L’estat no ho pot tot…

En 2019, els Estats Units de Donald Trump ja van promoure un intent de cop d’estat a Veneçuela, que, en aquells moments, es va considerar poc menys que el començament d’una “segona Guerra Freda”. També es deia que la qüestió dels blocs regionals prenia una importància cabdal: Llatinoamèrica tornava a ser el pati del darrere (back yard) dels Estats Units, dit d’una altra manera, Amèrica havia de ser per als americans –bo i entenent que “Amèrica” és “EUA” i que els “americans” eren els compatriotes de Trump. No pas per casualitat vells falcons de la guerra tenien un protagonisme de primera línia en el cop contra Nicolás Maduro. Per acabar, es deia que la sorpresa per als badocs era que la Unió Europea s’apuntés com un xaiet a la política de Trump: després de proclamar urbi et orbi la fi triomfal de la globalització, ens havia d’estranyar que el bloc de l’OTAN adoptés una política unida, unitària i unitarista enfront dels desafiaments regionals russos, xinesos o de la mena que fossin? Els intèrprets d’aquell moment lligaven control del petroli i intel·ligència artificial –mera ostentació de paradoxes civilitzatòries que enguany, amb la renovada ofensiva imperialista de Trump sobre Llatinoamèrica i la UE, es poden substituir per desplegament armamentista, terrorisme econòmic i tecnologia aplicada per a mantenir el món en permanent estat de guerra.

Les anomenades esquerres mundials han tingut sempre una visió mecanicista de l’estat, heretada del monoteisme estalinista: una acumulació d’aparells posats al servei del capital monopolista que, si es controlaven amb prou majoria electoral, permetrien de revertir l’ordre burgès del món. El cop d’estat contra Salvador Allende, promogut pels Estats Units el 1973, va desmuntar el paradigma: el Partit Comunista Italià va decidir que un 51% de vots no era prou per a canviar des de dalt la societat capitalista, de manera que calia una llarga marxa dins les institucions, abans de ficar-se en els canvis que van donar lloc a la intervenció de la CIA en el disseny del boicot econòmic, el finançament del sabotatge, la repressió paramilitar, l’assassinat de personalitats i, en fi, les complicitats dels milicos per a enderrocar el govern de la Unitat Popular xilena. L’imperialisme tenia màniga ampla per a fer i desfer governs: Amèrica quedava molt lluny perquè l’URSS pogués disputar-la als Estats Units. L’ofensiva actual contra Veneçuela, amb el pretext de Maduro i les drogues, amaga el cop d’estat il·liberal en marxa als Estats Units i el paper de les màfies nord-americanes en la distribució de la droga: anul·lats de facto els tractats internacionals de seguretat nuclear i el respecte  a la sobirania nacional, les portes d’una tercera guerra mundial queden entrebadades per a procedir a reajustaments regionals, amb els danys col·laterals corresponents –en aquest cas, el poble de Veneçuela n’haurà de rebre les conseqüències en totes les escales, tant se val de quin costat estigui, com els han patit iraquians i kurds, sirians i libanesos, palestins i afganesos, ucraïnesos i russos, tibetans i xinesos, argentins i israelians.

Mentrestant, hem après que l’estat no és pas una mera acumulació d’aparells, sinó un complex mecanisme d’interconnexions, amb més o menys problemes de funcionament, com és de rigor, que es desplega en tots els camps per mantenir la continuïtat del seu poder. Dit d’una altra manera: quan l’estat es troba amenaçat, la doctrina de la seva raó de ser sobrevola els interessos particulars que troben sentit al seu voltant i els unifica en una lluita general en tots els camps: econòmic, polític, ideològic, propagandístic, repressiu, etcètera. No cal esmentar el cas d’Espanya amb la revolució democràtica per la independència de Catalunya. Si l’anomenada “primera Guerra Freda” va consistir en la unificació econòmica (lliure mercat), política (democràcia liberal), ideològica (anticomunisme), militar (OTAN/armamentisme) i mediàtica (diaris i televisions en mans de grans corporacions) d’Occident per a disputar a l’URSS els distints espais regionals, la “segona Guerra Freda” repeteix l’esquema amb els components ideològics posats al dia: economia neoliberal i proteccionisme, autoritarisme post-democràtic i il·liberalisme, antiterrorisme i repressió de les dissidències interiors i exteriors, amenaça de guerra global i rearmament en massa, contrapropaganda i fake news. La crisi actual no és pas de model, sinó d’alternativa dins el model: enfront del nord-americà, el xinès sembla que compleixi més rigorosament les exigències del nou ordre mundial i es va imposant a l’esprint: potser és una etapa, però als Estats Units no es descarta que els guanyin la carrera.

A Catalunya, l’independentisme hegemònic al parlament fins al desastre del govern Aragonès no es va considerar implicat, paradoxalment, en aquestes crisis generals: cap partit del bloc de poder a la Generalitat no tenia elaborat un programa que considerés la possibilitat, ni que fos remota, d’abandonar la UE –marc regional de l’imperialisme vigent– com a paraigua del nou estat català. Fet i fet, es mantenia la continuïtat de la política exterior espanyola (acceptació del dèficit imposat per la UE i del deute no legal contret, retallades i pèrdua de nivell de vida de les majories socials, etc.). Volia dir, això, que els governants del futur estat català s’haurien adherit, a la manera de l’estat espanyol, al programa general d’Occident, en forma de neoliberalisme, autoritarisme, permanència a l’OTAN, control migratori, restricció de llibertats, etc.? No es pot saber, atès que no van tenir ocasió de demostrar-ho, però tampoc se sap de cap programa que ho posés en quarantena: si ens ateníem als representants que ocupaven llavors el govern de la Generalitat, més aviat diríem que l’acceptaven tàcitament –retallades no revertides, augment de la precarietat i de la pobresa, forces de l’ordre oficials i privades al servei dels usurers de l’habitatge, extrema dreta espanyolista campant al seu aire, Mossos d’Esquadra reprimint preferentment l’independentisme… Mentrestant, cap declaració oficial sobre l’intent de cop a Veneçuela el 2019: el silenci de la Generalitat, quan Sánchez va proclamar el seu suport a Guaidó, va ser escruixidor, com tot silenci moral. Enguany, el govern Illa, que no disposa voluntàriament de cap mena de política exterior que no sigui fer passadissos a la UE o parasitisme a les ambaixades espanyoles, no posa Catalunya i el seu govern en el destret de fer cap declaració d’intencions sobre la nova ofensiva imperialista al Carib. Si, des que va començar la guerra d’Ucraïna o arran dels bombardaments a Gaza, la UE va caient en picat per incapacitat manifesta d’intervenir autònomament en el desordre mundial, seguirem la inèrcia de l’estat espanyol i tal dia farà un any.

Aquesta posició no és aliena a la manera simplista amb què l’independentisme s’ha plantejat la geopolítica (òbviament, l’imperialisme no trenca voluntàriament la seva cadena) i, de retruc, la relació entre masses mobilitzades i noves estructures de poder, amb què hem passat sense solució de continuïtat d’un unilateralisme naïf a un electoralisme oportunista, d’una república sense constituents a una diputació espanyola. Entretant, fora bo d’aprendre com funciona un estat sota amenaça a partir de la seva evolució contemporània: a saber, utilitzant tots els aparells disponibles a peu de carrer (xarxes intoxicadores), sobre l’opinió pública (criminalització ideològica de qualsevol dissidència social o nacional), i a escala política (lawfare, clavegueres, repressió). Tot amb tot, i per més orgànics que siguin tots els components de l’estat, i per molt bé que funcioni la seva maquinària repressora i propagandística, hi va haver un moment que el granet de sorra dels judicis contra l’independentisme –amb què es volia escarmentar dues generacions o tres perquè oblidessin que tenien tot el dret de decidir– podia haver trencat els engranatges de l’estat espanyol. Tants de pinxos i de perdonavides en dansa, com van sortir a la llum, només revelaven l’íntima debilitat espanyola a la qual servien i provaven que l’estat no ho era tot –encara menys, l’espanyol. I a nosaltres ens tocava demostrar que no podia amb tot ni fer-ho tot.

És plausible que aviat governi a Espanya una terminal de Trump, que, al seu torn, i amb l’ajuda inestimable de la desídia institucional, el despit particular, la desinformació general i la mandra intel·lectual que caracteritza els rengles independentistes, arrossegaria i utilitzaria la terminal catalana, revestida de parracs independentistes, per imposar-nos el caos i la irrellevància definitius.

No contents a rebre la humiliació d’un dominador estranger, n’hi ha que, en efecte, voldrien afegir-hi l’autopunició en forma d’una figura de dominatrix comarcal.