Eugeni Alemany, una de les cares més conegudes de la televisió d’À Punt, ha anunciat que deixa el concurs Atrapa’m si pots que presentava d’ençà del primer dia d’emissió. Necessita temps per a preparar un nou espectacle teatral que vol que siga més treballat.

Alemany té bona part del públic a les xarxes socials. Vora 174.000 a Facebook, més de 145.000 a Instagram i més de 76.000 a Twitter. A ells, els explica les vacances a la Garrotxa, a quin teatre actuarà la setmana vinent, o com netejar una taca de la paret. També dóna receptes de cuina i explica drames domèstics.

En aquesta entrevista, Alemany reflexiona sobre el poder de les xarxes socials i sobre el futur de la televisió. 

Per què heu deixat la televisió d’À Punt?
—He pres la decisió perquè tinc molta feina últimament al teatre i, a més, em vull centrar a acabar un espectacle nou que tinc pendent i que sempre arrossegue perquè m’eixien històries i barques per la mar, i mai no ho podia acabar. Ara m’hi vull concentrar.

Com serà aquest espectacle?
—Serà en la línia del que he fet aquests anys. Un monòleg, però vull vestir-lo millor, vull que siga més espectacular, que hi haja més xou… En aquesta ocasió m’acompanyarà una diva internacional, Zuleima. Zuleima és el meu personatge de les xarxes socials, i molta gent em demanava que me l’enduguera pel món. Ara ho faré.

Us heu cansat d’À Punt?
—Jo no em canse de fer tele. Un es cansa de fer sempre la mateixa cosa. En aquest cas, a l’Atrapa’m si pots li tenia molt agafat el punt. El cas és que he volgut fer una altra cosa.

D’ençà del naixement d’À Punt heu estat la cara que més hores de pantalla ha fet. A banda Atrapa’m si pots, heu fet moltes més coses.
—Bé, si sumem minuts, no és cert, perquè una cosa és la percepció i una altra cosa, la realitat. És cert que potser pot arribar a embafar perquè em veuen a la televisió, a les xarxes socials, a la premsa. M’escampe molt, però a la televisió he fet l’Atrapa’m des del començament. Unes vegades s’emetien programes nous i unes altres, eren repeticions. Esporàdicament he fet algun programa com ara el Celebrity School, i anava algunes vesprades al programa de Carolina Ferre. També vaig estar de col·laborador a Duel de veus

Les tres nits de Cap d’Any, també.
—Els especials de Cap d’Any són, probablement, una de les coses de què més orgullós estic. De l’Atrapa’m també, és clar, perquè jo tenia moltes ganes de fer un concurs, i per a mi ha estat un aprenentatge personal. La bona entesa amb els concursants i la gent que venia dels pobles, va ser una experiència que no oblidaré mai. Del Celebrity també estic orgullós perquè era un gran format dins les possibilitats, concurs, xou, amb xiquets i famosos… De les campanades n’estic molt, d’orgullós, perquè van ser un desafiament en una nit de tant de consum televisiu. Durant tres anys consecutius vam anar pujant l’audiència i consolidant una fórmula. Encara avui, quan fem aquesta entrevista, les últimes campanades continuen essent l’espai més vist d’aquests tres últims anys d’À Punt.

Confieu que us tornaran a cridar per no tallar la seguida?
—No ho sé. La cadena dirà.

Vau treballar a Canal 9 en una època que tenia xifres d’audiència importants. Tres anys i mig després de la inauguració, la televisió d’À Punt fa uns nombres molt baixos. Com creieu que es podria resoldre?
—És un context molt diferent. Canal 9 ha estat tancada durant els pitjors cinc anys que podria haver estat tancada. Si hagués estat tancada del 1996 al 2001, o jo què sé, però ha estat tancada del 2013 en avant, que és quan han fet l’esclafit les xarxes socials i les plataformes. La tecnologia ha matat eixe model. Tot ha canviat molt. Molta gent només mira vídeos un darrere un altre a TikTok, o a Netflix, Amazon, Prime… Els espectadors tenen més opcions. Què ofereixes tu que els puga atreure?

Què els ofereixes?
—No ho sé, no ho sé. És tot molt complex. [Pensa] Sí que observe que hi ha un excés i un abús d’un format, que és el del presentador que recorre el territori cercant paraules, gastronomia, cançons… Jo exploraria uns altres formats molt més moderns, com ara els reality. I no em referisc a un Gran Hermano. Em referisc a un Master Chef, que això ho veu molta gent jove, o un programa concurs de cercar una drag queen. O un First dates. Per què no pot haver-hi un programa de trobar l’amor en una cadena pública? Podries mostrar molta diversitat afectiva i sexual, inter-racial… Un dels programes que funciona més bé és Cartes en joc, que té un poquet de reality i de pic, però de pic ben parit. Una televisió pública sí que ha de tenir programes de debat, de cultura, més profunds, però també ha de tenir entreteniment banal, per a desconnectar. Són els programes que piquen pedra i que atreuen l’audiència. A més, serveixen per a demostrar que el valencià serveix també per a entretenir-se, per a divertir-se.

Teniu molts seguidors a les xarxes socials. Probablement, alguna de les retransmissions a Instagram o a Facebook té més audiència que algun programa que heu fet a la televisió.
—Ara he estat de vacances per Catalunya i ho he contat tot, i la gent m’atura i em diu: “La teua dona ha fet això o allò altre.” Ara a les Falles vaig anar a veure un ninot que m’havien fet i també ho vaig retransmetre. La veritat és que la gent em pregunta més pels vídeos que no pel programa. Supose que és perquè les xarxes han eliminat les barreres. Abans l’artista eixia a la tele i no tenia contacte amb el públic. Avui dia, la gent t’escriu i et comenta, i tu li pots contestar. De fet, a la premsa també ixen més astracanades que he fet a les xarxes que no coses dels programes. 

Heu retransmès les vacances, la barra de la cortina que queia, i també vau fer una sèrie durant el confinament.
—Allò del confinament va nàixer de manera molt casual. Vaig fer unes històries d’Instagram i van agradar. La primera la vaig fer el primer dia de tots, un dia abans que el confinament fóra obligatori, i a la gent li va fer gràcia, i vaig voler fer un altre vídeo, i després, un vídeo cada dia… Pensava que no duraria més d’una setmana la cosa.

Però va durar molt més i cada dia penjàveu les vostres escenes del confinament.
—Els vídeos els gravava jo amb el mòbil i s’hi veu una evolució. Estava confinat amb la parella i dos xiquets xicotets. I era inevitable que passassen per allí, que s’escoltàs un comentari, i a poc a poc, van començar a aparèixer. Al final van esdevenir també protagonistes. Fins i tot, la meua sogra. M’ho vaig passar molt bé perquè gravar i editar, com més va més m’agrada. Molta gent em diu que li va agradar perquè era una vàlvula d’escapament. Nosaltres passàvem pel mateix que tothom, la farina, el paper de vàter, els whatsapps tan tremendistes de la fi del món… I al final, fèiem un vídeo des del nostre punt de vista llevant drama a tot això. La majoria de gent que triomfa fent vídeos fa vendes de productes, un consumisme superbèstia. Jo conte les meues vacances, les coses comunes quan vas d’excursió, que se’t perd un nano, que la meua dona va a la seua bola. Faig senderisme i em perd. Quan el més normal és veure una influenciadora que diga que tot és meravellós. Doncs no, nosaltres expliquem una família amb dos xiquets.  

Tenen molts seguidors, les influenciadores.
—Venen una cosa amb aspiracions. Verdeliss, per exemple, és superfamosa. Té vuit  fills i tot és meravellós. No em crec que amb vuit fills siga tot meravellós. Sóc còmic, a la meua dona li agrada molt l’humor negre i és molt àcida també. No planifiquem. Em cauen els taulellets del bany perquè són de gres i ja és com un gag, no hi ha un guió, em passa. A molta gent li passa. Em cau la barra de la cortina. En uns altres comptes fan la foto de la cortina, la doble cortina, l’estor, tot superconjuntat i ben posat. I dius, “com pot ser tan meravellós?” Perquè és mentida.

Triomfeu a Facebook i a Instagram. Teniu pensat de mudar-vos a TikTok o a Twitch?
—Tinc compte a totes dues plataformes, però de moment no hi faig gaire activitat. La meua dona insisteix que faça alguna cosa a Twitch, però tinc tots els seguidors a Facebook i a Instagram, per què els he de fer anar cap allà? Amb tot, no ho descarte. Avui dia, amb un mòbil et fas una televisió autonòmica. Amb no res. Quan veig a Ibai Llanos que de la seua habitació estant fa entrevistes de tres hores a Piqué, i que el segueixen un milió de persones… Però això no és televisió.

Què és?
—És Twitch. Un milió de persones es connecten per veure una entrevista. La televisió és una altra cosa. No és això. La televisió són platós, il·luminació, multicàmera. La gent es muda per anar a la tele, és xou i focs artificials. Si caiem en aquesta cosa de la pobresa, la televisió estarà morta.

Heu deixat la seguretat relativa de la televisió per una situació que heu anomenat intempèrie salvatge de no saber què vindrà. Vertigen?
—M’he empoderat molt d’ençà que va tancar Canal 9. Crec que la gent jove s’hauria d’empoderar també, perquè ara amb un mòbil graves, edites i distribueixes. Quan jo era jove i estudiava, podíem demanar que la universitat et deixàs una càmera, muntaves en cinta i després l’única distribució que tenies era d’anar a festivals de curts i que et seleccionassen. Avui dia és tot molt més accessible. Hi ha més competència, és cert, però també és més fàcil de col·locar el missatge. Per això dic que aquesta cosa salvatge ara no em fa por. Després que tancaren Canal 9, havent treballat sempre de guionista, em vaig reinventar i crec que és gairebé divertit. La tele no m’ha deixat d’agradar mai. M’agrada molt l’entreteniment, treballar en equip, i és fabulós d’ajuntar-te en una taula amb guionistes i començar a divagar i pensar coses fins que ve un productor executiu i diu, “a veure, no us exciteu tant”. Si em dius, tenim cent euros de pressupost i hem de fer una hora de programa, m’excita més que si em dius tenim cent milions de pressupost i has de fer un minut. 

Confieu a tornar a una televisió estatal?
—He fet coses, no he deixat d’anar a fer proves i càstings. Unes coses malauradament no han quallat i unes altres, malauradament per a l’altra part, jo no ho he tingut clar. Però la tele és un mitjà que sempre m’ha agradat. Ara si no m’agrada la cosa o no compleix algun requisit, no tinc la necessitat de dir sí a tot, tant si és a À Punt com en una altra televisió autonòmica o estatal.

Ompliu els teatres del País Valencià, però no heu arribat al Principat. Ho heu intentat?
—Ara hi ha molta gent que m’ho demana, em comencen a seguir molts catalans a les xarxes. De tota manera, l’altre dia llegia sobre la reciprocitat. IB3 ja es pot veure al principat, però, la veu algú? La veuen els catalans? Trobe que no la veuen. Veurien À Punt si es pogués veure a Catalunya? És un tema important, però avui dia, que l’espectador consumidor ho té tan a l’abast, ja podrien consumir productes valencians… Senyores de Catalunya, ja em podeu començar a seguir quan vulgueu a Instagram! Crec que costa d’entrar a eixe mercat si eres valencià. Al revés, no. Així i tot, em fa la sensació que no acabem de connectar prou a les xarxes socials. M’agradaria molt que això passàs i que em seguís molta més gent del Principat.

Us ha passat mai alguna cosa com allò que li va passar a Maria Zamora a Moncofa, per fer humor en català?
—Això m’ha passat moltes voltes, crec que a tots, alguna volta hem sentit allò de “en castellano!” Però he de dir que aquests últims anys, no és tan sols que no em passe, sinó que més aviat em passa la cosa contrària. A mi em segueix molta gent castellanoparlant. Moltíssima. I a voltes em diuen que els agrade i que els perdone si no parlen valencià, però que els agrada escoltar-me perquè el seu iaio sí que el parlava. Vaig a pobles castellanoparlants i ho tinc ple. Durant el confinament em seguia gent de Madrid, de Pamplona, d’Amèrica Llatina. L’idioma no importa. Sempre és més important el contingut. Òbviament, si treballàs en basc o en ucraïnès, molta gent no m’entendria. Però una llengua romànica, en aquest cas, l’excusa que no ens entenen a València, no em val. 

Us poseu límits als continguts?
—Sí que em limite. Clar, et controles. Sempre segons el context. Amb una cervesa i quatre amics, les animalades van una darrere una altra. Eixes animalades no les faria a la tele. Encara que sempre he tingut gràcia per a dir les coses. Quan era a l’Atrapa’m parlava de la família reial, de la corrupció, del que fóra. Però si són les tres i mitja de la vesprada, no em posaré a fer bromes sexuals per dir que m’han censurat. Al teatre, parle amb naturalitat de tot allò que vull.

Quina oferta que no podríeu rebutjar us faria tornar a la televisió?
—[Pensa] Una en què pogués fer el programa que jo volgués. Amb una oferta que més o menys m’acoblàs en l’horari, el to i el programa, estaria supercontent. Una altra cosa és que em preguntes quin és el programa que em queda per fer.

Quin és el programa que us queda per fer?
—M’agradaria fer un programa d’entreteniment de comèdia. Fa anys t’hauria dit, un programa com el de Buenafuente, un late night. Però avui dia et dic un reality  divertit, sense fer mala sang, per a passar-ho bé. Hi ha molts graus als reality.

Eugeni Alemany
Durant la sessió fotogràfica, uns afeccionats s’han apropat a Eugeni Alemany per retratar-se amb ell.
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.