Montse Barderi: “Si Romeu i Julieta tinguessin cinquanta anys es tirarien els plats pel cap”

Montse Barderi (Sabadell, Vallès Occidental, 1969) publica una de les novetats editorials d’aquesta tardor, El mar, que brilla i riu (Columna), una història que, a priori, no és fàcil d’entendre: per començar, perquè és la mar qui narra la història de la Daniela, la protagonista. I, a més, perquè narrador i protagonista acaben tenint una mena de relació amorosa que sovint es fa estranya i incomprensible. Així i tot, el missatge de Barderi acaba essent clar: sempre hi haurà alguna cosa que ens farà sentir estimats, i sempre hi haurà alguna cosa per estimar, sigui una persona o no. De fet, per Barderi és més probable que no sigui una relació entre humans, atès que, segons que explica en aquesta entrevista, les relacions de parella humanes tendeixen a anar malament. “L’amor de parella és molt difícil, i molta gent acaba sola, separada… Com deia Amy Winehouse, l’amor és un joc en què sempre es perd. És molt difícil de guanyar, en l’amor. I ho hem d’assumir. Posem moltes expectatives en un sentiment i una relació que té molts números que acabi malament, però això no vol dir que fracassis, a la vida.” Amb aquesta idea de teló de fons, doncs, Barderi teixeix una novel·la que acaba essent un elogi a la mar, però que podria extrapolar-se a la natura en general.

Relacions, amor, cartes d’amor, mar, bellesa… El mar, que brilla i riu és una història senzilla, però amaga tot un cabdell de temes que val la pena d’estirar. És el que provem de fer en aquesta entrevista amb Barderi, generosa de mena, que s’esplaia i expressa les seves idees sense pudor.

—Torneu a explicar una història d’amor. És un tema molt recurrent en les vostres novel·les, però hi ha un element que també feu aparèixer sempre: les cartes d’amor. És que sou una ferma defensora d’aquesta mena de declarar-se?
—M’encanten, les cartes. Les he posat sempre als llibres, és una cosa molt meva. En les cartes es fa un ús del llenguatge únic que fa que les coses que s’hi diuen vagin a missa. Serveixen per a concloure, per a dir exactament allò que va passar. La vida va molt de pressa, i amb una carta, en canvi, podem parar el temps.

—Ja no se n’escriuen…
—S’haurien de recuperar, perquè no són substituïbles ni amb una conversa de telèfon, ni amb un cafè, ni amb un whatsapp…

—Per què no? Què creieu que es perd?
—Sense lligams profunds i estrets amb els altres ens perdem una de les bases essencials per a viure, per a ser feliços, per a no estar tant a la defensiva, tan tristos, tan traumatitzats. Necessitem amor, perquè som éssers socials. Com més aviat ens n’adonem, més fàcil serà tot.

—Vós heu arribat a seduir mai per mitjà de les lletres?
—Jo només puc seduir a través de les cartes. Sempre he enamorat a través de cartes, però jo no he rebut grans cartes d’amor. Això ho he trobat a faltar molt. M’hauria agradat molt rebre alguna de les cartes que jo he escrit. En aquest sentit, he estat més bona fent cartes d’amor que rebent-les. A més, no és per res, però són molt boniques les meves cartes d’amor, tanmateix, en comptes d’estimular –que és el que jo volia–, el que la rebia veia que havia escrit coses tan maques que no s’atrevia a contestar.

—Era contraproduent.
—Sí! [Riu.] De totes maneres, la carta és un somni: fixa la realitat, però també projecta tot el que voldries. I, és clar, l’altra persona pot dir: “Però què és això? Jo no sóc tan meravellosa ni fantàstica!” Ara, en totes les relacions importants que he tingut, hi ha hagut cartes pel mig.

—El narrador de la història és el mar. A vós us agrada molt. Hi aneu molt?
—Molt! He descobert el surf de rem de gran, i això de llevar-me a les sis del matí, agafar la taula i posar-me al mar ha estat una sobredosi de vida i de bellesa única. Per tant, aprofito per convidar tota la gent madura que ho provin, que no es pensin que són massa grans, perquè és un esport meravellós i molt barat! És una cosa única i un contacte directe amb el mar que no és perillós.

—No li heu tingut mai por?
—Crec que em vaig ofegar quan era petita. Tinc la sensació que em vaig ofegar. Són records molt petits, però hi va haver un moment molt perillós. Però et diré una cosa: en el moment en què m’ofegava vaig veure unes persones lluminoses, blanques… Era molt agradable. És a dir, morir-se, tenir la sensació de morir-se ofegant-se al mar, no va ser una experiència gens traumàtica, al contrari, era bonic! Després em van arrencar d’aquell camí que anava cap a la llum. És una experiència que sempre m’ha acompanyat. Vigilo, tinc un amor respectuós amb el mar. Fins i tot tinc una aplicació que mira cap on van els vents per agafar la taula i, a més, m’agrada anar arran de terra, no m’agrada anar mar en dins, perquè hi ha un vent que es diu terral que et va allunyant de la costa. Jo no, jo faig servir tota la prudència possible per gaudir-lo, per admirar-lo, per no patir-lo.

—Per què vau decidir de personificar el mar i fer-lo narrador de la història de la Daniela?
—Per la meva germana, que se’n va anar a viure a Calella de Palafrugell perquè va deixar la seva casa de Sabadell a una mare i dos fills petits que fugien de la guerra d’Ucraïna. Cada dia que li trucava em deia com estava el mar. Ella no té parella, i em deia: “Avui s’ha llevat molt enfadat, està molt agressiu” o “Aquest matí està molt dolç”. Semblava que tingués un company de vida! Vaig pensar que era bonic, no? Que el mar s’enamori de tu…

—Per a molta gent, el mar és un bàlsam en moments de solitud, de tristesa… Quina relació hi teniu, vós?
—El personalitzo. El veig no com una persona, però sí com una presència, com una entitat molt especial. Si no hi ha el mar, l’aire em resulta més dens. Si ara em diguessin que em queda un dia de vida, aniria a morir a prop del mar. Al llibre, el mar simbolitza la vida. Podria funcionar amb una muntanya, també. És una cosa més gran que tu i que té a veure amb la vida, amb el miracle de viure, amb el prodigi d’estar viu. Que el mar parli és un miracle, però és que estar viu també ho és, no?

—El mar, que brilla i riu, repassa la vida de la Daniela, sobretot en l’àmbit professional i de parella. Què us interessava de mostrar diferents menes de relacions sexo-afectives al llarg de la vida?
—Doncs que totes acaben malament! [Riu.]

—Dona, això és una visió molt pessimista!
—L’amor de parella és molt difícil, i molta gent acaba sola, separada… Com deia Amy Winehouse, l’amor és un joc en què sempre es perd. És molt difícil guanyar, en l’amor. I ho hem d’assumir. Posem moltes expectatives a un sentiment i una relació que té molts números que acabi malament, però això no vol dir que fracassis, a la vida. A la gent de la meva generació ens han ensenyat que l’amor de parella dóna sentit a la vida, però hi ha molt més que això! No tot ha de ser la parella. La parella o les relacions sexo-afectives et poden donar parts de la vida, però no tota. Hem de ser persones plenes per nosaltres mateixos, i que hi hagi espai per a la solitud, per a l’amistat, per a la natura… Fer-se gran és un procés de desencant, perquè tots els mites van caient, però a la vegada aquest desencant et pot portar a la depressió, al nihilisme, a la indiferència…

—I per a vós?
—Per a mi, fer-se gran és trencar mites i estar més a prop de la realitat. De l’experiència de fer-se gran sorgeix una saviesa que fa que no creguis en grans coses.

—No creieu en les relacions de parella per sempre?
—Sí que hi crec, però són relacions en què la parella es converteix en un company. Les relacions canvien en el sentit que ja no són com te les havies imaginat a vint anys. Hi ha estats d’eufòria, d’enamorament, d’apassionament que són insostenibles en el temps si no és amb el canvi regular de parella. Per tant, si tu decideixes apostar per les relacions llargues, significa que valores unes altres coses. Hi haurà la confiança, l’estabilitat, la tranquil·litat, les converses profundes… però l’enamorament i la passió, no, llevat que canviïs de parella. Això és així. Romeu i Julieta tenien disset anys i es van morir, però ara, si tinguessin cinquanta anys, es tirarien els plats pel cap!

—En certes etapes de la vida és difícil de renunciar a aquest amor més passional, tal com li passa a la Daniela?
—És molt difícil i fa molta por, perquè la joventut la valorem per la intensitat, la força, la passió… I, és clar, ens costa molt passar a l’altra banda, perquè dius: “Hòstia, quina merda.” Bé, si ho fas bé pot ser molt ben parit, perquè pots descobrir una alegria més sostinguda, una plenitud, una nova consciència… Aquella cosa que cada dia és únic perquè t’acostes a la mort. Per exemple: jo tinc molta més consciència de la mort que tu perquè hi sóc més a prop. I això em fa valorar les petites coses: aquesta conversa amb tu, aquest cafè… Abans em passava que no gaudia de res bonic si no era amb aquella persona especial. Ara, en aquest moment de la meva vida, puc gaudir d’una sortida de sol jo sola, sense pensar que quina pena que tal persona no hi sigui. És la meva vida i no vull perdre aquest minut que és meu.

—En un d’aquests amors de maduresa, la Daniela decideix d’operar-se la cara per sentir-se més desitjable. Hi ha relacions que ens estimulen a canviar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos?
—Hi ha un model de bellesa desitjable cada vegada més estret i determinat amb unes cares molt unificades. La Daniela és una noia que ve del Perú amb uns trets racialitzats que lògicament no són estàndard. Per tant, aprèn a rebutjar-se. Hem de trencar amb l’estàndard de bellesa i hem d’educar la mirada. Jo m’educo perquè m’agradin més les dones abans de ser operades que després, i això és una altra gran alliberació de quan et fas gran. Evidentment, no és casual que sempre estiguem incomplets, perquè hi ha tota una indústria immensa que treballa constantment perquè no ho estiguem. El que realment és important no es ven, que és la bondat, la generositat, l’empatia, les ganes d’ajudar els altres… Això no es pot comprar.

—Parleu d’educar la mirada. Com ho feu, vós?
—Aprenc a veure atractiva la gent gran, la gent que no té un cos normatiu, aprenc a desafiar els mandats de gènere, els mandats estètics i tot allò que m’educa malament la mirada. La societat m’ha educat per veure guapa una dona determinada i lletja una altra i, en canvi, jo crec que la bellesa no és visible als ulls. La bellesa es demostra parlant. Jo sé si una persona és guapa o lletja quan l’escolto, quan sé què pensa, què sent, quines inquietuds té… Per exemple, una de les coses que m’allunyen molt de la gent és l’egocentrisme, em resulta molt poc atractiu.

—Un dels missatges principals del llibre és que sempre hi haurà alguna cosa que et farà sentir estimat, o que sempre hi haurà alguna cosa per estimar.
—La vida sempre és més rica en possibilitats que en portes tancades. Allò que quan es tanca una porta sempre s’obre una finestra és cert, és l’oportunitat per a trobar-ne una de millor. Sempre ens hem de preguntar què perdem quan guanyem i què guanyem quan perdem. La vida és aquest joc. I no perdre la capacitat de sorpresa, perquè la vida sempre serà més gran que tu i tot el que t’imaginis serà diferent i potser serà millor. I que bé, que no ens imaginem mai que ho sabem tot, perquè la vida sempre ens supera amb mil i una possibilitats.