Ernest Maragall: “El PSC continua essent l’adversari”

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) s’acomiada de la primera línia política. Va entrar a l’ajuntament de la seva ciutat els anys seixanta del segle passat, i amb l’ull instal·lat dins els engranatges ha vist com el país canviava. Fa uns dies, va anunciar per sorpresa que abandonava el grup municipal d’Esquerra Republicana, pel qual ha estat candidat a la batllia les dues darreres eleccions, i en totes dues va veure frustrada la seva possibilitat de governar. En aquesta entrevista defensa que l’adversari de l’independentisme ha de continuar essent el PSC, partit que va deixar perquè “va fugir del catalanisme”, i sosté que “regalar-li la governabilitat no fa sinó ajudar-lo”. Hi parlem sobre les discrepàncies dins Esquerra Republicana, el moment del país, el seu llegat i el del seu germà, el president Pasqual Maragall.

—Com us provarà, això de deixar la primera línia política?
—Fantàsticament. És coherent amb el meu moment vital. Se’ns ha de mesurar per la capacitat d’afegir que conservem. No és que senti que ja no en tinc, però ara ho han de fer uns altres, més i millor, amb l’energia que reclama el moment.

—A què dedicareu el temps?
—A exercir de ciutadà. És un ofici fantàstic. Tant de bo tots els ciutadans estiguessin en condicions d’entendre tot el que passa al país en l’àmbit econòmic i social. Això vol dir molta feina. Llegir, escoltar, conversar.

—Per què us n’aneu just amb Pedro Sánchez acabat d’investir?
—Precisament. Ho he fet després d’un període d’incertesa, molt en particular a Barcelona, que era a l’expectativa de quin dibuix sortia de les eleccions espanyoles. Ara hi ha més definició en l’àmbit espanyol i català. En canvi, en l’àmbit barceloní el govern municipal ha optat pel “qui dia passa, any empeny”. Hem de passar a un moment marcat pel futur.

—La direcció nacional del partit sabia que us n’anàveu?
—Sí.

—I el grup municipal?
—No.

—Com és?
—Em va semblar que era millor no propiciar cap mena de rumorologia ni de mullader. Ara he donat un mes de marge perquè tothom tingui temps per a reaccionar.

—Hi ha un problema de cohesió al grup municipal d’Esquerra Republicana?
—Crec que no.

—Dos dels cinc regidors anaven en llistes diferents a les primàries que es van fer fa poc a la federació municipal del partit.
—Això forma part d’un debat intern, legítim, que s’expressa amb una intensitat democràtica digna d’elogi. Tant de bo tots els partits en tinguessin la capacitat. Ara s’ha de passar del debat al treball conjunt. L’organització és en condicions d’assumir-ho. Espero. Sigui com sigui, ja no em correspon a mi ni opinar-ne ni intervenir-hi.

—Fa quatre anys, a la federació municipal, hi va haver una candidatura de consens. Aquesta vegada, no. N’hi ha hagut dues. Per què?
—Hi ha unes quantes raons. La majoria són conseqüència de l’evolució de l’organització, no des de fa quatre anys: en fa vuit, dotze i setze. Hi ha una història perfectament coneguda. Més que posicions estratègiques, hi ha sensibilitats, afinitats, lideratges… Això ara s’ha tornat a expressar, però no és la primera vegada.

—Heu dit que també volíeu contribuir que hi hagués nous lideratges a Esquerra Republicana.
—No exactament. El país, tots plegats, també Esquerra Republicana, ens hem d’adaptar i preparar per a la nova etapa. Hem guanyat la batalla contra la repressió. En bona part, amb el lideratge d’Esquerra. Però si ens quedem aquí, celebrant això, no anirem enlloc. Ara hem de passar a la construcció, a l’atac, en positiu.

—I això ho han de fer nous lideratges?
—Ho han de fer organitzacions reforçades que ja no tindran tanta necessitat de defensar-se, sinó que han de sortir a camp obert, guanyar la legitimitat del projecte. És essencial que el govern de la Generalitat sigui l’actiu principal del país. Esquerra i la resta de forces independentistes han de saber afegir, cadascú des de la seva capacitat de seducció sociològica. Ja no n’hi ha prou de parlar d’independència. Hem de construir aquest país. L’hem d’arrossegar cap a la independència tot evidenciant que és el millor per al país. És essencial conservar la majoria independentista a les eleccions catalanes.

—Oriol Junqueras i Marta Rovira fa més d’una dècada que dirigeixen Esquerra. És massa temps?
—És la dècada en què aquest país ha fet el salt qualitatiu més important, en moltes dècades. El rebuig al federalisme va propiciar el canvi majoritari de la societat catalana cap a l’independentisme. Va ser mèrit, sobretot, de la societat civil, però Oriol Junqueras i Marta Rovira han sabut posar Esquerra al carril que tocava. Després, hem hagut d’entrar en una fase de resistència i ho hem aconseguit. Ara tenim el govern de la Generalitat i es tracta de construir el país, no tan sols d’evitar l’enderroc que algú continua pretenent.

—Entenc que en feu un balanç positiu, del seu mandat. També se’n pot demanar la renovació per una simple qüestió de cicle polític.
—Jo, que fa no sé quantes dècades que sóc aquí, m’he de dedicar a dir qui en té prou? Per l’amor de Déu. Són un capital i un actiu fonamental d’aquest país. Ells dos, el partit i el govern. És un patrimoni que cal preservar. Però preservar-lo també vol dir assumir riscos. Tots hem d’estar disposats a prendre mal. El país s’hi juga molt, a les pròximes eleccions.

—El president Pere Aragonès ha d’optar a la reelecció?
—Només faltaria que jo em posés a predicar qui ha de fer què.

—Us agradaria que hi optés?
—M’agradaria que Esquerra fos capaç d’encertar en les seves decisions, i que es presenti a les eleccions amb la cara ben alta i la mirada ben llarga. Són decisions que ha de prendre l’organització.

—La senyora Patrícia Gomà, candidata derrotada a les primàries per a dirigir la federació d’Esquerra a Barcelona, va dir que el partit havia pres decisions sense prou debat intern. Què en penseu?
—Ho respecto. Jo no penso exactament igual.

—Creieu que hi ha hagut prou debat intern?
—Hi ha hagut debat. També hi ha hagut unes circumstàncies molt precises. Hem de debatre si vam saber encertar en el posicionament propi. Potser vol dir això, i no hi tinc res a dir. En democràcia, de vegades, és fàcil treure conclusions d’uns resultats. És tradicional i legítim. Però és la democràcia. Qui guanya, guanya; qui perd, perd.

—Sabíeu que la direcció nacional d’ERC havia decidit d’entrar al govern del PSC i els comuns a la Diputació de Barcelona?
—Ho vaig saber, com el conjunt de l’organització, el dia que es va plantejar, debatre i acabar de decidir a l’executiva nacional. Sabia que hi havia converses en curs i que s’estudiava.

—Hi vau estar d’acord?
—No em va sorprendre. Formava part d’una línia d’actuació que té pros i contres. Tan sols el temps dirà si ha estat un encert o no. Jo diria que sí.

—Quins dubtes us ocasiona?
—En aquest moment, el país, Esquerra i l’independentisme necessiten afermar-se, i per tant és important garantir-ne la presència a les institucions, com a valor en si mateix.

—La darrera vegada que vam parlar vau criticar que Junts i el PSC haguessin governat plegats a la Diputació de Barcelona.
—Van pactar fa quatre anys, en un moment molt diferent, al pic de la repressió. Ara som en un punt d’inflexió, conseqüència de la capacitat del món independentista d’influir en la governació espanyola.

—Això vol dir que el PSC ja pot tornar a ser un aliat?
—No. El PSC continua essent l’adversari. És l’adversari amb qui hem de parlar. És l’adversari, però amb una presència molt significativa a Catalunya. Per això hi hem de competir per la governabilitat. Regalant-li tota la governabilitat no fem sinó ajudar-lo. És d’aquest punt de vista que aquesta mena de decisions mereixen un debat. El país i els partits independentistes s’han de preparar perquè, quan puguem plantejar l’autodeterminació, cosa que no hauria de ser tan lluny, hi arribem en les millors condicions de governabilitat i de solvència acreditada. Hem de ser les forces que entenguin què passa econòmicament. El debat polític en aquest país, de vegades, fa difícil d’entendre els efectes de l’economia globalitzada sobre les nostres societats. Hi ha molt a fer i molt a dir. El govern socialista de Barcelona què fa, davant d’això? Oferir una deriva cada vegada més conservadora. Ja li està bé.

—Aleshores, descarteu que Esquerra entri al govern municipal?
—És una de les decisions en què té una importància mínima allò que jo digui o pensi.

—Com a militant en seríeu partidari?
—Quan es plantegi en quins termes i tinguem clar per què, i quin seria l’acord eventual, hauríem de decidir-ho. La decisió l’acabarà prenent la federació municipal, el grup, etc.

—I després de les pròximes eleccions a la Generalitat, us imagineu un pacte amb el PSC i els comuns?
—Això encara és més especulatiu. Primer, guanyem. Reunim les condicions de força, com hem fet a les espanyoles. Vam tenir un miratge autocrític: “Quin desastre, quants vots hem perdut”. I resulta que havíem salvat Espanya. L’independentisme català ha salvat Espanya dels seus propis dimonis. Si no, ara seríem gairebé literalment a les trinxeres. És gràcies a l’experiència de les eleccions espanyoles que hem pres consciència de la força que podem tenir. Ara ho hem de plantejar en positiu.

—Com s’ha de triar el vostre substitut?
—Seguint els procediments establerts.

—Hi ha d’haver unes primàries obertes?
—Sempre n’hi ha hagut. Però abans d’arribar a aquest punt, hi ha molta feina i moltes decisions a prendre. Esquerra Republicana ha de ser capaç de representar la societat barcelonina, la ciutat real, en tota la seva diversitat i la seva complexitat. És bo que hi hagi iniciatives personals i que el partit s’obri.

—Digueu-me una virtut d’uns quants possibles candidats. Elisenda Alamany.
—De virtuts, tots en tenen. Elisenda Alamany, també. Té experiència, té un full de serveis extraordinàriament acreditat i una possibilitat més que legítima d’expressar el seu projecte polític. Té l’oportunitat de guanyar-s’ho: doncs que ho faci. Tots els que em digueu em semblaran bé. És positiu que discutim sobre la base que Esquerra Republicana té tres noms de candidats, quatre o cinc. Potser són noms que avui no són a Esquerra Republicana. Jo no hi estava afiliat, un any abans de les eleccions.

—Joan Ignasi Elena seria un bon candidat?
—També té una llarga experiència. Primer, com a ciutadà de Barcelona, perquè és nascut aquí i hi ha viscut. Segon, perquè ha estat alcalde amb èxit. Ara acredita una capacitat de gestió a la Conselleria d’Interior.

—I Ester Capella?
—Igual, i a més a més té experiència com a regidora d’aquesta casa. Ha format part del govern, té experiència amb l’estat, té trajectòria dins l’organització.

—Com voleu que us recordin, com a polític?
—Com un servidor públic.

—Hi ha gent que us recordarà com un solucionador de problemes, sobretot de la vostra època al PSC.
—Ah, sí? No sé exactament què vol dir. Treballàvem. Les organitzacions polítiques són col·lectius, i està bé que les capacitats i les responsabilitats es distribueixin. A mi sempre m’ha interessat més tot allò que hi ha darrere un govern. És molt diferent de manar. En certa manera, és el contrari. Governar és saber, conèixer allò que decideixes, valorar en profunditat les alternatives, escoltar, aprendre, incorporar punts de vista. Ha de ser un exercici de risc permanent.

—Parlant de governar: ara fa vint anys que el primer tripartit va arribar al poder. Com ho recordeu?
—Amb emoció. Convido tots els joves i tots els analistes a fer-ne un balanç real. Això s’ha amagat. Aquest país no sap què va significar aquell govern, en contrast positiu amb els vint-i-cinc anys anteriors de nacionalisme conservador. Falta més anàlisi en profunditat.

—Qui ho ha amagat?
—La societat, el país, els poders econòmics i mediàtics. Abans us he dit: el rebuig d’Espanya al federalisme és allò que ha permès el salt qualitatiu a l’independentisme. Un dels resultats bàsics d’aquells governs, que era la proposta d’entesa federal amb l’estat, va ser tan central en el debat nacional, i ha donat lloc a tantes conseqüències posteriors, que ha amagat la feina real de la conselleria d’Interior, de la de Territori… Algú és conscient, per exemple de què va passar amb les presons? De quantes n’hi havia i quantes n’hi va acabar havent? Algú sap quantes escoles vam obrir? Com va evolucionar la sanitat? Això és el que ha de fer avui Esquerra Republicana, encapçalar el progressisme d’aquest país.

—Per què avui no hi ha correlació de forces per a una governació semblant?
—Depèn. El PSC ha fugit del catalanisme, continua fugint enllà. I a partir de la crisi econòmica i de les seves conseqüències socials, els comuns es van instal·lar en una estratègia que els ha allunyat d’una determinada visió de país, respecte del PSUC i de la Iniciativa dels primers anys. Han conservat una certa connexió positiva amb el catalanisme, però en els moments clau no s’han decantat. Més aviat s’han contingut. En aquesta ciutat, els últims anys, això ha estat molt evident. Hi ha hagut una inhibició. Ara: això vol dir que és impossible pensar en una governació progressista d’aquest país? No.

—Permeteu-me una pregunta personal. Com heu portat el pes del cognom, tots aquests anys?
—Oblidant-me’n. Si cada dia m’he d’aixecar pensant: “Compte, que em dic Maragall”… Tractant de no tenir-ho en compte, d’estar sempre pendent d’allò que tocava fer o decidir. No puc ni vull esborrar-ho ni menystenir-ho. Ara: en la vida diària, més val oblidar-se’n.

—Us sap greu que es perdi una certa mirada sobre la ciutat?
—No… No. Primer, perquè no es perd. Les mirades hi són. Sempre hi ha algú que expressa la mateixa mirada amb un altre tarannà. Aquest és un país petit. Hi ha continuïtat. Tots ens coneixem i aprenem de nosaltres mateixos. Molta gent és capaç d’afegir.

—Però no és igual un Maragall que un maragallista.
—No és un problema de maragallisme. Hi ha molts Vidals, o Boschs, o Junqueras, que estan en condicions d’exercir aquesta funció. Això a què s’associa, en el cas del meu germà? A una creativitat, un impuls i un carisma. El camp és obert perquè aquestes tres coses apareguin.

—Com la recordareu, políticament, la figura del vostre germà?
—La tinc present i sé què va representar per a aquest país. No cal que m’ocupi de recordar-ho. Cada dia m’ho recorden. No passa dia que algú no em digui: “Com està el seu germà? Què fa el seu germà? Com estimem el seu germà.” Hi ha millor condició d’orgull propi que saber que això és així? Va ser capaç de concitar comunió, una entesa profunda entre ciutadania i lideratge polític. A més, si puc dir-ho, sense caure en el populisme. El mèrit principal del Pasqual és que era veritat. És veritat. I la gent ho sabia.

—Fa moltes dècades que us dediqueu a la política. Quin consell donaríeu als joves que s’hi vulguin dedicar?
—Que s’arrisquin. Que ho facin. Que provin. Que no es conformin. Que no es limitin a aprendre: que provin d’aplicar allò que han après. Que provin de qüestionar-se ells mateixos i el món a què pertanyen. Que no acceptin les inèrcies ni les regles del joc que l’establiment els intenta inculcar perquè aspirin a ser simples membres del mateix club. Que siguin capaços també de canviar-ne algunes regles. En aquest país hi ha qüestions que les donem tant per descomptades que no ens les plantegem. El mapa institucional d’aquest país és el que toca? El model econòmic i productiu és el que toca? Les grans estratègies de país no demanen més grau de complicitat? Hi ha moltes fronteres per trencar.

—De què esteu més orgullós, de la vostra carrera?
—Tinc més presents els errors que no els encerts. He tingut el privilegi de fer el que he fet. És un privilegi que s’ha allargat injustificadament arran de la situació que vivia el país. Sense aquest escenari de repressió i de resistència col·lectiva, jo no hauria estat ni hauria hagut de ser candidat a alcalde. Ni la primera vegada ni la segona. Sóc producte d’una circumstància. No som herois. Som privilegiats. Els qui fem política i hem tingut la possibilitat de ser a les institucions no som herois. Més aviat hauríem de demanar no sé si excuses, però gairebé.

—I de què esteu menys orgullós?
—De la frustració per la incapacitat del PSC per esdevenir el gran partit del catalanisme transformador.

—Us en sentiu responsable?
—També. En alguna mesura. No gaire. Però sí.