Narcís Pallarès: “Messi s’enquadra perfectament en la visió dels EUA per a dominar el món del futbol”

El futbol és molt més que un simple esport i una passió col·lectiva. Rere el color de les samarretes i el brodat dels escuts hi ha interessos socials, polítics i econòmics, que no sempre es veuen sobre la gespa. El gran joc. Una anàlisi geopolítica de futbol contemporani (editat en català per Altamaera) és un espiell a la intrahistòria i la geopolítica del mal anomenat opi del poble. Amb un dels coautors, Narcís Pallarès-Domènech, ens endinsem en la cara B del futbol a través del Mundial de Clubs de la FIFA, Donald Trump, Gianni Infantino, Lionel Messi, el Barça, el Madrid i més.

—Què us ha semblat el primer Mundial de Clubs de la FIFA?
—És l’últim estadi de la globalització total del futbol. És la victòria absoluta del futbol modern sobre els moviments del futbol tradicional. Només cal veure els dos equips que han disputat la final, el Paris Saint-Germain i el Chelsea. Trenta anys enrere eren clubs secundaris, però ara, amb els milions de Catar, Roman Abramóvitx i BlueCo, són capdavanters. S’ha imposat el model mercantilista, en què la cosa important per a poder competir al màxim nivell és tenir una potència econòmica darrere.

—Les inversions multimilionàries són per a guanyar i prou?
—Guanyar és fonamental. Els fons d’inversió que compren clubs i inverteixen milionades ho fan per guanyar, però no són inversions purament esportives. Hi ha molts interessos i geopolítica. Quan el fons d’inversió públic de l’Aràbia Saudita compra el Newcastle ho fa per revestir-se del prestigi d’un dels clubs històrics d’Anglaterra. Això et dóna influència, però també capacitat de fer una rentada de cara.

—Tornant un moment al Mundial de Clubs. Què us va semblar el paper de Donald Trump durant el torneig?
—És un tema molt interessant…

—Va fer una conferència de premsa al Despatx Oval, en què va respondre preguntes sobre el conflicte entre Israel i l’Iran, acompanyat de jugadors del Juventus…
—Els Estats Units són una superpotència mundial que domina gairebé tots els espais de poder transversal: cinema, música, cultura popular… Això és una gran arma de persuasió, però el futbol, que és l’esport més seguit del món, se’ls escapa. Això va començar a canviar el 4 de juliol de 1988, quan la FIFA va designar els EUA com a seu del Mundial del 1994. En aquesta candidatura hi va tenir un paper clau Henry Kissinger. L’URSS començava a trontollar i els EUA van veure clar que era el moment de fer el salt i provar de dominar el món del futbol. Per què? El futbol desperta passions arreu, però sobretot és una mina d’or. Segurament, entre els esports de masses, és la joia de la corona del business entertainment.

—En trenta anys han avançat molt, però encara són molt lluny de ser una potència futbolística.
—No parlem de comprar un club i inflar-lo a còpia de milions. Parlem de generar tot un ecosistema nou. El mundial del 1994 va ser el punt d’inflexió. Allà comença una estratègia amb una visió geopolítica i multidimensional. Els EUA no veuen el futbol com un esport d’homes, sinó que de bon començament inclouen les dones en l’expansió. El resultat? La selecció nord-americana és la més premiada, amb quatre mundials.

—El 2026 repetiran mundial amb el Canadà i Mèxic.
—És un mundial compartit, però els EUA seran el centre neuràlgic. Tindran la majoria de seus –amb ciutats com Nova York, Miami i Los Angeles– i s’hi disputarà la final. Cal recordar que l’organització del mundial va ser una de les grans aspiracions del primer mandat de Trump. De fet, volien ser la seu del de 2022, però Catar es va imposar gràcies al joc brut i a la “feina” de despatxos.

—Hi va haver venjança…
—El 2015, el Departament de Justícia dels EUA va destapar les corrupteles internes de la FIFA, l’anomenat FIFAgate, i va fer miques la cúpula de la governança del futbol mundial. Els EUA són un imperi i prenen nota de les coses.

—…
—Els EUA veuen en el futbol un espai per a conquerir i dominar en l’àmbit global, però en cas que prosperi un context de desglobalització també creuen que els pot servir per influir en poder tou o transversal, sobretot, a l’Amèrica Llatina, però també les desenes de milions de llatins que ja viuen als EUA. I, en aquesta situació, la presència de Lionel Messi a Miami és una peça clau.

—Quinze anys enrere ningú no hauria imaginat que acabaria la carrera a l’Inter Miami.
—És dels últims equips que s’ha afegit a la Major League Soccer (2020) i quan ell hi va arribar eren els últims de la conferència est. És com si hagués fitxat pel Llevant o l’Elx, ara que han tornat a primera divisió. Messi s’enquadra perfectament en la visió per a dominar el món del futbol, però organitzar un mundial et projecta directament a una altra dimensió.

—El 2021, la Xina havia d’organitzar el primer mundial de clubs. Com és que se l’ha deixat prendre?
—La pandèmia de la covid, que va paralitzar mig món, però especialment la Xina, ho va transformar tot. El Mundial de Clubs és el gran projecte personal de Gianni Infantino. Si la FIFA és una institució paradiplomàtica, ell és el diplomàtic per excel·lència. És molt hàbil. Parla uns quants idiomes…

—La gent es pensa que és italià, però és nascut a Valais i viu a Doha…
—És un home amb moltes cares i sap sempre com encaixar. Sap interpretar molt bé els corrents tel·lúrics del poder global i ha estat capaç d’establir relacions amb els mandataris més importants, entre els quals Donald Trump. Amb el seu instint veu que és una oportunitat d’or i ho aposta tot per portar el Mundial de Clubs als EUA.

—Dèieu que era el seu gran projecte.
—Jules Rimet va impulsar la creació del mundial, João Havelange va globalitzar el futbol i Sepp Blatter va perfeccionar el model fins a convertir-lo en un negoci gegantí. Infantino vol passar a la història com l’home que es va inventar el Mundial de Clubs, una competició que dura un mes sencer entre els principals equips del planeta. I no hi ha millor aliat per a encetar el meló que la potència per excel·lència, els EUA.

—Al llibre parleu del mundial del 2026 com el mundial de la NAFTA, en referència al tractat de lliure comerç entre el Canadà, els EUA i Mèxic. Veient com es desenvolupa el segon mandat de Trump sembla que voldria organitzar-lo tot sol.
—Ho sembla, però seguir l’estratègia de Trump és molt complicat si t’ho mires del punt de vista de l’anàlisi geopolítica clàssica. La NAFTA és una de les grans estrelles geoeconòmiques perquè vertebra una de les zones de lliure comerç més potents del món.

—Les lligues europees són les més potents del món, però quins són els grans pols del futbol modern?
—Els EUA, amb el mundial, fa un pas més per consolidar-se com un dels baricentres del futbol planetari. Ara mateix, aquests baricentres formen un triangle: el Regne Unit, amb la Premier League, els Estats Units i els països àrabs del golf Pèrsic, sobretot l’Aràbia Saudita, que té capacitat econòmica per a atreure jugadors amb molt de talent i va creant un campionat força competitiu. N’hi ha prou de recordar que en el Mundial de Clubs, l’Al-Hilal va derrotar el Manchester City de Pep Guardiola.

—El binomi Europa – Amèrica del Sud ha deixat de tenir sentit?
—Els centres de poder han canviat. És un procés que s’ha accelerat d’ençà de la llei Bosman. L’Amèrica del Sud, que era un dels grans dominadors del futbol, ha quedat a la perifèria. Els clubs argentins, per exemple, ho han passat especialment malament al Mundial de Clubs.

—El gran poder econòmic a Europa l’atresora la Premier League, on es reparteixen sucosos drets de televisió, però alhora més de la meitat dels equips també tenen el suport de multimilionaris i inversors nord-americans.
—L’estratègia dels EUA per a consolidar-se va més enllà de tenir una lliga potent i fer el mundial. L’expansió futbolística també inclou invertir en clubs europeus, sobretot de la Premier. El futbol és un gran negoci. La part final del llibre és il·lustrada amb una fotografia de la protesta dels afeccionats del Chelsea contra la Superlliga, on es veu un cartell que diu “Football belong to us, not you” [‘El futbol és nostre, no pas vostre’]. Això és molt romàntic, però no és cert. El Chelsea era d’Abramóvitx i ara d’un grup nord-americà. Les fortunes decideixen el futur dels clubs.

—També hi ha molts clubs que no són en mans de grans fortunes.
—És la gran dicotomia del futbol modern. El futbol per a uns quants de nosaltres és vist com una projecció d’una societat, uns valors i una llengua, com és el cas del Barça, és a dir, una projecció d’una visió del món. I això no es pot comprar amb diners. Elon Musk, l’home més ric del món, no pot comprar el Barça, de moment.

—Ni el Madrid…
—El Reial Madrid és el club castellà i centralista per excel·lència, però que també és propietat dels socis. No crec que el Madrid vulgui acabar essent una societat anònima i que algú el pugui comprar, però també fer-lo desaparèixer.

—Vendre el Barça ha estat un dels rumors que s’han fet córrer aquests darrers anys com a possible solució al forat econòmic.
—Sí, però vendre el club pot no solucionar res. Quan vens el club en perds el control. Es desarrela. Ho hem vist recentment a casa nostra amb el Lleida. Quan et compren, perds la identitat i tot es converteix en un bunyol. Imagina’t el Red Bull Barça… la meitat dels socis es donarien de baixa. El futbol és un esport, però també identitat. Cal trobar la fórmula perquè els clubs que són dels socis ho puguin continuar essent i preservin els seus valors sense perdre capacitat competitiva.

—Com ara quina?
—Al llibre donem alguna idea, com ara crear una lliga paneuropea.

—Una Superlliga?
—No. La Superlliga és una competició tancada on juguen sempre els mateixos. El que proposem és fer un pas més en la piràmide competitiva. Les lligues europees són algunes de les principals competicions futbolístiques, però equips històrics com el Benfica, l’Ajax o el Celtic han perdut pistonada. Les seves competicions domèstiques no generen prou recursos per a fer-los competitius. Cal trobar la manera perquè el futbol modern també alimenti aquesta mena de clubs sense que hagin d’optar entre l’ostracisme o caure en mans de grans fortunes. Cal unir Europa a través del futbol.

—És un mal moment per a demanar més Europa…
—Paul Auster deia que el futbol era el miracle que havia permès als europeus d’odiar-se sense destruir-se. Doncs bé, el futbol potser és el miracle o l’element que cohesiona una Unió Europea cada vegada més qüestionada. Les tres principals potències mundials, més les potències emergents, tenen una estratègia per al món del futbol, totes menys la UE, que és el continent on hi ha els millors equips i jugadors. El futbol és un recurs, un poder tou, en què tothom posa les mans, però la UE és incapaç de capitalitzar i treure’n benefici.

—Ha servit de res l’aventura de la Superlliga?
—La Superlliga era un símptoma. Els darrers anys, sempre que havia sonat, el futbol europeu, és a dir, la UEFA, havia fet un pas endavant perquè els clubs rebessin més beneficis. Té lògica que el Barça i el Madrid fossin els clubs més interessats en aquest projecte. Són clubs dels seus socis i depenen molt més dels ingressos que generen de manera autònoma per mantenir la competitivitat i els millors jugadors del món.

—Què en penseu de l’estat actual del Barça?
—El Barça ha fet les coses bastant bé. Està en un cicle positiu. Té una plantilla jove i competitiva. Un estadi per estrenar i un patrocinador principal, Spotify, que s’avé amb la filosofia del club. Hem passat moments crítics, però es va redreçant el rumb. Ara falta que la pilota entri i que no hi hagi elements extraesportius que distorsionin, que som especialistes a buscar-nos problemes.

—Cal seguir les passes del femení?
—Sí. El futbol femení és una tendència de futur, el Barça hi ha apostat molt i ha fet molt bona feina. És un dels grans encerts en l’àmbit esportiu. Quan l’equip masculí no rutllava, el femení va tirar el carro i ara el club té vuit Champions en total. Tenim jugadores com Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas, que acumulen Pilotes d’Or, són referents i autèntiques celebritats. En això, el Barça és a la pole position.

—Per què el Madrid no fa igual?
—Crec que el Madrid no hi creu perquè veu que ha perdut el tren. Ha fet tard i ara diu que el futbol és masculí. És un club que sap crear molt bé marcs mentals i imposar el seu relat. El Madrid sempre ha sabut jugar amb aquests estats d’opinió. Ho vam veure a l’època de Mourinho i, més recentment, a la final de la Copa del Rei, que van amenaçar de no jugar… Saben crear un estat extraesportiu que després té influència en el joc i ells en treuen algun benefici, encara que sigui intangible.

—Per acabar, què en penseu de la decadència de la selecció catalana?
—És un cas curiós. Els anys gloriosos de la selecció van coincidir amb el centenari de la federació, que és quan es va jugar contra el Brasil de Ronaldo i Ronaldinho, que després va guanyar el Mundial de Corea i el Japó. De fet, van quedar tan contents de l’ambient del Camp Nou, que després van tornar. També es van jugar partits contra l’Argentina. Era un moment en què s’apostava molt per la selecció. Totes les forces tel·lúriques per avançar en l’àmbit geopolític estaven centrades en l’esport. Ara, hi ha un moment que això, aquesta pulsió, passa al carrer i el debat real és sobre el dret d’autodeterminació i arrenca el procés. Això pot explicar aquesta decadència, potser hi ha un vas comunicant, però potser hi ha més variables. La federació segurament no aposta tant per aquesta mena de partits i els clubs tampoc no ho posen fàcil. A més, potser també hi ha un canvi en l’àmbit social. Hi ha molta oferta de futbol, tant a la televisió com a les plataformes.