Tamara Muruetagoiena: “Van matar el meu pare sense haver fet res. Necessito saber la veritat”

Entrevista a la filla d'Esteban Muruetagoiena, que va morir després de ser detingut i torturat per la Guàrdia Civil · Explica el dolor que li causa que El País hagi donat veu a José Barrionuevo

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
08.11.2022 - 21:40
Actualització: 09.11.2022 - 22:35

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les paraules de José Barrionuevo aquest cap de setmana a El País han indignat moltes víctimes de la guerra bruta contra ETA –o contra tot allò que deien que era ETA– al País Basc. N’és un exemple Tamara Muruetagoiena, filla d’Esteban Muruetagoiena, un metge d’Oiartzun que va morir dies després d’haver-lo detingut la Guàrdia Civil, amb el cos ple de signes clars de tortura. La versió oficial, la que reproduí majoritàriament la premsa espanyola, deia que havia mort d’un infart, i en cap cas no parlava de violència.

La manipulació mediàtica d’aquest cas és una de les coses que ha recordat la Tamara a Twitter aquests dies: “Fa quaranta anys El País va desinformar sobre la mort del meu aita. Avui es dedica a entrevistar terroristes passats de moda.” Explica que cap mitjà, a part VilaWeb, no s’hi ha posat en contacte per parlar-hi després del piulet, i que està acostumada a rebre molt suport de Catalunya.

Hi parlem sobre la història del seu pare i la lluita de la família per la veritat, la justícia i la reparació. Com molts altres casos al País Basc, és una història d’incerteses, dolor silenciat i impunitat.

El vostre pare, Esteban Muruetagoiena, era el metge titular del municipi d’Oiartzun i el van detenir el 6 de febrer de 1978. Què va passar?
—Un comando d’ETA va tenir una picabaralla amb la Guàrdia Civil i hi va haver un tiroteig. Van fugir i van aparèixer a casa nostra de nit demanant auxili, perquè un dels membres del comando estava ferit. El meu pare li va salvar la vida. Després va ser detingut i jutjat per aquests fets, però va demostrar la seva innocència: era la seva obligació com a metge i estava sota amenaça per part dels membres del comando armat.

Però tres anys després, el van tornar a detenir.
—No sabrem mai per què… Amb la llei antiterrorista de llavors podies passar fins a deu dies incomunicat. Ell va ser alliberat el novè dia, sense càrrecs. No tan sols estava en un estat físic deplorable, sinó també en un estat psicològic molt preocupant, delirant, sense noció del temps i sense saber on era. Va morir al cap de tres dies. Un home de trenta-vuit anys…

Què va explicar ell i com va saber la família que havia estat torturat?
—Primer, per com estava quan va sortir. Segon, perquè hi ha dos testimonis que diuen que durant la detenció el van sentir cridar mentre el torturaven. Un, Vicente Ibarguren, detingut en una cel·la contigua. L’altre, la meva mare, detinguda aquells mateixos dies. També la van posar en una cel·la contigua perquè sentís com cridava. I, tercer, perquè durant aquells tres dies va explicar com l’havien torturat. Estava psicològicament destruït i allò va ser el poc que va poder explicar.

L’autòpsia va concloure que havia mort d’una parada cardíaca. Com es va fer?
—La va fer un metge que no tenia coneixements de medicina forense. Des del punt de vista mèdic, allò no va ser una autòpsia. Era un metge general, sense instrumental adequat i que ho va fer en un cementiri, que no és un lloc adequat. Això va ser denunciat per forenses d’Amnistia Internacional i per altres forenses en una conferència a París. No va obrir el cor del meu pare, per tant, no podia saber si havia mort d’un infart o no. En aquella no-autòpsia era present l’oncle del meu pare, que sí que tenia coneixements mèdics i va corroborar que el que va fer el metge va ser una escabetxina, profanar un cos.

Què va dir sobre els signes de violència?
—Va dir que no n’hi havia, però sagnava d’una orella perquè tenia el timpà trencat. Els metges forenses diuen que va ser per un cop al crani. Tenia els testicles plens de blaus, i això és molt dur. Tenia blaus a la part baixa de l’esquena… L’Institut Basc de Criminologia, quan va fer l’informe sobre tortura al País Basc, va corroborar que aquells signes eren per tortures i que s’haurien d’haver investigat.

Com s’explica l’actuació del metge?
—Hi havia metges que es guanyaven uns diners extra fent accions il·legals, feines brutes per al govern per a tapar casos com aquest. No va seguir amb rigorositat allò que requereix la professió. Ell era un metge general a Gernika, el doctor Alfageme, encara és viu. És conegut per altres pacients perquè diu coses com ara, “això, resant tres avemaries, et passa”. És un metge negligent que es treia un extra treballant per al governador.

Éreu una nena quan van passar els fets i us vau assabentar de tot plegat passats uns quants anys, quan ja éreu major d’edat. Què heu pogut esclarir i com ha estat el procés perquè es fes justícia?
—És molt complicat, perquè jo me’n vaig assabentar deu anys després, i vaig demanar a la meva mare per què no m’havia explicat abans tota la història. Ella no m’ho podia explicar, no se sentia prou forta, i em va donar una carpeta amb retalls de diaris de l’època. Vaig reconstruir la història entre això, papers del jutjat, notes de l’advocat i uns àudios que va aconseguir el govern basc de persones que havien estat presents a l’autòpsia, entrevistades anys després. Però hi ha moltes llacunes. Una de les coses més doloroses és el nyap que van fer. Quan va anar a judici després de la primera detenció, a la interlocutòria les dates eren errònies, fins i tot els papers oficials estan malament. És molt dolorós que no tan sols fossin cruels amb el meu pare sinó que també fossin tan matussers.

La majoria de diaris espanyols va comprar el relat que havia estat un infart.
—La premsa va desinformar d’una manera bestial. L’ABC va donar dades errònies, El País va ser una mica més suau però no va contrastar les fonts i no va dir mai que el meu pare l’havien deixat anar sense càrrecs. Això és molt important! El Correo Español, igual. Egin va explicar una versió completament diferent, i també la revista Punto y Hora. I la Guàrdia Civil va denunciar Egin pel tractament de les notícies de la mort del meu pare.

Heu arribat a cap conclusió sobre qui en van ser els responsables?
—D’entrada, no se sap ben bé per què el van detenir la segona vegada. Tampoc per què el van deixar lliure el novè dia i no un altre. Des del primer moment sabien que no havia comès cap delicte i, tot i això, van ser extremadament cruels amb ell, i va ser maltractat també després de morir. Hi ha una caixa negra del que va passar aquells nou dies. Si cap agent de la Guàrdia Civil no diu què va passar, no en sabrem mai res.

No heu pogut saber ni el nom dels agents.
—Els policies no parlen… I els secrets oficials no em permeten de tenir accés a la manera com el van detenir. Sabem que va ser la Guàrdia Civil, que el van dur a la comandància de Sant Sebastià, que després se’l van emportar a Madrid… Es va llevar en una ciutat diferent, com un gos desorientat, sense saber diferenciar entre realitat i ficció. Les persones que eren a l’Audiència Nacional el van portar fins a Sant Sebastià, així de trist.

Què vau sentir l’altre dia quan vau llegir l’entrevista a Barrionuevo a El País?
—Desgraciadament, estem acostumats que El País i altres mitjans entrevistin els terroristes dels GAL. Ja han passat l’ocàs de la seva vida, no se sap ben bé per què, però expliquen les seves batalletes cruels… És brutal. Barrionuevo no té res a veure amb el cas del meu pare, però té a veure amb els GAL, les víctimes dels quals són amics meus. Que de cop i volta facin una entrevista a aquest impresentable i es vanagloriï de tota la seva activitat criminal és molt dolorós. I que El País faci això és molt trist i fereix. No hem tingut accés ni a la veritat, ni a la justícia, ni a la reparació institucional.

Sorprèn que ho digui amb aquesta tranquil·litat i impunitat…
—En dono bona part de les culpes a El País, perquè li ha donat veu. Ells escullen a qui donen veu i saben quines són les conseqüències. Sabien que Barrionuevo diria barbaritats i el van entrevistar, sabent que faria mal a moltes persones, però que alhora no hi hauria cap jutge que s’hi querellés per enaltiment del terrorisme, tot i que ho és.

Sembla que encara hi ha molta gent que pensa que, contra ETA –o tot el que es deia que era ETA–, qualsevol mètode era justificat. 
—Per descomptat. Ells aconsegueixen de tenir aquesta impunitat perquè tot i que són actes criminals i se salten les seves pròpies lleis, es considera que han estat terroristes contra terroristes. Han fet que l’opinió pública pensi que es van excedir, però que s’ho mereixien, amb la idea que “a vegades s’han de fer certes coses”. En el cas del meu pare, aquest argument no funciona, era oficialment innocent, primer amb una sentència, després perquè el van alliberar sense càrrecs. El seu cas desmunta tot això, el van matar sense haver fet res dolent. De fet, havent salvat la vida d’un home. Eren homes armats dins de casa i jo només tenia quatre anys. A mi també em va protegir…

Com valoreu el paper del PSOE en les reaccions d’aquests dies?
—No els he entès mai i no els entendré mai. Han estat molt constants en la seva manca de lògica. El PSE ha hagut de reaccionar perquè això cau pel seu propi pes. Vénen eleccions i no reaccionar els passaria factura, perquè la societat basca va molt avançada, en això, hi ha coses que no les tolera. En l’àmbit estatal, es poden permetre el luxe de no reaccionar perquè a Espanya el terrorisme i la violència d’estat és molt difuminada. Marlaska ha parlat, però a mi aquests jutges i ministres d’Interior megalòmans que tant fan una cosa com una altra… Té un currículum horrorós, ha estat denunciat set vegades per Estrasburg per no haver investigat tortures. Ha mirat sempre cap a un altre costat i ara parla contra Barrionuevo. Dubto de la seva paraula, però les paraules d’ell i el PSE són benvingudes, perquè han fet el mínim.

Què demanaríeu?
—Necessito accés a la veritat, una investigació profunda sobre què va passar. També necessito accés a la justícia. Això serà gairebé impossible, perquè el cas ha prescrit, però m’agradaria aconseguir-ho. I, per últim, una reparació estatal. Perquè tenia un pare en perfectes condicions i em vaig quedar òrfena de pare quan l’estat se’l va emportar. Això requereix una reparació institucional. La primera política que va portar el cas a una institució va ser Clara Ponsatí, una catalana. L’any passat el va dur al Parlament Europeu i li estaré agraïda eternament, és molt important que passi la frontera del País Basc. Jo em dedicaré a la seva memòria i dignitat perquè serveixi per a les generacions futures. Vull que el meu fill se senti orgullós del que va fer la seva mare pel seu avi i pels drets humans.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes