La periodista Natza Farré (Barcelona, 1972) acaba de publicar L’última vegada que et dic adeu (Angle), una novel·la autobiogràfica en què explica com és ser germana d’un heroïnòman.

És un llibre escrit de manera directa i amb molta ironia, característiques pròpies de l’autora. En dues-centes pàgines, Farré fa una dissecció de les seves experiències com a germana petita d’un drogoaddicte. Parla en primera persona a partir dels records i de la correspon­dència familiar que, alhora, permeten de dibuixar una època i una societat marcada pels silencis, la vergonya, la culpa i la ràbia.

Quan ens trobem amb ella per entrevistar-la, està contenta i emocionada. Creu que el llibre pot ajudar a difondre moltes històries familiars que fins ara no han estat explicades. Farré feia molt de temps que volia explicar la seva.

—Feia molt de temps que teníeu aquesta història al cap. Què us ha fet decidir a escriure-la ara?
—Aquest llibre l’havia començat a escriure i l’havia deixat unes quantes vegades. Tenia la sensació que fins que no me’l tragués de sobre, sempre tindria una part del meu cervell ocupada amb aquesta història i no em permetria avançar en altres. Sempre que em posava a escriure alguna cosa, pam!, em venia altra vegada aquest llibre. Fins que vaig posar fil a l’agulla i vaig establir contacte amb Rosa Rey, d’Angle Editorial, per ensenyar-li què tenia fet. Va dir-me de tirar-ho endavant, i va posar-me una data de publicació. Tenir una data marcada al calendari em va anar bé per a posar-m’hi de debò. Quan vaig començar, el vaig treure tot de cop.

—De fet, la sensació que tenia quan el llegia era precisament com s’hi fos escrit a raig: amb un estil molt directe i concís que, alhora, trobo que us defineix molt.
—Jo sóc breu. No sóc una persona de gaires romanços. No m’agrada la gent que és molt pesada parlant o escrivint (quan dic “pesada” vull dir que m’expliquin coses que no calen). Per això, els meus referents també tenen una escriptura molt directa. Crec que les coses que no s’expliquen en aquest llibre és perquè no calen, perquè el lector ja les pot intuir. Diuen que és un llibre que es llegeix bé i ràpid. Tinc un respecte pel temps de la gent i, per tant, oferir això em sembla agradable.

—Per què trobeu important d’explicar una història tan personal com aquesta?
—Perquè crec que el meu punt de vista, que és el de ser la germana d’un heroïnòman, no estava explicat. S’ha parlat d’altres coses sobre l’heroïna, però no des del punt de vista d’una germana. Literàriament, m’interessa tot el que fa referència a la família, perquè és el gran tema literari i, més especialment, la relació entre germans. Nosaltres, els germans, també vam viure-ho en primera línia i, en canvi, no hem tingut veu.

—Suposo que el temps ha fet que ara ho pugueu explicar…
—Totalment! Per què creus que he trigat tant a escriure aquest llibre? Perquè també he hagut de passar un procés personal. Ara comencem a tenir l’edat de poder donar el nostre testimoni de què va ser allò per a nosaltres. El llibre és la meva història, però també és la de molta altra gent.

—No tan sols és qüestió d’edat: amb el temps també s’entenen i es paeixen certes emocions. Al llibre expliqueu que amb els anys heu passat de l’odi a la compassió.
—Això és molt important. És clar, jo tot això ho vaig viure des que era petita fins que em vaig fer adulta. És un viatge emocional molt bèstia: de l’odi i la ràbia a la compassió i comprensió. Però, és clar, aquesta compassió no la podia entendre des del principi, perquè sóc humana. El llibre és cru perquè no amaga com som les persones. Fer-ho d’una altra manera hauria estat mentir profundament. Vull dir que hi ha coses de mi mateixa que no són fàcils d’explicar, però que són la veritat i són com les he viscudes.

—Ho dieu pels moments com quan expresseu que voleu que el vostre germà es mori?
—Sí. Quan jo dic que vull que el meu germà es mori, és perquè realment ho vull. Perquè ja no puc més, perquè es fa etern, perquè és molt conflictiu, perquè ho destrossa tot… Això és així. Però, al mateix moment que dic això, un sentiment de culpa em devora per dins, em destrossa. Volia explicar això: que estic tota l’estona batallant amb aquestes emocions tan bèsties.

—A aquesta comprensió i compassió hi arribeu quan el vostre germà és mort?
—No. Vaig arribar-hi abans. Si no, no sé si l’hauria pogut acompanyar d’aquella manera al final… No ho crec.

—Qui era, el vostre germà?
—No ho sé, qui era. No el vaig conèixer. Era set anys més gran que jo. Tenint en compte que els primers records d’infància els tens a sis o set anys, els primers records que tinc d’ell són de quan ell en tenia catorze i, per tant, quan ja començava a entrar en una espiral. Per tant, no sé qui és. A partir dels records que en tinc, vaig guiant la història. I això, literàriament, crec que és molt important, perquè els records són els records, no són la veritat. Vull dir que segur que cadascun dels meus germans té la seva història. Per això el llibre està desordenat, perquè és com els records, que no són cronològics.

—Al llibre parleu molt del silenci que us van imposar: no explicar a ningú què passava a dins de casa. El fet que sigueu la germana petita de sis, creieu que va fer que aquest silenci encara pesés més?
—Crec que sí. Sobretot perquè quan ets el petit no t’expliquen res. En parlen els de més amunt, però els de baix no tenim informació. Entre altres coses, perquè moltes coses ja s’han explicat i ja no les volen tornar a explicar. I no preguntes, perquè saps que no s’ha de preguntar. Tota aquesta bola, al final, no saps com gestionar-la. I és molt dolorosa, molt. Aquest silenci és molt propi de l’època, perquè feia vergonya. I nosaltres, com tantes altres famílies, érem de classe mitjana. I això, en l’imaginari col·lectiu, era un problema de barri perifèric, no de classe mitjana. Per tant, ningú no sabia com gestionar-ho. El silenci s’ha mantingut durant molts anys.

—Ara comença a trencar-se? És inevitable no pensar en Carla Simón i Estiu 1993 o Romería.
—Sí, tot just ara comença a trencar-se. L’últim film de la Carla Simón no l’he volgut veure, volia estar amb el cap net, però el tinc molt pendent. Estiu 1993 em va al·lucinar. Bé, m’agrada tot el que fa, però ho fa des de la perspectiva de la filla. Ho viu d’una manera diferent de com ho visc jo. Per això et dic que les relacions familiars són molt interessants, perquè els vincles que tens et generen experiències molt diferents.

—Recordeu el moment en què vau començar a explicar al vostre entorn que el vostre germà era heroïnòman?
—Sí, ara de més gran… Quan era adolescent molta poca gent del meu entorn ho sabia. Quan vaig ser més gran i quan ell ja estava bastant fotut vaig començar a explicar-ho, i ho feia una mica com qui diu bona tarda, amb aquest to meu…

—Al llibre contextualitzeu detalladament l’època en què va créixer el vostre germà. És important el context per a no revictimitzar-los més del compte?
—Era aquella Barcelona grisa dels anys vuitanta que sortia d’una dictadura, amb ganes d’experimentar, de fer coses… I, de cop i volta, entra la pitjor droga de totes les drogues: l’heroïna, que no tenia res a veure amb l’LSD dels anys seixanta i setanta. Una part de la joventut cau en aquesta droga, que té uns efectes molt i molt bèsties a tots els nivells i causa la mort de molta gent jove. Fins i tot a nosaltres, que érem fills de metges, ens va agafar desprevinguts. Aquesta era la brutalitat d’aquesta droga, que va afectar tothom, no solament les classes socials baixes. Tothom.

—El vostre germà també era seropositiu. Com es conviu amb aquest doble estigma?
—Tot era fruit de la mateixa època. Les dues coses van anar lligades. Primer va ser l’heroïna, i l’heroïna va anar lligada a la sida i les putes agulles. Era una malaltia que estigmatitzava els homosexuals i els jonquis, que eren marginats. Això va fer triple mal. A més, les persones que ho patien directament no tenien informació. No sabíem res, només teníem por. Jo tenia molta por, perquè tenia el meu germà a casa malalt i, és clar, pel que llegies i el que veies allò s’escampava com la pesta! A més, veies com els seus amics anaven caient morts… Tot aquell entorn et feia tenir molta por i, sobretot, molta ràbia, perquè pensaves: “No n’he tingut prou amb l’heroïna que ara aquest em matarà a mi. Per culpa seva em moriré jo!” Era dur viure el dia a dia. Demanaves informació, però ningú no en tenia. I, és clar, la ràbia ho tridimensionava tot. Estava molt i molt enfadada.

—Aquesta ràbia només ha passat amb els anys?
—I amb molta teràpia! De la mateixa manera que he necessitat tenir una edat per a escriure aquest llibre, també vaig necessitar un temps per a processar les coses gràcies a la teràpia. Llavors t’adones que no has de perdonar a ningú, que només t’has de perdonar a tu mateixa per tot el que t’has arribat a destrossar. Al llibre parlo molt de les decepcions. És clar, situacions com aquesta fan que et decebis dia rere dia, perquè t’il·lusiones, hi ha certs moments d’esperança… Però l’endemà te la tornen a fotre. Hi confies, deixes de confiar-hi, hi confies, deixes de confiar-hi… Això és molt fotut.

—Imagino que aquesta por de la decepció també deu afectar les altres relacions: les d’amistat, de parella, de feina…
—Totalment, però a mi m’ha afectat sobretot en l’àmbit familiar. Per això he intentat que el meu entorn suplís bona part de les mancances que tenia en l’àmbit familiar. Sí que és veritat que et protegeixes i et distancies de les relacions, però, alhora, també t’enganyes, perquè sempre penses que tu pots fer-hi alguna cosa, i no és veritat, no hi pots fer res. Això també esgota molt.

—És un llibre escrit en primera persona, però hi aneu intercalant fragments del vostre diari personal, de cartes familiars… Com heu creat aquest trencaclosques?
—Això ha estat dur, perquè una cosa són els records, i una altra és el record tangible que et dóna l’escriptura. La carta que surt al principi del meu germà al meu pare, en què li explica per què és heroïnòman, per mi va ser… És una carta molt dura. Retrobar-me amb el meu germà per mitjà de les cartes va ser la cosa pitjor. I els dietaris… Crec que els cremaré tots, perquè no vull tornar-me a llegir quan era jove. En aquella època es feia molt, això de fer diaris personals, suposo que pel silenci que hi havia. Jo era una nena que escrivia i escrivia, però no m’ha agradat gens trobar-me tot allò. Per això em sembla que els cremaré.

—Justament l’altre dia entrevistava Pol Guasch i em deia això mateix, que no hi ha res més cru i cruel que rellegir-se a un mateix. En una fotografia, per exemple, et pots reconèixer i recordar qui eres en aquell moment, però l’escriptura t’hi aboca de ple, amb els pensaments i emocions que implica.
—Exacte. Jo vaig patir molt. Vaig patir tant que no vaig ni acabar-los. Vaig decidir que no ho volia tornar a fer i, per tant, els faré desaparèixer. En aquell moment em va servir molt, escriure, però ara rellegir-ho… Em va fer molta pena, molta.

—I no us sap greu que desaparegui tota aquesta memòria?
—No, perquè jo no tinc cap transcendència. Vull dir, quan em mori, a qui li importarà? No tinc aquest ego tan descomunal. Pensa que, a tot estirar, es recordaran de nosaltres dues generacions més. Després, desapareixerem. Però és que la vida és així… Jo ho tinc molt assumit, per això visc molt el present.

—Per acabar: fa mesos que es diu que el consum de drogues com la cocaïna ha augmentat aquests darrers anys a Barcelona. Us preocupen, aquestes notícies?
—La cocaïna no és pas nova, nosaltres també en vam viure els efectes a la nostra joventut. Hi ha una cosa que dic al llibre que és que jo entenc el drogoaddicte, perquè viure en aquest món és molt complicat. Jo això ja ho entenc, però passa que les conseqüències de les drogues són una merda. Suposo que cadascú troba la seva manera de fugir d’aquí… El que em preocupa, però, és tota la il·legalitat, tota la hipocresia i totes les corrupcions que hi ha al voltant de la droga, la policia i tot allò que ja explicava el meu germà. Em preocupa molt més la corrupció del sistema que la droga en si, perquè qui s’hagi d’acabar drogant es drogarà i qui no, no.