Pol Guasch (Tarragona, 1997) acaba de publicar Relíquia (Anagrama), dos anys després d’Ofert a les mans, el paradís crema [a partir d’ara, Paradís]. El suïcidi del seu pare és el punt de partida del llibre, escrit deu anys després, però la història que s’hi explica és plena de vida. En forma de crònica familiar, Guasch escriu sobre qüestions com els vincles familiars, l’amistat, el dol, l’absència i el fet de fer-se gran.

En la forma, és molt diferent de les seves dues darreres novel·les, Napalm al cor i Paradís, però en el contingut, no tant. Guasch mateix ho explica així: “Quan es va morir el meu pare jo tenia quinze anys, ho havia de descobrir tot, encara. Els anys posteriors a la seva mort són anys del dol, però també de descobriment de la vida. Això és el que he escrit en aquest llibre, però també als altres. Personatges com el Líton, la Rita o el Boris són personatges que no deixen de buscar una cosa millor, que no deixen de buscar coses en un moment en què semblaria obvi rendir-se, desaparèixer o, fins i tot, entregar-se al dolor i, en canvi, intenten veure què queda viu en un descampat, què queda de llum en una sala fosca.”

En aquesta entrevista parlem d’això, però també de com s’escriu a partir dels records i dels relats familiars, i com els moments de dol també poden anar acompanyats de felicitat, i viceversa.

—Pensava que em resultaria difícil preparar una entrevista sobre Relíquia. Em feia por caure en preguntes massa personals, morboses. Va tranquil·litzar-me veure que el llibre no ho és gens.
—El suïcidi del meu pare és un element que fa de fil conductor al llarg del llibre, però no n’és el tema. El llibre no va del moment límit, del suïcidi, del trauma, de l’horror o de la tragèdia, sinó d’una presència que va esvaint-se a poc a poc. No és un llibre que doni voltes al fet del suïcidi en si mateix, sinó que es pregunta sobre l’absència, sobre els vincles familiars, sobre per què una família és una família, com es conjuga el dolor…

—Hi ha molta vida, també: relacions amoroses, l’amistat amb la Berta, la relació amb els teus germans…
—Tots els meus llibres semblen llibres tristos i foscos, però per a mi no ho han estat mai. Amb els llibres que he escrit, no he tingut la sensació que explicava històries tristes sinó al revés: tenia la sensació que buscava allò que espurneja en la foscor. És una metàfora horrible, però ja m’entens. Per això, per a mi, no és un llibre sobre el suïcidi, és un llibre sobre la vida i com un nen de quinze anys es fa adult. Com en aquest procés d’orfandat, aquest nen descobreix l’amor, l’amistat, com redescobreix la família i com descobreix l’escriptura. És l’arribada a la vida a través de la mort i, això, per a mi, és molt lluminós.

—De com la mort i la felicitat conviuen alhora.
—Sí. No són ni dues cares d’una mateixa moneda, perquè això voldria dir que o tens una cosa o tens l’altra. Tant en la vida com en els meus llibres, són dues coses inseparables. Quan es va morir el meu pare jo tenia quinze anys, ho havia de descobrir tot, encara. Els anys posteriors a la seva mort són anys de dol, però també de descobriment de la vida. Això és el que he escrit en aquest llibre, però també als altres. Personatges com el Líton, la Rita o el Boris són personatges que no deixen de buscar una cosa millor, que no deixen de buscar coses en un moment en què semblaria obvi rendir-se, desaparèixer o, fins i tot, entregar-se al dolor i, en canvi, intenten veure què queda viu en un descampat, què queda de llum en una sala fosca.

—La vostra manera d’escriure també té molt d’això. Vull dir que va més enllà del contingut. En l’escriptura mateixa, també hi ha aquesta mena de binomi.
—Té a veure amb el fet que, per a mi, escriure sempre ha estat una cosa molt bonica, una cosa on passen coses que no passen en cap altre lloc que no sigui l’escriptura, per això sempre m’hi he relacionat des d’una mirada molt plaent, molt juganera i molt feliç. Escriure sempre ha estat una manera de buscar la bellesa allà on aparentment no hi és, i això és un exercici gairebé cinematogràfic, fotogràfic, com quan el fotògraf busca aquella llum… Si penses en Tardes de soledad, per exemple, veus com s’ha capturat la bellesa d’una cosa que socialment no la percebem com a bella, però són imatges que van més enllà de la història que retraten. Són imatges belles que no hem vist abans. Aleshores, quan escric, penso que he d’escriure alguna cosa que el lector encara no hagi viscut i que ho faci per primera vegada amb la meva escriptura.

—Com?
—Escrivint i llegint poemes, vaig aprendre que la poesia et permet veure les coses per primera vegada encara que ja les hagis viscudes. Pots llegir un poema d’amor i, encara que ja t’hagis enamorat i t’hagin deixat mil vegades, pots emocionar-te i travessar-ho com si fos la primera. Quan escrivia les escenes del tanatori o de la nit en què el meu pare es va morir, per exemple, també hi havia alguna cosa terriblement bella, en tot allò. Crec que la literatura i la creació es poden fer càrrec d’aquesta bellesa.

—La poesia no tan sols cerca la bellesa, també és molt exigent en les paraules que s’escriuen. Obliguen a fer un exercici molt conscient de…
—De contenció, de depuració… De fet, no és que jo volgués fer un llibre breu, és que per a mi és un llibre que té la contenció del poema. Fins i tot, l’aproximació a l’hora d’escriure’l o editar-lo ha estat com si escrivís o edités poesia, amb una obsessió total pels detalls, per les paraules. Escriure un llibre és un procés que no acaba mai, en realitat. Hi ha un moment en què has de forçar l’aturada perquè, si no, estaries tota la vida reescrivint el llibre i canviant paraules, perquè el temps et dóna una perspectiva diferent sobre el que has escrit.

—Us ha passat d’obrir Napalm al cor o Paradís i pensar que hi ha moltes coses que canviaríeu?
—És que jo, quan el llibre s’ha imprès, ja no me’l torno a llegir.

—Per una qüestió de vergonya? O per què?
—No, perquè ja està fet. Quin sentit té tornar a una cosa que ja està feta? Un cop està imprès, vull anar a una altra història, moure’m. Però sí que he hagut de tornar moltes vegades a Napalm i a Paradís per les traduccions, perquè, és clar, cada vegada que et tradueixen, si tu coneixes aquell idioma, ho vas contrastant. T’has de tornar a llegir aquell llibre en el nou idioma, apamar-lo a l’original… És una cosa que no m’agrada, i no en gaudeixo gens. Ho faig perquè crec que és molt important cuidar les traduccions, perquè al final és la manera com et llegiran. El millor procés d’edició és la traducció.

—Què voleu dir?
—Hi ha coses que de sobte rellueixen a la traducció i que no havies vist durant el procés d’edició en la llengua original. És un gran procés d’edició i gaudeixo molt del diàleg amb els traductors: les preguntes que et fan, com entren al teu món… Però és una cosa que tant de bo no hagués de fer, perquè tornar a les coses que he escrit és molt cruel.

—Per què?
—Mira, la gent em preguntava com havia estat veure’m i escriure sobre un Pol del passat. Per a mi, això, no ha estat cap problema. És més problema tornar a les coses que he escrit, perquè crec que allà hi ha més veritat que en la forma en què jo em represento a mi mateix. El que jo he escrit és el que jo sóc. En canvi, com jo em represento a mi mateix… Puc modificar coses, no en el sentit de mentir o dir coses que no van ser veritat, sinó en el sentit de representar-les de tal manera que sigui una imatge que a mi em serveixi. Però, en canvi, quan tornes a la teva pròpia escriptura, tornes realment a qui eres en el moment que la vas escriure. Si jo torno a Napalm, penso en el Pol del 2018-2019 que escrivia aquell llibre. Si torno a Paradís, torno al Pol del 2021-2022. Si llegeixo Relíquia, torno al Pol del 2023. Rellegir-me és com retrobar-me amb el meu jo del passat: recordo què vivia, què pensava en aquell moment. Fins i tot, com em sentia. I això és molt cruel, perquè a vegades no vols tornar a qui eres. Quan tornes a llegir-te a tu mateix, res no et consola. No hi ha res més cruel i cru.

—Comentàveu això de com escolliu representar-vos. Sou honest amb la literatura, amb les coses que escriviu?
—Jo crec que sí. És que si no, no té sentit. Tota la mentida que jo poso a la meva literatura és la mentida de la creació: la mentida de posar una paraula darrere una altra. Però la literatura ha de ser un acte honest en tots els moments de l’escriptura. Escriure ha de ser una decisió honesta, per això a vegades està bé preguntar-nos per què escrivim i ser honestos amb la resposta que oferirem, perquè és molt trist quan et trobes escrivint per unes altres coses i no pel desig. Jo sempre he escrit el que he volgut, i crec que, si mires enrere, els llibres que he escrit ho demostren. Probablement, si hagués pensat en coses que no tenen a veure amb l’escriptura mateixa, no hauria escrit Napalm, hauria intentat escriure un best-seller o hauria intentat escriure una novel·la llegible i comprensible per a tots els públics. No dic que siguin bons, aquests llibres. Dic que són honestos en el sentit que realment són els llibres que jo volia escriure.

—Aquest és, en part, un llibre sobre la memòria, però en un moment expliqueu que l’escriviu des d’un lloc on la memòria ja no és plena, sinó feta de buits. Com s’escriu des d’allò que no es recorda?
—El llibre parteix de la premissa que omplir aquests buits de memòria no és una cosa fàcil i que no tothom pot fer. Quan em poso a escriure’l, m’adono de la diferència que hi ha entre biografia i vida. Reconstruir la biografia d’algú és una sort, i per poder fer-ho has de tenir testimonis, has de tenir documents i has de tenir rastre físic. Jo, això, no ho tenia. El meu pare és una persona que els darrers anys havia anat desapareixent. No coneixia tanta gent, no tenia documents… Tenia molt poca cosa. Tinc un àlbum, tinc uns diaris de la meva mare de quan era jove i poca cosa més. Si jo vull reconstruir aquests buits, si vull reconstruir aquesta vida, no ho puc fer a partir de la historiografia o de l’arxiu, sinó que ho he de fer a partir de la literatura. Per fer-ho, parteixo de dues coses: d’uns records que intento que al llibre es presentin com se’ns presenten a la realitat i que he d’omplir de sentit, i d’uns autors i unes lectures que m’ajuden a lligar aquests records i a crear tot un relat.

—Per tant, diríeu que l’escriptura pot substituir la memòria?
—Sí. Quan feia el llibre, ràpidament vaig entendre que la matèria de l’escriptura –que de per si és inexacta, complexa i equívoca– connecta molt bé amb la matèria de les coses que tracto: amb la idea del dol, de l’absència, de la mort, de la memòria… La literatura pot entendre molt bé aquestes qüestions, perquè comparteixen la mateixa configuració. El llibre és el convenciment que el discurs mèdic, el discurs sociològic, científic i polític no arriben on la literatura pot arribar si vols parlar de l’absència d’algú, del comiat d’algú, del dolor d’algú, del suïcidi d’algú. El suïcidi, públicament, només el declinem com una cosa sociològica: assenyalem el sistema socioeconòmic, diem que el món està malalt, que la societat està malalta… Però, en canvi, no pensem que té a veure amb el dolor que sent certa gent i que els fa impossible gaudir de la vida. Crec que la literatura sí que pot arribar a fer aquesta pregunta i a indagar-hi.

—Tal com heu comentat, també partiu de biografies i de notes finals d’autors que es van suïcidar. Què us permetien, aquestes altres veus?
—Crec que faig explícita una cosa que ja he fet en els altres llibres, que és buscar companyia. Quan escrivia Napalm o Paradís també estava envoltat d’uns autors i d’uns llibres que llegia i rellegia. La diferència és que aquí els poso explícitament. Potser per fer més evident aquest exercici de memòria, de buit… Però, sobretot, em fa companyia i m’ajuda a comprendre.

—No buscàveu un consol?
—Bé, al final del llibre, dic [obre el llibre aleatòriament just per la pàgina que volia, i llegeix]: “Per què cada vegada que llegeixo notes de suïcidi se’m desperta un amor fatal, una passió, com una mena d’alegria? Com de ràpid em cavalca el cor al pit, se m’ennuvola la vista, com s’acceleren els pulmons en saber els detalls, les paraules de comiat, les últimes mirades?” Vull dir, abans d’escriure el llibre, ja vaig convocant aquestes altres persones en la meva pròpia història i en la meva història familiar. Hi ha alguna cosa d’emoció, però crec que no té tant a veure amb el consol com amb la construcció del relat. És a dir, quan veus que les coses s’articulen i tenen sentit, genera molta lleugeresa. Al final, el que volem tots és comprendre, i crec que la gran condemna en moltíssimes coses és la incomprensió, no saber per què passen les coses; no saber per què la gent se’n va; no saber per què la gent torna; no saber per què t’apareix un record.

—A part de la memòria, un altre dels conceptes que apareixen en el llibre és el de la repetició, el de l’herència. Què us interessava, d’això?
—És una manera d’anticipar-me en la manera com pot ser llegit el llibre. Tota l’estona insisteixo que els vincles familiars es constitueixen a partir de repetir-se un relat sense falles i que, quan n’apareix una, apareix la crisi en la família. Això em serveix per a avançar que aquest llibre és una d’aquestes repeticions, és una història que es pot convertir en una repetició i, per tant, com a repetició, té un perill. En un moment també expresso aquesta por, la por de la fixació de la història, i de si aquest llibre és un lloc on tornar per a comprendre la meva família o per comprendre la meva veritat. És una cosa que em genera vertigen, que m’incomoda. Però, alhora, quan comprens que totes les relacions que tenim amb els altres es basen en la repetició d’uns relats que ens repetim fins que ens deixen de funcionar, sents certa lleugeresa.

—…
—Moltes vegades, els abandonaments de l’amistat o les ruptures amoroses tenen a veure amb el fet que aquells discursos que ens repetíem ja no ens són útils o ja no ens funcionen. Volia indagar en això: com la meva família, com totes les famílies, ens havíem creat un relat que durant molt de temps ens va funcionar, però que quan va arribar una pèrdua va deixar de funcionar, perquè aquella pèrdua no encaixava en el relat que nosaltres havíem construït del que volíem ser i del que havíem de ser. Però això li passa a tothom.

—També hi ha molta espera, al llibre. Dieu: “A casa ens ensenyen que amor vol dir esperar.” El vostre pare també esperava. El dia abans de la seva mort, va escriure al seu dietari: “Espero i espero.”
—Això té molt a veure amb la idea que et comentava abans de la possibilitat de trencar amb el que et diuen que has de fer. Aquesta història que explico és una història amb molta espera. Quan l’escrivia –i ara, quan la llegeixes–, veus que el que calia fer no era esperar, sinó actuar. És a dir, actuar en contra del silenci, actuar en contra de l’espera, actuar en contra de la paciència, i com fer de l’acció una manera de trencar els conjurs que es creaven en silenci, lentament. Hi ha alguna cosa de la família i de les relacions familiars que té molt a veure amb la dimensió del silenci, del secret, del no dir les coses ni fer-les, ni moure-les, ni poder qüestionar-les. Tot això et sumeix en un estat de letargia, d’espera.

—El llibre trenca amb això.
—Sí. El llibre és un trencament del silenci, de l’espera. És posar acció per mitjà de les paraules. I és una cosa a la qual torno sovint, perquè jo sóc una persona molt poc pacient. Vull que tot passi ara i que tot sigui gran i que tot sigui important i que tot sigui transcendent i no haver d’esperar. I, aleshores, fa que tot el que té a veure amb la lentitud, l’espera, el silenci, em costi especialment. Però és que també em costa perquè crec que són espais on les coses es panseixen, de tant esperar. Acabes acceptant coses que potser no voldries acceptar. La negació de l’espera és una manera de dir que, contra l’espera i contra aquesta letargia, el millor que podem fer és posar paraules, posar relats i posar acció.

—Vau sentir que era imprescindible escriure aquest llibre en primera persona?
—Les formes del llibre apareixen i tu, com a escriptor, has de ser prou àgil per a veure què funciona i què no. Quan començo a escriure aquest llibre, em surt gairebé com un dietari. Em surten una mena d’anotacions on ja es configura un “jo” i on ràpidament apareix un “tu”. Vaig veure que aquesta era la manera d’explicar aquesta història, perquè es generava un diàleg, perquè era com l’inici d’una conversa, perquè no era una història totalitària que jo explicava en tercera persona o en primera negant l’existència de l’altre, sinó que el llibre era com una mena de conversa impossible per mirar una forma justa de convocar tots aquests records, imatges i fins i tot arxius del meu pare dins del llibre. És a dir, fent explícita una mena de conversa, afirmo que és la meva veritat i que és el meu punt de vista i no és res més que això. No explico una història tancada, explico la meva conversa amb aquests fets.