Bloomberg · Julian Lee i Alex Longley

El trànsit marítim per l’estret d’Ormuz –una ruta clau en les exportacions de petroli, gas natural i més matèries primeres provinents del golf Pèrsic– continua gairebé aturat després de setmanes d’atacs nord-americans i israelians contra l’Iran.

Teheran ha clausurat de facto el trànsit a l’estret i es limita a deixar-hi passar pocs vaixells autoritzats. Els preus del petroli i el gas s’han disparat arran del tancament de la via, com també a causa dels atacs contra la infrastructura energètica del Llevant i la caiguda de la producció petroliera al Golf, a mesura que s’han anat omplint els tancs d’emmagatzematge.

Abans-d’ahir, el president dels Estats Units, Donald Trump, va llançar un ultimàtum de 48 hores a l’Iran perquè reobrís l’estret, tot amenaçant de bombardar les centrals elèctriques del país si continuava negant-se a desblocar-lo. Ahir, hores abans que expirés el termini, el president nord-americà va posposar els atacs cinc dies, tot afirmant que ambdós bàndols havien tingut “converses productives” sobre la manera de posar fi al conflicte. Hores després, fonts iranianes van negar haver obert negociacions amb Washington.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz?

Situat entre l’Iran, al nord, i els Emirats Àrabs Units (EAU) i Oman, al sud, l’estret d’Ormuz connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. L’estret s’estén uns 161 quilòmetres, amb una amplada mínima de 39 quilòmetres al punt més estret. Les rutes de navegació en ambdós sentits de l’estret són encara més estretes, amb una amplada d’uns tres quilòmetres.

Ormuz és una via estratègica per al mercat del petroli, atès que una quarta part de la producció mundial, si fa no fa, s’exporta per l’estret. L’Aràbia Saudita, l’Irac, l’Iran, Kuwait, Bahrain, Catar i els EAU exporten petroli per Ormuz, la majoria a l’Àsia. Els països del Golf també tenen refineries que produeixen grans quantitats de dièsel, nafta –clau per a la producció de plàstics i gasolina– i més productes derivats del petroli que s’exporten a la resta del planeta.

L’estret també és clau per al mercat del gas natural liquat (GNL). Prop d’una cinquena part del subministrament mundial, provinent majoritàriament de Catar, va passar per Ormuz l’any passat. La majoria d’aquests carregaments s’exporten, també, a l’Àsia.

Més enllà del mercat d’energia, l’estret d’Ormuz també és una via de pas clau per a productes com ara l’alumini, els fertilitzants i fins i tot l’heli, un component químic molt utilitzat en la producció de semiconductors.

Què ha passat amb l’estret aquestes darreres setmanes?

D’ençà de l’esclat del conflicte, l’Iran ha atacat esporàdicament alguns dels vaixells que travessaven l’estret. Tot i tenir assegurança –el preu de la qual s’ha disparat amb la guerra–, molts transportistes han optat per aturar les operacions a l’estret per por de perdre vides, càrrega o vaixells sencers.

Alguns han travessat l’estret tot vorejant la costa iraniana, cosa que sembla indicar que Teheran està disposat a permetre que determinades embarcacions continuïn travessant el pas si en respecten les condicions. Alguns governs, en aquest sentit, han obert negociacions amb l’Iran per a poder reprendre el pas dels seus vaixells per mitjà de l’estret.

L’Iran, paral·lelament, també ha blocat el senyal dels sistemes de posicionament global (GPS) a la zona de l’estret, per dificultar-hi tant la navegació com que els drons i míssils enemics puguin localitzar objectius. Més d’un miler de vaixells a la zona del golf Pèrsic s’han vist afectats pel blocatge iranià del senyal de GPS, segons l’empresa d’intel·ligència marítima Windward.

Teheran, mentrestant, continua exportant el seu petroli per l’estret d’Ormuz. Les exportacions s’han mantingut pràcticament al mateix nivell d’ençà de l’esclat del conflicte, segons dades de la consultora Kpler. En canvi, les exportacions dels altres grans productors de la regió s’han desplomat més d’un 95%.

Quines alternatives tenen els productors del Golf a l’estret?

Kuwait, Catar i Bahrain no tenen cap ruta alternativa per a exportar petroli que no passi per l’estret d’Ormuz.

L’Aràbia Saudita, el país que més petroli exporta per Ormuz, ha començat a desviar les exportacions cap a la mar Roja amb un oleoducte que desemboca al port de Yanbo, a l’extrem occidental del país. Aramco, la petroliera estatal saudita, pretén d’esprémer al màxim la capacitat de l’oleoducte, que pot transportar uns set milions de barrils diaris a ple rendiment, tot i que es creu que el port no pot processar més d’uns cinc milions de barrils diaris, un volum considerablement inferior als nivells d’exportació habitual del país. Sigui com sigui, l’opció de la mar Roja no és exempta de riscs: l’Iran ja ha atacat una refineria a Yanbo mateix i els houthis –aliats amb Teheran– han amenaçat de reprendre els atacs contra les embarcacions que passin per la zona.

Els EAU també poden esquivar Ormuz fins a un cert punt. Però el port de Fujaira, al qual desemboca un oleoducte que connecta els jaciments petrolífers dels EAU amb el golf d’Oman, ha hagut d’aturar les operacions aquests darreres setmanes per un atac de drons iranians. L’Irac ha reprès els enviaments per mitjà de l’oleoducte que connecta la regió semiautònoma del Kurdistan amb el port turc de Ceyhan, a la Mediterrània, tot i que aquesta ruta tan sols pot processar una petita fracció dels barrils que el país sol exportar via l’estret d’Ormuz.

És realista escortar el petroli per l’estret d’Ormuz?

Trump ha mirat de convèncer els aliats europeus i asiàtics dels EUA perquè acceptin desplegar escortes navals al golf Pèrsic que protegeixin els petroliers d’hipotètics atacs iranians, cosa que equivaldria a reobrir l’estret per la força. La proposta, tanmateix, ha estat rebuda amb cautela o ambivalència: molts països l’han refusada sense gaires embuts, tot posant en dubte la idea que l’armada nord-americana i dels seus aliats tingui prou força per a restablir el trànsit a l’estret de manera significativa.

Els analistes militars coincideixen a dir que, si no hi ha un alto-el-foc amb Teheran, una hipotètica escorta naval seria altament arriscada. L’estretor d’Ormuz, diuen, dificulta escortar més d’un sol vaixell alhora i deixaria qualsevol comboi vulnerable a un possible atac iranià, per ben defensat que estigués.

“Fins que no hàgim neutralitzat la capacitat asimètrica de l’Iran –mines, llanxes d’atac ràpid, submarins, drons, etcètera–, continuarem sense fer-hi passar vaixells comercials, o fins i tot d’escorta [a l’estret]”, explica Bob McNally, president de la consultora Rapidan Energy Group i assessor de la Casa Blanca durant el govern de George W. Bush.

El secretari de Defensa del Regne Unit, John Healey, va explicar a mitjan març que la intel·ligència britànica sospitava que l’Iran podria haver començat a plantar mines a l’estret, cosa que dificultaria encara més una possible operació amb escorta naval. Els Estats Units afirmen haver destruït o malmès greument una trentena de vaixells iranians de col·locació de mines, a més d’haver atacat arsenals i plantes de producció de míssils iranianes prop de l’estret.

Fins i tot encara que s’organitzés una escorta naval prou potent per a instar els transportistes a reprendre el pas per l’estret, normalitzar el trànsit a Ormuz –on s’han acumulat centenars de vaixells a banda i banda– podria trigar setmanes. Però ni tan sols el restabliment del trànsit a l’estret solucionaria els desperfectes causats pels atacs d’aquestes darreres setmanes en la infrastructura energètica de la regió, que podrien requerir obres durant mesos o anys.

Weilun Soon i Grant Smith han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb