Aquesta setmana, entre posteleccions i negociacions brexiterianes, a Europa se celebren dues coses més: la primera, que finalment desapareix el maleït roaming i, la segona, el trentè aniversari del programa Erasmus. Sí, els primers Erasmus –cal recordar que aleshores eren pocs (res a veure amb el festival actual)– voregen ara la cinquantena d’anys. El cas és que, en total, en aquests trenta anys, nou milions d’europeus s’han servit d’aquest programa d’intercanvi, la majoria a partir de l’entrada del nou mil·lenni. I molts, no ens enganyem, i també val la pena de recordar-ho, encigalats per la impagable promoció que en féu el film L’auberge espagnole (2002), protagonitzat per en Xavier, un jove francès inicialment ensopidot i poc avesat a la xerinola que acabava descamisant-se, deixant la xicota (Audrey Tautou) i descobrint la sopa d’all en un pis d’estudiants Erasmus a Barcelona. Ep, parèntesi, aquella Barcelona que descobria en Xavier, aparentment una ciutat triada a l’atzar, ja ha canviat i avui és la ciutat més desitjada, la destinació Erasmus per excel·lència. Tant, que en més d’un sopar els exòtics som nosaltres, perquè som del país. I tant, perquè haurem d’acabar marxant-ne perquè no podrem pagar el lloguer.

Dit això, podem discutir (i de fet s’ha fet en més d’una ocasió, des d’instàncies superiors, però sempre amb la boca petita) les virtuts purament acadèmiques i curriculars del programa Erasmus per als estudiants que s’hi acullen. Qui n’hagi tingut exemplars a la vora, a la família, al pis de dalt o al bar de sota sap de què parlem. Però, en canvi, els beneficis, diguem-ne, d’entrada, sòcio-culturals, són incontestables. Malgrat els roamings i els controls de seguretat als aeroports, mai una iniciativa europea de tan baix cost (uns dos mil milions d’euros enguany, que al pressupost europeu li fa pessigolles) no havia estat tan eficaç en la fatigosa construcció europea.

Les erasmoparelles, aquelles que tenen l’origen en el programa, ja són part de la nostra vida quotidiana, amb les conseqüències que té això: nadals per Skype, sogres que s’apunten a cursos de llengua, ampolles de ratafia a sobretaules sueques, casaments bilingües i –potser la cosa més important–, erasmodescendència. Sí, fills amb doble nacionalitat, usuaris habituals de Vueling i Ryaniar, que a vuit anys són capaços de parlar les llengües dels quatre avis i amb un cert sentiment, diguem-ho així, de pertinença col·lectiva. Si el programa Erasmus tenia el propòsit de promoure el contacte i la interacció de tota mena entre els joves de la Unió Europea, i tant si ho ha aconseguit.

És a dir, mentre els uns discutien sobre les sobrecàrregues que ens cobraven quan fèiem servir el mòbil a l’estranger, els altres ja duien els nens a escola. Mentre els buròcrates estudiaven lleis, rescats i schengens, els altres ja ensenyaven català als cosins grecs. Són, com sempre, les persones, que fan les coses. Ja ho havia dit Erasme de Rotterdam, el filòsof neerlandès del segle XV que dóna nom al programa, i que es va dedicar a viatjar per Europa (no ens consta que arribés a Barcelona) per a estudiar-ne les diferències culturals. Com a resultat dels viatges va escriure l’assaig Elogi de la follia. Hi defensava la follia humana, com a motor de creixement i de relacions entre pobles, per sobre de la saviesa convencional; la creativitat irracional dels homes i les dones, per sobre de les institucions. S’ha d’admetre que la Unió Europea, aquesta vegada, va ser força aguda i brillant. Això sí, per si de cas, va formar un equip d’assessors probablement molt ben pagat per a extreure’n un acrònim: European Regions Action Scheme for the Mobility of University Students (ERASMUS). No fos cas.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]