17.09.2023 - 21:40
DeNeen L. Brown · The Washington Post
Birmingham – El 15 de setembre de 1963, la dinamita va fer volar pels aires l’església baptista situada al carrer Setzè de Birmingham, a l’estat d’Alabama, als Estats Units. L’explosió va matar quatre noies afroamericanes que en aquell moment eren al soterrani de l’església per preparar els serveis dominicals. L’església va ser reduïda a runes, la dinamita va fer volar el guix de les parets i va fer caure la imatge de Jesús d’un dels grans vitralls.
Aquell mateix dia, el reverend Martin Luther King Jr. va enviar un telegrama al president John F. Kennedy en què es comprometé a promoure la no-violència entre els seus seguidors, però li advertí que, si l’atemptat no era perseguit amb contundència pel govern nord-americà, veurien “l’holocaust racial més terrible que la nació hagués vist mai”.
Seixanta anys després, mentre el país continua paint els assassinats recents d’afroamericans desarmats a mans de la policia i els legisladors de diversos estats fan passes per restringir l’ensenyament de la lluita pels drets d’aquesta minoria, a la ciutat de Birmingham es fa una setmana d’actes per commemorar les víctimes de l’atemptat i reivindicar-ne la reacció que va originar al moviment pels drets civils nord-americà.
“Després d’aquell fatídic 15 de setembre de 1963, la nostra ciutat i la nostra nació van haver de mirar-se al mirall i fer front als efectes devastadors de l’odi i el racisme”, va dir fa poc el batlle de Birmingham, Randall L. Woodfin. “Avui, seguint l’esperit de les quatre de Birmingham, continuem treballant per construir un país millor i honorar-ne el sacrifici.”
A les 10.21 del matí d’aquell diumenge de setembre, el pastor de l’església, el reverend John Haywood Cross, era a l’auditori del temple quan, de sobte, li va semblar s’havia posat de cap per avall. Després de l’explosió, va aixecar la vista i va veure vitralls i murs caiguts i una fumera tan densa que gairebé no podia reconèixer les persones que tenia a pocs metres de distància. Mentre la pols s’assentava, Cross va cridar als fidels que sortissin de l’edifici. Tot seguit, va baixar al soterrani a cercar els nens que hi havia en el moment de l’impacte, i va travessar un gran forat que l’explosió havia deixat.
Va ser allà que veure els primers ferits, molts dels quals caminaven ensangonats i desorientats. En la runa, ell i més gent van trobar els cossos sense vida d’una jove, i després de tres més. Eren Denise McNair, d’onze anys, i Carole Robertson, Addie Mae Collins i Cynthia Wesley, totes tres de catorze anys.
“Tots quatre cossos van ser trobats gairebé al mateix lloc, com si haguessin estat apilats uns damunt dels altres”, declarà més tard el pastor durant el judici del cas.
Quan Martin Luther King va assabentar-se de l’atac, va enviar telegrames a Kennedy i al governador d’Alabama, George C. Wallace. El demòcrata era un segregacionista acèrrim que, en el seu discurs d’inauguració com a governador de l’estat, havia promès “segregació ara, segregació demà, segregació per sempre”. A la carta, King va etzibar a Wallace: “Teniu a les mans la sang dels nostres infants.”
L’atac va sacsar la consciència del planeta i va fer créixer l’interès internacional pel moviment pels drets civils i els esforços per a posar fi a la segregació dels Estats Units. El bombardament tan sols era el darrer en un seguit d’atacs armats contra institucions afroamericanes a Birmingham.
Birmingham, aleshores, sovint era coneguda com la ciutat més segregada dels Estats Units; la gent sovint li deia “Bombingham” per la proliferació d’atacs amb explosius. Les esglésies afroamericanes arreu del sud havien estat objecte d’atacs de supremacistes blancs perquè eren considerades la base de la comunitat afroamericana, i l’església baptista del carrer Setzè sovint servia de seu de reunions multitudinàries pels drets civils.
El pastor d’una altra església de Birmingham, el reverend Frederick Lee, Freddie, Shuttlesworth, de l’església baptista de Bethel, havia emprès una campanya valenta per la igualtat de drets entre races. Shuttlesworth, membre fundador del Moviment Cristià d’Alabama pels Drets Humans, va convidar King i la Conferència Cristiana del Sud per als Drets Civils a afegir-se a la campanya a Birmingham.
El 2 d’abril de 1963, King va arribar a Birmingham. L’endemà, activistes pels drets civils van demanar l’autorització per a organitzar una marxa de protesta a Theophilus Eugene Connor, Bull, el comissari de seguretat pública de Birmingham.
Connor, un segregacionista fervent, va respondre: “No, no us concediré cap permís per a manifestar-vos a Birmingham. Jo, si cal, m’encarregaré de manifestar-vos a tots a la presó.” El 10 d’abril, un tribunal estatal va pronunciar-se contra la manifestació.
Dos dies més tard, Divendres Sant, King, Shuttlesworth, el reverend Ralph Abernathy i més de mil activistes van desafiar-ne la prohibició i van decidir de manifestar-se igualment. Pel cap baix cinquanta-cinc manifestants –incloent-hi King, Abernathy, i Shuttlesworth– van ser arrestats, i King va ser posat en règim d’aïllament. Va ser durant aquesta setmana a la presó que King va escriure la seva famosa “Carta des de la presó de Birmingham”, en què memorablement va dir: “Els oprimits no poden restar oprimits per sempre.”
El 20 d’abril, el doctor King va ser posat en llibertat sota fiança. Els dirigents dels drets civils van planejar més accions. Durant les setmanes següents, més de mil estudiants afroamericans es van reunir a l’església i van marxar pacíficament en una “Croada pels nens” al centre de Birmingham. Connor va ordenar que la policia i els bombers dispersessin els joves amb mànigues d’aigua d’alta pressió. La policia va pegar alguns menors amb bastons i va atacar-los amb gossos de patrulla.
Les fotografies de la brutalitat de la repressió van causar una onada internacional d’indignació. El 10 de maig, les manifestacions es van acabar arran d’un acord, anomenat la “la treva de Birmingham”, en canvi de l’eliminació dels senyals de “Només blancs” i “Només negres” als lavabos públics i les fonts d’aigua, la dessegregació de bars i restaurants, l’augment de l’ocupació afroamericana a Birmingham i la posada en llibertat dels manifestants pels drets civils empresonats.
Els segregacionistes blancs de Birmingham van respondre a l’acord amb una altra ràtzia d’atemptats violents. Entre els objectius, hi havia el motel A.G. Gaston, on el Dr. King sovint s’allotjava, i la casa del seu germà, Alfred Daniel King.
El 28 d’agost, més de 250.000 manifestants es van reunir a la famosa Marxa a Washington.
Dues setmanes després, el 15 de setembre, membres del Ku Klux Klan van col·locar una bomba de dinamita a l’escala d’entrada a l’església baptista del carrer Setzè.
“Va ser un acte clar d’odi racial”, va escriure l’FBI en un informe. “L’església era un lloc clau de reunió dels drets civils i havia estat objecte freqüent d’amenaces d’atacs.”
L’FBI va identificar quatre sospitosos principals, però durant anys no va fer cap detenció. El 1977, finalment, el cap del Ku Klux Klan, Robert Chambliss, va ser condemnat per l’atac i va ser sentenciat a cadena perpètua. Més tard, els membres del KKK Bobby Frank Cherry i Thomas Blanton també van ser condemnats a cadena perpètua. El quart sospitós, Herman Frank Cash, va morir el 1994 sense haver estat encausat pel cas.
L’endemà de l’atac a l’església, el president Kennedy va emetre un comunicat en què expressava un “sentiment d’indignació profund” i deia: “Tan sols si aquests esdeveniments cruels i tràgics poden obrir els ulls d’aquesta ciutat i aquest estat, si poden obrir els ulls d’aquesta nació a la injustícia de l’odi i la violència racial voldrà dir que encara no és massa tard per a unir el país cap al progrés abans no es perdin més vides.” Dos mesos més tard, Kennedy fou assassinat.
Més de 8.000 persones van assistir a l’enterrament de tres de les nenes: Collins, McNair i Wesley –per a la quarta, Robertson, es va fer una cerimònia separada. “Aquestes nenes, innocents i bellíssimes, van ser víctimes d’un dels crims més vils i tràgics que s’han comès mai contra la humanitat”, va dir King a l’enterrament.
“I, tanmateix, van morir de manera noble”, prosseguí. “Són les màrtirs d’una santa croada per la llibertat i la dignitat humana. I així, aquesta tarda, tenen alguna cosa a dir-nos a cadascun de nosaltres en el moment de la seva mort. Tenen alguna cosa a dir a cadascun dels representants de l’evangeli que han romàs en silenci rere la protecció dels vitralls. Tenen alguna cosa a dir a cada polític que ha alimentat els seus votants amb el pa sec de l’odi i la carn rància del racisme.”
I, amb veu retronant, continuà: “Tenen alguna cosa a dir a un govern que ha fet concessions a les pràctiques antidemocràtiques dels racistes del sud i a la flagrant hipocresia dels republicans d’extrema dreta del nord. Tenen alguna cosa a dir a cada afroamericà que ha acceptat passivament la segregació i que ha romàs d’esquena a la lluita per la justícia. Les seves morts ens diuen que hem de substituir la valentia per la precaució. Ens diuen que no tan sols hem de preocupar-nos de qui les va assassinar, sinó també del sistema –de la forma de vida, de la filosofia– que ha produït aquests assassins. Les seves morts ens diuen que hem de treballar sense descans per acomplir el somni americà.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
