Ester Baiget: “Vivim en un procés de substitució lingüística”

Ester Baiget (Solsona, 1970) és professora de la Universitat de Lleida. Llicenciada en filologia anglesa, imparteix cursos de sociolingüística, llengua anglesa, escriptura acadèmica i gramàtica generativa. La seva recerca actual se centra en el procés de substitució lingüística a Catalunya del Nord.

En aquesta conversa, Baiget fa una diagnosi clara de la situació –preocupant– de la llengua catalana, però també traça camins realistes de recuperació. La clau, hi insisteix, la té el jovent, que abandona la llengua, més per falta de conscienciació que no per voluntat. Alhora, posa en relleu la resistència i la capacitat de superació, també entre els joves. La professora Baiget aclareix termes que hem de tenir molt presents –diglòssia, substitució lingüística, “fills interruptors”, transllenguatge…–, repassa l’estat de la llengua a tots els territoris del país i explica què no fan i haurien de fer els governs i la societat per garantir la supervivència del català. Si ens volem treure la son de les orelles i començar a fer camí, hem d’escoltar aquesta veu.

—Vivim en una situació de diglòssia?
—No. No vivim en una situació de diglòssia, sinó en un procés de substitució lingüística. En una situació de diglòssia, cada àmbit social té una llengua assignada d’una manera molt clara: hi ha àmbits per a la llengua de prestigi i àmbits per a la llengua minoritzada. Durant les dictadures del segle XX, per exemple, el català era prohibit en tots els àmbits de prestigi i es podia parlar únicament en contextos familiars. Ara tenim un cas molt clar de substitució. I el fet preocupant és que tot va molt de pressa. En els estudis clàssics de substitució es deia que normalment podia tenir lloc en tres o quatre generacions. Doncs anem a una velocitat que pot fer pensar que amb una generació n’hi haurà prou. Ho dic, sobretot, pensant en el fenomen dels anomenats “fills interruptors”.

—Què són els fills interruptors?
—Normalment, quan hi ha un cas de substitució és perquè els pares decideixen de canviar la llengua d’herència de la família, pel bé dels fills. Això ha passat a Catalunya Nord, per exemple: en un moment determinat, després de la Primera Guerra Mundial, quan es va implantar l’educació obligatòria, els pares van veure que si els fills volien progressar socialment havien de saber el francès tan bé com poguessin. I van fer una cosa que els devia costar molt, que és parlar-los sempre en francès i dir-los “no parleu català”. A més, l’escola havia començat ja feia molts anys un procés de minorització i substitució, amb càstigs i tot plegat. Doncs ara tenim els “fills interruptors”, és a dir, ara són els fills que lliurement decideixen que el castellà és la llengua amb què s’identifiquen, la que fan anar en les seves interaccions normals, tant orals com escrites. I veiem pares que es planyen dient que ells han educat els fills en català, que els parlen sempre en català, però que veuen que els germans es parlen en castellà i també a vegades responen als pares i als avis –que encara és més greu– en castellà.

—Hi ha joves, doncs, que abandonen la llengua familiar.
—Sí, entre el jovent, el català recula com a llengua d’identificació, com a llengua inicial, tal com mostra la darrera enquesta d’usos. També es pot comprovar si es fa recerca de camp, de tipus etnogràfic, sobretot a les grans ciutats: hi ha moltíssimes llengües –a Barcelona, més de 300–, però els joves, quan parlen entre ells en situacions informals, no s’identifiquen amb el català. S’identifiquen amb el castellà i també amb l’anglès, perquè són les llengües que els permeten de demostrar una identitat global, cosmopolita, la que a ells els agrada. També s’identifiquen amb músiques com ara el reggaeton, que és en castellà, música en anglès i música coreana, el K-pop.

—I la salvació de la llengua depèn d’ells, és clar.
—Carme Junyent deia que els que han de salvar el català són els que ara tenen setze o disset anys. S’ha de veure què fan en situacions en què no hi ha el mestre al davant. I comproves que en molts contextos el català hi és residual, sovint per fer-ne escarni: és la llengua dels pagesos, de la gent que no és divertida. Tot això és molt preocupant. Un altre símptoma: amb els meus alumnes, a classe de llengües en contacte, mirem les produccions escrites que fan ells, analitzem els seus missatges de WhatsApp, que són espontanis. I es veu un fenomen que es diu transllenguatge (translanguaging), és a dir, que passen d’una llengua a una altra amb molta fluïdesa. No se n’adonen fins que no ho analitzen. Aquest fet també indica que hi ha un procés de substitució cap a una llengua, que és la castellana.

—I la resta de la societat, com es comporta lingüísticament?
—El problema principal és que quan algú ens parla en castellà o bé, per les faccions o l’accent, ens pot semblar estranger, li parlem en castellà. Li hauríem de parlar en català, perquè si no el privem de l’oportunitat d’aprendre’n i de practicar-lo. Aquest hàbit és herència de les dictadures del segle XX, quan es va establir una norma d’interacció oral, de convergència cap al castellà. Hi va haver un seguit de prohibicions, coercions i intimidacions, amb un procés molt clar, primer de minorització i després de substitució lingüística, de totes les llengües que hi ha a la península ibèrica diferents del castellà. I aquest procés es va fer efectiu amb tota la força disponible en aquell moment, que era molta, era tota. L’ús del català es va reduir als àmbits més privats i íntims. De resultes de tot això, la gent va agafar por i quan parlaven amb un castellanoparlant canviaven, s’hi adaptaven. Aquesta norma l’hem conservada i transmesa d’una generació a una altra i s’interpreta com una manifestació de bona educació, però en realitat la bona educació és bidireccional. Ens hauríem de treure de sobre aquest llast de tants anys, tan feixuc, i reivindicar que cadascú pot parlar la seva llengua en un context bilingüe, en què hi ha dues llengües germanes, que s’assemblen molt, amb un grau molt alt d’intercomprensió. Com a mínim, s’ha de tendir a la norma bilingüe, que cadascú parli la seva llengua.

—En què han fallat els governs a l’hora d’abordar aquesta situació?
—Els darrers governs no s’han ocupat gaire de promocionar i protegir el català, contra la pressió tan gran del castellà i l’anglès. A més, tenim sectors molt sensibles, com ara l’ensenyament. Hi ha molts exemples, sobretot de secundària, de professors que decideixen de fer les classes en castellà. I això ho trobo molt gros. És una violació flagrant i molt greu de la legislació vigent i hi ha mesures per contrarestar-ho. En aquest cas, la inspecció hauria d’actuar. També els equips directius hi haurien de dir alguna cosa. I els pares, que quan han exigit que es parlés català a l’escola ho han aconseguit. Els que volen que els seus fills siguin educats en català, haurien de poder-se queixar perquè aquest dret sigui respectat.

—A banda l’ensenyament, en quins altres camps ha fracassat la política lingüística?
—En els serveis i la sanitat, la gent es troba forçada, moltes vegades, a parlar en castellà perquè, si no, no l’entenen. Avui dia, fins i tot aquí a Solsona, vas a un bar i t’atenen en castellà. I si t’entenen rai… Això no hauria de ser possible. En comunitats en què hi ha més d’una llengua, la persona que fa el servei ha de convergir a la llengua del client, o almenys entendre’l. I en el sector de la sanitat, tenim exemples de metges que arriben aquí, que es deuen pensar que tothom els parlarà en castellà, i no són prou sensibles a la situació, no són prou empàtics, que és una cosa que un metge hauria de ser. Els metges han fet el jurament hipocràtic, en què es diu que no faràs mal al pacient, almenys volgudament. Si tu no saps la llengua del teu pacient, el poses en perill. Si vaig al CAP, hi veig gent gran a qui, francament, els costa d’expressar-se en castellà. Quan no et trobes bé vols parlar en la teva llengua, és un esforç extra explicar-te en una de diferent. Una altra cosa que penso que no s’ha fet prou bé és l’acolliment dels nouvinguts, que en molts casos s’ha fet en castellà, no sé per què. Ara estan a Catalunya i han de menester el català. Si el volem promocionar els han de donar l’oportunitat d’aprendre’l i de practicar-lo.

—El català ha perdut prestigi?
—Sí. Veig programes de televisió en què el català correcte es fa servir per riure-se’n. Jo això no ho he vist enlloc del món. Com a política lingüística, no crec que sigui gaire encertada. L’objectiu fundacional, o un dels més importants, de TV3 és promocionar la llengua catalana, protegir-la i servir un model estàndard. Els programes en què passa això que dic van adreçats als joves, que són els que han de mantenir i transmetre la llengua. Són programes com l’APM, amb una forta presència del castellà, o el Polònia o l’Està passant: quan parlen en català correcte és perquè se’n riuen. És cert que, al costat, hi ha programes com La Renaixença, en què el fet de ser català i parlar en català es presenta com una cosa normal. És molt d’agrair.

—Coneixeu bé la situació de Catalunya Nord. Com la definiu?
—El català a Catalunya Nord és a les fases finals de la substitució lingüística, però és un cas especial, perquè fa molts anys que està així. És a dir, ara mateix es parla molt poc, però alhora hi ha molt d’interès en la llengua, no tan sols de gent d’arrels catalanes, sinó també de gent que hi ha anat a parar. Escoles com ara la Bressola o Arrels tenen molt d’èxit perquè són un model educatiu molt ben valorat en tots els aspectes. En aquestes escoles, al pati es parla català, i ho dic amb coneixement de causa. A la classe que jo observava hi havia només un nen de família catalanoparlant, però les professores estaven tota l’estona jugant amb els nens, interactuant-hi en català; cantaven i ballaven i saltaven, i ho feien en català. Molta gent també valora la possibilitat de venir a treballar o a estudiar al sud. La Universitat de Vic, per exemple, és un pol d’atracció per a la Catalunya Nord. Per contra, Catalunya Nord rep molts immigrants de França que s’hi van a jubilar perquè és un lloc molt bonic, amb bon temps i barat. Això també fa que la població autòctona es vagi diluint.

—Com veieu la situació del País Valencià i les Illes?
—Lluís Vicent Aracil diria que són dos clars exemples de conflicte lingüístic greu. Però, alhora, hi ha una resiliència impressionant. En el cas del País Valencià es va veure quan es va fer la votació sobre la llengua a l’ensenyament. Suposo que la idea dels que la van promoure era que perdessin els defensors del català, i van guanyar. Doncs bé, és un clar exemple que la gent està molt interessada a saber com més llengües millor. Així mateix, a les Illes hi ha una gran defensa, no tan sols de la llengua, sinó també de les tradicions culturals.

—I l’Alguer?
—L’Alguer sí que és un cas de diglòssia. El català s’hi manté, en els contextos en què es pot parlar, d’una manera molt estable. No el parla només la gent gran, sinó també la gent jove. I hi ha tot de cantants joves o relativament joves cantant en català. Hi fa una gran feina l’Obra Cultural de l’Alguer.

—I d’Andorra què me’n dieu?
—Penso que és l’exemple a seguir. Tenint un estat propi, pot legislar com li convingui i pot controlar els fluxos migratoris, que això és una cosa que hem de reivindicar, perquè tots els estats ho fan. A Andorra s’han adonat que la situació era crítica i hi han posat mesures. Han demanat a sociolingüistes reconeguts que els facin un pla d’acció i l’apliquen. Al sector serveis, hi pots veure gent d’uns altres països que t’atenen en català i que tenen molt d’interès a parlar-lo. És clar que també el necessiten per a treballar, perquè si no compleixes la legislació et sancionen. L’administració ha de vetllar per això, és a dir, anar als establiments i veure que realment es fa allò que es demana que es faci. A Andorra hi ha implicació de la població, tant la nouvinguda com l’autòctona.

—És un exemple per a la resta del país.
—Evidentment. Fa molts anys que la sociolingüística diu que una llengua, si vol subsistir, necessita un estat. Un estat propi o, si més no un govern propici, com diu Xavier Vila.

—Ja que heu començat, expliqueu-nos més símptomes positius.
—La literatura, per exemple, està en un moment dolç. Per una banda, hi ha autors consolidats, d’un nivell internacional impressionant –Jaume Cabré, per dir-ne algun–, fruit d’un llegat, de la gran feina que es va fer durant el modernisme i el noucentisme, totes les accions que va encapçalar la Mancomunitat, que va construir els pilars perquè avui dia no estiguem en una situació de desfeta. I, per una altra, hi ha autors emergents molt interessants, no solament en la narrativa, sinó en tots els gèneres. També en el camp de la música tenim molts joves cantants i compositors que defensen i investiguen el nostre patrimoni. I jovent molt creatiu, que produeix unes obres excepcionals. Hi ha joves compositors realment de relleu internacional. També trobo molt positiu que el jovent s’identifiqui amb el fenomen del “Coti per coti”, per exemple.

—Hem d’acabar demanant-vos quines mesures caldrien per a convertir el català en llengua de convivència.
—L’acció de govern és molt important. S’ha de promoure l’ús del català en els àmbits essencials (els serveis, la sanitat i l’ensenyament). Ara, el parlament pot legislar i el govern pot governar, però en el fons són els parlants que decideixen el futur d’una llengua. I penso que cal conscienciació, sobretot entre els joves, que han de veure que la situació es pot decantar cap a una banda o cap a una altra i que això és a les seves mans. Sempre els explico això: els parlants de llengües petites n’hem de saber moltes, però hem d’estar molt contents de la nostra, perquè la nostra llengua és una part integral de la nostra identitat personal i també col·lectiva, com a poble. Si la perdem, es perden moltes coses. Això ja és una cosa molt sabuda, però ells potser no en són prou conscients. Per tant, els agents del canvi som els parlants. I ja hi ha moltes iniciatives en aquesta direcció. Algunes han estat promogudes per nouvinguts. Rosario Palomino, que al cel sigui, va iniciar el seu moviment, No Em Canviïs de Llengua, i va tenir molt d’èxit. Hi ha també el Mantinc el Català, la Plataforma per la Llengua, etc.