Núria Busquet: “Realment hi ha tants pares desastrosos? Hi ha un drama social darrere!”

Fam és un crit de ràbia, el crit de ràbia d’una mare, però també és una reflexió generacional, una mirada al passat que serveix per a observar el món d’avui; un món de felicitats imposades, de fatalisme reaccionari i de joves que s’enfaden cap endins.

La traductora i escriptora Núria Busquet (Cardedeu, Vallès Oriental, 1974) ha reflectit en un monòleg autobiogràfic tan fosc i bell com el grunge tot el tsunami emocional i familiar que ha significat l’anorèxia nerviosa de la seva filla. Però el tema no és aquest i prou, ni de bon tros, també és la identitat materna, què significa ser dona, els prejudicis de l’entorn, la mirada al jovent d’ahir i d’avui i l’assenyalament a un sistema que sembla que solament ha deixat lloc a l’individualisme i la desesperança.

—Parleu molt de la ràbia, d’una mena de crit intern que vol sortir. El llibre és aquest crit de ràbia?
—Sí. Està de moda aquesta cosa zen d’acceptar-ho tot, però a mi no em serveix, necessito explotar. La meva generació era molt explosiva, una explosió controlada: fer merder en una discoteca, saltar, ballar… La generació dels meus fills, en canvi, està tancada en si mateixa. L’explosió hi és, però l’anorèxia en concret potser és un crit que no has pogut fer i s’ha contaminat.

—La sanitat pública no ha atès el cas d’anorèxia molt greu de la vostra filla i no us ha permès ni aquesta ràbia. 
—Qualsevol cosa que no fos aguantar el que hi havia els semblava inacceptable. Em queixava i ningú no em feia cas, em feien sentir com una mare sonada. Tot amb una mena de culpabilització, com de dir: “Amb una mare així, com no ha d’estar malalta, la nena?” Aquest crit el vaig fer unes quantes vegades, però com que em van fer sentir fatal, una altra manera de fer-lo ha estat el llibre. Tenia dret d’explotar, és intolerable i no vull que cap altra mare ho visqui.

—Com va començar tot?
—La teva filla diu que algunes coses ja no li agraden i ja no en menja. És difícil de detectar, perquè té dotze anys i l’adolescència és un moment de canvis, però hi va haver un dia en què ho vaig notar. Es va deixar una pizza, però el fet significatiu va ser com em va mirar, com si entengués que jo havia entès què passava. Va ser la primera vegada que vaig veure la mirada del trastorn, el filtre que hi havia entre totes dues. Com que va veure que ja me n’havia adonat, es va precipitar tot, va deixar de menjar completament i va començar l’infern.

—Què us van dir a la sanitat pública?
—Tot estava col·lapsat perquè era època de covid, però semblava que no els importava. Em van trucar del CAP per dir-me: “No et preocupis, ja li passarà.” Si un CAP detecta un càncer, ràpidament et redirigeix. En canvi, amb els trastorns mentals et busquen hora per al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil, on te’n donen cada tres mesos o quatre. En tres mesos el trastorn ja s’ha imposat. Si l’haguessin enganxat de bon principi, potser no hauria hagut d’ingressar tres vegades… I si això no col·lapsa el sistema, què ho fa?

—El cicle pel qual us obligaven a passar era sempre el mateix: que la vostra filla estigués a punt de morir per a poder ingressar-la. Guanyava pes, a casa tornava a deixar de menjar i es repetia el procés.
—Quan ingressa està al límit de la mort! Ha d’arribar a trenta quilos… Quantes vegades una persona pot estar a punt de morir-se sense que acabi afectant-la físicament? I ho accepten amb normalitat… Et diuen que el curs normal d’un trastorn alimentari són uns quants ingressos fins que la nena pren la decisió de deixar-ho, però aquesta decisió no la poden prendre fàcilment, has d’ajudar-los. A vegades prenen la decisió perquè no volen tornar a ingressar, però en uns altres casos el trauma de l’ingrés fa que el trastorn s’imposi més.

—Us van dir la paraula “vinclar”, en el sentit de doblegar-se.
—Un psiquiatre em va dir que l’havíem de vinclar. Vaig pensar que, si la meva filla s’assembla a mi, abans la trencarien que no la vinclarien. Precisament, li he ensenyat que ningú no et pot obligar a res… Un trastorn alimentari requereix tossuderia, moltes no es deixaran vinclar. Contraposar-s’hi no és la manera. A la meva filla, a la sanitat pública, li han arribat a dir: “Com li pots fer això a la teva mare?” i “Si continues així no et curaràs mai.” Com que hi ha nenes amb trastorns diversos, no les deixaven abraçar-se, consolar-se… És inhumà.

—Tot aquest periple us aboca al sistema privat. 
—Sí, però fins a catorze anys no tenia dret a l’assegurança escolar i no podia pagar-ho. Hi ha un problema greu de classe en això. M’ha causat més malestar no tenir diners per a poder posar la meva filla en un centre privat que unes altres coses. Com que va arribar al pes mínim, la vam haver de tornar a ingressar a Sant Joan de Déu, estirada en un llit, només menjant. Era època de covid i no podia sortir de l’habitació. Així un mes i mig. Vaig tocar fons. Preguntava si l’acabarien ingressant al centre de salut mental, però no contestaven. Vaig demanar a la psicòloga que em signés un paper en què constés que rebia el tractament adequat i el seu cap em va dir que s’havia sentit insultada i em va amenaçar de treure la meva filla de l’hospital.

—Vau fer pública la situació. Va tenir resultat?
—Miraculosament, el director de l’hospital em va dir que tenien un centre de dia. Va ser el millor tractament que ha rebut, però no era una unitat ben bé especialitzada. A catorze anys vam anar a la privada i, quan a l’hospital els vaig dir que marxàvem, no tan sols la van deixar dos dies sense veure les companyes, sinó que, quan la vaig anar a buscar, la infermera va obrir la porta, va llançar la roba dins una bossa de la brossa i em va llançar l’informe. Les privades també tenen moltes mancances i costen un dineral, però hi ha coses que no passen.

—Parleu, per exemple, de com les forcen a alimentar-se, a la pública. 
—Sí, a la privada feien pressió de grup. Si una no volia menjar, les altres havien d’esperar-la. Això és menys invasiu que ficar-li una sonda al nas, lligar-la o donar-li batuts alimentaris, nocius per a l’intestí. Han de guanyar quilos, però això és maltractament. A ella li ho van fer, però no ho vaig veure. Sí que ho vaig veure en la seva companya. Quatre infermers agafant-la de cames, mans i peus i ficant-li una sonda al nas. Un horror… Si guareixes a la gent, però la traumatitzes, vas contra la salut. A la sanitat pública no guariran la meva filla, l’empitjoraran, i em posaran malalta a mi. Ara va a dos psicòlegs i no està guarida, però no la vinclarem, la convencerem. L’esperança en què es posi bona ve de l’amor i l’empatia.

—Com a mare també heu desenvolupat la capacitat de parlar amb la vostra filla sense parlar amb la malaltia.  
—És com una possessió demoníaca, però en un trastorn mental el dimoni ets tu mateix. Ella ha d’aprendre a enfrontar-s’hi. És un dimoniet que tenim tots, aquesta veu que ens diu coses horribles. Si estàs més o menys bé, la fas callar, però si tens un trastorn pren tot l’espai i et diu que estàs grassa, que ningú no t’estima… Jo he de ser capaç de parlar-li a la nena, no a la veu. A mesura que ha madurat, ha estat més fàcil, però al principi creus que parles amb ella i només parles amb el trastorn.

—Parleu de la identitat de “la mare de la nena malalta”, amb la culpa molt a sobre. En què consisteix? 
—Fins i tot quan has de portar el control de què menja amb unes gràfiques, et diuen: “Ho has fet bé o malament?” Com si fos jo qui ho hagués de fer! Que la família participi en la realimentació és correcte, però ha de ser quan la nena vol guarir-se. Si no, et carreguen una responsabilitat que hauria de ser d’ells. Jo només necessitava que em diguessin que ho estava fent bé, que m’ajudarien… I no sé per què, socialment s’entén que els problemes de l’alimentació tenen a veure amb la mare.

—Hi ha casos de mares que transmeten l’obsessió pel cos a les filles, però no era pas el vostre. Al llibre expliqueu que de jove no teníeu cap complex corporal. 
—I a més els trastorns mentals són un xup-xup de coses. Culpar la mare o la família és passar per alt molt del que traumatitza el jovent d’avui. Realment, hi ha tants pares desastrosos? Hi ha un drama social darrere! Té a veure amb les xarxes, però no solament. Els hem donat un món sense esperança. Els qui vam ser joves els noranta teníem l’esperança intrínseca perquè sempre havíem vist un món que millorava. Hem vist que coses que s’havien construït s’han destruït i som immersos en un fatalisme terrible per als nostres fills. Podem no carregar-nos el planeta, podem tenir presidents millors que Trump. Per què creiem que no? Aquesta fatalitat l’hereten, la fan seva i viuen amb l’horror del futur.

—Dieu que la vostra generació s’enfadava cap enfora, i que ells s’enfaden cap endins. 
—Es deprimeixen, se senten sols… Les xarxes no els acompanyen. Només les observes i, si hi participes, és amb ràbia cap a gent que no coneixes. I la pressió estètica d’ara és molt gran, però ja ho era. A la Monica de Friends ja li feien la broma perquè havia estat grassa a l’institut… La pressió sobre les dones és constant; dels homes, s’accepta més la imperfecció. I hi ha voluntat política. Si les dones estem pendents de quin pentinat portem o de com ens maquillem, no reclamem coses com ara la participació dels homes en les feines de cures, que assumim de franc. Segons l’OMS, el 88% de les cures a persones amb trastorns mentals les fan dones. I després has de treballar, ser la mare perfecta i donar als fills el millor menjar ecològic.

—Hi ha mandats que els vostres pares no tenien? 
—La preocupació principal de la generació dels meus avis era que els nens estiguessin alimentats; dels meus pares, que els nens tinguessin estudis; la nostra, que siguin feliços. Quina dificultat més gran! La felicitat no la pots imposar com a pare, depèn de cadascú. I no cal ser 100% feliços, el patiment existeix. Ja no és que vulguem consolar-los, és que volem que no tinguin raó de plorar, i això és una pressió molt gran sobre ells…

—Hi té a veure també l’individualisme?
—Sí, ens arruïnem amb psicòlegs! Es diu que tothom ha d’anar-hi. I no, el que cal és treballar-se. Llegir, parlar de coses profundes amb els amics, formar part d’una causa justa… Fixar-se en un mateix, però juntament amb els altres. Al capitalisme li interessa de tenir-nos preocupats i que gastem diners en psicòlegs, coaches, cremes, iogues terapèutics i viatges per a trobar-nos a nosaltres mateixos. I, a vegades, només necessites una cervesa amb els amics…

—Hem parlat molt del trastorn en si, però el llibre és una obra literària en què feu reflexions sobre diferents conceptes. Per exemple, la fam.
—No és una fam només d’alimentar-se, sinó de viure. Un jove ha de tenir ganes de menjar-se el món, aprendre, llegir, ballar, saltar, explotar i després fer-ho bonic. Voler agafar-ho tot i fer-ho seu. La fam ha d’existir. Amb un trastorn del comportament alimentari perden la fam i l’únic que fem és alimentar-los perquè no es morin, però hem d’aconseguir que tinguin ganes de viure. Estan en un pou tan fosc que són incapaços de veure la bellesa. I la bellesa és la base, ens fa apreciar l’art i ens consola d’aquests personatges que no la veuen útil.

—Heu creat bellesa d’una cosa terrible… 
—El terror també pot ser bonic. El dolor existeix, però pots fer-ne poesia. Parlo molt de Courtney Love, Kurt Cobain i el grunge. És una música dissonant que acaba tenint bellesa. Courtney Love, a “Awful” diu: “És la meva vida, és la meva festa, és terrible, fem-ho bonic.” És terrible el que ens ha passat, però també hi ha gent maca que m’ha acompanyat, i tocar fons a vegades et dóna una sensació de caure molt poètica, et deixes flotar. Parlo de la imatge terrible d’un home que es deixa caure de les Torres Bessones, va a la mort. Trobar bellesa en això és un horror, però alhora és una imatge bonica, com una mena d’acceptació.

—Parleu del cos com un ens que percebem com a massa viu, que desprèn massa imperfecció, que sembla que sempre sobra.
—Hi ha una generació de dones de la política als Estats Units que s’han operat la cara per semblar una imatge amb filtre, i és molt estrany. Suposo que deuen tenir arrugues… I aquestes noies de disset anys amb la cara perfecta que es posen tres quilos de maquillatge i les celles pintades, com si fos irreal. No estic en contra del maquillatge, però hi ha un excés de perfecció que arriba a ser risible, com una befa de la realitat.

—Tot plegat porta a certa negació del cos, en el fons.
—Sí, és terrible. Dividim el cos i la ment com si fossin dues coses molt separades, però la ment no existeix sense el cos. És fonamental, i, en canvi, el tractem fatal fins i tot quan volem ser bons amb ell: “Per a menjar bé t’has d’estar d’això i d’allò…” I les cares tenen arrugues, pèls, grans i imperfeccions, i formen part de la bellesa. La persona que estimes, l’estimes acabada de llevar.