El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Tan bon punt fou publicada la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics, la justícia espanyola va engegar l’ofensiva contra els exiliats. Ha passat un mes, i Espanya ja s’hi ha enfangat, tal com li va passar el 2017 i el 2018. El revés monumental de la negativa del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein a lliurar el president Carles Puigdemont per rebel·lió no fou interpretat mai pel Suprem com una lliçó per a aprendre d’errors comesos, no va fer mai autocrítica; a l’inrevés, el jutge Pablo Llarena va reaccionar amb fúria, i d’aleshores ençà els magistrats de la sala segona, la fiscalia, el govern espanyol i la major part de partits espanyols van atacar la justícia alemanya acusant-la de deslleial, tal com havien fet amb la belga. La reacció espanyola va causar perplexitat i, cosa encara més important, desconfiança, que és la clau en un procés d’extradició fonamentat en les euroordres.

Les euroordres espanyoles s’han entrebancat tan bon punt han començat a caminar. A Escòcia, l’adreçada contra Clara Ponsatí ni tan sols va passar el primer tràmit administratiu i fou refusada per la policia del Regne Unit per desproporcionada. La pressió diplomàtica d’urgència va fer que es rectifiqués el terme ‘desproporcionada’ i les autoritats britàniques van demanar més informació sobre què se suposa que va fer Ponsatí que pogués ser qualificat de sedició. Llarena va respondre a la petició amb un document que parla de desobediència però no de sedició.

D’Escòcia a Bèlgica

Aquesta deficiència de l’euroordre de Llarena ha estat invocada precisament per l’advocat de Ponsatí, Aamer Anwar, en la declaració davant el Tribunal d’Edimburg que examina la petició d’extradició. El jutge l’ha deixada en llibertat amb una fiança, i li ha permès de mantenir el passaport. És una decisió que contradiu la petició que feia Llarena, que en totes les euroordres enviades d’ençà de la sentència ha demanat que s’imposés als exiliats la presó preventiva per evitar que se n’anessin fora de la UE. El jutge escocès no n’ha fet cabal, i deixa Ponsatí en llibertat mentre continua la tramitació. La vista següent serà el 12 de desembre, i el jutge aleshores disposarà ja de més coneixement de la causa, de més elements per a examinar, com ara que, malgrat la petició de les autoritats britàniques, el jutge Pablo Llarena hagi estat incapaç d’explicar quins fets comesos per Ponsatí la tardor del 2017 poden ser qualificats de sedició.

Avui ha estat el torn de Toni Comín i de Lluís Puig, que han comparegut davant de la justícia belga. Tampoc a ells no els van aplicar mesures cautelars, i han restat en llibertat mentre es tramita l’euroordre. ‘És la tercera vegada que un jutge espanyol emet una euroordre, és la tercera vegada que compareixem davant la justícia belga i és la tercera vegada que ens deixen en llibertat’, va dir Comín la setmana passada, quan van sortir del tribunal. Tant ell com Puig han aconseguit ara que s’ajorni el judici sobre l’extradició, i serà el mateix jutge que examinarà alhora el seu cas i el del president Puigdemont, amb una vista que tindrà lloc el 16 de desembre vinent. Llarena els volia en processos separats; els jutges belgues els han unificat en un de sol.

A més, les autoritats belgues han vist en aquesta ocasió com el poder executiu espanyol mirava d’interferir en un procés judicial, perquè, a diferència de les dues primeres euroordres enviades a Bèlgica –quan a la presidència del govern espanyol hi havia Mariano Rajoy–, el govern de Pedro Sánchez ha pressionat de manera insistent demanant l’extradició de Puigdemont i dels consellers exiliats. La vice-presidenta Carmen Calvo ho ha fet de manera directa, fins i tot amb un article a la premsa francòfona belga, i amenaçant de represàlies si aquesta vegada les euroordres tornen a fracassar. L’element indispensable de la confiança es torna a esquerdar amb declaracions d’aquesta mena, que de retruc ajuden a fonamentar l’argument de la causa motivada políticament que exposen les defenses.

Les pressions

L’ex-primer ministre belga Charles Michel, futur president del Consell Europeu, ha recordat la importància de la separació de poders com a valor fonamental d’un estat de dret i ha defensat el sistema de funcionament de les euroordres, en unes declaracions fetes a la Moncloa mateix, al costat del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Una setmana abans Sánchez va fer la promesa electoral de dur Puigdemont a Espanya i de dir que ho podria fer perquè ell controlava la fiscalia. La fiscalia espanyola va criticar Sánchez i va admetre en veu baixa que aquelles declaracions perjudicaven seriosament la possibilitat d’èxit de les euroordres.

Com que l’estat espanyol no va aprendre dels errors de les primeres euroordres, ara comet els mateixos d’aleshores, però agreujats. La justícia espanyola no podia anar equivocada, pensaven; era el sistema de les euroordres que funcionava malament, perquè uns jutges que no tenen ni idea de què passa a Espanya poden impedir l’extradició dels ‘pròfugs’ catalans. Com que aquest era l’enfocament, durant aquests darrers dos anys han fet tota la pressió que han pogut a la Comissió Europea perquè es reformés l’euroordre, perquè s’incorporés el delicte de rebel·lió o el de sedició dins la llista de la trentena de delictes pels quals el lliurament de la persona demandada per la justícia d’un país es fa pràcticament de manera automàtica. Però no se n’han sortit, perquè aquests delictes pels quals han castigat els dirigents independentistes són de naturalesa política. I les euroordres són pensades no únicament per a fer més àgil i eficaç la cooperació judicial europea, sinó també per a evitar les extradicions motivades políticament. Per això la llista de trenta-dos delictes és tan específica. Els delictes que no hi siguin inclosos s’han d’examinar amb detall. I és això que fan ara les justícies de Bèlgica i d’Escòcia.

La partida al tauler europeu ha tornat a començar, i ara s’afegeix a les euroordres un nou element molt important, que pot influir d’una manera determinant en les peticions d’extradició contra els exiliats: la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Perquè si els criteris expressats per l’advocat general de la UE són assumits finalment pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tant Puigdemont com Comín tindran immunitat com a europarlamentaris. La decisió del TJUE trigarà unes quantes setmanes a arribar, però probablement serà abans no s’hagin de resoldre sengles peticions d’euroordre. I la immunitat impedirà l’extradició. De fet, permetria fins i tot que poguessin tornar a Catalunya sense ser detinguts. En el cas de Clara Ponsatí, si efectivament a final de gener de l’any vinent s’executa el Brèxit, l’augment d’eurodiputats a la circumscripció que correspon a l’estat espanyol també implicaria que ella fos diputada. La resolució d’aquesta segona batalla de l’exili pot ser encara més negativa per al Tribunal Suprem i per al govern espanyol.

Vint-i-set pàgines sobre Junqueras per a avergonyir Espanya i la UE

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.