Paul Molac: “La gent va veient la ineficàcia del poder centralista de París”

El diputat bretó Paul Molac (Ploërmel, Bretanya, 1962) és un dels fundadors del grup parlamentari Llibertat i Territoris a l’Assemblea francesa, i l’impulsor d’una llei –que duu el seu cognom– per a preservar i promocionar les llengües minoritzades a l’estat francès, com ara el català, el bretó, el cors, el basc i l’occità, aprovada fa quatre anys. Hi parlem arran de la qüestió de confiança a què se sotmetrà dilluns el primer ministre, François Bayrou. La tesi de Molac és que el centralisme parisenc és una de les causes fonamentals de la crisi sistèmica de l’estat francès, que es manifesta en la inestabilitat política.

—Diríeu que el sistema polític francès té una crisi estructural?
—Sí. En aquest sistema, per a governar, necessites una majoria sòlida de diputats, i després de les dues últimes eleccions no n’hi ha hagut. Hi ha un desajust. L’administració francesa, una mica antiquada, no donava gaire importància a l’Assemblea Nacional, però ara la fragmentació ha donat molt de poder als diputats. El mandat de Bayrou com a primer ministre ha estat molt estrany, perquè en circumstàncies així has de parlar amb els grups, has de ser dialogant, negociar.

—I no ho ha fet?
—No. Ha triat un altre camí, inexplicablement. Hi vam parlar al juny i d’aleshores ençà, res de res. Hi ha un problema gros amb la manca de pressupost, però no hi ha cap diàleg, cap negociació. I és estrany, venint d’ell, perquè per la seva trajectòria hauria de saber que s’ha d’obrar d’una altra manera. No ho entenc.

—És previsible que perdi la qüestió de confiança, doncs.
—Estic segur que serà derrotat.

—Si perd, què hauria de passar? El president Macron hauria de cercar un altre primer ministre o hauria de convocar eleccions?
—Hi ha tres solucions possibles. La primera és la dimissió del president Macron, però em sembla que la podem descartar, perquè ell ja ha dit que no plegaria. La segona és la dissolució de l’Assemblea, però l’espai de Macron encara baixaria més de diputats. La tercera seria trobar un nou primer ministre i formar govern, que em penso que és el que passarà. Tot i que no n’estic segur.

—Heu esmentat l’administració antiquada com un element d’aquesta crisi estructural. L’estat francès és gros i burocratitzat i fa temps que hi ha moltes reformes pendents. Podeu explicar la vostra tesi que la descentralització hi ajudaria?
—A França hi ha una concepció equivocada del principi d’igualtat. La manera d’atendre els problemes és la mateixa a tot l’estat, però és que si tractes de la mateixa manera situacions diferenciades, el resultat és justament la desigualtat. La maquinària de l’administració no ho entén, això, a França. Les regions no tenen cap manera d’autogovernar-se per decidir les seves pròpies lleis i normatives. França és potser l’últim país que s’administra així: Alemanya, Suïssa, Itàlia, Espanya, Bèlgica, el Regne Unit, tots tenen diferents graus de descentralització, sigui amb autonomies o amb federalisme. A França, no, i això causa problemes recurrents de gestió.

—Me’n podríeu posar un exemple?
—Els mestres de l’escola primària. El govern francès els vol arranjar una formació especial, perquè en algunes regions és molt difícil d’aconseguir mestres nous. A la Bretanya no tenim aquest problema, sinó que de fet ens passa la contrària, en tenim ple. I, tot i això, tenim la mateixa normativa i el mateix sistema de formació de mestres. En tenim un altre, de problema: que no tenim prou mestres que parlin bretó, de manera que necessitaríem una formació específica en aquest àmbit. Però a l’administració central em responen, sempre que els ho dic: “No és possible.”

—París no vol perdre poder.
—No tan sols no vol perdre poder: hi ha arrogància. Ells saben què és millor per a tu. Aquest és l’esperit de l’Escola Nacional de l’Administració. Els costa molt de veure quines són les necessitats de cada regió.

—Aquesta distància entre París i la resta de l’estat francès pot agreujar la crisi política? L’Illa de França es tenyeix sempre d’un color diferent, com una taca, en els mapes electorals.
—Sí. Però a banda de la divisió, aquest sistema centralista té un altre efecte: és molt car. Si les teves lleis i normatives no són prou eficients perquè no identifiques bé les necessitats diferents de tot el teu territori, en vas fent de noves, una rere l’altra, i se’t van atapeint. És una manera de fer el sistema més enrevessat.

—Uns quants sondatges, sobretot un de recent, mostren que com més va més ciutadans de l’estat francès se senten més lligats a la seva regió que no pas a França com a nació. Com ho expliqueu? Preveieu que aquesta tendència es pot consolidar?
—És difícil de dir. El resultat d’aquest últim sondatge va ser inesperat. Sabia que hi havia molta gent a França que volia que els seus governs locals o l’administració regional tinguessin més poder, però m’ha sorprès que n’hi hagués tanta. Penso que la gent va veient la ineficàcia del poder centralista de París i això causa oposició. Hi ha un problema real d’eficàcia. Com més va més gent percep que els serveis es gestionarien millor més a prop d’on es presten. La gent va veient clar que el problema és l’estat central.

—Creieu que aquests anys vinents podem veure créixer un cert sentiment de revolta contra París?
—Sí. Fora de París, la gent sent despit, i a més se sent molt vinculada a la seva regió i, com dic, pensa que l’estat central és ineficient, tres coses que van plegades.

—Però això es pot traduir en demandes polítiques concretes o, malgrat tot, el centralisme és tan arrelat a la cultura política francesa que és utòpic imaginar-se una França federalitzada?
—És difícil de saber. A França hi ha famílies polítiques històriques que s’oposen molt durament a la descentralització. Els republicans, per exemple, i una part substancial dels socialistes. És cert que també hi ha representants regionalistes, però serà difícil de créixer en termes de diputats. Ara, les idees a favor de l’autogovern de les autonomies són damunt la taula i sembla que van guanyant partidaris, perquè els votants es cansen de pagar imposts per serveis que es dirigeixen lluny de casa seva i que, per tant, no són eficients. La gent vol, simplement, que l’administració els solucioni els problemes de cada dia, i ara com ara no ho fa prou, en gran part, pel centralisme. Potser el primer pas és que aquestes idees deixin de ser minoritàries. Ja ho veurem.

—Quin seria el camí, arribats a aquest punt?
—Caldria una reforma de la constitució. Una cosa interessant és que aquest estiu hem aconseguit que el consell de ministres aprovés un projecte de llei de reforma constitucional per a atorgar un estatus d’autonomia a Còrsega. De moment, la negociació va bé, però tot el procés a l’Assemblea i el senat és complicat, perquè necessites tres cinquenes parts dels vots per a validar una reforma d’aquesta mena. Volem que acabi figurant a la constitució francesa que les regions poden demanar l’estatus d’autonomia.

—Esteu satisfet amb el grau d’implantació de la llei Molac, la llei de promoció i protecció de les llengües minoritzades que vós mateix vau impulsar?
—M’agradaria que arribés més lluny. Vaig aconseguir que la llei digués que les institucions nacionals i locals tenien una responsabilitat amb totes les llengües franceses. Hi ha un article que efectivament diu que cal promoure les llengües de cada regió, com el vostre català al Departament dels Pirineus Orientals. Però no és tan senzill, perquè com deia abans cal que hi hagi els professors adients per a ensenyar-les, i la direcció del ministeri continua a París, i a ells els importa el francès. El punt principal a reforçar aquests anys vinents és la formació de mestres i professors, sens dubte.