“Algú ha decidit que estem condemnats a ser el balneari i la granja de porcs d’Europa”

La CUP Comarques Gironines s’ha convertit en un referent a les xarxes socials de l’esquerra independentista. Els seus vídeos, protagonitzats pel batlle de Cervià de Ter, Guillem Surroca, acumulen desenes de milers de visualitzacions. Amb un llenguatge directe i contundent parlen sense pèls a la llengua sobre el sector turístic, l’habitatge i la llengua, entre més qüestions.

Per conèixer millor les seves propostes, VilaWeb es va desplaçar dimarts a Girona i va entrevistar Surroca i el seu company a la Diputació, Jordi Casas. La trobada es va fer abans de l’esclat de la crisi interna de la CUP, que ha derivat amb la dimissió de la diputada Laia Estrada.

—Els vídeos de la CUP Comarques Gironines s’han viralitzat a les xarxes i us han convertit en una referència dins de l’esquerra independentista.
—Guillem Surroca [G. S.]: Els vídeos han tingut molta repercussió, però el canvi va començar fa un parell d’anys. Vam veure que un partit que no domina l’audiovisual, que no esprem les xarxes socials, és com si no hi fos. I veient que unes altres formacions es posaven les piles, nosaltres teníem clar que no podíem ser menys. Ha estat una cosa de prova i error. Ningú tenia coneixements d’audiovisual, ni res. Hem millorat a mesura que fèiem vídeos.

—Jordi Casas [J. C.]: Hi ha una aposta política que, en l’àmbit nacional, s’enquadra amb el procés de Garbí i la voluntat de voler arribar a més gent. Això té a veure amb prioritzar i detectar qüestions que són de màxim interès polític per a nosaltres, però també la gent. I aquí és important la manera d’explicar-ho. Senzilla, directa i, en el cas d’en Guillem, fresca. Amb el tema del turisme hem connectat perquè és un problema candent.

—Guillem, les vostres samarretes causen furor, però sou conscient que us diuen el Carlos Cuevas de la CUP?
—G. S.: Sí, sí [riu].

—Com ho porteu?
—G. S.: Doncs bé, bé. Que et diguin que t’assembles a en Carlos Cuevas és millor que qualsevol altre, no? És força guapot. Em puja una mica l’ego i la moral. Està bé.

—Heu esmentat que tot plegat s’engloba en una estratègia nacional, però la resta del partit no comunica d’una manera tan directa.
—J. C.: Aquí tenim en Guillem que parla així. És la seva manera de ser. Però això ha estat una cosa de prova i error. L’esforç per a arribar més i millor és col·lectiu. Ara, en un tema com el turisme, que ens afecta molt directament a les comarques gironines, ens ha ajudat a avançar.

—G. S.: El canvi l’hem fet arreu, però amb la Costa Brava, Lloret i Platja d’Aro a tocar, ens ha estat més fàcil posar èmfasi al problema del turisme. Potser sí que anem una mica més a l’avançada, però tot el partit s’està posant les piles.

—Des de fora, fa la sensació que no hi ha una unitat de discurs. La CUP de Barcelona, per exemple, no és tan contundent en els missatges.
—J. C.: La CUP és un espai molt plural i això és una riquesa. Llavors, pot ser que hi hagi també qüestions, maneres de comunicar pròpies, però anem aprenent a mesura que avancem. Ara, dins d’aquesta campanya del turisme, tot el que diem són mesures de partit i qüestions totalment coordinades. L’important és trencar la barrera i que un discurs clarament transformador, encara tristament minoritari, arribi a gent molt diversa.

—G. S.: Em vénen a la memòria els vídeos de la CUP Barcelona que també mostren aquest canvi. La contundència dels vídeos? Potser és l’accent gironí, potser és més contundent. Amb això no m’hi poso, però creiem que hi ha un canvi, no només a les comarques gironines, sinó arreu.

—Algunes frases clau dels vostres vídeos és que “Catalunya ha mort d’èxit” i és “un país de porcs i turistes”.
—G. S.: El model econòmic dels últims 40 anys o 50, amb els governs successius de la Generalitat, ha apostat sobretot pel turisme. Això és una de les causes o el mal original que genera tots els problemes en l’àmbit de llengua, la pujada de l’habitatge, els salaris baixos, la precarització laboral… Per a nosaltres és primordial assenyalar el problema que tenim, sobretot a la costa.

—J. C.: Al final, venim i patim, un model desarrollista del final del franquisme que el pujolisme i els seus successors no han superat. S’hi han encallat. El creixement del PIB a costa de tot. És un model que beneficia molt pocs i empobreix la resta. Aguditza les desigualtats i, com deia en Guillem, causa problemes que ressonen a tots els nivells, en clau nacional i al medi. El que toca demostrar és que això no és una condemna, sinó que hi ha alternativa.

—És un model molt mediterrani, tot sigui dit…
—J. C.: Sí, però som els avantatjats. No hi ha cap equivalent en termes de turisme, però passa el mateix amb el tema porcí i totes les seves externalitats. Algú ha decidit que estem condemnats a ser el balneari i la granja de porcs d’Europa. I no té per què ser així, en cap cas.

—Com es desarticula aquest model per fer el “canvi radical” que defenseu?
—G. S.: Amb el discurs sobre el turisme ens hem trobat gent que ens ha dit: “Escolta, de què viurem? Això no ho podeu fer.” A Catalunya no sempre hem viscut del turisme. No pretenem que desaparegui el turisme. El que nosaltres diem és, primer de tot, deixar-lo de subvencionar i de promocionar, com s’està fent ara amb bona part del que es recapta amb la taxa turística. Volem que aquests diners es destinin a corregir els efectes nocius i a demandes més prioritàries, com ara habitatge i llengua.

—J. C.: Cal fomentar i crear alternatives. Però primer de tot s’ha de deixar de banda la promoció activa. Aquesta setmana s’ha confirmat que la Ryder Cup de 2031 es farà el Caldes de Malavella. Això seran desenes de milions d’euros de diners públics. Aquí tenim una nova Copa Amèrica. No n’aprenem. Hem d’acabar amb l’addicció als macroesdeveniments, a les pluges de milions públics cap a determinades elits. El que plantegem no és cap bogeria. No diem de fer desaparèixer un sector que en alguns llocs és el gran motor econòmic, tristament. Només marcar-nos un mínim, controlar-lo i començar a decréixer.

—Us diran que no toca decréixer, que hi ha molta gent desocupada.
—G. S.: El model econòmic que tenim ha creat un munt de llocs de treball en els últims 30 anys i l’atur estructural continua disparat. Ara, gairebé som dos milions de persones més, uns vuit milions. Arribarem a nou milions i al final serem la famosa Catalunya dels deu milions. Això és dramàtic en termes de recursos, serveis públics, llengua, cohesió nacional… Per a nosaltres és una emergència a què hem de fer front de manera ràpida i urgent.

—Com es controla i es desestacionalitza un turisme que sobretot vol sol i platja?
—J. C.: Cada cop ho és menys, tot i que en zones concretes passa això. L’argument de la patronal és que ens queda molta demanda per a cobrir. Ens interessa com a país? No. No hem de satisfer la demanda del turisme mundial. És absurd. Si es redueix l’oferta, tenint en compte que de demanda n’hi ha molta, això ens pot permetre de redistribuir-la i arribar a un màxim d’ocupació durant més temps.

—Què passarà amb els treballadors, en molts casos mal pagats, però que ara tenen feina?
—J. C.: Se’ns ha venut la creació constant de llocs de treball com una panacea. Però quin és el valor d’aquests llocs de treball? Moltíssims són temporals, estacionals. Això comporta després una situació de precarietat màxima per als treballadors. Són fixos discontinus i es veuen obligats a passar un temps a l’atur de manera sistemàtica.Això també acaba repercutint a la Seguretat Social. Estem subvencionant, amb diners públics, els empresaris que es lucren d’aquestes males condicions.

—Però que s’ha de fer amb aquests treballadors?
—J. C.: Són processos que no són d’un dia per a l’altre. Cal canviar la dinàmica de manera molt urgent. Sobretot insistint en el fet que els llocs de treball que es creen, en la seva immensa majoria, ni tan sols ocupen persones que viuen al país. Aquestes feines convoquen molta gent, molta gent a qui no li fan cap favor, els utilitzen per generar unes plusvàlues en uns determinats sectors. Dit això, la gent que ja està ocupada en l’àmbit turístic, de cures… El primer que cal és dignificar, millorar les condicions de treball. Per això, proposem un salari mínim català de 1.600 euros. Fet això, també hem de crear alternatives.

—Com ara?
—J. C.: Nosaltres parlem d’industrialització, per exemple, i no tenim cap mena de problema amb això. Llavors, la qüestió és que aquests recursos públics que ara s’estan destinant a foment del turisme, que són molts, s’han de redirigir a sectors de valor afegit, que creïn llocs de treball en bones condicions, que produeixin allò que necessitem com a país.

—G. S.: Bàsicament, apostem per una planificació de l’economia. Cal que totes les polítiques de promoció i subvenció del turisme reforcin els altres sectors de l’economia, com ara la indústria. També cal obrir noves línies de formació professional o ampliar-les.

—Com es garanteix que es dignifiquen les feines més precàries, com ara les cures o les kellys?
—G. S.: Calen inspectors i capacitat per a sancionar tots els sectors. És una inversió imprescindible. En el cas del turisme és evident. El problema del salari mínim i dels convenis és que en molts casos no es compleixen. És fonamental que, si establim unes normes, es compleixin.

—Tornem un moment a la Catalunya dels deu milions. Us diran que hi ha un problema demogràfic i que cal més gent per a pagar les pensions.
—G. S.: El que volem és qualitat per als treballadors del país. No et sabria posar una xifra concreta de si hem de ser set milions, vuit o nou. És fonamental que millorem les condicions laborals dels treballadors. Potser em direu boig, però no crec que en un país tan petit necessitem més població per a crear més llocs de treball, perquè sí, per continuar creixent sense rumb.

—J. C.: Si parlem dels deu milions és perquè a algú li interessa. Bàsicament, el PSC, ara que tenim la desgràcia que ens governen. Amb aquest tema passa el mateix que amb el desenvolupament econòmic, desenvolupament entre cometes, és una cosa amb què no hi ha res a fer. Serà així i no s’hi pot dir res en contra. Qui s’hi oposa és titllat d’extrema dreta, fins i tot. És absurd. El que volem és que la població del país, la que ha nascut aquí, la que hi hagi arribat i la que arribi a partir d’ara, visqui bé. I això hauria de ser l’objectiu de qualsevol acció pública.

—Aquí s’obre el debat de la immigració…
—J. C.: És evident que tindrem immigració. No som sospitosos d’oposar-nos-hi. Al contrari, apostem per tots els drets per a tothom, perquè també és una manera de combatre aquest sistema. El que no té sentit és que ens diguin que nosaltres hem de créixer moltíssim més que qualsevol altre país de l’entorn, per una mena de qüestió meteorològica. Des dels anys 90 fins ara, la població ha crescut aproximadament un 30%. Això al nostre entorn no passa. Els que volen això, no volen acollir. No, no. El que volen és mà d’obra barata i continuar inflant tots aquests problemes estructurals.

—Com s’articula políticament aquesta població?
—G. S.: Sonarà reiteratiu… Millorant les seves condicions. Salaris més alts, accés a l’habitatge, però també facilitant l’aprenentatge del català. Sense els impediments d’ara, que no hi ha oferta de cursos de català i manquen places. Si les condicions de vida de la classe treballadora milloren, també es disposa de més temps per a fer xarxa política.

—Parlem un moment de llengua. Com es defensa el català en un moment d’extrema vulnerabilitat?
—J. C.: Fent-lo necessari, com totes les llengües. Aquí venim d’uns discursos i d’unes polítiques molt estranyes i naïfs. Els últims quinze anys, amb l’auge del procés, un seguit de gent de les elits polítiques, però també acadèmiques i d’opinió, van decidir que per a aconseguir un estat independent, a partir d’una majoria social, calien renúncies i la primera que els va venir al cap va ser la llengua. Això coincideix amb uns anys que eren clau per a no perdre la pistonada i no fer una regressió brutal, com la que tenim.

—Aquesta percepció ha canviat?
—J. C.: Ara sembla que estem prenent consciència, però venim d’una situació en què fins i tot els grans partits independentistes havien arribat a comprar, en molts casos, d’una manera tàcita, el discurs de Ciutadans. La CUP ha estat l’única formació que no ha renunciat a l’oficialitat única del català com a objectiu polític. I això no vol dir que no hàgim de fer autocrítica, que segurament, com el conjunt del país, no havíem donat a la llengua la importància que es mereix.

—G. S.: Aquests dies hem vist discursos, del PSC i dels Comuns, que diuen que parlar català és de rics, de burgesos. Hem de ser conscients que el català versus el castellà és la llengua oprimida. Si vas al cinema o la llibreria, la major part del contingut és en castellà. Això és un fet recurrent en la vida diària dels catalans.

—En una polèmica de fa poc sobre el català, heu escrit: “Ni és una arma llancívola, ni ha de ser simpàtica, ni ha de ser optativa.”
—J. C.: Aquest piulet fa referència a determinada gent que es vanta de visions molt interseccionals i en l’àmbit de l’opressió cultural i nacional, en aquest cas lingüística, obvien completament tota la teoria que apliquen en uns altres àmbits. Això és reproduir el sistema d’opressió, en aquest cas de catalanofòbia i d’estigmatització. Perquè la llengua tingui futur no ha de ser simpàtica, però sobretot no ha de ser opcional. Dir que el català és opcional és un argument profundament reaccionari.

—El piulet era una resposta a Basha Changue, ex-diputada de la CUP. No és membre del partit, però encara és identificada com algú del vostre entorn. Com us afecta que faci un discurs tan contraposat en matèria de llengua?
—J. C.: Hi ha hagut un procés de canvi. Hi pot haver dues lectures, des de fora. Nosaltres estem acostumats a ser una mica l’ase dels cops [riu]. La gent, en general, ha reivindicat durant molt de temps a les forces independentistes un replantejament, una renovació. Aquí hem fet els deures i, per això, hi ha gent que ja no hi és. I hi ha una altra gent que hi som i que potser fa un temps no hi érem. El canvi sembla positiu. El fotut seria que tinguéssim gent que estigués entrant amb aquest discurs.

—Com us vau sentir amb el xou de Teatro Sin Papeles?
—G. S.: Violentats, enrabiats i molt emprenyats… La persecució del català és una cosa històrica, de segles i segles. No entenc com hi ha gent que no ho vol veure.

—J. C.: No sé què era allò, però el que feia no era només ridiculitzar, sinó tergiversar completament l’opressió lingüística. És impossible d’imaginar-s’ho amb el masclisme, l’homofòbia o el racisme. I tot plegat en un acte institucional de l’Ajuntament de Barcelona per a presentar un informe que demostra la gravetat de les discriminacions lingüístiques.

—Deien que era una obra antiracista.
—J. C.: Si el privilegi et va bé és perquè parteixes d’un marc espanyolista, encara que ho vulguis amagar. En aquest sentit, crec que és preferible algú de Vox o de la dreta espanyolista perquè, com a mínim, no potinegen lluites nobles i absolutament necessàries, com ara l’antiracisme.

—Es pot parlar de Teatro Sin Papeles, però els expats de les ciclo-cafeteries del centre del Girona també menystenen la llengua.
—G. S.: Vivim en un país que viu de miratges. Hi ha una normativa que això ho contempla, però s’ha d’aplicar.

—J. C.: Si Consum funcionés com cal… Si les denúncies tinguessin conseqüències, no estaríem així.

—G. S.: Parlem sempre de la normativa i de l’obligació de fer ús de la llengua, però també cal que els catalanoparlants la defensem en el dia a dia. Fer-la servir sempre i a tot arreu. Si en un lloc no ens volen entendre, full de reclamacions o marxar. D’altra banda, en termes d’emergència lingüística, com a bons nacionalistes que som, també proposem que els treballadors que treballen de cara al públic, principalment al sector turístic, tinguin el B1 de català. Tenint en compte que l’empresari és qui ha d’ajudar o subvencionar aquesta formació.

—Hi ha espais, com ara l’escola, on l’última paraula la té la justícia espanyola.
—J. C.: En aquest sentit, hem presentat un pla de xoc de vuit eixos. El primer és una proposició de llei per a fer front a l’ofensiva judicial, que és gravíssima. Si els altres partits no responen amb responsabilitat podem acabar en un carrer sense sortida. El Tribunal Constitucional pot interpretar la reforma de fa tres anys i establir jurisprudència que obligui a la vehicularitat del castellà. Ara, també caldria que ataquéssim el gran problema…

—Quin?
—J. C.: La deixadesa i la negligència a l’hora de fer complir el model lingüístic vigent.

—G. S.: Per això, proposem una prova d’avaluació del nivell de català a quart d’ESO arreu dels centres educatius de Catalunya. Això ens ha de permetre d’analitzar i saber quin és el nivell a cada zona i, com a administració, prendre les mesures adequades.

—J. C.: A més, a part de la funció diagnòstica, també té el vessant d’acreditació per a atorgar el C1. Ara es convalida amb un sistema injust, que no s’ajusta a l’avaluació de la competència: s’acredita alumnes sense la competència i es nega a d’altres que sí la tenen. Creiem que pot ser un gran revulsiu per a revalorar la llengua, de manera que incidim en la responsabilització col·lectiva entre el professorat, el sistema i el govern.

—Per acabar, com a membres de la CUP Comarques Gironines, què en penseu que Benet Salellas sigui l’advocat de Santos Cerdán?
—J. C.: No és militant i no tenim res a dir-hi. Exerceix la seva activitat professional com creu. És una persona que ha estat referencial i, si fos militant, li demanaríem que això no ho fes.

—Personalment, us ha afectat?
—J. C.: Potser és una resposta molt innocent o naïf, però crec que ens hem de quedar amb les coses positives de la gent. El compromís d’en Benet i del seu bufet en la lluita antirepressiva està fora de qualsevol dubte.

—G. S.: A mi em va xocar, però és un ex-militant. Amb la seva vida laboral ha de fer el que bonament pugui. Això no treu la feinada que ha fet i fa el seu bufet en causes de l’esquerra independentista.