat, com deia el comunisme dels enemics de classe que no sabien que ho eren. Un dels moments més penosos de Sartre s’escaigué en una entrevista, quan sota la mirada fiscalitzadora de Simone de Beauvoir es declarà reu de masclisme. El martell de la burgesia, el denunciador del racisme i l’antisemitisme, el campió de l’anticolonialisme fins al punt d’exalçar l’assassinat d’europeus, el crític  implacable de l’imperialisme americà (però no del soviètic), el pensador que havia trencat amb intel·lectuals del calibre de Raymond Aron, Maurice Merleau-Ponty i Albert Camus abans que revisar el seu suport a la Unió Soviètica, acotà el cap davant De Beauvoir i s’inculpà de masclisme. La mateixa De Beauvoir que censurà les darreres opinions de Sartre, suposadament per protegir-ne l’herència intel·lectual. En una llarga entrevista amb Benny Lévy, el seu secretari i interlocutor dels darrers anys, el filòsof encetava una revisió del seu pensament i hi introduïa termes del judaisme i de la filosofia levinasiana. De Beauvoir i la família de Les Temps Modernes intentaren impedir la publicació de L’espoir maintenant, negant a Sartre el dret de revisar les seves idees i evolucionar enllà de la figura fixada. Sartre mateix es queixà a Robert Gallimard de l’absurd de la situació: “Compreneu si n’és de ridícul condemnar-me en nom dels bons sartrians?”

De la mateixa manera que l’església sartriana intentà d’ofegar la veu de Sartre, o que el Gran Inquisidor d’Els germans Karamàzov envià el Crist a la foguera, el feminisme corre el risc de promoure el ritual a expenses de l’esperança. No trobo cap exemple millor de la falsa moral d’avantposar el dogma a l’esperit que el refús de Viking Books a la traducció del poema “The Hill We Climb” d’Amanda Gorman feta per Víctor Obiols. Volen una traducció a cura d’una dona, activista i negra. Hiperrealisme de la correcció simbòlica. Tot i tractar-se , en principi, de poesia, és prou clar que la cosa no té res a veure amb la llengua. Malgrat tot, l’exigència és justa, car tampoc el desig de l’editorial Univers de publicar aquest poema de circumstàncies no té res a veure amb la literatura. Des del primer moment, el poema, la tria de poeta, el lloc de la declamació, la càrrega política i fins i tot l’interès en la traducció són aspectes d’una litúrgia. I en litúrgia, a diferència del pensament, els detalls són extremament rígids. Univers haurà d’acatar l’ordo missae i combregar amb la imposició tridentina de Viking. Però les vendes d’un catecisme simbòlic tan compacte com aquest bé valen una missa.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies