L’escàndol de la DGAIA mostra quin país som

Sóc passant uns dies a Girona, i des del balcó del pis dels pares veig les oficines de la Fundació Resilis, epicentre de l’escàndol de la DGAIA. En Roger, el testimoni protegit que va destapar l’escàndol, suposo que treballava en aquests baixos, i és on li van dir que “quan gestiones prestacions et toca fer molta feina bruta”. És una sensació ben curiosa tenir la corrupció tan a prop d’on em vaig criar, com si als noranta m’haguessin dit que a cals veïns hi havia la seu de Filesa.

Fem una mica de memòria de tot el cas. L’administració catalana va decidir privatitzar el SEVAP (Servei de Valoració i Acompanyament al Major d’Edat), encarregat de les prestacions econòmiques que es concedien als joves ex-tutelats, i el contracte va anar a parar a la unió temporal d’empreses formada per les fundacions Resilis i Mercè Fontanilles (Resilis també té contractes per a gestionar 500 pisos de lloguer social per a joves en processos de transició a la vida adulta). Aquesta primavera un informe demolidor de la Sindicatura de Comptes va destapar irregularitats. Entre altres, que Resilis hauria seguit cobrant subvencions de la DGAIA per a joves que ja no s’estaven als pisos, que residien fora de Catalunya o que tenien ingressos que excedien els límits per a percebre la prestació, i també la creació de places fantasma. La Sindicatura de Comptes escriu literalment: “En el període 2016-2024 el volum d’imports pagats indegudament és d’almenys 167,56 milions d’euros, dels quals 7,17 milions pertanyen a expedients prescrits.” I també que “no s’ha fomentat una cultura de regularitat i transparència de les activitats finançades amb fons públics, ni es difonen resultats vinculats a les activitats”.

L’escàndol del malbaratament (o desviament) de fons en aquest món ve de lluny. El periodista Ferran Moreno va publicar el 2017 una peça al portal mèdia.cat titulada “Fundacions del tercer sector paguen lloguers desorbitats a empreses participades per elles mateixes”. Hi podíem llegir això: “4.800 euros al mes per un pis de 160 m2 situat en un barri treballador de Terrassa. És només un exemple de les quantitats que arriba a pagar la fundació FASI pel lloguer de les seves cases d’infants […]. La Fundació Salut i Comunitat utilitza una estructura semblant: des del 2006 paga, per una casa a Viladrau, una renda mensual base d’11.000 euros a una societat limitada constituïda pels mateixos directius de la fundació.”

Tot aquest cas afecta uns quants partits polítics, perquè en aquest temps el Departament de Drets Socials ha estat en mants de Junts, Esquerra i el PSC. Tot i això, esquitxa sobretot ERC, perquè una peça clau en tot aquest engranatge és Ricard Calvo, ex-regidor d’aquest partit a l’Ajuntament de Girona. Calvo va ser gerent de la Fundació Resilis (2007-2010) i director adjunt de la Fundació FASI (2010 -2016), i llavors va ser nomenat director general de la DGAIA. Des d’aquest càrrec va adjudicar contractes per valor de cent milions d’euros a entitats com Plataforma Educativa, que integra tant Resilis com FASI. Calvo va dimitir l’agost del 2017 després que la CUP i la CGT ho destapessin, i ara és el sots-director general… de Plataforma Educativa. Cal dir que la investigació judicial que es va obrir llavors es va tancar a petició de la fiscalia, i per això Calvo ha denunciat que és víctima d’una persecució.

El més escandalós és que malgrat l’enormitat de la suma de 167 milions d’euros, gairebé tota la maquinària mediàtica catalana s’ha confabulat per a tapar el cas. Si n’hem parlat tant és per la feinada d’Octuvre, el mitjà de Marta Sibina i Albano-Dante Fachin, que n’han presentat detalladament la informació amb vídeos i articles. A VilaWeb també l’hem recollida, i sortosament les xarxes socials s’han encarregat d’escampar-la. En canvi, quan escrivim “Resilis” al cercador del 3Cat només hi trobem quatre notícies relacionades –i una és el control de danys del govern socialista.

Quan es va començar a parlar de l’escàndol, els partits que hi estan involucrats van decidir jugar la carta del moralisme, molt habitual a Catalunya. La diputada d’Esquerra Najat Driouech va dir en una comissió al parlament: “Compte amb quin discurs volem alimentar, que no és un altre que el de l’extrema dreta.” És a dir, com que l’escàndol afecta la part del tercer sector que s’encarrega dels menors immigrants, cal silenciar-lo. Aquesta setmana Josep Huguet, ex-conseller d’Esquerra durant els anys dels tripartits, també ha acusat directament Marta Sibina de “treballar per Aliança Catalana”.

El fet més curiós, però, és un altre: quan ja se sabia que es publicaria l’informe de la Sindicatura de Comptes, de sobte es va destapar un cas execrable de pederàstia dins de la DGAIA. Allò va servir per a barrejar-ho tot i que es parlés més de proxenetisme que del robatori de diners públics. I va estar bé que se sabés, però ja és casualitat que sortís al mateix moment.

Per acabar-ho d’adobar, van aparèixer els joves ex-tutelats a qui l’administració reclamava pagaments socials indeguts, i els mitjans es van centrar en la seva situació individual. Però, compte, que aquests pagaments només eren de 4,7 milions, el 2,8% del total. I els altres 162 sabrem mai on són? Fa deu dies el govern va condonar el deute a aquests joves.

Malgrat la feina d’Octuvre –que ara té l’amenaça d’una denúncia de l’alcalde de Manresa– i també de VilaWeb, és evident que la consigna dels partits i dels grans mitjans, públics i privats, és la de tapar el cas i fer que la gent l’oblidi. I si és inevitable parlar-ne, ja buscaran maneres per a crear confusió. És l’oasi català, la metàfora dels nius i les branques del president Pujol. Una connivència total entre cínics i lladres, i una vergonya per a la professió periodística del nostre país.

Ah, i ahir vaig passejar per davant de la seu de la Fundació Resilis. Continua oberta i opera amb normalitat.