Dijous, en un acte titulat “Què s’ha de fer?”, Xavier Domènech va gosar de demanar explícitament com s’havia d’abordar la qüestió nacional. Va dir: “Hi ha un tema que és clau, si es busca la participació de les esquerres sobiranistes [en un front d’esquerres]: com entenem la transformació en relació amb la plurinacionalitat; com entenem que les reivindicacions històriques de gran part de les poblacions d’aquests països es poden realitzar.” El cor de la pregunta batega a la segona part: com es poden realitzar les reivindicacions històriques de sobirania nacional. Ni el diputat Gabriel Rufián ni l’eurodiputada Irene Montero no van respondre directament a la pregunta.

A parer de Rufián, tots els pretendents d’una gran coalició de l’esquerra ibèrica acceptarien avui el dret d’autodeterminació, mal que fos declarativament, com un punt d’un programa compartit. La tesi de Rufián és que, per primera vegada, les esquerres sobiranistes poden encapçalar l’espai a l’esquerra del PSOE. “És un pas positiu que Bildu, ERC, fins i tot Compromís, i sens dubte el BNG arrosseguin forces polítiques espanyoles per a les quals, entre nosaltres, el dret a l’autodeterminació sempre ha costat una mica, i que no es posi en dubte”, va dir. Així va semblar que s’hi mullava, però Rufián és un funambulista, i en el fons no feia sinó dibuixar un llindar. Era una manera de dir a la base independentista: “Si l’esquerra espanyola no renega de l’autodeterminació, ja ens hem de donar per satisfets.”

El problema és que la lliçó d’aquests darrers anys és la contrària. No n’hi ha prou que l’esquerra espanyola es declari partidària en abstracte del dret d’autodeterminació, perquè el fet de no creure-se-la de debò, de no defensar-la per iniciativa pròpia, va fer que el 2017, a la pràctica, decantessin la balança a favor de l’statu quo quan precisament s’havia obert l’escletxa més grossa de la història recent per a fer trontollar el règim que deien que desafiaven. En el moment crucial, l’esquerra amb què Rufián es vol aliar ara va triar d’estabilitzar i de pacificar, en lloc d’embrancar-se en una transformació que no encapçalaven. Per no fer concessions en l’eix nacional, van deixar que l’estat els fes la feina bruta.

Per això és especialment rellevant que Montero fes l’orni amb una divagació ben ambigua i fos incapaç de concretar. “La història de l’antifeixisme a l’estat espanyol s’ha construït amb aquests vectors democràtics. Un té a veure amb els sectors populars, les organitzacions obreres i les organitzacions sindicals, i l’altre té a veure amb les forces […] sobiranistes, republicanes. […] Com comença el creixement de l’extrema dreta? Quins són els vectors amb què se’ls permet de créixer? L’anticatalanisme i l’antipodemisme. L’expectativa [ha de ser] que, davant una crisi molt profunda que continua existint a l’estat, hi hagi una sortida democràtica en termes plurinacionals i en termes de justícia social.” Traduït: “Ja és prou valuós que ens unim, no ens demaneu més.”

No és un problema de retòrica, perquè la fugida d’estudi de Montero no és fruit de l’espontaneïtat del discurs. És un problema de pensament polític. Només cal llegir el programa electoral amb què Montero es va presentar fa dos anys a Brussel·les, que en cent trenta pàgines només esmentava l’autodeterminació del poble saharià i del poble palestí. Al capítol tres del document, dedicat als drets i les llibertats fonamentals, no s’hi fa ni tan sols una referència vaga del dret d’autodeterminació dels pobles europeus, tot i que hi ha marge per a incloure en una llista de títol tan pompós la despenalització del cànnabis. En el discurs de Montero, la “plurinacionalitat” serveix tot just de coartada que l’eximeixi d’haver-se de comprometre amb els efectes polítics reals de defensar-la.

Una rèplica habitual de l’esquerra espanyola és que l’independentisme s’ha de fer càrrec que els consensos polítics a Espanya no són els mateixos que a Catalunya, i que els equilibris serveixen per a no naufragar en la tempesta. És una excusa per a mantenir la posició actual. Montero mateix ha fet carrera com a militant d’un moviment, el feminisme, que aspira a sacsejar consciències per imprimir canvis culturals a gran escala, que demana als homes que revisin hàbits i conductes cristal·litzats durant molts segles i que assumeixin que hauran de perdre privilegis. Fins i tot, els homes més desconstruïts s’hi han de sentir concernits. En canvi, no hi ha ni rastre d’un examen de consciència semblant sobre l’espanyolitat. Ara, com sempre, l’extrema dreta serveix a l’esquerra espanyola per a rentar-se’n les mans.

De fet, encara avui les coses van a l’inrevés. L’esquerra espanyola malda per preservar una dominació en l’estratègia, en els valors i en els discursos, i és desacomplexada quan demana concessions a l’independentisme. En nom del pragmatisme o dels drets humans, amb dicotomies tramposes que contraposaven un plat a taula amb les demandes nacionals, l’esquerra espanyola ha exigit investidures de presidents espanyols, l’aprovació de lleis i de pressuposts i actes de generositat electoral que molt rarament han tingut camí de tornada. Si Podem és avui una estructura minsa, ni l’ombra d’allò que va ser, també és conseqüència d’aquesta mirada: la mirada jacobina que va voler dirigir de Madrid estant la implantació del moviment a la resta de la península, i que no va estar mai disposada a cedir el comandament de res.

En les pròximes eleccions espanyoles, es desbocarà una campanya torrencial perquè l’independentisme en bloc es lliuri a frenar l’arribada del PP i Vox. La doctrina Rufián diu que cal empassar-se el gripau de remar en el mateix vaixell que l’esquerra espanyola perquè, si governa l’extrema dreta, tothom hi perdrà, però les lleis elementals de la lògica d’aliances polítiques recomanen de comprovar, abans d’empassar-te’ls tu, quins gripaus estan disposats a empassar-se els altres, i l’esquerra espanyola sempre es comporta com l’espia que només suca una mica els llavis perquè sap que la copa és enverinada. L’independentisme no hauria de considerar cap aliança amb l’esquerra espanyola fins que l’esquerra espanyola no estigui en condicions de respondre seriosament a la pregunta. “Com es realitza l’autodeterminació?” Si el sacrifici temporal dels principis només funciona en un sentit, és la prova del cotó que no hi ha cap front, sinó la mateixa subordinació de sempre.