Olympia Arango: “Cuidar és una feina, encara que no compti al PIB”

Olympia Arango (Astúries, 1999) reivindica l’economia amb perspectiva de gènere com una necessitat per a entendre com funciona el sistema, i encara més tenint en compte com s’ha menystingut aquesta variable històricament. És economista del comportament especialitzada en anàlisis de gènere i té experiència com a investigadora a la Universitat Oberta de Catalunya, la Fundació Carles Pi i Sunyer i la Université Paris Cité. Fa poc ha publicat Les dones i els diners (la Magrana), en què desafia certes narratives econòmiques tradicionals i explora qüestions relacionades amb les dones i l’economia, com ara l’escletxa salarial i les limitacions en l’àmbit laboral. Hi parlem sobre el llibre i sobre com connecta tot plegat amb la nostra realitat més immediata.

—Què és l’economia amb perspectiva de gènere i per què és necessària?
—El gènere, en els models econòmics, no s’ha estudiat tant com unes altres variables. Fins fa relativament no gaire, la bretxa salarial de gènere no s’estudiava tant o, quan es parlava de mercat laboral, potser no es prestava prou atenció a les dones que tenien fills i que després tornaven a entrar-hi. L’economia amb perspectiva de gènere vol entendre què passa amb les dones dins l’economia en uns quants àmbits –microeconomia, macroeconomia, economia del comportament…– i trenca la idea que el gènere és una variable més. No parlem simplement d’afegir el gènere dins un resultat estatístic, sinó que es tracta d’entendre que el món no és neutre i que estudiar l’economia com si ho fos ens n’aporta una imatge incompleta.

—Parleu, per exemple, del fet que els homes negocien més que no pas les dones. Parlem en general, però també de qüestions concretes com ara el sou.
—En experiments i estudis estatístics agregats veiem que els homes negocien més que les dones, de mitjana, però si canviem certes variables del context pot ser que es redueixi. Un dels condicionants és si es verbalitza prèviament que es pot negociar. És veritat que normalment les dones tenim una autoestima més baixa i això hi té molt a veure, però, en canvi, si abans d’un procés de selecció o d’una pujada de sou es diu que hi ha possibilitat de negociació, aquesta bretxa es redueix i la part de l’autoestima no acaba essent tan important.

—Algun condicionant més?
—L’objecte pel qual es competeix o es negocia. Van fer un experiment per mirar què passava si s’havia de competir per una moto o per una làmpada decorada amb lluentons, que és una cosa que es llegeix com a molt femenina. Hi havia una bretxa molt més grossa amb la moto, i molt més petita amb la làmpada. És a dir, els homes competien més que les dones per l’objecte tradicionalment masculí, mentre que no hi havia una diferència destacada respecte de l’objecte considerat tradicionalment femení. No és qüestió, doncs, que les dones competeixin més o menys perquè sí, per un tema d’autoestima i estructural –que existeix–, sinó que és també com l’entorn incentiva, més o menys, que una dona pugui negociar. I també té a veure amb les persones que tens al davant.

—Per tant, les dones tenim tendència a negociar si ens donen “permís”, mentre que els homes en general s’hi atreveixen més.
—Sí, al final la negociació pot ser llegida com una cosa masculina, i aquí hi intervé l’efecte de penalització: quan una dona reprodueix una actitud que s’associa al gènere masculí, pot passar que se la penalitzi en certs entorns més tancats, on es premia la reproducció dels rols de gènere més tradicionals.

—Parlem de la bretxa salarial, un concepte que sovint implica malentesos. Què és ben bé i què la causa?
—La bretxa salarial de gènere no implica que les dones per se cobrin menys, com si fos per llei, sinó que és un resultat agregat. Si agafes la mitjana de sou d’un home i la mitjana de sou d’una dona i les mires per hores, veus que hi ha una diferència: els homes cobren més. Cal fixar-se en els condicionants. Per exemple, què passa quan una parella té un fill? La dona potser ha decidit de quedar-se a cuidar-lo i renunciar a la feina o tenir una altra mena de feina, i l’home no. Una de les causes són les implicacions de la maternitat, però no en si mateixa, sinó sota un poder econòmic que genera desigualtats entre homes i dones. Tenir un primer fill és un predictor, explica una gran part de la bretxa salarial de gènere. El primer, sobretot, perquè té un impacte marginal molt més important que la resta. També s’explica perquè els sectors més masculinitzats solen ser més ben pagats que els més feminitzats.

—Més factors?
—El tipus de jornades que agafen homes o dones. Les dones, que ja es mouen en sectors més mal remunerats, a més agafen reduccions de jornada. A part, hi ha tot un seguit de qüestions que tenen a veure amb les estructures de poder a la feina. Per exemple, la bretxa entre la naturalesa de les tasques dins una mateixa feina. Ells solen agafar rols o actituds que tenen més a veure amb el lideratge; elles, tasques més administratives. Si en una reunió té més visibilitat el lideratge que no pas el fet de prendre acta, això tindrà un impacte en la promoció. El teu cap veu i valora el rol de lideratge i no valora tant aquestes tasques invisibles. La bretxa de negociació a l’hora de negociar el sou també és un factor, i les anomenades feines avaricioses. Claudia Goldin, Nobel d’economia, explica que no es tracta només del sector, sinó també de la naturalesa del sou i de l’evolució de les expectatives.

—Per exemple?
—Un farmacèutic i un advocat. Si el primer passa més hores a la farmàcia, el sou augmentarà de manera lineal, simple. En canvi, si l’advocat està disponible més hores, això en millorarà el networking i mostrarà als clients la seva disponibilitat per a tot allò que necessitin a qualsevol hora. Aquesta disponibilitat o hores extres es paguen amb una quota molt més alta que no pas la del farmacèutic, per això reben el nom de feines avaricioses. Trobem una segregació desigual per gènere en aquesta mena de sectors, més demandants.

—A banda les dificultats de conciliació en alguns sectors, els estudis indiquen que les dones són encara les qui majoritàriament agafen excedències i reduccions de jornada –moltes vegades, arran de la maternitat– i les qui duen més el pes de les tasques de la casa.
—Aquí hi ha uns quants temes interessants: qui renuncia a fer què, laboralment? És interessant que des de les institucions europees s’opti fermament pels permisos de paternitat i maternitat igualitaris, que tenen un impacte positiu en la criança. En una parella heterosexual, si el fill veu que pare i mare s’impliquen en la criança, aquest fill tindrà després unes nocions més igualitàries que no pas si percep que són les dones les cuidadores. I no es tracta només de les diferències de tasques que es fan quan es té un fill. També hi ha una càrrega cognitiva, un concepte encunyat per la sociòloga Allison Daminger que fa referència a l’exercici mental d’organitzar-ho tot. Ella ho anomena “càrrega cognitiva de l’amor” i és important pensar en l’impacte que aquesta desigualtat pot tenir en la salut mental. Està molt bé que tinguis un Excel perfectament dissenyat amb la parella per a dividir-te les tasques domèstiques o de cures, però si et passes el dia fent micromanagement i revisant que l’altre ho faci tot bé, t’esgotaràs.

—No sols és fer les coses, sinó també que l’altra persona no hagi de revisar-les ni demanar-te que les facis.
—Exacte. I ja hi ha estudis que comencen a apuntar que la bretxa salarial de gènere després del primer fill no és tan important en les parelles de dues dones, en compte d’un home i una dona. En una parella heterosexual amb sous semblants, allò que fa que hi hagi bretxa salarial és tenir un fill, perquè la dona potser redueix la jornada, tria un sector menys demandant, decideix no continuar treballant… En una parella de dues dones, també amb ingressos semblants, en canvi, la bretxa salarial després del primer fill no és estatísticament destacable. Per tant, l’entorn hi influeix. Si és un entorn en què s’assumeix de base la igualtat entre els membres de la parella, s’encara de manera diferent allò que vol dir tenir un fill i les implicacions laborals, de cures…

—A banda les condicions materials –precarietat, habitatge…–, que les dones siguem conscients que la maternitat pot deixar-nos enrere laboralment i que, depenent de la parella que tinguem, potser tindrem més càrregues de tota mena, és un factor important a l’hora de tenir fills tard o de no tenir-ne?
—Depèn. Per una banda, hi ha aquestes condicions materials, la capacitat de projectar un futur… Però és veritat que també ressona el concepte d’heteropessimisme. Hi ha una bretxa sobre les expectatives que tenen homes i dones en les relacions, pels canvis en els rols de gènere. A més, aquestes darreres dècades, el fet que les dones tinguin més expectatives i pressions laborals i alhora mantinguin les expectatives i pressions quant a la maternitat, ha impactat en el seu benestar emocional. Per tant, cal tenir en compte tres factors: l’estructura socioeconòmica, els canvis en les expectatives sobre els rols de gènere i la part relacionada amb el benestar emocional i unes grans expectatives que potser no es compleixen. Això pot influir que les dones retardin la maternitat o decideixin no tenir fills, malgrat que no és l’únic factor que ho explica.

—En la qüestió de l’escletxa salarial, hi ha més bones expectatives en el futur? Les dones són majoria a les universitats: que les dones estiguin més qualificades atenuarà algunes diferències, o hi influeixen tants elements que no serà determinant?
—No m’atreveixo a fer prediccions, però sóc força pessimista. Sí que aquesta bretxa es pot atenuar, però hi ha més condicionants implicats. Que les dones arribin més enllà en els estudis no farà que la bretxa salarial de gènere es redueixi, perquè hi ha components comportamentals i contextuals. Si el context premia els rols de gènere tradicionals, per més que tinguis cinquanta estudis, reproduiràs rols de gènere tradicionals a la feina –com ara no negociar– i això vol dir guanyar menys diners. En ciències i tecnologia cada vegada hi ha més dones i és interessant mirar què passa en aquests sectors, però no m’atreveixo a dir que tot això tindrà un impacte superpositiu. De fet, em preocupa que alhora també avancin certs discursos, a TikTok per exemple, que parlen de com és de dolent que les dones siguin al mercat laboral i que diuen que haurien de dedicar-se a criar fills. Podríem tenir un entorn relacional entre homes i dones molt polaritzat, no sols pel nivell d’estudis, sinó també per les expectatives sobre els rols de gènere, la frase aquella que diu que els homes cerquen dones que ja no existeixen i les dones cerquen homes que encara no existeixen.

—El discurs tradwife que esmenteu, que romantitza la vida de les mestresses de casa, sempre pinta el treball domèstic com si fos fàcil i bonic, com si no impliqués la càrrega brutal que implica. Pensem en les cures d’una manera tramposa? 
—Sí. La mateixa paraula cuidar ens porta inconscientment a un tipus de feminitat i a una idea molt falsa d’allò que volen dir. L’economista feminista Amaia Pérez Orozco parla de les xarxes internacionals de cures. Si, en una parella, cap dels dos pot assumir-les, es contracten persones –en molts casos, dones llatinoamericanes–, normalment per vies no legals, provinents d’entorns molt precaris, a qui s’exigeixen jornades molt llargues i amb molta feina. Això evidencia que les cures no són necessàriament dolces ni bones. Tenir cura d’algú és una tasca i una feina, encara que no compti al PIB. Les cures sempre s’han menystingut, s’ha assumit que les feien les dones, i quan s’hi ha posat un preu no ha reflectit tot allò que impliquen. Sense aquestes tasques no se sosté la vida, són pilars perquè la resta de coses puguin passar.