Estrasburg fa seu el relat d’Espanya: “Els drets dels estats prevalen sobre els dels ciutadans”

Aquesta sentència pot condicionar la resolució definitiva sobre l’1-O, però encara hi ha escletxes perquè aquesta segona causa porti a una condemna a Espanya pel judici contra el procés. Després d’un primer recull de reaccions immediates, parlem amb uns quants juristes més per a entendre una sentència que contradiu els nombrosos pronunciaments d’organismes internacionals –com ara organismes de l’ONU i el Consell d’Europa– i saber què pot passar d’ara endavant. En aquest lliurament en parlem amb el professor de dret de la Universitat de València Andrés Boix; l’advocat i president del Consell de la República, Jordi Domingo, i el magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José María Martín Pallín.

Andrés Boix: “Que la situació a Catalunya estiga més calmada fa que el tribunal no senta tanta pressió”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—Hem de tenir en compte dues coses. La primera, que el TEDH interpreta el Conveni Europeu dels Drets Humans; és a dir, un text que no és exactament el mateix que interpreten altres organismes internacionals. A més, la seua interpretació té conseqüències jurídiques directes que els estats han de complir, cosa que li genera més responsabilitat i tendència a ser més curós amb l’estat perquè les seues declaracions tenen efectes pràctics evidents i molt importants. A més, el conveni diu que no es poden restringir un seguit de drets i garanties, llevat que siguen restriccions o limitacions raonables i proporcionals per aconseguir una finalitat legítima en una societat democràtica, com són qüestions de seguretat o de compliment de la llei. És una clàusula molt indeterminada que s’interpreta de manera més oberta o estricta depenent del context, també polític. En aquest sentit, crec que el fet que a Catalunya la situació estiga més calmada fa que el tribunal no senta tanta pressió. L’altre element és que en el context europeu, en l’actualitat, comença a haver-hi més situacions, primer a Turquia, però també a Romania o fins i tot a França –cas Le Pen– en què altres països invoquen el precedent espanyol per dir que, encara que potser l’adopció de mesures cautelars puga ser limitadora de drets polítics, hi ha un marc en què cada vegada més estats han vist oberta aquesta via i han vist que es pot transitar amb menys limitacions de les que pensaven.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—En principi són qüestions diferents. Ací es parlava de l’adopció de mesures cautelars en matèria de presó provisional i l’altra parlarà d’unes altres qüestions jurídiques, de manera que no ha d’haver-hi una connexió directa. Sí que acaba tenint importància el context que he explicat i com pot influir-hi. Indirectament, és evident que això ha significat la no assumpció dels postulats de la defensa dels independentistes catalans. No tant com a precedent jurídic, sinó com a precedent d’una certa falta d’empatia respecte d’eixes posicions. Probablement, això pot anticipar una pauta en el futur, però no necessàriament. Jurídicament, la connexió no hi és.

Jordi Domingo: “La sentència té una visió preocupant del predomini absolut dels drets dels estats sobre els dels ciutadans”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—A parer meu, només es pot explicar des de la perspectiva de l’evident canvi de paradigma democràtic que es produeix a Europa i al món. Tal com Europa entenia la democràcia a la dècada dels cinquanta –moment de la signatura del Conveni Europeu dels Drets Humans i de la constitució del TEDH– i fins fa ben bé deu anys, aquesta sentència hauria estat del tot inversemblant i inimaginable. Hem de pensar que la finalitat reconeguda del tribunal no és sinó garantir el respecte als drets i llibertats fonamentals, reconeguts al conveni, i assegurar que els estats membres del Consell d’Europa compleixin els compromisos assumits en matèria de drets humans, tot oferint a tots els seus ciutadans –i aquesta és la veritable clau de volta– el mecanisme adient per a denunciar individualment el seu estat si considera que aquest ha violat aquests drets. Els qui vam viure els fets ocorreguts entre el 2010 i el 2017 a Catalunya sabem perfectament que si alguna cosa va caracteritzar el moviment independentista –fins a límits extraordinaris– és el caràcter pacífic de la revolta. I també sabem que l’estat, a través del poder judicial, va capgirar absolutament la realitat per a convertir la revolta popular “dels somriures” i del “ni un paper a terra” en una explosió de violència sistemàtica –de fet i, fins i tot, de pensament– culminada amb el referèndum i la declaració d’independència del 27 d’octubre. En definitiva, per a poder condemnar tots els polítics investigats va inventar un relat completament fictici, i poder així aplicar el lawfare que tots hem conegut. El que ha fet ara el TEDH és acceptar –sense embuts– aquest relat de l’estat espanyol i ha emfasitzat, per damunt de tot, la defensa i legitimació dels “drets dels estats” sense avaluar la conculcació dels drets de les persones, en contra de la pròpia essència del conveni. Evidentment, es pot desestimar una demanda –i, de fet, se’n desestimen moltes–, però la lectura de la sentència ofereix una més que preocupant visió del predomini absolut dels drets dels estats sobre els dels ciutadans, en contra de la raó de ser del conveni europeu i del mateix TEDH. I en això resideix el vincle evident amb el canvi radical de paradigma democràtic que el món pateix. Però és més, la sentència ens indica –sense dir-ho de manera explícita– que els moviments pacífics de tot un poble, com el nostre, estan, des de la seva perspectiva jurídica, condemnats al fracàs, i en aquest sentit sembla que pretengui perillosament incitar els moviments pacífics a l’ús de la violència com a única sortida, per després –sens dubte– poder-los condemnar rotundament com a terroristes, amb l’aplaudiment de la gent que propicia aquesta deriva inqüestionable cap a l’autoritarisme i la degradació inequívoca de la democràcia fins a la seva extinció. En altres paraules, a l’estat espanyol li hauria anat molt bé que haguéssim estat violents i utilitzat el terrorisme. Tanmateix, com que no va ser així en absolut, va utilitzar el poder judicial per presentar-nos oficialment com a “terroristes” davant el món. I el TEDH ha acceptat acríticament aquest relat sense ni pensar que la revolta era la mobilització pacífica de tot un poble i no la suposada conspiració d’un grup de polítics suposadament terroristes.

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—Des del punt de vista de tècnica jurídica és evident que hi hauria d’haver molt de marge per a ser optimistes. La conculcació del dret del jutge predeterminat hauria de ser l’element cabdal que ensorrés tota l’estratègia de l’estat espanyol. Ara, la manera de fer del TEDH en aquests moments, en què fa prevaler el dret de l’estat sobre el dret de l’individu –amb una sentència dictada per unanimitat, no podem tampoc oblidar-ho–, no ens permet ni una engruna d’optimisme. Caldrà esperar i estar a l’aguait de la decisió per saber quina és la deriva que el TEDH vol, definitivament, assumir. La democràcia, tal com l’havíem entesa sempre, és clarament en joc. I, alhora, els drets i llibertats fonamentals. I en aquest punt crec que seria bo constatar que, a hores d’ara, si fos pel TEDH cap dels canvis radicals que han canviat l’ordre de les coses –des de la Revolució dels Clavells o la caiguda del mur, fins a les independències sorgides des del segle passat o la desintegració de l’antiga URSS– no haurien estat mai validades jurídicament. I això què vol dir? Doncs que si fas una revolució pacífica l’has d’acabar fins al final: pren el control i no intentis negociar amb el botxí perquè, tard o d’hora, et tallarà el coll, ni que sigui per la via del TEDH.

José Antonio Martín Pallín: “La sentència és molt deficient”

—Com s’explica aquesta sentència? Com és que contradiu tots els pronunciaments d’organismes internacionals fins ara sobre aquest cas?
—La sentència és molt deficient. Relata els fets de manera diferent de com els va relatar el Tribunal Suprem. El seu únic argument és que hi havia risc de fuga, i això és una construcció arbitrària perquè no hi ha cap raó per pensar-ho, especialment en el cas de persones que havien decidit de presentar-se a eleccions per accedir a càrrecs públics. No diu res de la vulneració dels articles 23 i 24 de la Constitució. Per altra banda, hi ha el cas de Turull, que és una agressió flagrant. Se’l va deixar presentar davant del parlament per a ser investit en la primera votació, però, en la segona votació, en què estava clar que sí que tindria la majoria necessària, en vint-i-quatre hores el jutge Llarena va decidir d’enviar-lo a presó. Això és escandalós i m’estranya que el tribunal no n’hagi dit res. Tant de bo que els components de la sala que vegin el fons de la qüestió –si s’ha respectat el dret d’un judici equitatiu– estigui format per persones amb més capacitat jurídica. Que siguin a Estrasburg no vol dir que hagin fet una feina que respongui als canons del Conveni Europeu. També crida l’atenció que hagin saltat per sobre del Comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides i del Grup de Treball de Detencions Arbitràries, dos organismes amb solvència reconeguda. No li han fet un bon servei a la credibilitat del tribunal. 

—Què pot implicar en relació amb la sentència sobre el judici que hi ha pendent?
—Hi ha pronunciaments d’aquesta sentència que poden insinuar un comportament correcte per part del tribunal espanyol. Crida l’atenció que el tribunal d’Estrasburg oferís un acord amistós, cosa que no fa amb freqüència. Això vol dir que veien que la cosa està poc equilibrada. Si consideressin que els condemnats no tenen cap greuge no haurien ofert un acord amistós. Es dilucidarà si hi ha hagut un procés i sentència equitativa, no desproporcionada. María Luisa Balaguer i Juan Antonio Xiol, magistrats del Tribunal Constitucional, van considerar que les penes eren desproporcionades quan es van recórrer. Espero que s’examini a fons la qüestió i que s’arribi a la conclusió que és un cas polític, no criminal ni penal. La sentència de Marchena diu que al final tot es va arreglar amb l’article 155. Per tant, era un problema polític, constitucional, no penal. El tribunal té material interessant per a pronunciar-se i anul·lar la sentència, però no m’atreveixo a fer vaticinis.