Jaume Maria Mateu (Barcelona, 1955), més conegut per petits i grans com a Tortell Poltrona, ha treballat de pallasso tota la vida. Va començar a dinou anys, a vint-i-tres recorria les escoles de Catalunya amb el duet Germans Poltrona i a vint-i-sis ja actuava sota una carpa de manera fixa amb la seva companyia Circ Cric, que enguany celebra quaranta anys.

Ens atén des de Sant Esteve de Palautordera. Allà, el Circ Cric viu instal·lat en la tranquil·litat de la falda del Montseny. Tortell Poltrona –o Jaume Mateu– desprèn bonhomia pels quatre costats i riu a cada frase i reflexió que fa. Només li canvia l’expressió quan parla de les experiències amb Pallassos Sense Fronteres –que també va fundar fa una pila d’anys– i dels vint-i-un mesos que ha tingut el circ tancat a causa de la pandèmia. La setmana passada va tornar amb l’espectacle Que bèstia! “Vaig veure la gent plorar de riure i emoció”, explica satisfet.

Ben poca gent sap que us dieu Jaume Mateu. Com us vau convertir en Tortell Poltrona?
—Exacte, jo em dic Jaume Maria Mateu Bullich, perquè mai s’ha d’oblidar el nom de la mare. Jo sóc pallasso de naixement. Sempre m’ha interessat més provocar el riure i explicar històries que no pas l’ensenyament convencional. Sóc de Sarrià, però durant vint-i-cinc anys la mare va ser la cuinera de la casa de colònies de la parròquia de Seva. Jo allà era el nen de can Girbau i sempre tenia públic. Era fantàstic, sobretot quan hi havia les nenes. I a l’escola també, els meus companys de classe eren el meu públic. Jo sóc de l’any 55, i en la meva infantesa, el cinema ja era una cosa molt excepcional i el que hi havia era processons, desfilades militars, cants gregorians i el màxim era poder estar ficat en un grup de teatre. Allà vaig passar part de la meva infantesa i de la meva joventut.

A casa ho van encaixar bé, quan vau dir que volíeu ser pallasso?
—Els va costar molt. Les adolescències sempre han estat bèsties. Va ser a començament dels setanta, i la meva mare es va veure molt influïda pel Maig del 68. El meu primer activisme va ser absolutament polític i després vam descobrir que el millor era la comicitat. Arran del Maig del 68 i d’anar a París i veure els clowns d’allà i començar a entrar en aquest món, vam tenir la sort d’entrar-hi, perquè era el més inservible, tan inservible que a casa nostra no els va agradar absolutament gens. Vaig començar a fer de pallasso amb dinou anys i amb vint-i-tres ja tenia força actuacions.

La Caixa us marca un abans i un després.
—Sí. En aquell moment hi va haver un punt d’inflexió molt curiós, quan la Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions es van fusionar. Les escoles catalanes que domiciliessin els rebuts per fer els cobraments tenien dret a una campanya que es deia “La Caixa a les escoles”. Això va significar que grups com Marduix, Xesco Boix, Comediants, Ara Va De Bo, Pep Bou i els Germans Poltrona, que érem uns aficionats i no en teníem ni idea, comencéssim a tenir una borsa de treball per a poder viure d’això.

I a partir d’aquí, cap amunt.
—TVE va començar a fer programes en català i com que no hi havia ningú més, vam tenir possibilitats de sortir a la televisió amb vint-i-tres anys. I mira que érem molt dolents! I a TV3 igual. De fet, sóc el primer que va sortir a TV3.

El primer pallasso?
—No, la primera persona.

No era Joan Pera?
—El primer oficial. Jo vaig sortir-hi abans. A les set del matí de l’11 de setembre, el dia que es va inaugurar TV3, un servidor i un càmera anomenat Gero érem a la plaça de la Catedral de Barcelona fent un paper infantil per veure si tots els repetidors funcionaven. Així que en la primera imatge de TV3 vaig aparèixer jo. Passa que no està guardat i no hi ha ni còpia ni res.

Caram.
—L’anècdota que us explico té una lectura, que és la manca de respecte que el país té amb el futur, amb els nens. Van inaugurar TV3 i ho van fer al migdia, menystenint els nens als quals ja els havien donat aquest paper infantil al matí. I ni tan sols en guarden una còpia. Aquest procés arriba fins avui dia.

Crec que al principi no us agradava actuar per a nens, i que va ser Charlie Rivel qui us va fer canviar de parer. És així?
—No em va fer canviar de parer. Ell em va dir que la cosa important de la professió eren els nens. Jo en aquell moment volia fer humor per a persones intel·ligents. I vaig trigar un temps a adonar-me que la intel·ligència és en les persones que són capces de caure i tornar-se a posar dretes, i això no es troba en els adults.

Quina relació vau tenir amb Charlie Rivel?
—Ell va arribar a Barcelona quan nosaltres començàvem el Circ Cric. La presentació, el 1981, me la van fer en Brossa i en Miró, i allà el vaig conèixer. Vam mantenir la relació i quan finalment es va establir a Cubelles, als germans Poltrona ens va donar el nas d’una manera simbòlica; va ser com un traspàs de poders.

Quina llàstima que no s’immortalitzés aquest moment.
—Va ser en una biblioteca. Som una societat que té un gran problema perquè considera que les coses ben fetes són serioses, i això és una dislèxia absoluta. Les coses ben fetes són fetes amb alegria, amb un somriure i no cal que sigui seriós de collons, que és el que pretenen tots. Ni tan sols els funerals haurien de ser tristos. Mireu a l’Àfrica, on és una cosa festiva. El primer dia t’entrompes per la pena i després t’entrompes una setmana més per tenir coratge i continuar viu.

Finalment us vau decantar pels nens.
—Sí, vaig trigar una mica a adonar-me que era el que volia. Brossa deia que el pallasso és un poeta escènic que fa una provocació que va directament als sentiments de les persones, i d’aquesta provocació, n’esperes una reacció per a construir un llenguatge. Si tu fas aquesta provocació a nens de set anys a deu, això t’arriba de seguida. No cal que facis una acció, perquè la resposta és ràpida. Si ho fas per a adults, has de fer acció i reacció, perquè l’adult té por de reaccionar a les emocions que té amagades a dins.

Ens autoprotegim.
—L’ésser humà s’adultera quan es fa adult i ja no és qui és sinó qui ell vol representar que és. I a partir d’aquí, el món de les seves emocions reals vitals, amb les que neix, les seves emocions més primitives, com el riure i plorar, queden absolutament subvertides. Aquí, que treballem molt per famílies, veiem que quan un pare porta el seu nen a veure l’espectacle, recupera aquestes emocions que tenia. I l’avi també. Quan treballes per a un públic familiar, treballes sempre amb un públic nou en el qual els adults es tornen a posar d’acord amb les seves emocions i no tenen vergonya d’expressar-les, perquè ho fan a partir d’aquest personatge estimat. I això és molt curiós.

Suposo que aquí també rau el talent del pallasso.
—És un ofici en què per aprendre a fer ben feta una collonada o una ximpleria, que és el que nosaltres fem, necessites centenars i centenars d’actuacions amb públics diferents per a tenir una mica de base de saber que aniràs pel bon camí. Perquè la diferència entre una cosa absolutament fora de lloc i una genialitat és molt prima.

“Viure l’instant i captar les deixes dels somnis.” És la frase de J.V. Foix que teniu al perfil de WhatsApp.
—Jo he tingut la sort, amb Pallassos Sense Fronteres, de viatjar a llocs insòlits, de violència i guerra, i on viure l’instant és acollonant. De manera que les deixes dels somnis són fortíssimes. I un dels problemes que tenim els europeus és que no som capaços de viure l’instant perquè pensem que tenim la vida regalada. I mira, si aquesta pandèmia té res de positiu, és que ens ha posat a tots a la mateixa base que els africans. I que amb quinze dies qualsevol de nosaltres se’n va al pot.

Quina gran diferència hi ha entre actuar per a un públic de nens del Líban i per a un grup de nens catalans?
—Tots són nens, però… Jo he fet cinquanta-cinc expedicions en vint-i-vuit anys. Ara fa tretze mesos que no viatjo, cosa que no m’havia passat en tot aquest temps. L’últim que vaig fer va ser a la frontera del Sudan del Sud amb Etiòpia, concretament a Gambela. I des d’allà, anàvem a camps de refugiats de la frontera, on fèiem espectacles per a cinc mil nanos i adolescents. Això, a cada espectacle. D’aquells nanos, cap, cap ni un, havia vist mai un espectacle. Mai. Perquè a la televisió africana pots veure el Barça, però no hi veuràs pas el Mic, el Club Super3 ni res lúdic. Per tant, és la primera vegada que veuen un espectacle i el que descobreixen és la bomba.

I per al pallasso, com és viure aquesta escena?
—Tu et sents com una gran persona. L’adrenalina et dura molta estona. Però després t’adones que probablement serà l’últim espectacle que vegin a la seva vida. Jo entenc que la cultura és l’art de millorar la vida de les persones i el seu pensament. Doncs allà et sents realment com un personatge cultural. Entreteniment i alguna cosa més. Hem estat estudiant amb la Universitat Autònoma de Barcelona per saber quin és l’efecte d’aquestes històries que construïm a l’Àfrica.

I què heu observat?
—Que és boníssim, perquè millores la capacitat de resiliència d’aquells nens. Vaig ser a Sarajevo, on vam fer una visita a l’hospital i, de cop i volta, aquell espectacle es va omplir de metges. Jo els vaig fer fora i em van dir que no, que no volien marxar, perquè hi havia un nen que parlava amb un titella i feia tres anys que no parlava. I una altra que ens van explicar les nostres companyes libaneses, que són les que ens fan les gires a la vall de la Bekaa: fa uns dies, una mare els va explicar que la seva filla s’havia quedat muda durant setmanes arran de l’explosió que hi va haver al port de Beirut. Després d’haver vist l’espectacle, va tornar a casa i ho va explicar tot al seu pare.

I els nens catalans es comporten diferent ara que no pas fa uns anys?
—Ells no han canviat, però sí que ha canviat la seva relació amb el món. Els nens d’aquí tenen altres problemes, per l’excés d’informació i d‘inputs que tenen al seu abast, que a vegades els genera una crisi de valors amb les coses. Però davant de qualsevol joguet, el nen continuarà jugant amb la capsa. Una altra cosa és que després demani més coses, com passa amb molts d’ells, no tots, que tenen massa coses. Però curiosament, hem passat d’intentar que no estiguin gaire enganxats a les pantalles a solucionar la pandèmia amb les pantalles, i la Generalitat regala ordinadors a qui no en té. M’agradaria pensar que això afavoreix que després valorin més les coses que tenen tres dimensions. Perquè el nen és nen fins que es fa adult.

Heu estat vint-i-un mesos sense actuar.
—Ha estat molt dur, perquè la infrastructura requereix un manteniment diari. Els nens no han vingut, però el temporal Glòria i el Filomena, sí. Però sento que ara mateix hi ha una imperiosa necessitat de riure. Riure és estar viu. Perquè fa temps que no socialitzem, i nosaltres, en definitiva, som gregaris absoluts, aprenem de copiar-nos els uns als altres, de passar-nos-ho bé, som de naturalesa festiva… I ara necessitem això, relacionar-nos, tornar a gaudir, perquè quan gaudeixes i rius, la teva mortalitat desapareix del teu entorn.

Com va ser la primera funció?
—Vaig veure la gent plorar de riure i emoció. Veia els ulls brillants d’una forma brutal. El malson d’un pallasso és actuar davant de gent amb màscara. Els algorismes de la nostra relació amb el públic requereixen la gestualitat de la cara. Però ens hi hem acostumat, quin remei. Una altra cosa no, però l’ésser humà s’adapta a tot.

Quaranta anys de Circ Cric. Fer-lo sostenible econòmicament us ha costat?
—L’hem fet sostenible amb molta imaginació, moltes hores… Hem fet sostenible part de la concepció de circ que en aquests moments hi ha. D’això que s’anomena el nou circ. Els nanos joves ens diuen que som clàssics i els d’abans que som massa moderns. Som en aquesta baula. El públic ho ha sostingut, però el nostre país en general no té una visió de la cultura prou àmplia i ben entesa per a aplicar, en un pressupost que ja és miserable d’origen, una partida perquè tiri endavant. Si, a més a més, hi afegeixes que fas una cosa sobre la qual la gent encara no ha canviat el xip perquè està ancorada en un circ que va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial, doncs costa més de fer-ho sostenible.

Sí que és cert que el circ no s’ha acabat de desprendre d’una pàtina d’antiguitat, oi?
—Quan la gent no tenia mobilitat, el circ en tenia, per tant, quan el circ anava a qualsevol ciutat, omplia. En Buffalo Bill va venir a Barcelona i tothom va perdre el cul. Ara la gent d’Olot amb una hora es planta a l’aeroport i amb dues hores i mitja és a París. Tot això ha canviat. Però el que no ha canviat és la filosofia del circ. Abans hi havia lleons i senyores barbudes, ara som en un altre nivell. Però tampoc no s’ha associat. A més, és una cosa que està absolutament capacitada per a treballar amb nens i amb persones amb altres capacitats, i això als nostres dirigents polítics els importa molt poc. L’altre dia em catalogaven com activitat parateatral. No deu ser el teatre, que és paracirc?

Us sentiu menystingut.
—Jo estic molt content. La definició de Pompeu Fabra és: “Figuratiu masculí. Bufó de circ. Persona que pel seu mal capteniment només pot ser tinguda com objecte de divertiment”. Al principi em vaig cagar en tot, però de mica en mica ho he anat assumint. Sí, sí, jo sóc això. Aquesta és la meva professió. Una persona que pel seu mal capteniment –perquè a la meva època no hi havia psicòlegs, si no, m’haurien diagnosticat TDH– que em dedico a divertir la gent.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.