18.02.2026 - 21:40
“Allò no era una canya de pescar, allò era lo que jo li he dit. I si vostè, quan accedeixi a les diligències policials, que [hi] accedirà, i miri a l’objecte, llavors veurem… no diré qui mentia o no, per no entrar[-hi]… qui tenia raó, qui tenia raó en quant a l’objecte que en allà hi havia, que era un extensible, el que li he dit, i que es pretenia o que s’utilitzava amb aquesta finalitat.”
Són les paraules que l’actual director general de la policia de la Generalitat que governa el PSC, Josep Lluís Trapero, va pronunciar a la sessió ordinària de la comissió parlamentària d’Interior i Seguretat Pública el 4 de febrer passat. Les he transcrites tan exactament com he pogut. En tot cas, per si algú les vol sentir de la seva veu, les pot trobar aquí, al punt de les dues hores, trenta-cinc minuts i cinquanta-tres segons (just després d’afirmar, per cert, amb aquell tu deixa-ho anar i crea imaginari, que resulta que hi ha armes de foc que “tenen forma de tubo“).
“Allò no era una canya de pescar, allò era lo que jo li he dit.”
L’informe dels Mossos l’anomena “barra extensible”, com si fos una mena de porra: “Lo que jo li he dit.”
La canya de pescar (perquè, independentment de lo que digui Trapero, tenim ulls a la cara i una canya de pescar és una canya de pescar) servia per a alçar i fer ben visible la bandera estelada que duia lligada a l’extrem més alt. L’onejava Albert Forcades, conegut activista de Sants que, el 23 de juny de 2025, havia pujat fins a Montserrat, juntament amb uns quants centenars de persones més, a mostrar la protesta per la presència dels reis espanyols al monestir. És un suport lleuger i alt, pràctic; una senzilla, distingible canya de pescar. Només que aquell dia, amb el forcejament que van causar els Mossos, les empentes, un home gran va caure a terra, l’Albert es va inclinar per ajudar-lo, un dels policies va engrapar l’estelada, va tibar fort, va arrencar la canya de les mans de l’Albert i es veu que en aquest moviment va tocar l’orella d’un altre mosso.
I sí, ja sé que, arribats a aquest punt, sempre hi ha algú que arrufa el nas i que deixa anar o pensa que, en fi, què has de dir quan un policia t’acusa d’agressió, no? Sempre hi ha algú que considera que la versió de la policia preval i les altres, no. Algú o molts, segons les èpoques o les circumstàncies. Només que, en aquest cas, ves quines coses, hi ha vídeos. I resulta que els vídeos ho mostren clarament, què va passar. Tan clarament, de fet, que fins i tot el jutjat espanyol ho reconeix. És la interlocutòria del tribunal d’instància de Manresa, del 27 de gener, i diu així (ho tradueixo del castellà i hi mantinc la puntuació): “La visualització de les cintes aportades per la defensa, en concret la número 8, posa de manifest que el Sr. Forcades portava amb una canya de pescar a manera d’asta, una bandera estelada. La tela de la bandera és agafada per un agent de segona fila i en estirar-la, l’asta (canya de pescar) aguantada a l’altre extrem per l’investigat contacta –en flexionar o vinclar– amb l’orella de l’agent de primera línia.”
Més: com que “no s’aprecia cap intencionalitat en aquest fet” i com que “no hi ha dol de lesionar”, s’estableix el sobreseïment lliure i es decreta l’arxivament de les actuacions.
Perquè el fet és que els Mossos van acusar Albert Forcades de “atemptat a agent de l’autoritat”. I es van obrir diligències en contra seu. I va haver d’anar a declarar al jutjat amb aquesta acusació penjant sobre el seu cap, aquesta mentida feta acusació. Mesos d’incertesa, d’haver de viure amb aquesta angúnia, aquest calvari. I haver de sentir encara (haver de sentir-ho el mateix Albert i haver de sentir-ho tothom) com el cap de la policia afirmava a la comissió parlamentària: “Un ciutadà va agredir a un caporal de la BRIMO amb un extensible, concretament donant-li un cop a l’orella” (cap presumpció de res, aquí, per cert: part i jutge i altaveu). I haver de sentir després (haver de sentir-ho l’Albert i haver de sentir-ho tothom) com la consellera d’Interior, Núria Parlon, repetia també l’afirmació: “Va haver[-hi] un incident d’una agressió per part d’un dels manifestants, com ja s’ha dit, a un agent de la BRIMO.”
Perquè, ja ho havia establert i mantingut el cap de la policia: “Allò no era una canya de pescar, allò era lo que jo li he dit.”
Després s’enfada quan li diuen que menteix.
Però el fet objectiu és que s’han dit mentides per acusar un ciutadà i dur-lo al jutjat, que s’han dit mentides a la comissió parlamentària, que s’han dit mentides i s’han mantingut. I que això hauria de tenir conseqüències polítiques.
Si no hi hagués hagut els vídeos potser tot plegat hauria passat per bo.
Sentia el cap de la policia Trapero i la consellera d’Interior Parlon tergiversant tan impertèrritament la realitat i pensava en la sort que tenim de viure en aquest temps, que la gent podem treure el mòbil i enregistrar què passa i mostrar-ho després. I el pensament ha volat de seguida fins a Minneapolis, fins a aquell assassinat a boca de canó, els encaputxats de Donald Trump cosint a trets el cos inert d’Alex Pretti, les imatges que et glacen la sang, que plores que com pot ser. I és un espant haver-ho vist, però sort de les imatges, dels vídeos estremits que va enregistrar la gent, perquè l’espant veritable és que passi, que passi i que s’amagui. La pràctica que té el poder de capgirar la realitat. Els responsables de l’ICE van dir, ho recordeu?, que la víctima havia tret una arma, que aquells agents federals havien actuat en defensa pròpia, que Alex Pretti els havia agredits. I si no hi hagués hagut els vídeos, hauria quedat així, tot just una nota a peu de pàgina, res, ja se sap, etcètera. Però hi havia els vídeos, i eren tan clars, tan horriblement clars, que no hi va haver màscara que encobrís la mentida.
I sí, el pensament ha volat a un cas extrem (extrem que no vol pas dir únic, ni aïllat), però la mecànica és la mateixa. I una canya de pescar és una canya de pescar.
