Sònia Lleonart: “Havia de canviar la mirada, no escriure sobre Botticelli, sinó sobre la seva musa”

Sònia Lleonart Dormuà (Mataró, 1971) sempre havia volgut ser escriptora, però la vida la va dur al món de l’empresa, on s’ha guanyat la vida, el prestigi i la reputació. Tot i això, el cuquet de l’escriptura sempre havia estat latent i ara s’ha pogut treure l’espineta amb Nascuda de Venus (Rosa dels Vents), una novel·la en què ens fa conèixer una mica més Simonetta Vespucci, la musa de Sandro Botticelli, un dels artistes més grans de tots els temps. Ambientada a la Florença dels Mèdici i també a la dècada del 1970 i en l’actualitat, Nascuda de Venus trena algunes històries d’amor, la recerca d’un quadre desaparegut i la passió per l’art en un enjòlit que és l’arribada de Lleonart a la lletra impresa.

—Aquest és el vostre debut.
—Sí, no em dedico a la literatura, sóc al món empresarial i escriure aquesta novel·la era com una necessitat vital que porto a dins des de ben petita. Sempre m’ha agradat molt escriure, si estava molt inspirada, fins i tot arribava a fer poesia, però escrivia sobretot narrativa i havia participat en concursos. Sempre m’he sentit molt pròxima a l’escriptura, segurament perquè sóc molt lectora i he passat moltes hores de la meva vida immersa en el món dels llibres, però no havia pensat mai a dedicar-m’hi professionalment, no ho veia com una sortida factible.

—I què va canviar?
—Va arribar un moment de la vida en què havia fet moltes coses i en l’àmbit personal també, i com que estava més serena i tranquil·la vaig decidir de formar-me en això que m’agrada tant que és escriure i em vaig apuntar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu [Barcelonès]. Hi he fet l’itinerari de narrativa, en què hi ha uns professors meravellosos, amb els quals aprens moltíssim, i vaig descobrir un món que m’apassionava. El que sempre m’havia agradat fer des de petita ara ho tenia ben explicat i ben après: l’art de la narració, com crear personatges, com crear històries, els punts de vista… Vaig descobrir la meva passió.

—I aleshores us hi poseu i no us hi poseu per poc: una obra que té una part històrica, personatges reals, ritme d’enjòlit, un quadre que tothom coneix… No era una elecció fàcil.
—De fet, el meu professor de l’Ateneu, l’Eduard Márquez, em va dir: “A veure, Sònia, és la teva primera novel·la, hem d’anar una mica més tranquils”, perquè ja va veure que la cosa anava agafant molta potència, però és la història que m’ha sortit. Un dia vaig llegir un article sobre Botticelli, que parlava de la seva musa, Simonetta Vespucci, i la història em va enamorar. Vaig tenir clar que n’havia d’escriure. M’interessava molt canviar la mirada i no parlar del mestre, sinó de la musa, i veure què representava Simonetta al segle XV i el paper que hi va tenir ella, que va ser una dona guapíssima. Aleshores, vaig investigar molt sobre l’època, sobre el Renaixement, els Mèdici, sobre Simonetta…

—Una dona fascinant.
—Sí, evidentment, i que avui dia continua generant admiració. Però a més a més de parlar sobre ella i de la part històrica, també volia que la història fos més pròxima i no quedar-me al segle XV, sinó veure com això ens arribava a l’època actual. Per això hi ha dues històries paral·leles més, la del 1970 i la de la meva protagonista, la Carla, que és l’època actual. Ella és una restauradora que treballa al MNAC i la criden dels Uffizi per participar en una exposició sobre Botticelli i és ella qui reprèn la recerca d’aquest quadre perdut del segle XV. Tot connecta.

—Tornem a Simonetta Vespucci per un moment, una dona objecte o una dona emprada pel seu marit, Marco Vespucci, com a dona objecte, per aconseguir les seves relacions de poder i intriga. Hem canviat poc en cinc segles, oi?
—És que era així, realment. Al segle XV el matrimoni era un tema totalment acordat i la dona era una peça més de canvi en aquest joc de política, d’intriga i supervivència. Simonetta era una dona molt bonica a qui casen a setze anys amb Marco Vespucci, que havia anat a Gènova a estudiar banca. Les famílies es coneixen allà, la casen, i a setze anys se l’enduen cap a Florència i la deixen allà, separada de la seva família. Per a una dona devia ser molt dur.

—De fet, l’amor o les relacions sí que són allò que uneix tots tres plans temporals: un amor desmesurat d’un Mèdici, un amor desmesurat a la història dels anys setanta, i unes relacions diferents a la història contemporània.
—Això mostra que Nascuda de Venus no és solament una novel·la històrica, és una novel·la contemporània amb una part històrica molt important que té una força clau, que és el Renaixement italià i Botticelli, però realment reuneix el bo i millor de la novel·la històrica; de la narrativa romàntica, perquè hi trobem tres grans històries d’amor; i del thriller, perquè també hi ha un quadre perdut que totes dues generacions, la del 1970 i la del 2013, busquen, i al final tot s’acaba lligant. Però sí, són tres històries d’amor i sobretot les dues primeres són molt grans. L’amor de Giuliano (de Mèdici) i Simonetta és descomunal, tant que algunes amigues lectores m’han deixat de parlar unes quantes setmanes, perquè ja se sap que els amors d’aquella època no solien acabar bé.

—Hi havia poquíssims matrimonis per amor. En tot cas, després podia haver-hi coneixença, acceptació i respecte amb el pas del temps.
—De fet, Simonetta estava enamorada del seu amant, Giuliano, i, per tant, no n’estava gens, del marit. Però si avancem en el temps també tenim la història d’amor dels anys setanta, la de la Graziella, que m’agrada molt, i veiem que socialment encara no hem avançat. L’Arnaldo s’enamora d’ella i com que ell pertany a la noblesa i encara hi ha la pressió de qui entra i qui no entra en aquest cercle nobiliari, i la Graziella no en formava part, no hi era benvinguda. I això el 1970! No en som tan lluny. La Carla té la sort que som al 2013 i que pot triar de qui enamorar-se i amb qui equivocar-se, és un amor en què ella pot decidir lliurement. Són tres dones i l’única que pot elegir és ella, la Carla.

—Una de les coses que sorprèn és el retrat que feu de l’interior del món dels museus, amb el privilegi que tots hem somniat, de poder ser restaurador, o de treballar al museu i poder veure les obres sense ningú, sense ingerències. La Carla és una privilegiada per la seva feina, però amb la gran responsabilitat de treballar amb peces tan valuoses.
—Tinc una amiga que és conservadora del MNAC i ha estat la meva font directa sobre la feina en un museu. Ha estat de primera mà d’una banda, però també he llegit molt sobre els processos de restauració, i això que explico a la novel·la de la restauració del mural de Sant Joan de Boí, ho tenen tot documentat a la web del MNAC, que, com sabeu, és un museu ple de murals meravellosos del romànic. M’apassiona com cuiden l’art, com el fan arribar a la gent, com fan que no es malmeti…

—Suposo que a Boí preferirien tenir-les allà, aquestes pintures.
—Sí, ho entenc, però és cert que a les esglésies molta gent les robava i les feia malbé. És un patrimoni que s’ha de conservar i mantenir, i al museu saps que està molt bé.

—Podríeu haver triat aquest quadre i també molts més amb unes altres grans històries d’amor.
—Sí, però potser no podria parlar tant d’ella, de Simonetta, que és la Venus del quadre que hem vist mil vegades. Saber que és una dona real et fa venir unes ganes molt grans de saber-ne moltes coses. A banda, hi ha l’obra de Botticelli, que m’agrada molt perquè és un artista que té una gran sensibilitat, un artista que és pura poesia, és sentiment líric.

—Quantes vegades heu anat a Florença, per fer el llibre?
—Realment, hi he anat una vegada, quan ja tenia tota l’estructura narrativa bastant creada. Hi havia estat de molt jove, però això no compta. Ara tenia molt clar què volia anar a veure i em vaig organitzar molt bé per veure el que volia veure i necessitava per al llibre. Tenia molt clar on passava la meva història i el que volia era captar l’essència del segle XV, com hauria estat aquell palau a l’època, però també com el veu la Carla el 2023, i això va significar fer un viatge amb la intenció de traslladar als escenaris els personatges en tres plans temporals diferents.

—I curiosament, la Carla, quan arriba a Florença a treballar, i l’Arnaldo, no hi viuen pas.
—San Gimignano és una decisió personal, és un poble preciós amb catorze torres medievals que no he vist en altres llocs, una autèntica exhibició arquitectònica, i m’encanta aquest poble, és molt accessible. Florència és més una gran ciutat, i aquest poble té una cosa especial. Vaig pensar que era avinent que el comte tingués allà la seva residència i que la Carla hi tingués la seva cosina, que viu allà, a mitja horeta de Florència. Pura Toscana, que és meravellosa.

—Doncs ara li haureu de portar el llibre a Botticelli, tot i que esteu indignada per com està la seva tomba.
—És que em vaig enfadar moltíssim perquè vaig anar l’església de San Salvatore in Ognissanti, que és molt modesta, molt austera, gens conservada. I es veu que als italians quan alguna cosa no els interessa, l’abandonen completament, i allà és on hi ha la tomba del Botticelli, que has de buscar. És en una capella minúscula, que cau, i allà hi ha la tomba. És molt trist, el tenen molt abandonat, i vaig sortir-ne indignada, i a la Carla, a la novel·la, també li passa.

—Potser esteu enfadada perquè no es respecta l’home, però l’obra, això sí, la tenen molt ben col·locada.
—És clar, però l’home és molt important, és qui va fer l’obra, i el tenen allà abandonat.

—Com tants artistes més que es moren en la indigència.
—De fet, ell es va morir molt pobre, però va guanyar molts diners, perquè va treballar molt i va treballar molt per al Papa. Botticelli va anar a Roma, a la Capella Sixtina, i va pintar-hi tres murals, que no és poca cosa. Era un senyor que va treballar molt i va guanyar molts diners, però així que entraven se’ls gastava. Això és el que diu Vasari al seu llibre de vides, on explica que tenia la mà molt ampla i que vivia la vida. Va ser feliç, segurament.

—Hem de parlar del secundari de luxe, l’Arnaldo.
—L’Arnaldo és un home impressionant. Em costa definir-lo, perquè té tantes coses… és un senyor molt culte, d’una família noble, un apassionat de l’art, el gaudeix, però no com a creador, sinó com a entès, és un gran observador, i procura sempre estar-ne envoltat. I en la seva història d’amor queda molt tocat. Pot aparentar que és molt fred, molt dur o pedant, després descobreix unes altres coses de la vida i un altre Arnaldo que ni ell mateix coneixia.

—Al començament, explicàveu que no us heu pogut dedicar mai a això d’escriure. Ara sí? És l’objectiu? Intueixo que ací, amb la resposta que té el llibre, s’obre una porta.
—Sí, els primers lectors que he tingut me’n reclamen una segona part o una nova novel·la. Per mi la màxima satisfacció és quan el lector et diu que l’has atrapat totalment, que no ha pogut deixar de llegir el llibre. Una amiga es va parar la parada del bus i una altra era al metge i no volia que la cridessin. Quan veus que la història que has creat genera això, és la realització absoluta. Vull causar aquestes emocions en el lector. Tinc un fill de setze anys que havia estat molt lector, després van venir les pantalles i la cosa va canviar. Evidentment, li vaig fer llegir el manuscrit i un cap de setmana el va llegir i es va aconseguir desenganxar de la tauleta. Vaig aconseguir que posés el llibre per davant d’aquesta addicció i vaig pensar que estava molt bé, generar emoció per llegir. És el millor regal. És clar que sí que m’hi dedicaré.