16.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.03.2025 - 22:00
Parlar dels grans conglomerats mediàtics sense esmentar-ne l’endeutament monstruós seria com descriure l’enfonsament del Titanic negligint que hi havia un iceberg. Aquestes enormes maquinàries d’influència –en aquest cas, parle de tota la trama empresarial entorn del diari El País– arrosseguen uns deutes increïbles que farien tremolar qualsevol comptable amb dos dits de front. Però –i ací rau la paradoxa– com més deuen aquesta gent, més difícil sembla fer-los caure.
El grup PRISA fa molts anys que s’ofega en un deute que negocien i renegocien constantment. I ara s’esforça moltíssim, segons que ens expliquen, per convèncer PIMCO –una empresa d’inversions amb seu a Califòrnia, que és el creditor principal del grup i que ja en té moltes accions que li van oferir en canvi d’una part del deute– que n’accepte un refinançament. Un refinançament que, amb les xifres a la mà, no té gens de trellat. Tanmateix, ningú no gosa deixar caure aquests monstres financers adduint la simple raó que són una ruïna. Per què?
La resposta és tan simple com inquietant: són massa útils per al poder. Per al poder espanyol, en aquest cas i d’una manera molt especial. Aquests mitjans, fabricats a redós de l’estat durant la suposada modernització democràtica, van créixer devorant els milions que no tenien, però amb la complicitat d’uns governs que els necessitaven imperiosament per a domesticar l’opinió pública i impulsar el seu projecte polític, el projecte del règim. Així, doncs, es va establir un pacte que en podríem dir faustià: vosaltres influïu sobre el personal i ens el calmeu i domestiqueu, i no us preocupeu, que nosaltres ja evitarem que us afoneu, passe què passe.
Decennis després, el resultat és aquesta autèntica aberració econòmica que veiem avui: empreses tècnicament fallides que continuen funcionant com si res, mentre els accionistes es barallen pel control d’un cadàver polsegós. D’un cadàver, això sí, que encara té la capacitat de marcar d’una manera important l’agenda pública.
El deute no és tan sols, ni primordialment, una xifra als llibres de comptabilitat. El deute de PRISA i els casos semblants –espanyols, però també catalans– és una cadena que lliga aquests mitjans de comunicació als centres de poder econòmic i polític. Perquè quan deus diners, ja no ets lliure. I quan no ets lliure et trobes a les ordres d’algú.
Però aquest endeutament crònic explica també per què aquestes batalles pel control –com la que es lliura aquests dies pel control d’El País– són tan ferotges. No és una lluita pel negoci –qualsevol empresari amb dos dits de front fugiria d’un balanç econòmic com aquest–, sinó per la capacitat d’influència. El que hi ha en joc no és la rendibilitat econòmica, sinó el poder de decidir què pensa la gent, de construir realitats mediàtiques que beneficien determinats interessos de partit, però també –i especialment en el cas espanyol– nacionals.
La guerra actual pel control de PRISA té tots els ingredients d’una novel·la d’espionatge dolenta, que, sols pels protagonistes, faria fruir l’enyorat Ramon Barnils. D’una banda, tenim Joseph Oughourlian, aquest inversor francès d’ascendència armènia que ahir es va coronar a tota portada president d’El País després d’haver decapitat Carlos Núñez i José Miguel Contreras –aquest darrer, no casualment, assessor de comunicació de la Moncloa i de Pedro Sánchez. D’una altra, els accionistes espanyols i molt espanyols, apadrinats per Sánchez, que ara pretenen apoderar-se del 51% dels vots per expulsar el gavatx en la següent junta d’accionistes.
Però l’element més sucós i divertit és l’aparició en escena de Vivendi, el gegant mediàtic, també francès, que controla un 12% de PRISA i que pot decantar la balança a favor del seu compatriota o a favor del PSOE. El govern espanyol, en un exercici d’aquella subtilesa diplomàtica que sempre l’ha caracteritzat, va enviar fa pocs dies el ministre Óscar López a París per convèncer Arnaud de Puyfontaine, el número dos de Vivendi, que traís el seu compatriota Oughourlian. Un viatge que, naturalment, López nega que tingués aquest objectiu i que redueix a “dos minuts” de conversa casual. Com si hagués anat al forn a comprar baguets i s’hi haguessen trobat per casualitat.
I perquè és sucós això? A banda del fet en si, perquè temps enrere el govern espanyol va privar que Vivendi augmentàs la seua participació fins al 29,9%, com havia sol·licitat. I és que quan els comptes no quadren ací pot passar de tot: a la Moncloa primer els impedeixen de fer-se més grans, i ara els demanen que facen costat a la causa nacional. Quin espectacle!
Espectacle que revela, i això crec que és important d’assenyalar-ho, el declivi del nacionalisme espanyol. Aquell diari que va nàixer el 1976 com a estendard de la modernització espanyola, el portaveu oficiós d’un projecte nacional que havia de deixar enrere la mòmia del franquisme i presentar-se com a renovat i europeista, s’ha convertit ara simplement en una peça més en el tauler d’escacs del capitalisme global. El temple mediàtic on es consagraven els dogmes de la unitat nacional indestructible i la bona nova de la peculiar democràcia espanyola ara resulta que és a les mans de fons voltor i especuladors estrangers.
I això és especialment interessant per a nosaltres. Perquè El País era, per al nacionalisme espanyol, molt més que un diari: n’era, i encara n’és, la trona, la bíblia, el confessor. Era l’instrument que transformava les raons d’estat en gotes d’ideologia que bevien les classes mitjanes urbanes i il·lustrades, de manera que feien passar avall qualsevol barbaritat. Hi va haver un temps que portar el diari El País sota el braç, pel carrer, era tota una declaració de principis i un acte de modernitat. Sempre que no li miràssem el cul, a la bèstia.
Sempre que no miràssem el cul a la bèstia, perquè no ens enganyem pas, tampoc: sota aquella aparença de diari seriós, equilibrat i europeu, El País ha estat sempre un dels grans manipuladors de la realitat espanyola i catalana.
Per aquesta raó, quan la qüestió començava a anar de debò –és a dir, quan s’amenaçava la sacrosanta unitat d’Espanya–, el diari treia tota l’artilleria per a legitimar qualsevol mesura repressiva. Va passar l’any 1992 amb la ràtzia del jutge Garzón, justificada esforçadament per El País. Va passar l’11-M quan El País va córrer a dir que era ETA la causant de les morts de Madrid. Va passar durant el referèndum d’autodeterminació: mentre els carrers de Barcelona rebien càrregues de la policia que la premsa internacional mostrava amb estupor, El País construïa un relat paral·lel en què les víctimes eren culpables i els agressors, simples funcionaris complint ordres. La brutalitat de la policia espanyola es transformava, per art de màgia editorial, en “proporcionalitat”, els presoners polítics passaven a ser tot d’una “polítics presos” i la repressió, un simple “estat de dret en funcionament”.
El miracle d’El País –i allò que el feia tan valuós per a Espanya– era precisament la capacitat de fer semblar raonable allò que era irracional, de mudar amb vestit i corbata les mentides oficials. Amb aquell to professoral i aquella pàtina d’intel·lectualitat, ha aconseguit durant decennis que les classes mitjanes progressistes espanyoles –i també moltes, massa, de catalanes– s’empassassen sense mastegar les més grolleres tergiversacions. Les signatures prestigioses, els editorials solemnes, el disseny elegant i la retòrica europeista no eren sinó el cavall de Troia perfecte per a endinyar-nos, entre paràgrafs aparentment assenyats, el nacionalisme espanyol més ferotge. I aquesta és, precisament, la fórmula que ara es disputen francesos i espanyols: no pas el negoci ruïnós, sinó qui es queda allò que resta de la gran màquina de construir realitats alternatives.
En relació amb això, finalment, la desesperació del govern de Pedro Sánchez per recuperar-ne el control no és tan sols una qüestió d’influència mediàtica genèrica; és la constatació que, sense aquest altaveu, el seu projecte nacional estarà mig afònic, perdrà en bona part la capacitat de relatar-se a si mateix de manera convincent i d’explicar-se al món. Perquè, en el fons –ho sabem de sobres– Espanya sempre ha estat més un relat que no una realitat. I, en vida nostra, El País n’ha estat el principal narrador.
PS1. Vivim de ple una crisi de la docència? Com més va més professors asseguren que estan esgotats, cremats, o que han perdut la vocació. La realitat social canvia i avui els docents no tan sols imparteixen una assignatura, sinó que sovint es troben que han de fer de psicòlegs, de pares, d’amics, de metges. Martí Gelabert ens ofereix en aquest article una radiografia preocupant dels mestres d’escola dels Països Catalans que denuncien que a les administracions els interessa més de tenir contents els pares i les famílies que no els professionals.
PS2. Jordi Antolí és professor titular a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la mateixa universitat, i ha estat una figura clau en la lluita per la llengua a les escoles en la votació recent. L’èxit espectacular dels partidaris del català ha estat matisat únicament a València i a Alacant-Elx, on les xifres necessiten més anàlisi per a entendre-les. I per això l’ha entrevistat Esperança Camps: “Hem salvat els centres de referència del valencià a Alacant”.
PS3. Precisament avui publiquen un article de l’epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx Míriam Navarro Beltrá i de Susana Monge Corella, en què s’analitzen, des de la seua perspectiva científica, algunes de les mentides que fa córrer l’extrema dreta. Un treball força interessant: “Quatre mentides sobre la immigració desmuntades amb estudis epidemiològics”.
PS4. Xavier Montanyà ens parla avui també d’un llibre clau d’Antonio Scurati publicat per Afers i Raig Verd, que serveix per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta del segle passat fins avui, quan ressuscita amb fórmules no tan violentes, però igualment perilloses: “L’herència actual de Benito Mussolini”.
