Montse Virgili (Tarragona, 1976) ha retratat amb tendresa l’estol de moixons que ha volat al seu voltant al llarg dels anys. Són les dones de la seva vida, no tan sols la mare i les àvies, sinó també la peixatera, la dependenta, la veïna; un conjunt de referents femenins que no pretenien de ser-ho, dones de classe treballadora que no consideraven prou digne el seu saber, que anotaven les receptes en el revers de cartes del banc o en calendaris vells. Els moixons (la Magrana) no és un exercici de nostàlgia naïf ni de romanticisme estèril. L’autora mira enrere, el seu recorregut vital, però no s’estalvia algunes parts crues. Hi ha l’enyor d’una Tarragona i una Barcelona de què només queda la carcassa, sí, però també queda clar que, per a moltes dones, el passat no era pas un lloc millor. Parlem sobre la novel·la amb la periodista, que dirigeix i presenta Les dones i els dies, a Catalunya Ràdio.

—Dieu que escriure és voler nedar sense saber si trobaràs on agafar-te.
—Comences i tens la sensació que hi ha molta aigua, que totes les lectures i autors que t’agraden són allà darrere. Tens por de no fer-ho bé, veus un abisme, et sents perduda i t’agafes a paraules, imatges… Igualment, tens la sensació que pots ofegar-te. Fins i tot amb el llibre acabat penses “això ho he fet jo?”. És un viatge literari, però també personal, des que era petita fins avui. I és una travessa per la por.

—En quin sentit?
—Sóc una nena de pis, em vaig criar en un bloc de pisos de Tarragona. Això marca, perquè et crien molt en la por, especialment a les nenes: no surtis, no facis, no tornis tard. El llibre és un viatge de la nena que té més por fins a la dona que s’ha anat traient capes i en té menys. Comença en interiors i acaba al bosc, és també un camí cap a la llum.

—També és el viatge de moltes altres dones. Qui són?
—Els moixons, el títol de la novel·la, en realitat són elles. Sempre em pregunten pels meus referents femenins i m’he adonat que això dels referents és una cosa molt d’universitàries blanques. Les dones de què parlo són dones que ens trobem i que ens ensenyen coses, però sense cap motivació de ser referents. Simplement, ho són perquè són al nostre voltant. Quan veus per primera vegada com la teva àvia es pinta els llavis, i veus que el teu avi no ho fa, comences a entendre què fan les dones i què fan els homes sense que ningú t’ho expliqui. Quan veus que una senyora es diu Paqui i té un cognom i un dia deixa de tenir-lo i comencen a dir-li “Paqui, la vídua”, entens que quan una perd el marit ja pràcticament no té personalitat.

—És especialment fascinant el personatge de la Cinta, la peixatera a qui li falta mig braç.
—Potser no t’atreviries a dir que aquestes dones són els teus referents, però per a mi era un monument. Sempre estava de bon humor, sempre reia… Em feia veure que les dones que són diferents o els passa alguna cosa tenen dret a l’alegria. També parlo de com la meva àvia, sense saber-ho, va signar el contracte de sempre anar corrents a portar-li les pastilles al meu avi. “Maria, porta les pastilles!”. Quantes vegades no ho hem sentit, a les cases?

—També heu volgut reflectir els seus silencis. Per què?
—Volia parlar també del que no diuen. Hi ha moments en què treuen la mala llet i criden, s’emprenyen, se’ls crema el dinar… Estan tan pendents de tothom que no poden estar pendents d’elles. Quan érem petits i les mares ens cridaven com a boges que endrecéssim l’habitació, evidentment és perquè havíem d’endreçar-la, però també cridaven perquè les estrenyien moltes coses, estaven a punt de rebentar i no tenien ningú amb qui parlar-ne. Hem exigit molt a les mares i àvies i estaven molt soles…

—És interessant fer un exercici de genealogia feminista amb les dones de la nostra família, revisar ben bé què van viure.
—No mirem prou les nostres àvies fins que són grans o fins que ja no hi són, sobretot. Vivim en una societat que no presta atenció a les persones grans, preval la bellesa i la joventut. I hi ha la qüestió de classe. Vinc de la pagesia, on les dones no sabien pràcticament escriure i les notes les escrivien en castellà. La meva iaia no va seure mai amb mi a explicar-me l’Odissea. Quan vaig venir a estudiar a Barcelona vaig al·lucinar en veure que hi havia gent amb biblioteca a casa. Elles no seien amb tu i t’explicaven coses, però igualment n’aprenies molt. El llibre es diu Els moixons, i no “Els ocells”, perquè recull el llenguatge oral de casa. És pur Alcover-Moll.

—Algun exemple més?
—La meva mare, quan parla d’una dona que és petita, nerviosa i que xerra molt, diu que és un escateret! Som a Barcelona i ens oblidem molt fàcilment d’on venim, i la majoria de gent hem vingut del poble. És un homenatge a tot això, al que aprens per osmosi. Hem vist les nostres àvies apuntar les receptes al darrere de la carta del banc perquè els semblava que allò no era important, i això diu molt de com de poc s’estimaven. Parlo de determinada classe social i també d’una Catalunya diferent, la Catalunya nova, en què pobles com el meu, Miravet, van ser destruïts per la guerra i la majoria dels edificis són dels cinquanta: encalats, lletjos… Reivindico explicar Catalunya d’una altra manera. També Tarragona ciutat, molt menyspreada. La gent pensa en petroquímiques, però és una ciutat increïble. La ciutat petita et marca un caràcter, i el català de Tarragona és molt més ric que el de Barcelona.

—La nostàlgia del barri del Serrallo hi és molt present.
—Quan era petita, les dones cosien les xarxes, ara és una feina que no fa ningú. Passaven el dia humides, amb jerseis plens de boles, i quan s’arreglaven per sortir es posaven fantàstiques, amb els seus lluentons. Algú m’ha dit que el principi sembla una novel·la italiana, com una història de Pasolini. I no fa tant, de tot això! Per això la gentrificació és un altre dels temes, a Tarragona i Barcelona. Al carrer dels Banys Nous hi havia una plomista que venia boàs i plomes per a les cantants del Liceu i les vedets del Paral·lel. La botiga va desaparèixer, i no n’han tret el rètol, però hi ha unes plantes de plàstic que el tapen, i crec que ara hi venen carcasses de mòbil. Ens ho han robat tot i, a més, ho han buidat de contingut.

—Heu esmentat aquestes dones que no s’atrevien ni a escriure les seves receptes en una llibreta, com si no fossin prou dignes. Precisament, sobre els receptaris, esmenteu la història de Glòria Baliu. Per què?
—És un exemple clar de com funciona el món de la cuina i el masclisme. Ella és la primera persona que agafa les receptes de les mares i àvies del país i les passa a net. I el més important: ho cuina tot abans per comprovar que surt bé. Tots els grans cuiners l’han anat a veure: Santi Santamaria, Ferran Adrià… Tothom sap que és una eminència, però ningú en parla, i l’hauríem d’estar reeditant. Com Eliana Thibaut, mare de Pascal Comelade, que va recollir tota la cuina de la Catalunya Nord i tampoc no en sabem res, d’ella.

—De fet, lligueu molt el fet de permetre’s escriure, de poder escriure, amb ser algú, ocupar l’espai públic…
—A mi m’ha costat molt publicar una novel·la perquè, d’on jo vinc, la gent no publica novel·les. La gent que escrivim i venim de classe treballadora hem de fer un tour de force increïble per sortir-nos-en, tenim l’autoestima més baixa. La meva àvia no va poder escriure en català perquè va tenir tota l’educació en castellà i perquè era prohibit. Però quan va poder fer-ho, li van dir que el seu català no era el bo. La normalització lingüística està molt bé, però l’Alcover-Moll es va perdre. La meva àvia trobava que a TV3 parlaven estrany: no deien ni trebol, ni reclau, ni granera, ni moixó… Els catalanoparlants del sud de Catalunya tenim aquest dol i trobem que s’ha empobrit la llengua. Algunes persones m’han preguntat què són els moixons, algú fins i tot es pensava que eren bolets… Al llibre hi ha psicodèlia, però no bolets! [Riu.]

—Dieu que escriure en una llengua que no és la pròpia és com tenir una doble vida.
—La meva àvia, que parlava un català preciós, quan anava al súper em deixava notes delirants que deien “he ido al sindicato”. Potser sense h… A mi això m’entristia molt. El castellà li va servir per a llegir les novel·les de Corín Tellado, que quina droga! I quan havia de parlar per escrit amb la seva néta, havia de fer la nota en castellà.

—També veien llegir i escriure com una cosa de marqueses…
—Sí, quan véns d’una família en què tothom treballa i fa mil coses –el meu pare tenia tres feines–, si seus a llegir no ho entenen, volen que t’aixequis i facis alguna cosa. Recordo llegir sota el llençol amb la llanterna perquè la meva mare m’obligava a apagar el llum. Crec que en el fons es preguntaven com és que m’ho passava tan bé amb allò, com si jo tingués alguna cosa amagada que elles no podien tenir. Hi havia un punt d’enveja i incomprensió. I sempre hi ha per sota un “no et casarem”, un mandat que també hi és, al llibre.

—Repasseu l’estigma de la soltera, de la vídua… I fins i tot la qüestió estètica: per què enteneu ser presumida com un acte de resistència?
—Sí, ser presumida és una forma de resistència. Durant anys s’ha criticat: “mira aquesta, quins talons!”, “quina faldilla!” A les dones ens han volgut tapar, i quan et pintes el morro el que dius és “sóc aquí, mira’m”. Algú dirà que és una coqueteria…

—Però hi ha pressió estètica, el maquillatge com a cert mandat…
—Sí, però també fem molta cosa perquè volem. En aquest llibre, hi ha totes les coses que m’agraden: la roba, el menjar, la vida. Decidir que et poses una americana, un jersei bonic o no sé què és prendre una decisió. I en el fons vols que et vegin. Com que a les dones ens han dit que només ens veuen pel nostre físic, hem fet servir el físic durant molts anys. Ara veiem que podem fer servir altres coses, però sembla que encara ens miren i anivellen pel físic. Ara, puc agafar això i fer-ho servir com vull. En el cas de la meva àvia, l’església va fer molt de mal.

—En el control estètic?
—Durant molt de temps se sentia allò d’anar modesta, no pintar-se gaire… Elles, pintant-se els morros, deien “no em diguis el que he de fer”, “si no t’agrada com sóc no em miris, però jo vull anar amb talons”. Tot està barrejat, el que et diuen que has de fer i el que tu creus que has de fer. Al principi del llibre, les dones estan més tancades i viuen més de cara endins, i a mesura que es van fent grans, fan més el que volen. De petites o joves pensem que som més lliures, però en realitat estem més encotillades. Al programa de ràdio jo veig œue les dones més punkies, salvatges i especials són les grans. No demanen permís, i això és genial. Quan ets més jove et preocupa molt el que pensin.

—El llibre també repassa el vostre enamorament amb Barcelona. Com el recordeu?
—No agrairem mai prou tot allò que els pisos d’estudiants han fet a la nostra vida. Tens disset anys i vols sortir de l’ou, el que estudiïs és poc important. Tens una llibertat que et permet de menjar macarrons cada dia i no t’adones de com n’eres, de feliç, fins que no ha passat. I quan ets una nena de ciutat petita o de poble, Barcelona és el lloc on passen les coses. On hi ha el teatre, la universitat, els metges… És com si la vida en un altre lloc fos l’actor secundari i Barcelona fos l’actor principal. Això és el que penses de petita, després veus que no… Però la fantasia te la sosté l’entorn: “Era molt bo, se’n va anar a treballar a Barcelona!”. Per a mi, Barcelona era Rodoreda, Martín Gaite, Bauçà, Vinyoli, Carner, Foix… Quan vaig arribar a la plaça Universitat vaig pensar en Laforet i Nada.

—Us en vau desenamorar en algun moment?
—Al principi no, vaig viure Barcelona com una cosa extraordinària. La Barcelona de final dels noranta era molt interessant. Anava cada dia a la Filmoteca, d’excursió als barris… Em sé més carrers que un taxista! El carrer de l’amor és a la Clota, el dels petons, al Born, i hi ha una zona del Carmel amb carrers amb noms d’ocell. Jo m’estimo molt Barcelona, per això em fa mal com està. L’altre dia, vaig anar al Camp de l’Arpa i vaig veure un fragment de carrer que em va recordar a les èpoques de quan encara no hi havia cafe lattes. Crec que em va caure una llàgrima… [Riu.]

—No heu fet una autobiografia, no tota la novel·la és la vostra vida fil per randa. Però us sentiu còmoda amb l’etiqueta d’autoficció?
—Això són coses que diuen els altres, a mi m’és igual… Tots els escriptors parlem tota l’estona de nosaltres. Encara que parlés d’una benzinera estaria parlant de mi. L’interessant és que a cada persona allò li mogui coses diferents. Escriptores com Annie Ernaux ens han donat permís per a escriure amb aquesta intimitat, sabent que hi ha una història en el cabàs de la roba. Els detalls són importants, com ara els estampats de l’àvia, les faldilles, les faixes… Un món de calaixos que s’obren. I hi ha una qüestió d’escenaris: les perruqueries, els replans, els celoberts, els safaretjos, les cuines… Les dones sempre es movien en llocs incòmodes, on fa fred. Les perruqueries eren un lloc de safareig, però també de cura. No vol dir que les dones hàgim d’escriure només sobre el que passa cap endins, però ens hem donat el permís d’assenyalar que allò que passava dins de casa era important.