Rodín: “No he après castellà, per tant, puc mantenir el català”

Rodín (rodín, de fet, amb la erra en minúscula) és un raper occità que aquests darrers anys s’ha fet especialment conegut per combinar la música urbana amb la cultura provençal, i també per haver-se aproximat a la cultura catalana. Totes les seves cançons, totes, són en occità o en català.

De mare marsellesa i pare alemany, va néixer a Alemanya, però va passar gran part de la seva infantesa i adolescència entre el Marroc, Egipte i el Líban. De més gran, va anar a viure a Marsella, ciutat familiar, però on no tenia cap arrelament. De la necessitat de formar part d’un lloc, va començar a aprendre la llengua i cultura occitanes, perseguides per l’estat francès de fa molt de temps, tal com explica en aquesta entrevista.

Xerrem amb ell de com va aprendre la cultura occitana i com va indagar-hi, de per què ha decidit de fer la seva música en aquesta llengua minoritzada malgrat que el seu entorn hagi insistit que, en francès, l’entendria molta més gent.

Llengua, cultura, música, política… Segons ell, tot és la mateixa cosa. “És mentida pensar que hi ha coses que no són polítiques. Tot és polític. Triar conscientment de cantar en una llengua minoritzada o no és un acte polític”, diu. Un discurs que molts dels companys catalans compartirien. És per això que Rodín també fa una crida a occitans i catalans a unir-se “ara més que mai”.

—Sou marsellès nascut a Alemanya.
—Els meus pares es van conèixer a Kabul, a l’Afganistan. Eren d’aquest tipus de gent que viatjaven per tot el món. En algun moment van tornar a Alemanya, on vaig néixer jo, però de seguida vam anar a viure al Marroc sis anys. Després vam viure’n set a Egipte i dos al Líban. Quan es van separar, jo vaig tornar a Marsella amb la meva mare i la meva germana.

—Quin idioma parlàveu a casa?
—Francès. D’alemany, en sé molt poc, perquè el meu pare també ens parlava francès. Després vaig aprendre l’anglès, que era la llengua amb què parlaven els meus pares entre ells. I llavors ja vaig aprendre l’àrab egipci, perquè el del Marroc no el record, era massa petit i no he tengut oportunitats per a xerrar-lo… Però a Egipte vaig passar-hi l’inici de l’adolescència, i vaig aprendre la llengua jugant amb els nens del meu barri. Encara el xerr, però m’he oblidat de coses… L’he de millorar, és un dels objectius que m’he proposat aquest any, perquè em sent incomplet.

—En quin sentit?
—Per exemple, jo em sent egipci, però legítimament no puc dir que ho sóc. I, és clar, jo tenc molta estima a aquesta llengua, però no la sé xerrar bé. Créixer amb tantes cultures té moltes coses positives, però també et posa en un lloc molt complicat, com ara, que hi hagi gent no acabi d’entendre qui ets, perquè sempre hi ha una part de jo que queda amagada.

—Vau aprendre la cultura occitana quan vivíeu a Beirut. Com va anar, això?
—La meva mare tenia un col·lega de la feina molt interessat en els idiomes. Va ser qui em va descobrir la música occitana actual. Em va interessar molt, però no vaig indagar-hi més. Quan vaig tornar a França, vaig tenir una crisi d’identitat. En aquell moment era adolescent, i quan em demanaven d’on era, no sabia què respondre. Alhora, em sentia marsellès, però no havia viscut mai a Marsella! De manera que, per integrar-me, vaig aprendre el francès popular que es parlava als carrers, que és un francès que incorpora paraules en occità i àrab. Volia sentir-me amb legitimitat per a dir que era marsellès. Com que ni havia nascut allà ni hi havia crescut, vaig voler investigar la llengua. Paral·lelament, un amic meu va crear un grup de reggae i va conèixer gent del Marsella Sound System. A partir d’ells vam conèixer Lo Còr de la Plana, un grup que canta en occità. Veure’ls va ser tota una revelació. Vaig pensar: “Aquest és el nostre blues“. Aquella era la nostra ànima! De manera que vaig tenir la necessitat de cantar en aquesta llengua.

—I què va passar, llavors?
—Que vaig entrar a formar part de Lo Còr de la Plana aprofitant que un dels membres va marxar. En aquell moment jo tenia dinou anys. D’ençà d’aleshores, vaig estar deu anys aprenent occità i la cultura occitana. Vaig passar-me molt de temps escoltant gravacions etnogràfiques, i jo també feia entrevistes a gent gran, perquè volia aprendre occità amb la gent que el parlava naturalment. Amb poc més de deu anys vaig recuperar tot el que el sistema francès m’havia robat.

—Què, concretament?
—D’ençà de la meitat del segle XVIII, el sistema francès ha fet avergonyir xerrar un altre idioma que no fos el francès a França. A l’escola, per exemple, castigaven qualsevol alumne que xerrés un altre idioma. A França hi ha una paraula, “patuès” (patois, en francès), per a referir-se a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Bàsicament, vol dir “xerrar amb les potes”. És una paraula molt violenta que encara ara la majoria de la gent de França utilitza per a referir-se als que parlen bretó, occità… En aquest sentit, la política francesa ha estat molt eficient, perquè ha aconseguit que faci vergonya parlar-los i pensar que no hi havia un futur possible amb aquestes llengües. Per això molta gent els ha abandonat i ha acceptat aquesta idea que per ascendir en la vida social havies de xerrar francès.

—Per això el vostre avi no va ensenyar occità a la vostra mare?
—Aquí també hi ha un factor personal, que és que la meva àvia venia del nord de França i, és clar, quan va arribar aquí, la família va adaptar-se a ella perquè els entengués. Com passa moltes vegades amb les llengües minoritzades, hi ha una jerarquia interioritzada que fa que, si la meva àvia no el sap, el meu avi no el xerri. Ell va morir quan jo tenia dinou anys, i l’occità era la seva llengua materna, però no vaig sentir-l’hi parlar mai. Ni una frase. Més tard vaig trobar uns cassets que són com cartes vocals que enviava a un amic seu amb qui sí que xerrava en occità. No sabien escriure’l, per això els era més fàcil enregistrar-se.

—Quina és la situació actual? A Marsella podeu fer vida plenament en occità?
—No, plenament, no. Mira, a l’estiu, vaig anar a un mercat i hi havia un home que venia coixins de llavors. Vaig intuir que aquell home el sabia parlar, i va ser la primera vegada a la meva vida que vaig intentar de parlar en occità de manera natural. I va funcionar! L’home el xerrava, i va contestar-me naturalment, sense que fos una sorpresa. Aquesta és la responsabilitat dels parlants: mantenir-lo. Jo seguesc molt el “mantinc el català” d’aquí i, és clar, m’agradaria poder fer igual a França i als Països Occitans, però la realitat sociolingüística és molt diferent. És complicat… També és veritat que jo no he après castellà, per tant, puc mantenir el català perquè em posa en una posició lingüísticament molt interessant. Però a França no puc fer-ho. Allà, per fer un “mantinc l’occità” he de fer molts més esforços mentals, perquè la majoria de gent no sap ni què és. Però estic content perquè hi ha molts joves que van tornant a la militància i s’organitzen. Per exemple, preparen una manifestació a final d’octubre per a construir de nou la casa de Joan Petit, un lloc on va haver-hi molta repressió francesa. Però, en general, lluitar cada dia és molt cansat.

—Per què creieu que hi ha aquest ressorgiment entre el jovent?
—Els joves són una generació molt sensible en qüestions ecològiques, en qüestions d’identitat, gènere, llibertat sexual… Hi ha una interseccionalitat, i són una generació que vol ser acceptada dins la societat tal com és. I, en això, l’aspecte lingüístic és molt important. I, és clar, aquí passa una cosa, que és que França no existeix. França és un concepte, però dins la realitat concreta del dia a dia no existeix. Han volgut inventar una identitat monolítica, però vas a Marsella o a qualsevol altra ciutat i t’adones que hi ha moltes identitats. I, encara que s’hagin perdut les llengües, hi ha una diversitat i una riquesa molt interessant. Passa que l’estat francès no ho veu com una riquesa sinó com un perill.

—…
—Doncs bé, aquests joves són els que tenen la consciència que un ecosistema, sigui cultural o natural, ha de ser cuidat, respectat i equilibrat. A Marsella, una ciutat de més d’un milió de persones, l’únic lloc on la llengua és viva és a l’estadi de l’Olympique de Marsella. Per tant, l’únic que ens falta és un circuit escolar. Si l’occità fos obligatori a Marsella com ho és el català a Catalunya, la gent el xerraria. Perquè la fam d’aprendre’l hi és. No pots treure la identitat de la gent així com així. Jo mateix vaig triar d’aprendre’l perquè sentia que em faltava, i perquè no m’he sentit mai identificat amb la identitat francesa oficial que els polítics van inventar i imposar fa 150 anys.

—Hauríem d’estrènyer llaços entre occitans i catalans?
—Sí. Als Països Cèltics, per exemple, hi ha una idea d’interceltisme encara que entre ells parlin idiomes diferents. Aquesta idea d’interculturalitat hi és. I jo crec que és molt important que això ho aconseguim entre els Països Occitans i els Catalans, perquè ja tenim gairebé mil anys d’història conjunta! Els catalans es queixen molt de la situació, cosa que entenc, però encara teniu una vitalitat que nosaltres ja no tenim. Malauradament, els occitans tenim l’experiència del pitjor que pot passar. Veig coses als Països Catalans –els moviments secessionistes, com els blaveristes valencians o els gonellistes mallorquins– que són coses que els occitans coneixem molt bé: tenim els provençalistes, que et diran que el provençal no és occità; hi ha gent a Gascunya i Alvèrnia que diuen el mateix… Aquests fenòmens no són aquí casualment, eh? Són el resultat d’una voluntat política colonial, perquè això no passa amb llengües imperialistes! A Nicaragua, per exemple, no hi ha ningú que digui: “No, jo no xerr espanyol”, o al Quebec algú que digui: “No, jo no xerr francès”. Doncs bé, això és un fenomen que passa molt en les llengües minoritzades, i no sorgeix tot sol sinó que és una eina que serveix als de l’idioma majoritari. Per tant, sí, ens hem d’unir més que mai.

—El pop urbà es va tornant com més va més localitzat? Per què?
—Jo crec que sí. Fins a la Segona Guerra Mundial, les arrels eren la cosa més normal. Però quan els americans van guanyar la guerra i a Europa va arribar l’americanisme, vam començar a consumir coses d’allà i a rebutjar les arrels. La generació dels boomers, diguéssim, són els que deien que el que agradava era parlar anglès i escoltar rock-and-roll. I, és clar, això també va servir com a eina capitalista per l’aculturització. Ara el somni de la Coca-Cola s’ha acabat i tornem a descobrir que tenim una cultura, que aquí també tenim coses guapes de les quals podem estar orgullosos. Pel que fa a la música, molts artistes fan molta cerca a les seves arrels sense vergonya, i això és molt interessant. Fins ara, hi havia un poc d’exotisme que era residu del sistema colonial, en el sentit que només era interessant allò que venia de fora, però amb les coses pròpies d’aquí encara hi ha molt de rebuig. A França passa: si véns de qualsevol país africà i cantes en un idioma que ningú sap com es diu, està molt bé, perquè és exòtic. Però el qui ve d’Occitània no és exòtic, és divertit. No és el mateix. I això és el resultat d’un pensament generalitzat que la gent del sud de França no som gent seriosa sinó gent divertida carregada d’estereotips, com ara, que no treballem, etc. Amb la meva música vull demostrar una altra cosa, com ara, que sí que es pot fer música en occità sense necessitat d’un bilingüisme.

—Us l’han exigit, aquest bilingüisme?
—Sí. Et diuen: “Has de fer les coses en francès perquè la gent t’entengui”. No, és que jo creo el meu espai on vull cuidar la meva llengua. He vist molts grups que començaven cantant en occità i que, tan bon punt han començat a cantar en francès, han acabat reduint molt l’occità.

—El 2020 va ser quan vau aprendre definitivament el català. Per què vau decidir d’aprendre’l?
—Feia temps que l’aprenia, però no seriosament. És clar, és força fàcil, perquè s’assembla molt a l’occità. El primer pic que vaig anar a Mallorca me’n vaig enamorar. A les Illes hi havia un imaginari que compartia amb la Provença, però, alhora, era una Provença que no havia conegut mai, perquè era una Provença on era normal parlar provençal. A més, en mallorquí hi ha moltes paraules que són iguals que en provençal. Això em va fer sentir com a casa, i de seguida vaig conèixer gent d’allà. Ara hi vaig cada dos mesos.

—Per acabar: què diríeu a la gent que diu que no cal barrejar música i política o que, directament, política i música no van de bracet?
—Això depèn molt de la cultura política de cadascú, però és mentida pensar que hi ha coses que no són polítiques. Tot és polític. Triar conscientment cantar en una llengua minoritzada o no és un acte polític. Una de les coses que sempre m’han motivat molt és imaginar nins del futur que em troben i pensen: “Ostres, jo puc fer això”, perquè és el que jo no he tingut. I hi ha tantes coses que es poden crear en occità, perquè encara en falten tantes…