L’Espanya profunda

La veu de l’Espanya profunda s’ha deixat sentir amb una música diferent, però amb la mateixa lletra, aquesta setmana. Als comentaris ja tradicionals de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, s’hi va afegir el mandatari de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, que va dir que es trobava en un moment dur, que li feia “mal com a espanyol”, per rebutjar la política de Sánchez en relació amb Catalunya, defensar “una iniciativa legislativa que impedeixi consultes que no afectin tots els espanyols” i afirmar el caràcter “indissoluble” d’Espanya.

El president aragonès, Javier Lambán, va continuar pel camí del seu company manxec i va llançar el seu comentari particular. Va defensar que, l’estat espanyol, “enfront dels intents separatistes dels independentistes, no solament no s’ha de desarmar, sinó que s’ha de rearmar”, i va reclamar que “la governabilitat del país no depengui dels extrems, ni dels independentistes ni dels extremistes de cap orientació ideològica”.

Les declaracions d’Ayuso, Page i Lambán són el termòmetre de les seves societats com a expressió de l’Espanya hegemònica. La que lluita contra el progrés de fa segles, la que té por de les urnes i anul·la resultats servint-se de la baioneta o de les togues quan no li agraden, la que recorre a la guerra i al genocidi del rival perquè no és capaç de negociar.

L’Espanya que parla per la boca d’Ayuso, Page i Lambán es posa el vestit del constitucionalisme, l’uniforme de gala de l’espanyolisme, confeccionat a les casernes, primer per Prim, després per Cánovas, i redissenyat pels guardians del règim actual, que institucionalitza com a dogma la “unitat de la pàtria”, la divisa de la reacció d’ençà de mitjan segle XIX.

La conjuntura política actual no s’explica sense entendre el fons de la formació social espanyola. Som testimonis, Martxelo i Vicent, d’una actualització de l’agenda ideològica de l’espanyolisme, coherent amb l’enfocament de la gent del 98 per fer front a la crisi del règim de la segona restauració, esperonada per l’actuació dels nacionalismes, principalment el català. Les receptes tornen a incloure l’espanyolització, europeïtzació, regeneració i reformes, el quadrilàter recurrent de la intel·ligència mesetària.

I, així, tanquem el 2022. Que tingueu una bona entrada d’any i que el 2023 sigui venturós.