Si teniu ganes de riure, heu de saber que aquests dies –i fins el primer de febrer de 2026– al Teatre Poliorama de Barcelona es fa Glorious!, l’obra que narra la fascinant història de Florance Foster Jenkins, una excèntrica nord-americana multimilionària que es va entestar a ser cantant d’òpera, malgrat la seva nul·la capacitat vocal, i que va assolir una discutida fama als anys quaranta del segle passat. La particularitat de l’espectacle és que, encara que sembli mentida, és absolutament basat en fets reals.

El 2016, el guionista Nicholas Martin es va atrevir a escriure una versió cinematogràfica de la història, que va ser dirigida per Stephen Frears i protagonitzada per Meryl Streep, Hugh Grant i Simon Helberg. L’actuació de Streep li va fer merèixer nominacions als Oscar, als Globus d’Or, als SAG i als BAFTA.

Aquesta vegada, qui encarna Florance Foster és Marta Ribera, en un paper que defensa gratament. L’acompanyen Ramon Gener, Santi Millán, Annabel Totusaus, Eva Cartañà i Meritxell Duró.

Aprofitem l’avinentesa de l’estrena de la versió catalana per parlar amb Santi Millán que, després de quinze anys, torna a fer teatre en català i a prop de casa. Tant a prop, que fins i tot ve al teatre amb bicicleta.

—Heu vingut al teatre en bici… Això feia molt que no us passava!
—Una de les coses que més em motivaven de fer Glorious! era poder fer això, perquè el 90% de la feina que faig és a Madrid i, és clar, anar a treballar implica un gran desplaçament. Perds tot un dia per a una cosa que, a Barcelona, seria un moment. A més, cada vegada costa més estar fora de casa…

—Ara que 3Cat s’ha renovat i opta per formats nous, especialment en la plataforma, potser seria un bon moment perquè us cridessin de presentador en algun programa…
—No m’he tancat mai a treballar aquí, eh? Mai. No fa pas tant que vaig participar a Benvinguts a la família, i he fet diverses coses per a TV3, però passa que el projecte ha d’arribar en el moment idoni i ha d’encaixar amb allò que vols fer –sempre que tinguis la possibilitat de triar els projectes.

—Heu pogut triar força, en la vostra carrera professional?
—He tingut molta sort, sóc un privilegiat. No tan sols per haver pogut escollir –que moltes vegades no he pogut–, sinó per haver tingut feina sempre. Com que en aquest ofici la majoria som autònoms, no podem estar aturats, perquè llavors no tenim ingressos. El neguit, per tant, és que la roda no s’aturi mai.

—Fa la sensació que no podríeu estar-vos sense fer res.
—És que quan faig aturades ho trobo a faltar. Pots buscar unes altres coses a fer, però la nostra passió és la nostra feina. Jo vinc aquí content. Com tot, hi ha vegades que t’esgota i necessites parar, però ho trobes a faltar.

—Si volguéssiu fer una aturada, ja us podríeu retirar?
—No! Tinc una família que gasta molt [Riu]. A més, no m’he preocupat mai pels diners. I no és perquè ara en tingui més que quan era petit, sinó que, per a mi, els diners no han estat mai un motor, sinó una conseqüència de les coses que he fet.

—No porteu un tren de vida gaire luxós, tampoc…
—No. Intento viure a la meva manera i ser conseqüent amb el que penso, amb el que dic i amb el que faig. No sempre pot ser així, però ho intento. Els luxes que tinc és poder tenir un pis a Barcelona, que això avui dia ja dóna molta tranquil·litat…

—Teniu dos fills. Us preocupa gaire la crisi d’habitatge de la ciutat?
—Intento preocupar-me’n poc, perquè també està bé que s’espavilin. Però és inevitable… Quan tens fills, portes una motxilla que no pots abandonar. A la vida jo n’he perdut moltes, de motxilles, però aquesta no. Aquesta, la deixes en algun lloc i, no saps com, sempre l’acabes trobant! [Riu] Intento fer l’exercici d’acompanyar més que no pas de resoldre’ls els problemes, perquè s’han d’espavilar i han de tenir capacitat d’adaptar-se, en un món que cada vegada és més canviant. Sobretot, intento que trobin allò que els agrada i que saben fer bé.

—Quan ho vau descobrir, que el teatre és allò que sabíeu fer més bé?
—Quan tenia deu anys, que és quan vaig començar a fer-ne. M’ho passava molt bé i com que no era bo ni amb els estudis ni amb l’esport, doncs, mira… Era un nano que buscava el seu lloc. Jo era dels friquis, no era dels populars. Quan em va sortir l’oportunitat de fer teatre, la gent deia que ho feia molt bé. Vaig apuntar-me a teatre en un centre cultural i, després, a l’institut, quan feia BUP i COU, vaig muntar una petita companyia amb uns col·legues. Allò em va salvar. No sé què hauria fet, si no.

—El teatre era una cosa habitual al vostre barri i entorn social i familiar?
—Ui, no! Érem tots delinqüents! Es feia una altra mena de teatre… [Riu]. Jo vivia a la banda industrial de la Ciutadella, on començava el Poblenou. Era un barri de gent de barri. No s’hi feia teatre. El teatre era “per a marietes”. És clar, era un lloc on no m’acabava de trobar a gust. A la nit anàvem al bingo, de festa… Però jo no m’ho passava bé, a les discoteques. Jo era allà per a socialitzar-me i formar part d’un grup, però no hi tenia res en comú.

—No us ha agradat mai, sortir de festa?
—Faig pinta de ser fester, però crec que és pels personatges que m’ha tocat fer. Quan era a la Cubana era fantàstic perquè la gent no m’identificava amb els personatges que feia, sinó que identificava la Cubana com una cosa general. Després, quan vaig començar a fer La cosa nostra amb l’Andreu Buenafuente, la gent va quedar-se amb aquesta essència. Realment, sóc un paio empàtic. M’agrada parlar amb la gent. M’agrada, la gent! Però no sóc gens fester, gens ni mica. No ho he estat mai. De fet, era divertit perquè ens n’anàvem, per exemple, a fer un reportatge a Benicàssim i tothom m’oferia drogues!

—Us moveu com un peix a l’aigua tant en el teatre com en l’entreteniment. Com ho aconseguiu?
—Jo volia ser actor de teatre. Les altres coses m’han anat sortint, i les he sabut aprofitar. I he intentat integrar-hi el teatre. A més, tinc la capacitat d’adaptar-me als altres sense que es noti gaire. Com a presentador de televisió, no crec que sigui gaire ortodox, però un format com ara Got talent m’escau molt, m’hi sento còmode, perquè em permet aquest punt d’improvisació. Passen coses que no sabem que passaran. Per tant, has d’estar molt despert. I aquest és precisament un dels meus punts forts: la improvisació, la capacitat de llegir tot allò que passa al meu voltant.

—És curiós, perquè no fa gaire justament vau explicar que us havien diagnosticat TDAH, i semblaria que fos la contrària, que us costés d’estar tan atent a tantes coses!
—Depèn. A mi em passa que tinc la capacitat de rebre molts estímuls alhora. El problema és saber-los prioritzar. Moltes vegades, quan parles amb algú que té TDAH, és millor que faci una altra cosa que només escoltar-te, perquè si només t’escolta, deixarà de fer-ho tan bon punt en rebi un altre. A la televisió, per exemple, no em costa gens que per l’orellera em vagin dient coses, però n’hi ha que em costen moltíssim.

—Com ara?
—Per exemple, una cosa tan ximple com demanar i gestionar les invitacions per al teatre em costa moltíssim, perquè me n’oblido. Però, alhora, tinc molta capacitat de resolució.

—Arran de què us ho van diagnosticar?
—Pels meus fills. Tots dos han estat diagnosticats de TDAH.

—I de quina manera us afecta al vostre dia a dia?
—Funciones d’una manera diferent. És com si fos molt bo anant amb bicicleta, però que només existís córrer. Jo no en sé, de córrer. Si agafo la bici, vaig de pressa, però no hi va ningú! De què serveix? Per a la vida quotidiana és complicat…

—El diagnòstic us va servir per a entendre-us millor?
—Absolutament. I em va servir per a ser més comprensiu, també. No tan sols per a mi sinó també per a la gent del meu entorn. Està bé que ho sàpiguen, perquè si no hi ha moltes coses que no entenen. Et diuen: “Hòstia, t’he dit deu vegades que facis això, per què no ho has fet?” I és veritat.

—Us mediqueu?
—Sí, vaig molt medicat. Es nota molt la diferència, sobretot per l’energia. La carència de dopamina t’estabilitza, ja no ets un ionqui de la dopamina, no necessites buscar estímuls. Vas més tranquil… És curiós, perquè et donen amfetamines!

—Però si les amfetamines són estimulants!
—Sí, però als neurodivergents els estímuls ens funcionen diferent. La cafeïna, per exemple, estimula la gent, però jo sóc un addicte a la Coca-Cola, perquè em regula.

—Parlem de Glorious!: una de les idees que transmet és la de no rendir-se i que no és mai tard per a fer allò que et fa feliç. Hi ha res que se us resisteixi?
—No. També és cert que no he tingut mai grans ambicions i que ja faig allò que em vaig proposar de fer per guanyar-me la vida, independentment de l’èxit o la repercussió. Poder-te guanyar la vida fent allò que t’agrada és meravellós. Als meus fills sempre els dic que facin allò que més els motivi o, si més no, que ho intentin. Si ho intentes i la cagues, pots dir que potser no acabava de ser per a tu, però si no, sempre et quedes amb aquella sensació de no haver-ho provat. En aquest sentit, la Florance té l’empenta per a fer-ho, però tots els altres són uns covards. De por se n’ha de tenir, però també s’ha de tenir el valor de fer les coses. I no sóc dels qui diuen que “voler és poder”, eh? I encara menys amb les disciplines artístiques, que necessiten un component innat que tens o no tens.

—Creieu que avui dia és més important tenir carisma que no habilitat i talent?
—És que tenir carisma és un talent. No és una cosa que es pugui treballar, és una capacitat que tens o no tens. Tenir-ne és un gran talent i, en les disciplines artístiques, moltes vegades marca la diferència.

—Tornem a l’obra: si Glorious! no fos real, seria difícil de creure…
—Si fos ficció, la gent s’ho passaria igualment bé, però hi hauria moments que no s’ho creuria. Però és totalment cert i la història és tota documentada. A més, nosaltres tenim la sort de tenir Ramon Gener, que fa de pianista, i és clar… És que és una enciclopèdia! Ho sap tot!

—Parleu de Ramon Gener. Li coneixíem la faceta de comunicador, músic, cantant d’òpera i escriptor, però la d’actor encara no, i es defensa prou bé! S’hi nota la direcció de Paco Mir, perquè l’humor del seu personatge es basa molt en la gesticulació, els silencis, les mirades… Com el Tricicle!
—En Ramon és un home del Renaixement, qualsevol cosa que li proposis, la farà bé. Com has dit, per a ell els escenaris no són una cosa nova. L’òpera i el teatre són estils interpretatius diferents, però la comèdia té molt de ritme musical. Per tant, era un paper perfecte per a ell, i tenim el luxe que ens toqui el piano en directe, i que ho faci alhora que parla! I pel que fa a en Paco Mir… Va ser una de les coses que més em van atraure del projecte, perquè quan era jove i anava al teatre a veure espectacles, al·lucinava amb el que feia el Tricicle. M’encantaven.

—Vèieu la comèdia del Tricicle, però també en vau fer amb la Cubana, i durant força temps!
—Deu anys, vaig estar-hi! Del 1989 al 1999.

—Què en vau aprendre, de la Cubana?
—Vaig entrar-hi a divuit anys. Era un marrec! Allò em va permetre no només aprendre l’ofici, sinó diferents formes d’entendre la vida i de funcionar que m’han quedat marcades per sempre. Per això també tenia ganes de tornar al teatre, perquè per a mi el teatre és la companyia, que es torna una mica com una família on tothom rema cap a una mateixa direcció i on els teus èxits són els dels altres. La Cubana era així. Funcionàvem com una cooperativa, perquè entre tots ens ho fèiem tot. Això és especial.