13.11.2025 - 21:40
València, 1939. L’Esperança, una jove conservadora del Museu del Prado, és interrogada per la desaparició d’un quadre que un coronel vol confiscar. Vuitanta anys després, la seva néta, l’Aurora, emprendrà una lluita per trobar el cos de la seva àvia en una de les fosses comunes del franquisme. Dues línies temporals entrellaçades per una història familiar que és la de moltes altres persones d’aquest país, i que el guionista i director de cinema Vicent Monsonís ha portat a la pantalla gran sota el títol La invasió dels bàrbars.
El film fa un retrat cru i emotiu a parts iguals de la repressió franquista i de la lluita de moltes famílies per recuperar la memòria dels seus avantpassats. A les acaballes del 2025, justament cinquanta anys després de la mort del dictador Franco, encara hi ha milers de víctimes de la guerra del 36-39 que continuen en fosses comunes. I potser són tots aquests ingredients els que fan que l’estrena d’aquest film, de pressupost i recursos limitats, tingui tant d’èxit. Després de la seva estrena a València, amb més de mil espectadors el dia de l’estrena, La invasió dels bàrbars arriba avui també als cinemes del Principat.
“Encara no m’ho crec! Sabia que volia fer una pel·lícula que emocionàs l’espectador, però no m’imaginava que arribaria al grau que ha arribat”, celebra Monsonís. Tot va començar fa cinc anys, el 2020, quan va veure l’obra teatral de Chema Cardeña que duu el mateix títol, i va tenir clar que valia la pena de portar la història al cinema. D’ençà de llavors, ha lluitat contra corrent per aconseguir el finançament necessari per a fer el film. Com que és una productora molt petita, van haver de fer una campanya de micromecenatge per Verkami. A banda, han comptat amb la participació d’À Punt, de 3Cat i de RTVE. Amb tot, encara són en procés de recuperar els diners invertits, per això confien en les vendes a taquilla. De moment, tot indica que s’avança en la bona direcció, i el film ha estat guardonat amb el premi del públic del Festival Internacional de Cinema en Català.
Ver esta publicación en Instagram
Més de 80 anys de silenci
Per a Monsonís era important que el film convidés a fer un exercici de memòria històrica d’un vessant emocional: fer reaccionar i indignar la gent des del cor, des de les vísceres: “Pensava que havia de fer una pel·lícula que emocionalment arribàs a l’espectador. Que no li arribàs només al cap, perquè volia que, a banda de creure-s’ho, els afectàs”, explica. El director assegura que el film explica una història compartida per molta gent del país: “És una pel·lícula molt valenciana, la gent se sent molt interpel·lada, els toca personalment”, concreta. Per això, diu que a totes les presentacions del film a les quals ha assistit, sense excepció, se li ha acostat algú a explicar-li que tenia algun familiar enterrat en una fossa comuna. “Tothom s’emociona. El públic, quan acaba la pel·lícula i quan acaben els crèdits, es queda assegut en el seient sense alçar-se, emocionalment afectat”, diu Monsonís.
A tall d’exemple, ens explica l’anècdota d’una conversa amb un espectador que diu que li va posar els pèls de punta: “En acabar la pel·lícula, se’m va acostar un senyor major, molt ben vestit. Em va dir que s’havia identificat al 100% amb el personatge d’una xiqueta que també viu un fet terrible a la pel·lícula. Quan era xicotet, sempre acompanyava el seu pare en bici a vendre peix als pobles veïns. El seu pare deia que, si no hi anava amb una criatura, el matarien. Per roig. Un dia els va parar una parella de la Guàrdia Civil i li van pegar una pallissa enorme al pare, mentre el fill mirava. I no el varen matar perquè hi havia el xicotet al davant. En arribar a casa, el pare va fer prometre al fill que no en diria ni una paraula a la seva mare. I ella no ho va saber mai.” Aquest és un testimoni que il·lustra a la perfecció com el silenci es va imposar al bàndol dels perdedors, i, sota el jou de la por, la vergonya i la repressió, es van soterrar milers d’històries. “La dictadura va crear una capa de silenci forçat sobre aquesta època a través de la por i de la repressió, de la qual els nostres avis no parlaven i ara els programes educatius tampoc no ensenyen”, lamenta Monsonís.
El director es va proposar de posar veu i imatges a les històries que li havien explicat els seus avis, que van viure al centre de València durant la República espanyola, la guerra del 36-39 i la postguerra. En aquest sentit, assegura que tot el que es veu a La invasió dels bàrbars es basa en fets històrics.
“Volia posar en pantalla la història de la postguerra a València que m’havien contat els avis i que mai ens van ensenyar a escola. Em contaven històries de la guerra, de la fam, de la por, de la repressió, de com van prohibir que es parlàs valencià en públic, de les pallisses que li pagaven a la gent que parlava valencià… Totes aquelles coses que m’explicaven i que després mai vam estudiar a escola formaven part d’aquest règim repressor en què es van criar les següents generacions. I jo no suportava la idea que tot això es pogués blanquejar”, reivindica.
Cinquanta anys de la mort de Franco
El 20 de novembre farà cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco. L’estrena justament ara de La invasió dels bàrbars, que posa el dit a la nafra a moltes ferides que encara hi ha obertes, és una coincidència interessant que Monsonís considera que fa que el film adquireixi una força extraordinària. “El missatge que volia transmetre amb la pel·lícula era la necessitat o l’obligació que tenim de mantenir viva la memòria de la militància antifeixista. Perquè moltes vegades m’han dit que he fet una pel·lícula de bons i de dolents, com si fos una crítica. I els dic: ‘És clar, com les que fa Clint Eastwood o Spielberg. A veure si ara no podrem dir que a La llista de Schindler no hi ha bons i dolents!’ La meva pel·lícula no tracta de gent de dretes i d’esquerres, tracta de demòcrates i de feixistes. I el feixisme no hi hauria de tenir cabuda, a la nostra societat”, subratlla. Per a ell, és imprescindible que el film demostri que l’estat espanyol va ser l’únic de tot Europa on el feixisme va guanyar la guerra.
Atès el context polític actual, amb un ascens dels partits d’extrema dreta i d’un cert emblanquiment del franquisme, el director del film demana que no quedi en l’oblit tot allò que es va viure a la postguerra. “Tot aquest ressorgiment del feixisme, del que està passant als Estats Units, no té sentit. A les xarxes socials la gent jove repeteix missatges feixistes sense saber de què parla. Tot això fa molta por. I per això la pel·lícula mostra la cara real del feixisme, sense maquillatge, perquè la gent que avui dia parla tan alegrement del feixisme o que arriben fins i tot a dir que el de Franco era un règim positiu, vegin com estan d’enganyats.”
De fet, Monsonís diu que actualment hi ha molts elements que ens recorden que encara no hem fet net del tot: “La transició va ser molt més penosa, molt més dura i molt més violenta del que ens han explicat. I avui encara hi ha estructures hereves del règim franquista que no han canviat. Ens tracten com una colònia: estan decidint a Madrid qui serà el president de la Generalitat dels valencians, quan hauríem de decidir nosaltres què és el que ens convé i què és el que volem. I això és una herència directa del franquisme, que és un règim centralista i corrupte”, explica.
Monsonís acaba amb una potent reflexió sobre el poder del cinema i la importància d’explicar nosaltres mateixos la nostra història, abans que ho faci algú altre: “El cinema pot lluitar contra el feixisme i pot lluitar contra la intolerància. És molt poderós, i per això pense que estem obligats a fer cinema, a fer-lo en la nostra llengua, des de la nostra sensibilitat, en el nostre territori, amb la nostra gent. No només per demostrar que tenim històries per a contar i que tenim gent i professionals amb la capacitat de fer-ho al mateix nivell que una pel·lícula espanyola o una d’americana, sinó també per lluitar per la nostra història, la nostra cultura, les nostres conviccions i els nostres personatges.”
Cinemes on es pot veure ‘La invasió dels bàrbars’:
País Valencià (en cartellera d’ençà del 7 de novembre)
- Cinemes Lys (València)
- Kinépolis Plaza Mar 2 (Alacant)
- Kinépolis Heron City (Paterna)
- Kinépolis Alzira (Alzira)
- Cinemes Sucre (Vila-real)
- El Teler-Utiye (Ontinyent)
Catalunya:
- Cinemes Girona (Barcelona), del 14 al 20 de novembre
- Cinemes Can Castellet (Sant Boi de Llobregat), del 14 al 20 de novembre
- Cinemes Sucre (Vic), del 14 al 20 de novembre
- Kinépolis Splau (Cornellà de Llobregat), del 14 al 20 de novembre. Presentació amb presència de l’equip dissabte 15 a les 19.00.
- Kinépolis Mataró Park (Mataró), del 14 al 20 de novembre.
- Cinema Majèstic (Tàrrega), del 14 al 17 de novembre
- Teatre Armengol (Bellpuig, Lleida), del 15 al 17 de novembre
- Cine Baix (Sant Feliu de Llobregat), 28 de novembre
- Cinemes Guiu (la Seu d’Urgell, Lleida), pendent.
Ver esta publicación en Instagram
