Xavier Lleonart: “Tenim la sensació que no ens deixen fer bé la nostra feina”

Els metges tornen al carrer. El col·lectiu convoca vaga i manifestacions per a denunciar anys de precarització, exigir millores salarials i reclamar un estatut marc que reconegui les especificitats de la professió. El secretari general del sindicat Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, adverteix que el conflicte no és laboral i prou, sinó que té conseqüències directes sobre l’atenció als pacients: “Si no es tracta bé els professionals, la ciutadania està mal atesa.”

Lleonart, metge cirurgià d’urgències, critica durament la gestió política i s’exclama sobretot de la consellera de Salut actual, Olga Pané, que acusa de deixadesa de funcions i de no voler establir un diàleg amb el sector. En aquesta entrevista, diu que el sistema sanitari es troba al límit, alerta de les greus conseqüències de la fugida de professionals i avisa que, sense un canvi profund, la qualitat assistencial continuarà empitjorant. “No tenim uns polítics a l’altura que requereix el país per a resoldre el greu problema sanitari”, lamenta.

—Per què torneu a fer vaga i a manifestar-vos?
—Perquè fa molts anys que hem de suportar un maltractament sistèmic de l’administració quant a les nostres condicions laborals, però sobretot assistencials. Els metges de la sanitat pública sentim que fem malament la feina, i no ens agrada fer-la així. Ens van vendre que aquests sacrificis valdrien la pena perquè hi hauria un sistema de salut potent. I això, a l’hora de la veritat, no s’ha traduït en res. Hi ha un gruix important de metges que ho vam creure i ara ens jubilem. El relleu generacional no s’ho empassa i és el moment que les reivindicacions surtin a la llum i no s’apaguin.

—Qui us ho va vendre això?
—En el moment en què es va transferir el sistema sanitari a les autonomies, que es va crear per primera vegada la xarxa hospitalària d’utilització pública. Va haver-hi tota una generació de gent que va acabar la carrera. Es van crear els hospitals comarcals. Hi havia il·lusió de posar en funcionament un sistema nou, que fos universal, de qualitat. La cantarella que es repetia era crear una cosa nova millor i, per tant, ens havíem de sacrificar per la causa.

—L’estatut marc propi és la reclamació principal?
—Sí, però no és una condició sine qua non. El pas dels anys ens ha demostrat que hem de tenir un marc propi de negociació, de condicions assistencials i laborals, de negociació. Com ha passat aquests darrers vint anys i escaig, ens trobem en una situació en què hi ha tot de sindicats que diuen representar tothom, però que a l’hora de la veritat sacrifiquen les condicions dels metges per obtenir uns altres beneficis.

—Us referiu al pre-acord a què va arribar el Ministeri de Salut espanyol i els sindicats SATSE-FSES, FSS-CCOO, UGT i CSIF al desembre?
—També, però no, és sistemàtic. El tercer conveni del SISCAT, de la sanitat concertada, estableix una cosa molt curiosa. En la jornada laboral, es diu que totes les categories professionals tenen 1.640 hores l’any, llevat dels metges, que, com que són estranys, en tenen 1.688. I això ho signa tota una colla de sindicats que diuen defensar tothom. Quina mena de treballadors diferents som els metges perquè hàgim de tenir això? Que algú m’expliqui per què un treballador ha de tenir unes hores en un conveni diferent de la resta.

—Però com és que no hi ha un punt d’unió entre tots els sindicats?
—És molt senzill. En l’àmbit de l’estatut marc, es determina que tots els treballadors sanitaris treballaran 35 hores setmanals. Llevat dels metges, que fins ara en treballaven 48 i ara, com que som bona gent, en treballen 45. Per què aquesta distinció? Doncs perquè no tenen prou metges per a cobrir les hores del sistema. Ras i curt. Si això ho haig d’acceptar, vull que els representants dels metges negociïn les compensacions que obtindríem. Una altra qüestió són les guàrdies de 24 hores. Que algú em defensi que una persona treballant 24 hores continuades amb la vida de la gent a les seves mans pot donar la mateixa atenció a l’hora 23 que a l’hora 1. Aquestes guàrdies, als anys 80 era una cosa relativament comuna, en què estaves a l’expectativa de feina. Ara és pràcticament una cadena de muntatge i això no hi ha ningú que ho suporti. Aquest model també existia en alguns llocs d’Europa, però ara només és a Espanya.

—És un bon reflex que el sistema s’ha saturat.
—Tenim un sistema que es va dissenyar per atendre la Catalunya dels sis milions. En aquests moments són vuit, amb aspiracions de ser deu. I el problema és que el sistema no s’ha redimensionat adequadament per a un augment de població i un envelliment.

—A Catalunya hi ha moltes reivindicacions, però la vaga convocada té un marc bastant espanyol.
—Són dues fases. Hi ha les reivindicacions de l’estatut marc, que amb el pas dels anys hem vist per què volem negociar les nostres reivindicacions. Fa molts anys que, a tot l’estat, quan tu fas una hora de guàrdia, te la paguen per sota del preu que cobraries si treballessis una hora ordinària. Això, en la resta de treballadors, és absolutament impensable. Fins i tot l’estatut dels treballadors ho deixa molt clar: el preu d’una hora extraordinària ha de ser, com a mínim, el preu de l’hora ordinària. Doncs fa trenta anys que aquestes guàrdies te les paguen a preu de saldo, a vegades fins i tot a la meitat. En el primer esborrany de l’estatut-marc es deia que el preu havia de ser si més no el de l’hora ordinària. Doncs les comunitats autònomes, entre les quals la nostra, van posar el crit al cel, que com se’ls acudia això. I ara, l’últim esborrany, diu que com a mínim ha de ser el 80% d’una hora ordinària. Les comunitats autònomes deien que eren competències seves. Hi ha una negociació marc a Madrid, però hi ha tot un reguitzell de competències que depenen estrictament i exclusivament del Departament de Salut. Però passa és que no les vol assumir, perquè fa deixadesa de funcions i diu que se n’encarreguin les patronals. A vegades em pregunto: si resulta que si hi ha coses que depenen de la conselleria i les encarreguen a les patronals, per què volem consellera?

—Salut va deixar-vos plantats la setmana passada en la reunió de mediació i va dir, precisament, que les reclamacions de la vaga no eren competència seva.
—Totes les reivindicacions són competència seva. Si la consellera vol fer deixadesa de funcions, la millor cosa que ha de fer és presentar la dimissió.

—Aquesta deixadesa de funcions que dieu, creieu que també és una manca d’ambició nacional, d’afany d’autonomia?
—Sí, sens dubte. Tenim una consellera que, en un any i mig, no ha millorat cap paràmetre mesurable de la sanitat. I en allò que ha de governar, no ho fa. El balanç és absolutament negatiu.

—Tot recau en la consellera?
—Jo vaig més amunt. En una reunió amb el president de la Generalitat, ens va dir que tenia confiança plena en ella. Per tant, és responsabilitat directa del president de la Generalitat. I si no, que ell deixi de confiar-hi. Per nosaltres, és una evidència que la consellera no fa la seva feina. Si això té el vist-i-plau del president de la Generalitat, la responsabilitat és seva.

—El lema de la manifestació és “A tu també t’afecta”. Com ens afecta, a la resta de ciutadans?
—Abans de la pandèmia, trucaves a un CAP i et donaven visita amb el metge de família al cap de 24 o 48 hores. De l’any 2020 ençà, i amb aquesta jubilació en massa de la generació boomer, hi ha una manca de recursos pel que fa a metges terrible. Ara demanes hora i amb sort te la donen al cap de quinze dies, en alguns casos tres setmanes. El problema és que la jubilació en massa no s’ha rellevat com tocaria. I no és veritat que no hi hagi metges. El responsable del sindicat a Lleida ens explica que hi ha una rotació brutal. Acaben els estudis, ho proven, veuen com els tracten i se’n van a l’Aragó perquè tenen Calataiud a 30 minuts i poden treballar 200 hores menys, tenir menys pressió assistencial i més bon tracte. El problema és que els polítics no són capaços de retenir-los. Tenim un preu per hora de guàrdia que no és dolent, a causa de les lluites que hem mantingut a Metges de Catalunya, però, així i tot, una hora es cobra aproximadament a 35 euros bruts. I hi ha grups sanitaris privats que ofereixen unes condicions molt diferents. En la manifestació del desembre, hi havia ple de reclutadors per a captar metges i enviar-los a l’estranger. Els grups sanitaris privats ofereixen una tauleta, un telèfon i guàrdies des de casa, consultes en línia. El metge que gestiona un accident de trànsit cobra 35 euros l’hora. El grup privat te’n paga 60. La diferència és que la generació que ens relleva vol conciliar, no vol morir en l’intent i vol tot un seguit de coses que són lògiques i raonables. I el sistema sanitari no les hi dóna. Doncs fot el camp. Com ho nota un pacient? Que si no tracta bé els seus professionals, no els tindrà. I si no els té, està mal atès.

—Què es pot fer ara mateix per retenir els metges que se’n van?
—Invertir-hi. En la majoria dels centres d’atenció primària hi ha un dèficit de metges molt important, això és una sobrecàrrega. Un dia ho aguantes, un altre també, però al cap de dos anys dius: “Apa, que us bombin.” S’han de tenir les plantilles que toquen. Després, dimensionar-les adequadament amb l’augment de població que hi ha hagut, i la complexitat. I no cal que entrem en la retribució, que són figues d’un altre paner, però que és inferior a la mitjana que es paga a tot Europa. I a més, li dius que ha de tenir bona formació, però que se l’ha de pagar ell. Creiem que ho ha d’assumir l’administració. Hi ha fins i tot acords al congrés dels diputats que diuen que no pot ser que els metges ens financin les farmacèutiques, i hi estic d’acord. Però algú ha de pagar la formació, que és continuada i gens barata. S’han de treure cèntims d’algun lloc i no poden ser dels sous. Després hi ha les consultes, amb companys que tenen cinc visites a la mateixa hora. I el problema és que aquesta pressió assistencial tampoc no la podem decidir perquè ja fa molts anys que les agendes mèdiques no les controlen els metges, sinó altres persones. Algú s’ha pensat que som com un xiclet que s’estira, i el xiclet s’ha trencat.

—Per què no voleu parlar de sous ara?
—Si algú pensa que aquestes vagues són per demanar un augment de sou, s’equivoca molt. Ens interessa, òbviament. Però la gent es conformaria cobrant com ara i tenint 20 visites a tot estirar en una jornada, i podent fer investigació, docència i recerca, i amb unes condicions ideals.

—Però la xifra és molt important, perquè els metges de Catalunya sou dels que menys cobreu de l’estat espanyol. Sou a la posició número 16 de les comunitats autònomes, solament davant Astúries i Navarra. Com s’explica això?
—Perquè a Catalunya som especialment hàbils a estirar el xiclet i intentar tenir un sistema d’excel·lència amb preus de saldo per als treballadors. Han fet bandera de l’eficiència i de la gestió empresarial i, com sempre dic, la sanitat no és una fàbrica de xoriços. La consellera em va dir que la preocupava la productivitat dels metges. Jo li vaig dir que no parlàvem el mateix llenguatge. A mi em preocupa que els companys treballin de gust i bé. Qui mesura l’excel·lència sanitària amb la quantitat s’equivoca. L’excel·lència es mesura amb la qualitat de l’atenció que es dóna. I s’ha de tenir molt en compte que això no és un negoci, és un servei públic. Un metge de família, amb cinquanta visites en una jornada, té el temps que té. Si tinguessis vint visites, escoltaries i exploraries acuradament el pacient, faries el teu diagnòstic diferencial i prescriuries allò que toca. En aquests moments, malauradament, molts tenim la sensació que no ens deixen fer bé la nostra feina. Si tu tens 55 visites de tres minuts o cinc cada una, si algú ve amb mal de gola, li dius que ibuprofèn. I si no li passa, a urgències. Pot acabar gastant dos o tres recursos sanitaris. Perquè anirà a urgències i després tornarà al CAP. Entrem en una espiral que no treu cap a res.

—El metge del meu poble em va dir que el remei per a això era fer pagar un euro per les visites a urgències…
—Jo vull trencar una llança a favor de la població. Sóc metge cirurgià d’urgències i em ve gent que no sap on resoldre el seu programa de salut, com ara gent que té sagnies nasals recurrents. Se’n va a urgències, però no troba oto-rino-laringòlegs. L’atén un metge que no té estris i li acaba posant un tap que ja li retiraran amb una visita a l’oto-rino. El problema és que hi ha un immens dèficit d’oto-rino-laringòlegs. La visita hauria de ser al cap d’una setmana, però hi ha espera fins de sis mesos. El pacient va sagnant i arriba rebotat a urgències. Entenc que la gent vulgui anar a urgències. Si més no, sap que algú els dirà alguna cosa, encara que hagin d’esperar vuit hores. La saturació d’urgències és part de la claudicació de la primària. Si la tinguéssim ben proporcionada i donés resposta, segurament les urgències no anirien tan col·lapsades. Però això no és culpa del pacient, ni tampoc el professional.

—Sobre la vaga, quina és la situació al País Valencià i Illes?
—El País Valencià ja té instal·lades les 35 hores, els metges també. A l’Aragó, el servei de salut va proposar que tots els treballadors, sense excepció, treballessin 1.519 hores, que són 35 hores. Entre un metge a l’Aragó i un metge a la concertada de Catalunya hi ha quasi 200 hores de diferència l’any. I això és responsabilitat directa de la conselleria. Sí que és cert que a l’Aragó o València les hores de guàrdia les cobren més baixes que nosaltres.

—A les Illes, el sindicat majoritari, SIMEBAL, no s’ha adherit a la protesta. La situació és diferent?
—No, la qüestió és que la Confederació Espanyola de Sindicats Mèdics feia un seguit de convocatòries i nosaltres fèiem les nostres. Al desembre ja vam anunciar que al gener faríem vaga perquè tenim molt clar que si a Catalunya s’activessin i negociessin com cal amb els representants dels metges, nosaltres ho podríem tenir resolt. De fet, qualsevol autonomia, si vol, ho pot tenir resolt. Però passa que si no ho resolen, hi ha una norma bàsica que dóna les regles de joc, i per això hem d’anar a Madrid. Si ho tinguéssim resolt a Catalunya, no caldria anar enlloc més. També mirem de coordinar accions a partir del mes de febrer.

—Vaga indefinida?
—Sí.

—Voleu afegir res més?
—Hem parlat d’Espanya, però vull dir que tenim una consellera que és autista, que no se n’ocupa, que no vol sentir-ne parlar, que fia tot això a les negociacions que es tenen als convenis. No parlem de condicions laborals i prou, parlem de les condicions en què prestem l’assistència. Tenim una mesa mèdica que es va instaurar de resultes de la vaga del 2003, que és absolutament inoperant. No aborda els problemes que té la professió mèdica i, de retruc, la ciutadania. No tenim uns polítics a l’altura que requereix el país per solucionar el greu problema sanitari, perquè això va costa avall i sense frens.

—Creieu que hi ha cap conseller que ho hagi fet bé?
—Partint de la base que la situació actual és la suma de les inaccions de tots els que han precedit a la consellera actual, aquí no se’n salva ningú; en Balcells, si més no, dialogava. La taula mèdica la va crear ell i més o menys va funcionar. Des que hi ha aquesta consellera, és absolutament inoperant. Però això no és cosa persones, sinó que tenim una classe política que aquests darrers vint anys ha fiat la gestió de la sanitat a tot de lobbies, de gestors professionals, que s’ho miren amb termes de producció industrial. Han nomenat gent que ha estat al capdamunt de determinades organitzacions i que han portat la sanitat on és ara. I aquests d’ara han de refundar el sistema sanitari? Mare de Déu!