Toni Comín: “Jo podria encapçalar la llista europea si no ho pogués fer Puigdemont”

  • El conseller a l’exili pensa que no cal assumir cap risc de detenció i diu en aquesta entrevista que, si calgués, es podrien esperar a tornar a un segon debat d'investidura

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
16.03.2024 - 21:40
Actualització: 17.03.2024 - 21:55

“La possibilitat d’un retorn abans d’un debat d’investidura és certa”, diu el conseller Toni Comín en aquesta entrevista feta per vídeo-conferència, ell a Brussel·les i nosaltres a Barcelona, just l’endemà de l’aprovació al congrés espanyol de la llei d’amnistia i dos dies després de l’avançament de les eleccions per part del president Pere Aragonès. La combinació de totes dues coses el porta a fer aquesta afirmació. Perquè el 12-M capgira els plans del retorn de l’exili que preparaven per a quan l’amnistia ja fos una realitat. Els avança. Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig podrien tornar alhora a Catalunya abans del debat d’investidura. Seria el retorn polític d’un exili que té una dimensió personal per a la qual Comín diu que s’ha de preparar, perquè tornarà a una casa en què ja no trobarà la mare ni el germà.

Però pensa que no cal assumir cap risc de detenció, i revela en aquesta entrevista que, si Puigdemont és cap de cartell de Junts a les catalanes, ell ho podria ser a les europees.

L’avançament de les eleccions ha alterat els vostres plans de retorn de l’exili?
—Sí, inevitablement. La nostra intenció era no convertir el retorn en un acte de partit, no barrejar les coses. Preteníem que el retorn estigués desvinculat d’unes eleccions, però l’escenari del president essent present el dia de la investidura, tal com va dir, voldrà dir que el retorn haurà hagut de ser abans. Inevitablement, ara el retorn és condicionat per les eleccions catalanes. Hi ha un canvi de plans molt gran, tot i que el significat del retorn continua essent el mateix.

Però ara va lligat a una campanya i a un argument de partit, també.
—Però qui va decidir que es fessin eleccions anticipades no som nosaltres, sinó el president Aragonès. I qui va decidir que als debats d’investidura els candidats hi han de ser presencialment va ser el Tribunal Constitucional. Doncs no hi ha més remei. Si es fa un avançament electoral, i has de poder fer un debat d’investidura en persona, no tens alternativa.

També penseu que ERC i el PSOE han coordinat agendes per perjudicar la candidatura de Puigdemont?
—Crec que sí que hi ha hagut un interès evident d’Esquerra per a avançar les eleccions. Deuen haver fet el càlcul de com més tard, pitjor per a ells, perquè el govern està desgastat en termes d’imatge, perquè la sequera és un gran problema i perquè la perspectiva que el president Puigdemont ja fos a Catalunya i pogués fer campanya i fos candidat en plena normalitat evidentment els preocupava profundament. M’estranyaria molt que això no estigués coordinat amb el PSOE, però, en canvi, segur que no ha estat coordinat amb els comuns, que ara se senten utilitzats.

Coordinat amb el PSOE?
—El PSOE va trigar cinc minuts a renunciar al pressupost de l’any 2024 i a dir que la culpa era de Yolanda Díaz perquè no havia estat capaç de quadrar Jéssica Albiach. El PSOE es treu de sobre la pressió d’una negociació complicada amb nosaltres per al pressupost. I entenc que a Salvador Illa la perspectiva d’un president Puigdemont retornat fent campanya a Catalunya més aviat li complicava les coses.

També va trigar cinc minuts el president Puigdemont a sortir a dir que estava disposat a venir a la sessió d’investidura.
—El càlcul que poden haver fet alguns és que avançant les eleccions el president per raons legals no podria ni tan sols ser candidat, que quedaria fora de la cursa electoral i algú també devia pensar que no podria ser de manera presencial a la investidura. Ell va voler matar tota esperança dels qui havien fet aquest càlcul erroni per dir que amb la llei d’amnistia sobre la taula la possibilitat hi era. I després ell prendrà la decisió i la comunicarà quan consideri. Però deixant clar des del primer minut que la possibilitat de ser candidat hi és i la de ser investit, també.

Toni Comín, durant l’entrevista.

Podem donar per fet que tindrem Puigdemont el mes de juny a Catalunya?
—Ell ha de prendre les seves decisions i les ha de comunicar en el moment que consideri, i no vull donar res per fet que tingui a veure amb ell. Però la possibilitat d’un retorn abans d’un debat d’investidura és certa. Si l’aplicació de la llei d’amnistia s’endarrereix fins al límit, que vol dir fins a final de juliol, si les mesures cautelars no s’acaben aixecant fins passat aquest període de dos mesos que preveu la llei, això no impedirà la participació del president Puigdemont en un debat d’investidura, perquè el debat d’investidura sempre podrà ser després…

Què voleu dir que sempre podrà ser després? Després del final de juliol?
—Sí, efectivament.

És a dir, en una segona sessió d’investidura?
—Exacte.

Gonzalo Boye deia a RAC 1 que el president Puigdemont estava disposat a tornar fins i tot assumint el risc de ser detingut.
—Però que hi estigui disposat no vol dir que calgui córrer aquest risc. Sempre ens ha tocat tenir una doble actitud: avaluar els riscs, tenir-hi poca aversió, però també no intentar minimitzar-los. Com que l’objectiu és la investidura, millor fer-la sense risc de detenció.

Si passés això, ens situaríem en una segona sessió d’investidura que podria ser en ple agost?
—Per exemple. Entre el primer debat d’investidura i un segon hi ha un límit de dos mesos. Per més que s’endarrereixi l’aixecament de les mesures cautelars del president Puigdemont, ha d’arribar abans d’un debat d’investidura. No cal gestionar un risc innecessari, perquè si es pot evitar la detenció, s’evita.

Sabent que hi ha aquest vincle entre l’aixecament de cautelars i la investidura de Puigdemont, Llarena pot no retirar-les, pot dir que l’amnistia no cobreix aquesta causa per malversació, fent-ne una interpretació interessada, i no aplicar-la. Aleshores, què?
—Es pot recórrer en empara al Tribunal Constitucional. Una altra cosa és que això trastoqui el calendari, però si el Tribunal Suprem no fa el que ha de fer ho haurà de fer el Constitucional.

Però que trastoquin el calendari pot ser crucial, perquè podria impedir que Puigdemont pogués ser investit dins el termini posterior a les eleccions.
—Però si hi ha una majoria independentista que ha decidit que el candidat ha de ser el president Puigdemont, no hi haurà opció que sigui investit ningú més. Llavors, si ells juguen amb el calendari, també haurem de jugar-hi nosaltres. Hi ha molts instruments, i n’hi ha un que es diu repetició de les eleccions. Això abans no rendir-te davant una trampa d’un jutge.

De no repetir un 30 de gener?
—No repetir un 30 de gener. I això ho dic jo, però crec que si es fes trampa amb l’aplicació de la llei d’amnistia només per a blocar una investidura que es deriva de la decisió dels ciutadans seria un error deixar-te guanyar aquesta batalla amb aquesta jugada tramposa i fer una investidura alternativa. El president l’ha de decidir el Suprem i no els catalans? La força immensa d’aquesta eventual candidatura del president Puigdemont és que seria restituir el president destituït pel 155.

Esteu disposat a anar a la hipotètica candidatura de Puigdemont al parlament?
—Hem d’acabar de parlar de moltes coses. Aquests dies hem tingut temps de pensar també què hem de fer amb la candidatura europea, en què teníem previst d’anar junts. I ara hem de reconsiderar moltes coses, però el vull ajudar en tot el que pugui.

Si Puigdemont opta a ser candidat a la presidència de la Generalitat, Toni Comín serà candidat a les europees?
—És prematur encara dir-ho, però hem pensat que si ell no pot encapçalar la llista de les europees, l’encapçali jo.

Però tampoc no descarteu de ser candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya?
—No tant amb la voluntat de ser al Parlament de Catalunya sinó d’acompanyar-lo en aquesta llista, en aquesta campanya. Pensant en veu alta, puc anar en una posició més simbòlica perquè quedi clar que participem en aquesta campanya. Entenc el president, em poso al seu lloc, perquè per ell també és important de mantenir el front europeu ben defensat, amb gent seva. Entenc que li doni tranquil·litat que, si es confirma que ell se n’ha d’anar al parlament, al Parlament Europeu es quedi la persona amb qui ha estat treballant i lluitant plegats aquests anys, que sóc jo. La seva idea i la meva és que jo pugui encapçalar la llista europea si no ho pot fer ell. Ara, això ho hauran de decidir els militants amb el procediment que s’ha definit per part de Junts per a elegir el cap de llista.

El vostre retorn i el de Lluís Puig seria en el mateix moment que el del president Puigdemont abans de la investidura?
—És clar, ha de ser un retorn conjunt. És el retorn polític, tornem junts, i el que li hem d’explicar al país amb aquest retorn ho hem de fer junts.

Quin sentit ha de tenir aquest retorn polític?
—El retorn no és un triomf personal nostre, sinó un triomf col·lectiu. Nosaltres hem de ser capaços d’expressar la victòria política immensa que representa que el president de la Generalitat i una part del seu govern tornin lliures a Catalunya. Sense ni tan sols haver d’anar a declarar ni un minut davant del Tribunal Suprem ni davant de cap jutge espanyol. Tornem lliures, que és el que l’estat no volia. Hem guanyat. L’estat volia per totes les vies possibles d’impedir-ho. Els primers que no haurem hagut de declarar, si es confirma tot aquest escenari, haurem estat nosaltres. La Meritxell, la Clara, l’Anna, totes han hagut de passar pel jutge i els altres han hagut de passar per la presó. Nosaltres tornarem lliures, tornarem a casa, tornarem acompanyats per la gent. És una gran victòria, és una grandíssima victòria.

I la part personal del retorn? Heu patit un exili dur.
—En el meu cas, hi ha una part molt bonica de poder tornar, que és que la meva família té moltes ganes que puguem estar junts a Catalunya. Però hi ha una part que per mi és difícil, que no és cap secret: durant aquests anys s’ha mort la meva mare, i s’ha mort el meu germà. L’última cosa que vaig fer abans de marxar va ser anar a abraçar-los tots dos. Després van viure amb mi a l’exili moltes temporades. Però vaig marxar d’una casa on vivien ells dos, i tornaré a una casa on ells ja no hi seran. Per tant, també m’hauré de preparar perquè la tornada també tindrà una part dura. I ja està, no passa res. Però nosaltres haurem pogut tornar, i volia afegir un argument més sobre el nostre retorn.

Digueu.
—Volíem que el nostre retorn també tingués una dimensió d’homenatge i memòria dels exiliats del 1939, de tots aquells que no van poder tornar. Ells van fer la retirada i nosaltres, que hem marxat, podrem tornar. En aquell cas, el franquisme descarnat els va fer marxar; en el nostre cas, han estat les últimes expressions del franquisme a través d’un poder judicial espanyol que ens ha portat a l’exili.

Aquesta amnistia és qüestionada per alguns sectors de l’independentisme.
—La llei d’amnistia és una gran victòria política. I per això no entenc els meus amics que encara tenen uns dubtes hamletians sobre si la llei d’amnistia és un gran èxit o té inconvenients, perquè d’inconvenients no en té cap.

Quins amics?
—Uns amics que tenen uns dies de ceguera transitòria [riu]. Alguns d’ells són els meus millors amics i fa molts anys que passem els estius junts. Si la llei d’amnistia hagués anat acompanyada d’un document que parlés de renunciar a la unilateralitat jo entendria que Lluís Llach o que el president Torra en fossin crítics. I mireu, ja us n’he dit els noms! [Somriu.] Llavors sí que ho podria entendre. Però no s’ha renunciat a res d’això, l’acord d’investidura amb el PSOE diu explícitament que Junts no renuncia al mandat del Primer d’Octubre. No entenc que siguin crítics amb una llei que repara la injustícia i que cobreix tothom.

A veure si cobreix tothom.
—Penseu que durant mesos hi haurà desenes de nanos que sortiran del jutjat amb un paper que dirà que la seva causa s’ha arxivat i que els rebrà la seva família emocionada perquè aquell malson s’haurà acabat. De veritat que no havíem de fer-la, aquesta llei d’amnistia? No s’ha de pactar mai amb un partit espanyol ni quan aquell pacte és una victòria rotunda i inequívoca? Quan guanyem una batalla parcial com l’amnistia fem cara de pomes agres? Com volem fer la independència si no som capaços d’identificar les victòries que anem tenint?

Critiquen que l’amnistia és usada pel govern espanyol per mirar d’emblanquir la repressió, per rentar-se la cara per a la comunitat internacional i de plantejar-la en termes de reconciliació, rendició i punt final, i passem pàgina d’aquests anys…
—Però la negociació que es fa és de tu a tu a Ginebra amb un mitjancer internacional, en què el tema de la discussió és un referèndum acordat, que és la nostra proposta. I a més, expliquem que hi ha una via constitucional per fer aquest referèndum. I no garantim l’estabilitat de la legislatura sense avenços en aquesta taula. Perquè es diu clarament que l’estabilitat de la legislatura dependrà dels avenços en les taules de Suïssa. En totes dues taules, o totes dues carpetes de la negociació: la de l’autogovern i la del referèndum. Que hi hagi avenços en totes dues.

Vau entendre la sortida de Lluís Llach del govern del Consell de la República com una esmena a aquesta estratègia?
—No, no. Ara hi havia previst un canvi de govern i ell ja havia avisat que no tenia previst de renovar.

Però va dir que no se sentia còmode amb la negociació amb el PSOE.
—Em remeto a les seves paraules. Pel que fa al Lluís, un agraïment etern i una gratitud eterna immensa. Entenc que fa molts anys que hi és i té tot el dret del món a deixar pas. Però és veritat que ell va voler donar una explicació, que entén perfectament que si apareix un instrument que no hi havia fins ara, que és el d’una negociació realment útil i productiva, entén que el president Puigdemont no el pot deixar de fer servir. Ho ha dit així. Però quan la negociació agafa tot el protagonisme, dubta de la capacitat del Consell, presidit també pel president Puigdemont, de continuar al capdavant de la confrontació. Jo potser li discutiria. Però segurament ell deu dir que si el president Puigdemont lidera les negociacions i presideix el Consell, és difícil que ho faci. Tots estem d’acord que les negociacions no han d’aturar la confrontació. Ell mateix ha dit que ara intentaria fer un paper a l’ANC en la mesura que també és un actor clar de la confrontació.

I ara sereu competidors electorals de la vostra companya Clara Ponsatí.
—La Clara, amb tot el respecte personal i també l’estima, amb qui hem compartit coses molt importants durant aquests anys, és molt incoherent. Li ho he dit.

Per què?
—Em refereixo al que diu de l’amnistia. Sobre partits polítics, que cadascú faci el que vulgui a la vida. Però el que diu de l’amnistia és molt incoherent. Perquè intenta fer passar l’amnistia com una rendició quan no hem renunciat a res. Ella va tornar a l’empara d’una reforma del codi penal que van pactar Esquerra Republicana i Jaume Asens, que van suprimir la sedició. I aquí sí que hi havia renúncies, a canvi de la reforma del codi penal. I tant si n’hi havia. I les criticàvem ella i jo. Però ella va decidir beneficiar-se’n. S’ho va trobar? No ho va voler? Hi hauria pogut renunciar i dir, mira, jo no torno, perquè s’ha fet en el marc d’un acord amb ERC amb què estic radicalment en contra. I va tornar. I va tornar per raons personals, i em sembla molt bé. És que jo hauria fet igual. Si és que nosaltres la vam acompanyar en la tornada. El que no entenc és que ara pugui ser crítica. Si en el seu moment es beneficia d’una reforma del codi penal que va acompanyada d’unes renúncies, no entenc amb quina autoritat moral critica ara una llei d’amnistia que no va acompanyada de cap renúncia. L’únic que li he dit, a la Clara, i li ho he dit de manera reiterada, és que no em sembla que tingui l’autoritat moral per a fer això que fa. No em sembla coherent. Això que diu ara amb el que va fer aleshores. Ho dic amb tota la cordialitat amb què ho parlem ella i jo, sense que això impedeixi una relació personal que s’ha anat construint aquests anys d’exili.

S’ha malmès aquest darrer any d’exili aquesta relació personal?
—No, però evidentment aquestes diferències polítiques no fan que les coses siguin més fàcils personalment. Les fan més difícils. Però això no vol dir que no es pugui preservar un espai de relació personal de les discrepàncies polítiques.

 

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any