Visitar una exposició és com obrir les pàgines d’un llibre. Al contrari que en una pel·lícula o en una obra de teatre, hi manes tu: fas el recorregut que vols per les sales de l’exposició; o, quan tens un llibre a les mans,  avances al ritme que decideixes. Llegim com volem: anem al final per saber com acaba el llibre; o tornes a llegir-ne un fragment perquè estaves mig adormit durant la primera lectura o, a l’inrevés, perquè estaves tan despert que tens ganes de captar-ne nous sentits.

Com en el cas dels llibres, hi ha exposicions que no són fetes per a tothom. Ben mirat, no hi ha cap producte cultural que sigui fet per a tothom, tampoc els que neixen amb tot el suport econòmic i institucional. Hi ha projectes que no són per a mi, i això no els invalida gens. (O sí: els projectes privats ultrasubvencionats per les institucions públiques, per exemple.) I, en canvi, n’hi ha –de llibres o d’exposicions– que s’obren a tota mena de públics, els qui hi entenen (perdoneu, però crec en el valor dels coneixements, en l’esforç de l’aprenentatge) o els qui es deixen seduir (o no) per la mirada estricta que proporciona una exposició.

Ara mateix, a Barcelona hi ha dues exposicions molt interessants. No sé si són per a tothom ni si poden agradar a tots els visitants. (Els qui em llegiu assíduament ja sabeu que detesto les opinions basades en el gust, inclòs el meu, és clar, aquesta cosa tan fràgil i inflamable.) Però són projectes que s’allunyen, encara que sigui una mica, de les exposicions hagiogràfiques i autocontemplatives: aquelles que vénen a dir que si hi mostrem obres de grans artistes són bones exposicions, sense tenir en compte que la grandesa dels creadors és sempre contingent i que tots els artistes fan i han fet obres de poc rigor, si no esguerros insuportables, que només s’aguanten pel mercat, no pas pel valor intrínsec.

Aquestes dues exposicions de què parlo són, d’una banda, Miró i els Estats Units, a la Fundació Joan Miró (atenció, que queden poques setmanes per a veure-la); i, d’una altra, Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts, al Museu Picasso. Què tenen en comú ambdós projectes? Del punt de vista conceptual, que no solament mostren tot un seguit d’obres, sinó que també miren d’explicar moments de la història de l’art (és a dir, de la història) poc coneguts i que han necessitat un procés de recerca per a constituir-se com a exposicions. Si només vols “mostrar” (obres de Miró, per exemple), ho tens relativament fàcil, si t’avens als protocols sovint immobilistes del món museogràfic. Però si pretens “explicar” per mitjà de la visualitat aspectes que van més enllà de l’art, la cosa requereix més audàcia.

Començo per l’exposició del Museu Picasso. Alfred Jarry és un personatge fascinant. Perquè, tot i que la seva vida curta (1873-1907) va ser d’una intensitat cultural excitant, la seva obra el va transcendir. I no ha deixat de tenir una repercussió posterior inusual. Primer, amb el seu proverbial Ubú rei, una sàtira del poder que mai no perd actualitat perquè Jarry va ser un visionari o, ensems, perquè tots els tirans que han existit d’ençà que l’escriptor es va morir s’han entestat a fer bones les seves astracanades. (Per cert, Mariona Laboreo ha traduït recentment tots els texts teatrals de Jarry, una ocasió especial per a entendre’n la influència més enllà de la mort.)

L’exposició ens ensenya, d’una banda, documents de quan Jarry era viu: les primeres representacions del seu Ubú; l’invent de la patafísica (“la ciència de les solucions imaginàries”, és a dir, una reivindicació de l’absurd abans que l’absurd esdevingués una clau central de la cultura europea); la relació prolífica que va tenir amb el món literari i de les arts del seu temps… I, en un segon bloc extens, les sales del Picasso fan una retrospectiva de les versions i les adoracions que Jarry va originar, tot i no ser-hi. Això no es pot explicar, s’ha de veure. Vet aquí l’especificitat de les exposicions. Però no em puc estar de recordar que Joan Miró, l’altre protagonista d’aquest escrit, va ser un dels més il·lustres seguidors de Jarry, tant amb la tornada recurrent al personatge d’Ubú rei en el seu imaginari visual particular, com amb la participació en el muntatge teatral Mori el Merma (1978).

L’exposició recupera les figures d’aquella obra teatral, que va voltar per tot el món. Un espectacle de la companyia Claca Teatre, fundada el 1968 per Joan Baixas i Teresa Calafell, amb decorats, màscares i grans ninots dissenyats i pintats per Joan Miró, en un procés llarg en el temps. Ell mateix també va dissenyar-ne el cartell, amb una fotografia en blanc i negre del protagonista central, el Merma, al qual Miró va afegir alguns dels seus traços característics i va convertir-lo en un dels seus personatges pròxims a la monstruositat. No en va, el Merma era un nou Ubú, un dictador. O el dictador, així ho especificava Joan Miró l’any 1976, en unes declaracions, mentre preparava aquestes intervencions: “Que l’espectacle sigui la festa de la celebració de la mort de Franco.”

I, ja que parlem de Miró, l’altra exposició que tenim ara mateix a Barcelona és la que explora els viatges i els contactes que l’artista va fer als Estats Units. Amb tot allò que va representar per a Miró, però també per a tot un seguit d’artistes (ep!, de dones artistes) i de moviments artístics que maldaven per superar la Segona Guerra Mundial i, més encara, la infàmia de les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki (els ianquis ja sabeu que no perden l’ocasió de perpetrar atrocitats, abans i ara). La situació d’aquell moment era complexa. Aquells anys va emergir l’expressionisme abstracte, un moviment que després s’ha sabut que va rebre el suport de la CIA com a rèplica al bàndol comunista. (Que ningú se n’estranyi: a l’Espanya franquista, Manuel Farga Iribarne també va impulsar des del règim un art abstracte, amb activitats en què van participar alguns artistes, entre els quals, Antoni Tàpies.)

Amb aquest rerefons, que aleshores era desconegut pel sector cultural o, com a mínim, per bona part del sector cultural, l’exposició ensenya aquests diàlegs tan interessants entre l’abstracció de Miró i les abstraccions que sorgien als Estats Units els anys successius. No es pot generalitzar, però hi veig diferències, perquè l’abstracció de l’artista català sorgia d’uns referents de la realitat i no feia tant que Miró s’havia compromès amb la República amb algunes obres. Fa de mal dir, però a vegades l’abstracció pura és molt fàcil d’assimilar pel sistema. (Sí, Miró tampoc no se n’ha escapat, d’aquest procés de neutralització, tal com l’anomenava el pensador Adorno.)

Dues exposicions que, al meu entendre, cal llegir des de la dissidència. Perquè Jarry, i sobretot la seva obra i el seu llegat, ens hi convida. I perquè Miró i la seva obra també poden llegir-se des d’aquest vessant rupturista. El pas del temps pot ser un llast per a molts artistes, que són col·locats al museu com una mena de mausoleu, propici per a la veneració, per al culte de l’art com una cosa sagrada i, per tant, acrític, domesticat, submís. Tot és susceptible de ser col·locat en una mena de nínxol de la cultura, en un cementiri, només depèn de la proposta de la institució i de l’actitud del públic. Per tant, tenim una responsabilitat quan entrem als museus Picasso i Miró. Us ho recomano.

Nota al marge: Escriure sobre unes exposicions d’art mentre l’imperialisme ianqui ha arribat a les cotes d’estultícia més altes em fa basarda, o vergonya. M’ha passat pel cap canviar el tema de l’article, que tenia decidit de fa dies, però m’he adonat que la impotència que sento és tan gran, que sobre la bogeria de Trump (i de tots els seus maleïts seguidors, inclosos els patris) no puc dir res sinó insults i més insults, i fins i tot puc arribar a fer propostes que s’acostarien a allò que el poder instituït no tolera. Una qüestió a part són aquells qui diuen que no podem opinar sobre l’acció de Trump si no som veneçolans. Òndia: quan aquí vam capgirar l’ordre espanyol –i europeu– amb la revolta independentista, n’opinaven tots, fins i tot els llatinoamericans que hem acollit cordialment al nostre país, de la qual cosa m’alegro. Quin desconsol, arribar a l’edat provecta per a recuperar aquelles sensacions de quan era jove, la prepotència dels dèspotes (Franco en una dictadura; Trump en una democràcia malaltissa), però amb la joventut fa temps esvaïda.