Estat de necessitat, necessitat d’estat

Seguint per televisió episodis de l’enfrontament trucat entre Sánchez, un tafur a la madrilenya, i Feijóo, un cacic a la gallega, o sigui, rebesnets amb màcula dels polítics espanyols de la primera restauració borbònica i fills dels que han creat i sostingut la segona –servidors tots de l’estat i de la unitat de l’ètnia castellana hegemònica–, pensava com la reunió de monarquia, església, exèrcit, judicatura i oligarquia econòmica havia propiciat la integració d’aquells politicastres provincials –però no solament: Solé Tura i Miquel Roca, dissenyadors de l’estat de les autonomies, no eren precisament politicastres provincials–, com a parts interessades en el negoci públic. Representants de classes mitjanes i baixes provincials a la recerca de l’ascens social (via burocràcia d’estat i de partits polítics) i elits regionals a la recerca d’un estatut particular (via pacte amb l’estat) van ser, ultra les continuïtats profundes del franquisme, el vehicle per excel·lència de la segona restauració borbònica. La repressió de les alteracions que posessin en qüestió aquella sacrosanta unió nacional va ser tan cruel com implacable: des de la Guàrdia Civil o les lleves colonials forçoses del segle XIX fins a la intervenció directa de la Legió, l’exèrcit i les forces colonials en la guerra civil, juntament amb la incorporació, en temps actuals, de fills de treballadors rurals a la policia i de mercenaris a l’exèrcit professional. No és pas d’un estat feble, doncs, que parlem, sinó d’una continuïtat de dominació econòmica, social, política i ètnica en el temps i en l’espai sota la closca de la nació-estat espanyola. L’aporellos n’és un signe d’identitat.

I també pensava en les continuïtats i discontinuïtats catalanes. Cenyint-me al que aquí m’interessa, podríem dir que la Generalitat ha perdurat en tant que nucli condensador del pacte entre el comú i la seva representació nacional gràcies a mantenir-se viva en la consciència de la gent que l’ha defensada per damunt de derrotes, exilis, prohibicions i oportunismes. I considerant la profunda divisió dels polítics presumptament independentistes, no tinc cap més remei que preguntar-me com és possible que no s’hagi pogut crear una unitat profunda de servidors al voltant de la Generalitat en temps d’ofensiva i de crisi, una unitat indissoluble com l’espanyola per damunt de grups, partits o personalitats. I com és que, esperonats pel Primer d’Octubre, Junqueras, Puigdemont i els partits que representen no van poder realitzar aquella unió indispensable per a garantir un horitzó material a la idea de l’estat propi. Si la funció crea l’òrgan, l’estat-nació genera servidors, estratègies, sistemes d’autodefensa i, en última instància, la unitat fèrria necessària per a defensar la idea que fonamenta la seva hegemonia: el mite de la seva indestructibilitat. Pujol ho va entendre fins que es va oblidar de separar administració de les coses, o esfera material, i representació nacional, o esfera simbòlica, que solen anar de bracet i, alhora, usades a conveniència, quan disposes d’estat propi.

Vet aquí, doncs, el problema de l’independentisme: que ha de construir un estat a partir dels mateixos materials que un estat-nació més, però que no disposa de la capacitat –control de l’economia, aprovació de lleis i força per a imposar-les– per a generar la unitat fèrria necessària entorn seu: en una paraula, l’articulació i defensa d’interessos que produeixen el respecte i la reverència a la institució. D’aquí ve que els seus previsibles i necessaris servidors d’una raó d’estat –ERC, Junts i la CUP, que van arribar a disposar d’una majoria del 52% a l’anterior parlament– no facin com els Sánchez i els Feijóo de torn, que la porten en el seu genoma polític. La subjecció mental a l’estat-nació espanyol n’és l’origen i la fantasia d’extreure’n algun profit, el corol·lari. Fins ara mateix, que s’especula entre crisi de govern i crisi d’estat: Jon Idígoras, parlamentari d’Herri Batasuna els anys vuitanta, ja es pensava que la crisi del PSOE per la corrupció dels GAL era un senyal de crisi d’estat. Va haver de succeir Aznar a González perquè s’adonés que eren dues cares de la mateixa moneda d’estat.

Aquesta feblesa dels servidors previsibles i necessaris per a l’estat català va ser posada en evidència, alhora que en mostrava les vergonyes, per la multitud autoorganitzada i decidida del Primer d’Octubre. Es va comprovar que ses senyories eren un grup de caçadors individuals, no pas una casta de servidors de l’estat propi, val a dir, del comú mobilitzat per a establir un nou pacte entre la gent i la institució, generador d’una nova, fèrria i indissoluble unitat al voltant de la Generalitat. Tot plegat requeria, a manca de la materialitat prèvia d’un estat propi, una concepció distinta de la “democràcia”. Vull dir que no es tractava només de “votar”, com ingènuament pensava el gruix del moviment (i com no té dret de tornar a proposar, amb menys ingenuïtat, l’ANC), sinó que es tractava, també, i sobretot, d’“ocupar”. Nosaltres ja disposem d’estructures d’estat, però formen part de l’edifici d’una arquitectura orgànica, la de l’estat-nació espanyol, que les conté i els atorga sentit: quan pretenem de separar-les, cauen com les peces d’un joc de construcció. I només una consciència d’estat propi les pot tornar a ajuntar.

En aquest punt, el moviment no va entendre –i em sembla que encara no ho ha entès– que, a falta d’aquella materialitat prèvia, garantida per l’economia, la llei i la força, de què disposen sense traves els servidors d’un estat-nació, no s’havia de comptar amb uns líders sense consciència ni sentit d’estat, sinó amb l’autonomia del mateix moviment independentista. D’aquí ve la fragmentació posterior, la desmobilització política, la desorientació tàctica, o l’aventurisme dels que ara ens voldrien fer creure que tot és qüestió de voluntat. No n’hi ha prou. I no bastarà fins que no solament sortim del marc mental espanyol, sinó de la cotilla de la delegació de poder al marge i per sobre del moviment autoorganitzat. Que, potser, encara no s’ha sabut imposar, però que no admetrà que li donin bou per bèstia grossa per molta voluntat independentista amb què ho adobin. L’abstencionisme té dues cares: la decepció en la delegació de poder i la convicció del poder propi no realitzat. Si no se sap donar resposta política i organitzativa al problema que representen, cap aventura política o electoral no tindrà futur. La delegació de poder en un sistema autonomista espanyol corromput fins al moll de l’os vol dir corrompre la mateixa gent. I quan la gent es torni a mobilitzar i tingui consciència del poder propi, no el delegarà en cap representació autonomista espanyola corrompuda. Un peix –i no, precisament, de l’art– que es mossega la cua.