23.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 24.06.2019 - 11:03
Si la primera vegada que es comet una calamitat pot considerar-se un malencert, la segona vegada ja és un destí. Quan ERC i el PDECat van malmetre l’avantatge moral de l’independentisme regalant la presidència a Pedro Sánchez, la precipitació podia atribuir-se al pànic escènic. La impopularitat de Rajoy era tan gran que els partits independentistes podien creure amb algun fonament que el seu electorat no els ho perdonaria si deixaven passar l’oportunitat de revenja. Una revenja, tanmateix, tan abrandada com estèril, perquè és de poca-solta damnificar-se un mateix pel gust de fer mal a un altre. I així va anar la cosa, si es tenen en compte les reaccions als mitjans internacionals quan Sánchez va tallar l’aparença de diàleg i convocà eleccions, apareixent com a víctima dels independentistes per la negativa d’aquests a aprovar-li el pressupost de franc. En vista de la recuperació del PSOE i l’acceptació internacional de la versió més cínica d’un Sánchez víctima de la intransigència catalana, s’haurà de convenir que la decisió de votar-li la moció de censura fou estratègicament un tret al peu, que posà el llistó de la independència molt més alt i molt més lluny que no era abans. Però ara que les circumstàncies es repeteixen en virtut de l’aritmètica, la rendició dels independentistes al xantatge de ‘o jo o la dreta’ ja no pot atribuir-se a cap decisió impulsiva. Menys encara en veient la fèrria consigna del PSOE d’aïllar l’independentisme fent taula rasa del concepte d’esquerres, al qual ERC s’arrapa en la seva pugna per l’hegemonia de l’espai nacional.
La dèria d’ERC per pactar amb el PSOE i aliar-se de totes passades amb els comuns, com si el proppassat dia 15 no hagués existit, no deixa cap marge al dubte. L’actual ERC s’empassarà tants gripaus com calgui per encarnar el poder autonòmic en una estratègia d’aggiornamento ja impossible de dissimular. ERC, en combat obert contra l’estratègia d’internacionalització de Puigdemont, s’ha decantat per la burocratització de l’independentisme, recuperant la política del peix al cove, sempre que aquesta formació pugui fer de comodí del socialisme espanyol.
Una vegada més, Esquerra ho adoba amb sofismes de manual. ‘Cap demòcrata no vol que el feixisme governi al seu país. Nosaltres tampoc’, digué Oriol Junqueras en una conferència de premsa a Soto del Real, establint les directrius del seu partit pel que fa a la col·laboració amb els socialistes. Frases com aquesta són la prova que el debat polític ha estat substituït pels eslògans que nodreixen els mitjans de masses, infantilitzant les idees i reduint la comunicació a un enfilall de fragments de so, més propis de la comercialització dels mitjans que no de l’argumentació intel·lectual. És el mateix camí pel qual es crea la imatge d’un polític (o quan convé es destrueix), basant-se en una expressió treta de context i multiplicada pels altaveus d’una premsa venal.
En lloc de denunciar incansablement la deriva autoritària del Partit Socialista, garant de la repressió del Primer d’Octubre, de l’aplicació del 155 i de l’empresonament de Junqueras mateix, juntament amb més polítics, ERC ha triat d’emblanquir-lo, separant-lo categòricament dels seus competidors a l’espai espanyol. Aquesta tria és, segons Tardà, ‘mig bri d’esperança’ per a poder mantenir viva la ficció del diàleg amb l’opressor. Agafar-se a aquest mig bri en plena caiguda en la irrellevància dins la política de l’estat no és possible sense subordinar l’ètica a una finalitat estratègica, que difícilment es pot entendre com res que no sigui una capitulació. Abdicant la força moral del Primer d’Octubre i renunciant a la dignitat que dóna ser empresonat per una causa justa, una ERC a la deriva no sols perd autoritat moral amb els seus pactes fàustics, sinó que la cedeix a l’estat. El resultat a curt termini d’aquesta dissolució dels principis en nom del pragmatisme és l’autoconstitució com a pal de paller, metàfora d’una elasticitat ideològica que tot ho aprofita i que, més que un programa, és una crida a l’agnosticisme. En aquest sentit, el catolicisme de Junqueras, com el montserratisme de Pujol, no és la disciplina espiritual que històricament ha sostingut els adalils de les lluites nacionals o pels drets civils, els Ghandi, King o Mandela, disciplina que potser no era pas tan retrògrada quan la recomanava Torras i Bages, com s’ha proclamat des del laïcisme.
A falta de la fe necessària en la pròpia causa –raó última de la lluita fratricida per les despulles de l’autonomia–, els partits es prostren davant els ídols del dia. Mancats d’idees per a encarar el futur i d’una convicció a prova d’exilis i presons, s’emparen de totes les causes i totes les idees que passen volant, fent del pluralisme un dogma que no obliga a res. Convertit en calaix de sastre del pensament polític, el pluralisme esdevé un subterfugi per la manca de compromís amb cap canvi real de les estructures de poder. Per exemple, llegim esparverats que de la idea democràtica de la meitat més un s’ha passat a la utopia inclusiva, que diu que la independència no és legítima si no la vol tothom. Així és com la manca d’ideologia vestida de multiculturalisme reforça l’elit, que obté diverses victòries d’una sola tirada: la degradació dels salaris amb la importació de mà d’obra eminentment explotable i la consegüent dissolució de la classe mitjana, que concentra el gruix de l’independentisme. I encara, amb la proletarització d’aquesta classe i l’eixamplament de la base dels desclassats s’enforteix el feixisme. L’elit hi guanya també la fractura de l’independentisme, atacant-lo en el front de la identitat amb l’estratègia de repetir incessantment les acusacions de racisme i ‘supremacisme’, a fi d’aïllar i afeblir l’única força ara com ara capaç de pertorbar el seu poder. En aquesta estratègia, els comuns hi fan un paper tant o més decisiu que Ciutadans, com s’ha comprovat amb l’explotació que han fet els mitjans unionistes dels moments de tensió a la plaça de Sant Jaume el 15 de juny, escridassades altrament comprensibles per allò que acabava de passar al Saló de Cent.
De l’independentisme majoritari aviat es podrà dir allò que dèiem dilluns passat de la progressia. Incapaç de mantenir el torcebraç amb l’estat després del 3 d’octubre de 2017, i havent malbaratat una segona oportunitat el 21 de desembre, ha intentat convertir en pàries els exiliats que, per bé o per mal, eren els artífexs possibles de la revolta després de l’aplicació del 155. Sucumbint a la por, i en conseqüència a l’oportunisme, l’independentisme institucional bascula impúdicament cap a la conformitat amb els designis de l’estat, complint les condicions necessàries per algun dia seguir la petja de l’autonomisme i ser escombrat per la història. Només és qüestió de temps, i tot i que el temps és molt avar en política, no ho és prou per a dissuadir els ambiciosos. Però aquests en el pecat ja duen la penitència, perquè, atacant el radicalisme que representa l’honestedat dels principis davant la corrupció dels mitjans, maten la consciència que els assenyalava el nord. Quan hagin acumulat prou mostres de subjecció al poder i buidat de contingut el seu missatge, es trobaran, ells també, que ja no tenen res més a dir.