23.10.2025 - 21:40
Els sindicats no van convocar cap vaga general contra l’expansió dels salaris de misèria, l’augment de les càrregues fiscals i la destrucció de la figura de l’autònom. Els sindicats tampoc no van convocar cap vaga general per la impossibilitat de les generacions joves d’accedir a un habitatge i la decisió de pagar les pensions amb deute públic. I evidentment els sindicats no van convocar cap vaga general per a protestar pel col·lapse de les infrastructures i els serveis comuns. No, enguany els sindicats van convocar una vaga general per Palestina.
Manifestar-se per la guerra de Gaza és perfectament legítim, i tothom abraça les causes que considera més adequades, però una vaga general és una altra cosa. És l’arma definitiva de la classe treballadora, aturar tot un país per aconseguir reformes de l’estat, i les que tenen èxit poden fer trontollar el govern. En el cas de la vaga del 15 d’octubre, però, quin era l’objectiu? Paralitzar Espanya per canviar el rumb d’Israel? Hi ha molts agents que poden intervenir a la regió, però l’estat espanyol no. I a banda, com és que no es va desconvocar si el procés d’alto-el-foc ja era en marxa?
La resposta ciutadana va ser tan clara, el fracàs tan evident –menys d’un 1% de participació i quatre gats a les manifestacions–, que l’endemà tothom ho va amagar sota l’estora, però ens deixa una lliçó. La nova dreta no puja només per la immigració, sinó també per l’evidència que l’esquerra oficial ha abandonat els interessos de classe i només es preocupa per les qüestions simbòliques de consum intern. Gens de voluntat d’enfrontar-se al poder real i cap acció transformadora més enllà d’assegurar salaris i càrrecs per una temporada més. I quina acció pot ser més simbòlica que basar tota la lluita en un conflicte a milers de quilòmetres de distància?
En podríem dir l’esquerra flotillista, perquè la Global Sumud Flotilla n’és l’exemple perfecte. Una colla d’activistes ociosos i subvencionats que tenien ben clar que no arribarien a Gaza ni entregarien cap ajuda humanitària, però que van aprofitar un conflicte greu per fer-se els virtuosos a les xarxes socials. Pura performance i sense cap risc, perquè sabien que al final serien detinguts i deportats al cap de poques hores. En canvi, no hi cap comboi a Crimea, perquè si voltes per allà és probable que el camarada Vladímir et llanci un petard i acabeu tots al fons del mar Negre. Això sí, l’èxit per la banda catalana va ser total: Ada Colau ha aconseguit plaça de tertuliana a 3Cat, i tornarà a ser la candidata dels Comuns a Barcelona després que el partit hagi “reformat el codi ètic” (quina gran frase).
El conflicte de Palestina ha atrapat bona part de l’independentisme, cosa que sens dubte deu plaure el gran flabioler Pedro Sánchez, i això ha passat perquè l’esquerra catalana tradicionalment s’ha socialitzat –a les facultats de lletres, als casals populars, fent cerveses a la Vila de Gràcia– en l’odi a Israel. Aquesta ideologia percola fins a molts partits i mitjans de comunicació, i llavors tenim moments com la suspensió del ple del Parlament de Catalunya després que la flotilla fos interceptada, la sobredimensió mediàtica que es va donar a l’afer, i sobretot que tothom abracés les consignes espanyoles que venien del PSOE. Al cap d’uns dies hi havia periodistes catalans que, mentre el món celebrava de manera prudent l’alto-el-foc, feien cara de funeral. A vegades penso que, malgrat la catàstrofe humanitària que pateixen els palestins, l’objectiu de les protestes és en realitat la desaparició de l’estat d’Israel.
Aquest món d’esquerres petit i endogàmic diu que parla en nom la ciutadania i en defensa els interessos, però viu completament allunyat de les inquietuds de la majoria de la població i no té ganes d’enfrontar-se al poder real. A casa nostra la bombolla és barcelonina, i la prova és que l’espai polític que millor la representa, els Comuns, és l’únic partit que només té diputats al parlament per un sol districte electoral: sis escons, tots sis de Barcelona. És el mateix conflicte que veiem a França o als Estats Units, la capital contra la xarxa de ciutats mitjanes i petites, i explica per què la nova dreta ha sorgit a Girona i arrasarà a allò que a 3Cat en diuen “comarques”. Això no vol dir que tots els barcelonins participin d’aquest projecte, és clar, però els que en quedin fora ja els planyo, perquè potser aviat tornaran a tenir Ada Colau de batllessa. Tot i que ben mirat podria ser pitjor i que el càrrec l’exercís Bob Pop.
