El factor Montanyà

L’aplec d’articles en forma de llibre li va bé, a la sostinguda feina del company Xavier Montanyà en aquest diari. El seu és un treball d’aprofundiment en les arrels històriques amagades i desateses des de fa dècades. Pagant-s’ho gairebé sempre ell, subratllo. El periodisme d’investigació és car: demana temps i periodistes rigorosos que no poden ser pagats de qualsevol manera, i els grans mitjans no s’ho poden permetre ara, ni ho volen permetre. XM ho ha fet en diversos mitjans, també televisius, més potents en finançament que aquest diari, però això ja fou en una altra vida, oi, Xavier? 

Per mi és un deu i fins un onze que aquest diari l’aculli, una mostra d’amplitud de criteris d’opinió i d’informació de la casa, que no és de pensament únic, cal dir-ho i recordar-ho. Montanyà és un republicà de sempre, no se n’ha fet amb el procés. Aquest dimarts vaig assistir a la presentació del seu llibre, editat i prologat per Assumpció Maresma, Contra el silenci i la impunitat, de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb, a la gran sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, i va ser una alegria comprovar que era plena de subscriptors d’aquesta casa. Com ells, valoro XM. Com ells, valoro formar part d’un diari que l’acull.

Estimo d’en Xavier la perspectiva analítica i el rigor en les investigacions, algunes de les quals han aconseguit canvis importants en els procediments jurídics espanyols, tan arreladament franquistes, respecte dels sumaris de tantes persones que la dictadura va malmetre i assassinar, com ara la reobertura del sumari del president Companys, que no és poca cosa. I més que en trobareu en aquest llibre, imprescindible per a sobreviure en la ignorància de la història tan ben alimentada des del post-75. No és que els historiadors i periodistes com ell no hagin fet feina, que n’han fet, i molt bé, sinó que la feina no ha traspuat ni en l’ensenyança ni en el saber comú. Per què, es demana XM, i la resposta, que comparteixo, és que la guerra i la dictadura, del 39 al 75, van tenir l’objectiu fonamental d’anorrear l’esperit republicà de dues generacions i el post-75 ho ha continuat. És l’anàlisi política i històrica més rellevant per mi dels últims anys. Els valors republicans, el fantasma del post-75 que calia esbandir.

Aquella és la Catalunya que vam perdre (i l’Espanya inexistent), la Catalunya estroncada. No és gens estrany que quan va començar a venir sovint, a partir dels anys 60, Rodoreda s’estigués ben poc a la capital i que a partir de primers dels 70 més aviat es decantés per Romanyà. L’alè, la substància, de la Barcelona de la seva joventut no hi era, havien estat anorreats a consciència. Eugenio Granell, un altre jove dels anys republicans, pintor surrealista gallec i membre del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), m’ho va dir en una entrevista, sense pal·liatius: “La guerra del 36 va ser una guerra contra la cultura”, en el sentit més ample, “hi havia vitalitat arreu, política, cultural, de projectes comunitaris, d’alegria i d’amistat, jo mateix, a dotze anys feia una revista amb els amics, contra tot això es va fer la guerra. 

El filòsof francès defensor de la igualtat de les intel·ligències, Jacques Rancière, em ve a tomb també. Montanyà creu com ell que les intel·ligències no són jeràrquiques. El seu treball ho palesa, sigui el motiu el refinadíssim i cultivat Josep Carbonell de l’Amic de les Arts en l’exili interior a Sitges, sigui l’activista llibertari Floreal Barberà que a França va salvar jueus i el 2001 va ser condecorat pel cònsol general a Barcelona en el monument francès als caiguts de totes les guerres que tenim a Montjuïc (ni idea en tenia).

L’època republicana demostrà a bastament la igualtat de les intel·ligències: analfabets que van escriure llibres, joves capacitats per ells mateixos per organitzar vagues ben conduïdes, illetrats autodidàctics formats en els ateneus populars, la llei de l’avortament més progressista, les dones lliures i harmonitzades pel seu compte, llibres, revistes, diaris, novel·les, grafisme, debats, tants referents que els col·lectius culturals a contracorrent van rescatant però que no ho fan les institucions ni els partits, ni l’escola, ni pensen fer-ho. República catalana, així? Home, dona, pensem-hi.

L’editora Maresma, ben conscient de la nostra història, que tracta XM des de fa quaranta anys, ha fet una tria excel·lent dels seus articles. Centrada en els custodis de la llarguíssima dictadura, una de les més duradores a Europa, dels països no soviètics sens dubte: el silenci i la impunitat. Editora i autor els analitzen i comenten en una conversa prèvia. Tot i ser lectora de sempre seva, no he parat de llegir des de dimarts mateix en tornar a casa, com si els articles fossin acabats d’enllestir, l’endemà dimecres el vaig acabar. M’agrada el seu llenguatge directe, sense floritures d’estil per fer-se veure, discret quan per força ha d’aparèixer la seva persona, un jo que ens representa a molts, col·lectiu, d’un acompanyament delicat als lectors que revela l’elegància d’esperit de XM quan parla del que vam perdre, implacable quan descriu els que s’han muntat la pel·lícula a favor i de quina manera els custodis de la dictadura tracten de “terroristes” els qui se li van oposar, fos el maquis Facerias o Puig Antich. El factor Montanyà. En llibre, encara s’aprofita més.