entrevista xavier roig

Xavier Roig (1957) és enginyer de formació. Fa dos anys es va vendre l’empresa i se’n va anar a viure a Moscou, on ha treballat de consultor. Roig ha visitat de cap a cap el país de Putin i el resultat és L’enigma rus (la Campana). El llibre és el retorn de Roig després de deu anys de silenci. Abans havia escrit, amb èxit de vendes, El gastrònom accidental als Estats Units (2000), Ni som ni serem (2002), Entre l’Espanya i la paret (2003) i La dictadura de la incompetència (2008). El nou llibre és molt crític amb la mirada europea respecte del nostre veí rus, que potser no hem sabut entendre i al qual tampoc no hem sabut acostar-nos. A Xavier Roig se li nota que el país, i sobretot la seva gent, l’ha captivat. El senyor Roig rep VilaWeb a la casa de Sant Cugat on viu actualment, tot i que qui sap fins quan. Perquè l’home no ha parat de viatjar.

D’entrada, impressiona la quantitat de països que coneix el senyor Roig.
—Durant molts anys, molts, feia un viatge al mes de deu dies. De Barcelona a Tailàndia, i després Austràlia i els Estats Units. Visitant projectes repartits feia la volta al món cada mes. També he estat a Malàisia, Corea, Algèria, Sud-àfrica, el Marroc, Tunísia, Sud-amèrica, Europa. He fet estades llargues als Estats Units, el Brasil i França. A França, durant un temps, hi anava el dilluns i en tornava el divendres. Fa uns anys, em van proposar d’anar a viure a Nova York, a la central. Era quan el fill tenia catorze anys o quinze i vaig pensar que no era bo. I no vaig anar-hi, no.

I on viu Xavier Roig, ara?
—Ara m’estic aquí. Que tinc prou feina de consultor. Bàsicament, tinc un parell de clients o tres. Estrangers. Els assessoro sobre l’organització general de l’empresa i sobre planificació pressupostària. Jo havia treballat per Schlumberger, la gran multinacional de perforacions. Per a trobar petroli o per a trobar aigua. I quan vaig plegar vaig muntar una consultora, i després una empresa d’eficiència energètica. Però fa dos anys vaig vendre’m la meva part. Perquè preferia anar-me’n a Rússia.

A Rússia, a on, i a fer-hi què?
—A Moscou, a treballar per una empresa suïssa. Els assessorava. Aquí hi venia un cap de setmana al mes, com a molt.

Al llibre expliqueu com buscàveu pis a la ciutat, i la història resumeix la història recent de Rússia.
—Quan va caure la Unió Soviètica, tot era de l’estat: des d’un quiosc que venia diaris fins a la fàbrica més gran. Privatitzar això era un problema. En el cas dels apartaments, els van dir: vostè abans tenia aquest pis assignat per la cooperativa de sòviets. Doncs ara el pis ja no és de la cooperativa, sinó que vostè es queda el pis. Tot seu. En canvi, l’escala de l’edifici, el vestíbul, els serveis comuns, la propietat vertical, que se’n diu, es va decidir que seria de les comunitats de propietaris. Com passa aquí. Però no es van implementar. Molt poques funcionen. Per tant, quan jo buscava pis, veia que la gent mantenia molt bé els pisos per dins. Però les escales, les zones comunes, semblaven un bombardeig. Vaig viure-ho molt sovint, això. Grans pisos per dins. Escales i vestíbuls terribles. També s’ha de dir que als anys noranta, quan va caure el règim, moltes màfies van fer mal. Entraven als pisos i, directament, en feien fora la gent. I se’ls quedaven. Punt. És el naixement dels grans oligarques.

També expliqueu les fortunes que es van fer amb el procés de privatització de les empreses.
—Abans, les empreses eren de l’estat. Doncs ho van agafar tot, van fer una sèrie de bonificacions i ho van donar a la gent. La gent tenia bonificacions de fàbriques, dels béns del país. I molts es van dedicar a comprar les bonificacions a la gent. I acumular fortunes així.

I per què els venien les bonificacions, si eren seves?
—Aquí també passaria. Si la gent té bonificacions de 100 euros, i els ofereixes ara i aquí 50 euros, la gent prefereix tocar diners. No sabien què fer amb les accions d’empreses del país. Molta gent va acumular grans fortunes d’aquesta manera. I de maneres molt més mafioses, també. Durant els anys noranta, una poca quantitat de gent va amassar enormes quantitats de diners. I ara són propietaris de cadenes de restaurants o botigues. Suposo que devia haver-hi el mateix caos que amb la revolució bolxevic. Ara tenen una classe mitjana. Hi és. Potser més empobrida que aquí. Del nivell de Turquia, vaig veure.

Llegint el llibre s’entén que Putin, allà, és l’home que va posar fi a aquest caos dels anys noranta.
—Putin és observat des de dos punts de vista. Des del poder econòmic, com algú que els protegeix d’una possible revolta de la base social. I des de la base social, com algú que els protegeix dels oligarques. Putin va fixar una cosa clara: els oligarques no poden fer allò que vulguin si no és que el Kremlin ho controla. Si ho controla per bé o per mal, això no ho sap ningú. És un dels enigmes russos. El cas és que ara no poden actuar per lliure i fer com vulguin, com als anys noranta.

Hauríem de deixar de mirar Rússia com un perill i un enemic. Això veniu a dir.
—Rússia no vol atacar. Ja ho va dir Gorbatxov als anys noranta. I ho continuen mantenint. Traguem-nos-ho del cap. Fas quatre números i te n’adones. Rússia destina el 4% del PIB a armament. El 4% rus és com el 2% del PIB francès, perquè el PIB rus és la meitat. França destina el 2% a armament.

És a dir, l’exèrcit rus és com l’exèrcit francès.
—Econòmicament, sí. És així.

Bèstia.
—Acusar Rússia de rearmar-se em sembla fora de lloc. Els comptes no surten. Aquesta visió de recel és duradora. Gorbatxov va fer una aposta per obrir-se i Occident no va correspondre com calia. Thatcher mateixa ho ha reconegut. Rússia és part de l’ànima europea. La major part del territori és a l’Àsia, però en canvi la major part de la població és a la part europea. Se senten europeus. I la gent jove voldria formar part d’Europa. Estan fascinats amb Europa. Per a molts joves, el seu gran drama és no haver format part d’una de les repúbliques bàltiques que ara són Unió Europea.

Què hi guanyaria, Europa, acostant-se a Rússia?
—Nosaltres tindríem una porta amb l’Àsia enorme. Quan vas a Vladivostok, a tocar del Japó, no veus ningú de trets facials asiàtics. Sí que els veus al nord de Mongòlia o al nord, tocant els esquimals. Però Sibèria va ser repoblada per Ivan el Terrible i són occidentals. La porta a l’Àsia. Això és Rússia.

Expliqueu el concepte de coixí, que marca la seva política.
—Ells sempre han tingut la sensació d’inseguretat congènita, que en diuen. El seu país és tan gran! És com tenir una casa enorme, que no l’habites del tot, i estàs pendent tot el dia que no tinguis una fuita d’aigua aquí o finestres obertes allà. Tot el dia amb la inseguretat. En el passat, ho vencien creixent una mica més enllà del necessari. Ocupant territori. Per assegurar-se que no tenien una altra invasió, com Hitler o Napoleó, necessitaven tenir entremig vassalls o amics. Els fan d’airbag. Els fan de coixí.

El món explicat en tres xifres: 300.000. 400.000. 25 milions. Xifres que a Occident oblidem fàcilment.
—Quan vaig arribar a Rússia, em va sobtar que ells estaven convençuts que havien guanyat la II Guerra Mundial. Una percepció que aquí no tenim. Però les xifres són les que són. A la II Guerra Mundial, moren 300.000 anglesos, 400.000 nord-americans i 25 milions de russos. Quan ho analitzes a fons, doncs, sí: els russos són els qui van guanyar la II Guerra Mundial. Es van emportar la part més grossa perquè es guanyés. 25 milions de morts. Tu mateix. Stalingrad van ser tres o quatre milions de morts. Això vol dir tres o quatre guerres civils espanyoles. Als anys quaranta, a França, la majoria de la gent estava convençuda que els qui havien contribuït més a guanyar la guerra eren els russos. I ara, en canvi, la percepció s’ha capgirat. La gent creu que van ser els aliats. I no.

Prejudicis que us hagin caigut anant a Rússia?
—Sobretot, la gent. Gent molt hospitalària, oberta i amigable. Hi he fet amics. Gent que no coneixes, arribes i t’ofereixen que et quedis a dinar. A la Sibèria remota i a Moscou. Suposo que és la tradició històrica. S’han hagut d’ajudar els uns als altres. Van patir l’opressió tsarista i després el comunisme. Han de compartir.

Aquí tenen la imatge de nacionalistes.
—No. Patriotes. ‘Això és bo perquè és rus’ no ho sentireu pas. Però van a desfilades, sí.

Parleu del refinament rus i el lligueu al sistema educatiu.
—No hi trobo cap altra explicació. Sobta una mica. Una amiga em deia: ‘Ha de venir la meva tia de Sant Petersburg, que té gairebé 90 anys, i l’he de portar al metge.’ I li vaig dir: ‘És clar, ben fet, que la gent gran, aïllada, no té els nostres coneixements.’ I va dir: ‘No, no, la meva tia és física nuclear.’ A Rússia la gent és molt més refinada que aquí. L’educació, ni que sigui tècnica, a la llarga porta al refinament. La gent que s’ha educat en cases amb gent formada, i tots s’han educat en cases amb gent formada, són gent refinada. Fins i tot als pobles. No és brusca ni rude. Comparat amb Rússia, aquí la gent és molt mal educada.

Sistema educatiu públic i boníssim. El mantenen?
—Als anys noranta es va destruir molta cosa. I ara la intenten recuperar. Encara que hi ha molt esnobisme, amb escoles més cares, en la mesura del possible intenten recuperar els deu anys perduts. No van ser deu anys i prou. Van fer de molt de mal. Va ser la caiguda d’un sistema i tothom es llançava al coll.

Quatre llibres que recomaneu?
Memoires, d’Andrei Gromyko. Ministre d’Exteriors molts anys. Molt sectari. És veure tot un món. Mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov, explica com vivia l’elit comunista. Els Romanov (1613-1918), de Simon Sebag Montefiore. Totxo. Krusxov: l’home i la seva època, de William Taubman. Per molts, Kruschev va significar una obertura, i molts es consideren els fills del desgel, la seva època.

Per què us dediqueu als negocis? Hauríeu d’escriure llibres o poesia.
—Ui, no. Els únics poetes que m’interessa són els que fan crítica social. Salvat-Papasseit, Miguel Hernández. I la poesia satírica de Josep Maria de Sagarra, també.

Fa un parell d’anys, els russos van entrar amb habitatge a Catalunya. És veritat?
—Els diners dels oligarques no són als bancs: són a la City de Londres i a la Costa Brava. De fet, també a la costa francesa fins a Itàlia. Els diners no donen rendibilitat als bancs. Zero per cent. Per tant, s’inverteix en propietats. Aquí, als EUA i Anglaterra. Hi ha més vols Barcelona-Moscou que no pas París-Moscou. Hi ha més vols Barcelona-Moscou que no pas Londres-Moscou. I no són oligarques, ara. És classe mitjana que viatja. En relació amb el Primer d’Octubre, un diari rus es demanava què passaria amb els 20.000 russos establerts aquí. Ara, certament, el marro i la corrupció on són? Construcció i turisme de la costa. Russos a la costa? Sí, és on inverteix aquesta gent, perquè a la costa noruega els controlen més. Sense ser industrial, com pots ser milionari, si no? Amb els rics industrials, jo em trec el barret. Els altres, hòstia, deixa-m’ho mirar amb més detall.

Alguna cosa que volguéssiu afegir?
—La gent hauria de viatjar per Rússia. Per conèixer-ne la gent. Moscou és més segura que no pas Barcelona. Qualsevol lloc de Rússia és més segur que no pas Barcelona. I això que Barcelona ja és força segura. Passa que els anys noranta els han fet molta mala propaganda. Mala imatge. Les pel·lícules que surten de les màfies beuen d’allò. I avui encara condicionen. I també hi ha molta incomprensió. L’únic qui té una visió més clara sobre això és John Le Carré. Fa temps que denuncia els serveis secrets occidentals, i els russos també. Tots dos perpetuen conflictes dels quals viuen. O se’ls inventen. Jo estic força convençut que el Toni Blair que envaeix l’Irac, i ho dic pels resultats, no va actuar guiat per la mala fe, sinó per uns serveis secrets que el van enganyar. Què pretén l’advocacia de l’estat espanyol, per exemple? Sobreviure. Anar-li fotent. És una casta. Pura supervivència. CIA. MI5. Fan bullir l’olla pel mateix motiu. I perpetuen conflictes.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb