13.02.2026 - 21:40
Bloomberg · Gerry Doyle, Andrea Palasciano, Ania Nussbaum i Sam Dodge
Quan els Estats Units van deixar de compartir intel·ligència militar amb Ucraïna, el març del 2025, els resultats van ser immediats. Kíiv no trigà a sofrir revessos decisius al camp de batalla mentre els seus aliats europeus s’ho miraven amb horror.
La retirada de la intel·ligència militar nord-americana a Ucraïna tan sols durà uns quants dies, però les implicacions de l’episodi reverberaren per tot el continent durant mesos i mesos: Washington havia deixat de ser un soci militar fiable, i a Europa li calia un pla B.
Durant aquest darrer any, Europa ha fet mans i mànigues per preservar l’aliança militar amb uns Estats Units com més va més hostils mentre s’afanya a rearmar-se. Ara, per primera volta d’ençà de la fi de la guerra freda, la qüestió de la dissuasió nuclear ha tornat a les capitals europees, segons que expliquen múltiples fonts familiaritzades amb la qüestió.
El canceller alemany, Friedrich Merz, tornà a posar la qüestió nuclear sobre la taula ahir, durant un discurs de la Conferència de Seguretat de Múnic. “He encetat negociacions confidencials amb el president francès sobre la qüestió de la dissuasió nuclear europea”, digué. “No permetrem que quedi en joc la seguretat de parts d’Europa.”
Europa continua depenent del paraigua nuclear dels Estats Units per a la seva seguretat –és a dir, de les armes nuclears nord-americanes estacionades al continent, i també del pacte de defensa mútua de l’OTAN. Si els Estats Units deixen de ser un aliat fiable, Europa s’enfronta a la perspectiva de quedar-se a soles amb un veí, Rússia, que disposa de l’arsenal nuclear més gran del món.
El Regne Unit i França són els únics països del continent amb armes nuclears pròpies. S’espera que el president francès, Emmanuel Macron, obri el paraigua nuclear francès a la resta d’Europa en un discurs aquest mes, segons que expliquen a Bloomberg unes quantes fonts familiaritzades amb la qüestió. De fet, Macron ja flirtejà amb aquesta possibilitat l’any passat, poc després de la retirada de la intel·ligència militar nord-americana a Ucraïna.
En teoria, uns altres països europeus podrien adquirir míssils nuclears. Però això implicaria prendre decisions doloroses, incloent-hi la de violar els tractats de no-proliferació nuclear o bé, en el cas del Regne Unit i França, acceptar un risc més alt de ser atacats.
“Imaginem que Rússia envaeix Estònia”, diu Pavel Podvig, investigador en cap de l’Institut de les Nacions Unides per a la Recerca sobre el Desarmament. “França podria infligir costs molt alts a Rússia, però Rússia, sens dubte, també podria fer molt de mal a França. París estaria disposada a assumir aquest risc?”, es demana.
La qüestió nuclear s’ha tractat amb molta cura a Europa. Segons que explica una persona familiaritzada amb les negociacions internes entre països del continent, que accepta de parlar amb Bloomberg amb la condició que no se’n reveli la identitat, els diplomàtics implicats són plenament conscients de la necessitat de mantenir un perfil baix de portes enfora, especialment quant a Rússia, per la qual cosa les negociacions tan sols s’han dut a terme en format bilateral o trilateral entre països que tenen una gran confiança mútua.
A les negociacions, hi han participat països que acullen actius militars nord-americans, que es troben geogràficament a prop de Rússia i que se senten amenaçats per Vladímir Putin, segons que explica una font coneixedora de les converses.
La dissuasió nuclear promet de ser una de les qüestions candents de la conferència de Munic, que començà ahir i s’allargarà fins demà. Substituir el paraigua nuclear nord-americà per noves armes nuclears europees és inassequible per a la majoria dels països europeus, segons els experts. De fet, augmentar la despesa militar convencional ja ha causat molts maldecaps pressupostaris per tot el continent. L’any passat, sense anar més lluny, la Unió Europea i el Regne Unit gastaren plegades més de 530.000 milions de dòlars en defensa, més de la meitat del PIB de Polònia.
El ministre de Defensa suec, Pal Jonson, declarà ahir a Munic que el seu país no tenia pas intenció d’adquirir armes nuclears pròpies, però matisà que les negociacions amb el Regne Unit i França podrien incloure “controls, proliferació nuclear i el rol que hauria d’exercir Europa en aquest sentit”.
Darya Dolzikova, investigadora principal del Royal United Services Institute, diu que l’opció que més convindria a Europa és desenvolupar un arsenal avançat d’armes no nuclears, capaç d’amenaçar objectius estratègics dins les frontereres russes i frenar una hipotètica invasió de Moscou.
“No veig factible un sistema de dissuasió nuclear paneuropea”, diu Dolzikova, autora d’un informe sobre la dissuasió nuclear a Europa publicat fa poc. “Però sí que crec que val la pena preguntar-se: fins on estan disposats a arribar els francesos i els britànics amb les seves armes nuclears, i com afecta això la seguretat d’Europa?”
França i el Regne Unit, en conjunt, tenen desplegades unes 400 ogives nuclears. Els Estats Units, a tall de comparació, en tenen unes 1.670, una xifra que podria créixer després de la fi, aquest mes, del tractat entre Washington i Moscou que en regulava els arsenals nuclears, el nou START.
Així i tot, les ogives franceses i britàniques tenen prou poder explosiu per a destruir centenars de ciutats, segons que explica Dolzikova. Rússia, això sí, té un arsenal més àgil, replet d’armes més petites que li ofereixen un ventall d’opcions més ampli en cas d’escalada.
Plegats, el Regne Unit i França gasten uns 12.000 milions de dòlars l’any en els seus arsenals. És més de la meitat del pressupost total de defensa de Suècia, el membre més recent de l’OTAN.
Ambdós països han tingut converses sobre com aprofundir la coordinació entre les seves forces nuclears. L’any passat, Londres i París signaren la Declaració de Northwood, que afirma: “Les nostres forces nuclears són independents, però poden coordinar-se i reforçar significativament la seguretat general de l’Aliança i la pau i l’estabilitat de la zona euroatlàntica.”
Els països, a escala individual, podrien invertir en els elements que calen per a fabricar una arma nuclear en cas de necessitat, sense arribar-la a fabricar mai. Però, fins i tot per a això, calen centrals nuclears, emplaçaments d’enriquiment d’urani, i la voluntat política de violar els acords de no-proliferació nuclear.
“És un afer molt complicat, perquè la dissuasió nuclear francesa no és un escut nuclear real com el que ens ofereix l’OTAN”, explica el primer ministre belga, Bart De Wever, a Bloomberg. “Si parlem d’armes nuclears, parlem de gastar molts diners.”
Heloise Fayet –investigadora de l’IFRI, un think tank de París– explica que un altre problema de la proposta franco-britànica és que la resta de països europeus no tenen cap garantia que el Regne Unit i França tindran sempre governs disposats a complir la seva part de l’acord. Sense anar més lluny, França tindrà eleccions presidencials l’any vinent, i tant Marine Le Pen com la seva mà dreta, Jordan Bardella, s’ha mostrat obertament en contra d’estendre el paraigua nuclear a la resta d’Europa.
Mentrestant, l’OTAN continua apostant-ho tot a la carta de la unitat. El secretari general de l’organització, Mark Rutte, ha dit repetidament que Washington roman plenament compromès amb l’aliança transatlàntica. Un funcionari del Departament de Defensa dels Estats Units reitera a Bloomberg que Washington no ha retirat mai el paraigua nuclear nord-americà als seus aliats.
De fet, Washington sempre se sol cenyir a la defensa convencional quan parla de la necessitat que Europa s’ocupi de la seva pròpia seguretat. Donald Trump, per exemple, no ha esmentat en cap moment el paraigua nuclear, i els Estats Units tampoc no ha tractat el tema en privat, segons que expliquen a Bloomberg unes quantes persones familiaritzades amb la qüestió. La Casa Blanca no ha respost a les preguntes de Bloomberg per a aquest article.
L’arsenal nuclear del Regne Unit, d’altra banda, està estretament lligat al dels Estats Units. El Regne Unit té independència operativa en matèria de dissuasió nuclear i disposa de submarins nuclears de fabricació pròpia, però els seus míssils nuclears són de fabricació nord-americana.
A curt i mitjà termini, el més probable és que els problemes polítics i econòmics de fabricar armes nuclears pròpies continuï impedint o, si més no, limiti el creixement de l’arsenal nuclear europeu. “Convertir-se en una potència nuclear mundial serà molt difícil”, diu De Wever. “Però no estic segur que calgui que Europa vagi fins al final.”
Ellen Milligan i Michael Nienaber han contribuït a aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
