L’escapçada

Quan el cap ja no és sobre l'espatlla, és una nosa. Cal donar-lo. Però cal rentar-lo, perquè taca les mans de qui el rep

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Només volien estirar-se els cabells. No volien fer-se mal, deien. A un d’ells, o a una d’elles, l’han escapçat de cop. Segur que el cap tenia algun problema. Això no succeeix com si res. De segur que hi faltava alguna cosa.

Quan el cap ja no és sobre l’espatlla, és una nosa. Cal donar-lo. Però cal rentar-lo, perquè taca les mans de qui el rep. I qui el rep, no vol compromisos. No vol tenir les mans ensangonades.

Bah!, l’han trobat a la sala de passos perduts, enmig d’uns altres. L’han triat perquè semblava més fresc. Si en prefereixen un altre… es pot mirar. Mentre s’esperen, que es quedin amb aquest.

I se’n van, seguits per un esguard. Un esguard fix, que no diu ni sí ni no.

Podrien mirar vora l’estany del parc. En un estany, s’hi troben un munt de coses. En un estany, t’imagines que hi trobaràs el que et plagui. Potser un ofegat els faria peça. Però a l’estany només hi ha brossa… Te’n tornes de seguida, i te’n tornes amb les mans buides.

On trobar caps llestos per a ser regalats? On trobar-ne, sense moure raons?

—Jo… jo tinc un cosí germà. Però, si anem a mirar, tenim el mateix cap. Mai no s’ho creuran, que l’he trobat per casualitat.

—Jo… jo tinc el meu amic Pere. Però té una força que no se’l deixaria treure així com així.

—Bah!, ja es veurà. L’altre s’ha aconseguit ben fàcilment. Només ha calgut fer-hi petits moviments.

De manera que se’n van, moguts per la urgència, i arriben a can Pere. Hi deixen caure un mocador. En Pere s’ajup. Com per redreçar-lo, tot rient, l’estiren enrere pels cabells. El cap acaba arrancat.

La minyona entra. No en té prou, aquest embriac, crida, que encara vessa el vi a terra. I aquesta cosa, que ja no sap ni aixecar-se.

I la dona corre a cercar amb què netejar el terra. L’agafen dels cabells. El cos s’inclina endavant i el cap se’ls queda entre les mans. Un cap furiós, que es balanceja pels llargs cabells.

Apareix un gos d’atura que lladra molt fort. Li claven una puntada de peu i el cap tomba.

Ara en tenen tres, de caps. No s’ho esperaven pas, però tres és una bona xifra. I, a més, pots triar. Certament, no són pas caps semblants –no pas, no: un home, una dona, un gos d’atura.

I tornen a oferir els tres caps al que ja tenia el primer de tots. Li posen el trio de caps sobre els genolls. Ell col·loca a l’esquerra, prop del primer cap, el cap de l’home, i a l’altre costat, el cap del gos d’atura i el cap de la dona i els seus llargs cabells. Tot seguit, espera, i els mira fixament, amb un esguard que no diu ni sí ni no.

—Oh, els hem trobat a casa d’un amic. Eren allà, a la casa… Qualsevol se’ls podria haver emportat. No n’hi havia pas d’altres. Hem agafat els que hi havia. Una altra vegada serem més afortunats. Al cap i a la fi, hi ha hagut sort. No són pas caps, el que falta, gràcies a Déu. Però se’ns ha fet tard i trobar-ne a les fosques… L’estona de netejar-los, sobretot els que puguin estar enfangats. En fi, ho intentarem. Però nosaltres sols, vegi, no en som prou per a arrossegar carretons. Necessitarem ajuda. Que quedi clar… Bé, sigui com sigui, hi anirem. Des d’aleshores, potser n’hauran caigut uns quants més. A veure…

I se’n van, seguits per un esguard fix que no diu ni sí ni no.

—Oh, jo, saps?, no, mira, pren el meu cap! Torna-hi amb ell, no el reconeixeran pas. No se’ls miren mai. Els dius, tinguin, allà dalt, en sortir, hi hem ensopegat. Diria que és un cap. Els el porto. I, amb això, ja n’hi haurà prou per a avui, no trobes?

—Però, company, només et tinc a tu. Només ens tenim l’un a l’altre.

—Vinga, vinga, res de sentimentalismes! Pren-ne el meu. Au, estira, estira fort, però més fort, som-hi!

—No, ho veus? Això no funciona. És el nostre càstig. Au, vinga, prova amb el meu, estira, estira…

Però els caps no salten pas. Bons caps de liquidadors a sou.

Ja no saben què fer, van i vénen, vénen i van, se’n tornen, seguits per un esguard que espera. Un esguard fix. A l’últim es perden en la nit, i això els alleuja molt –a ells, a la seva consciència. Demà partiran de nou, en qualsevol direcció, que seguiran fins on puguin. Provaran d’iniciar una nova vida. És molt difícil. Ho provaran. Provaran de no pensar-hi més, miraran de viure com abans, com tothom…

“¡A más ver!”, crida el ventríloc.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes