Fotografia: Lorena Perales.

Mireia Vives i Borja Penalba presenten el seu tercer disc, Cançons de fer camí, a la sala la Mutant de València, el dijous 14 de novembre, i el 21 de novembre al teatre Lluïsos d’Horta, a Barcelona. Hem assistit a l’assaig general per parlar d’un treball que recull cinc anys de trajectòria conjunta, els anys en què han compartit ofici i sacrifici per la AP-7, tot repartint arreu del país cançons encisadores que traspuen honestedat i una dosi alta de sensibilitat. L’àlbum inclou cançons pròpies, inèdites, versions i peces que han format part de llibres i projectes transmèdia anteriors. A més, hi ha les il·lustracions d’Aitana Carrasco, Carla Aledo, Inés López, Elvira Oliver, Yanire Lominchar i Mireia Vives. I els versos de Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Joan Salvat-Papasseit, Joan Fuster i dels poetes i amics Joanjo Garcia, David Caño i Roc Casagran.

Cançons de fer camí és un recull de peces que heu interpretat als directes i n’inclou d’inèdits. Com va sorgir la idea del disc?
—Borja Penalba [B. P.]: Ens vam adonar que, després d’un any de concerts amb el disc Línies en el cel elèctric, fèiem cançons que no eren al disc ni a l’anterior, L’amor fora de mapa. Teníem un fons d’armari amb moltes cançons que no havien estat enregistrades però, sobretot, una que ens feia mal que no ho fóra, que és ‘Cançó de fer camí’.

El títol del disc naix d’aquesta cançó.
—Mireia Vives [M. V.]: És precisament per això. Maria Mercè Marçal és un referent per a nosaltres i vam manllevar el títol del poema per abraçar aquestes cançons que ens han acompanyat aquests cinc anys, que han fet camí amb nosaltres.

Una de les coses boniques del disc és la col·laboració de sis il·lustradores que han reinterpretat cada cançó, a la seua manera.
—M. V.: Tot comença amb Yanire Lominchar, que ens va pintar un quadre molt representatiu de nosaltres. Té una manera de pintar que m’agrada moltíssim i li vam proposar: podries il·lustrar el disc sencer! Llavors pensàrem il·lustradores que ens ajudaren a donar color i llum a les lletres. Teníem dues premisses, que foren diferents i que foren dones. Vam repartir les cançons sense música i elles els van donar forma, han pintat lletres. Hem fet aquest format de deu polzades per al CD, perquè les làmines lluïsquen i que aquestes dones puguen tenir un lloc en el nostre treball.

Il·lustració de Yanire Lominchar.

Per què no heu numerat les cançons?
—B. P.: És un disc molt difícil d’organitzar. Són dènou cançons molt diferents i no numerar-les és una manera de convidar la gent a posar-hi la seua numeració. Tenim un ordre de manufactura, cronològic, però volem que cadascú puga fer el seu ordre i, fins i tot, ratllar la cançó que no li agrade, allò de la passe perquè no m’agrada.

Dotze cançons són de Borja Penalba, sis són versions i l’última és de Sergi Carós. És un disc variat que manté la identitat sonora malgrat la durada total i els estils. Hi ha des de la cabaretera ‘La Rèplica‘ fins a l’apoteòsica ‘Suite Peiró 42‘.
—B. P.: És clar, som nosaltres. Vull dir, la identitat som nosaltres. Per naturalesa, no entenem l’homogeneïtat, és una cosa que se’ns escapa. Tota la vida s’han fet els discos comercials de la mateixa manera, el senzill, dues cançons paregudes i deu cançons d’emplenament. Eixe ha estat el patró universal de fer discos, així, a granel. Això no ho entenem.

Teniu cançons de més de cinc minuts.
—B. P.: N’hi una de deu minuts i mig, com ‘Suite Peiró’, però aquesta en són tres en una, i ‘València negra’, que dura sis minuts i mig.

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

—’València negra‘ és una rumba, tot i tenir una estructura particular.
—B. P.: Sí, és una cosa estranya, perquè la idea era diferenciar el poema inicial amb un punt més de copla, de ninobravisme i francisquisme amb la veu de Carles Chiner fent de tenoret, que li dóna eixe punt. I la part més festiva, la de l’enumeració permanent de coses que fa la lletra.

I també hi ha el solo del prestigiós trompetista David Pastor, que cita ‘El padrí’ de Nino Rota i el pas-doble ‘València’, en un to diferent.
—B. P.: Jo he treballat molt amb David i ens agrada picar l’ullet a coses.

El disc és ple d’efectes i citacions pensades.
—B. P.: Però des de la precarietat, vull dir, no hi ha cap ànim de posar-hi efectes. És sempre deixar-ho caure. Una de les meues cançons preferides de la història és ‘Purple rain’ de Prince. La cosa que més m’agrada de la cançó és l’acoblament que hi ha al minut u i mig o dos, eixe acoblament de guitarra és vida, per a mi és la vida. De fet, sé on va i quan arriba em posa molt calent. Són necessàries, eixes coses.
—M. V.: La producció està molt treballada. Borja no fa res fàcil, sempre busca l’excel·lència. No hi ha res gratuït. Ell sempre diu que hi ha vint milions de camins i cal trobar ‘el camí’. Perquè pots posar mil melodies a una lletra, però ha de ser la seua, ha d’estar al servei de la lletra, del moment o de l’emoció, no valen tots els camins.

—’València negra’ té lletra de Joanjo Gràcia i la rumba ‘Barcelona ets tu‘ és del poeta David Caño. Què representa cadascuna de les ciutats per a vosaltres?
—M. V.: València és on vivim i la nostra terra, però ho hem fet més per les persones que habiten eixes paraules: David i Joanjo. En el cas de Joanjo, va ser una cançó que van fer Borja i ell en una nit de borratxera, i la veritat és que m’hi sent molt identificada.

Ambdues lletres són un pèl dures.
—B. P.: És clar, perquè la relació que tenim amb eixes dues ciutats, que estimem profundament, és d’amor-odi. I, en certa manera, tant Caño, amb el seu llenguatge urbà i fosc, com Joanjo, també amb la seua manera, transmeten eixa dicotomia o bipolaritat que sentim respecte d’eixos llocs que estimem profundament. En un hi vivim, és casa, però l’altre, després de vint anys llargs, també és casa. Un dia vaig fer la suma del temps que he estat a Barcelona, sense ser-ne habitant, i són dos anys i mig.
—M. V.: Jo, així, dec haver viscut nou mesos a Barcelona, visitada tantes vegades però que en realitat no hi habitem.

El disc inclou preciositats com ara ‘Criatura dolcíssima‘, el poema de Joan Fuster musicat per Lluís Llach, amb aquella polifonia, i ‘Laura‘, també de Llach, amb dos acordions amb molta reverberació, que acompanyen delicadament la veu de Borja, allà al fons.
—B. P.: ‘Criatura dolcíssima’ la vàrem parir al carrer, on hi ha l’Espai Fuster, a Sueca, mitja hora abans d’eixir a ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Érem en una vorera amb la guitarra, amb Andreu Valor, assajant quina veu feia cadascú.

I la versió de ‘Laura’?
—B. P.: La vaig fer arran de la seua mort. Els dos acordions són improvisats. Hi ha moments en què hi ha un barroquisme baquià [de Bach] que sembla fet per un clavecí o que fan una fuga. Lluís Llach va donar el vist-i-plau al canvi de la tercera estrofa, on passem del condicional del futur al present perquè Laura ja ha faltat. Eixe desig de ‘i si l’atzar et porta lluny’, ara l’atzar ja l’ha portada lluny. Però Lluís també va fer el seu apunt musical, va dir: ‘mira d’harmonitzar-la’. I no li vaig fer cas. Això sí, vaig allunyar molt l’acordió per transmetre que Laura era allà, de fons, perquè és el seu acordió. Ella era de fons i davant jo, plorant-la.

La reivindicació de la llibertat és omnipresent en vosaltres. Es veu molt clar a ‘Morir a Ravensbrück‘, amb el vers de Neus Català, i a ‘Suite Peiró 42’, dedicada al ministre anarcosindicalista afusellat pel feixisme.
—M. V.: Sí, és que tenim un altaveu i una responsabilitat. I com que el món va com va, hem d’aprofitar-lo i reivindicar la llibertat, perquè la cosa va molt malament.
—B. P.: I després tenim la grandíssima sort de tenir amics com David Fernàndez, David Caño i altres dones i homes, tota una gent que ens transmet tot eixe anhel de llibertat, cada cop que som amb ells. I n’aprenem molt, és un luxe per a nosaltres.

Hi ha algunes cançons amb molta presa de terra, amb molta arrel, en algunes hi col·labora el multiinstrumentista Eudard Navarro i també hi participa l’inconfusible Miquel Gil.
—M. V.: No és buscat, però també va un poc amb l’ADN. El resultat m’encanta, perquè l’arrel acaba eixint sense buscar-la, el d’on venim i on som.
—B. P.: Donem a les cançons allò que ens demanen. Són coses més de l’inconscient, que són ací i que surten. Per exemple, l’arranjament inicial de ‘Bon camí‘, que tanca el disc i parla de l’enyorança i de l’homenatge a la gent que estimem i que ens ha deixat, no era previst amb la xeremia, però ho demanava la cançó i també era una manera de lligar el final de ‘Suite Peiró 42’, que parla de l’assassinat i la mort d’una persona molt estimada.

Moment de l’assaig amb els col·laboradors.

Mudant de raons, heu fet el vostre primer Verkami i heu duplicat amb escreix la quantitat de diners que demanàveu. La gent us estima.
—M. V.: Moltíssim, no esperàvem assolir l’objectiu en cinc dies. Vejam, són projectes cars i nosaltres som molt precaris. Per això ens vàrem decidir a fer un Verkami. I que la gent tinga eixe vessament d’amor cap a nosaltres, en tan sols cinc dies… Ens ha desbordat absolutament, però estem disposats a tornar tot l’amor que ens han donat.

Fotografia: Mireia Vives i Borja Penalba.

Borja, us retireu d’ací a un parell d’anys, com vau dir en una entrevista? O això forma part d’una estratègia comercial, com fan alguns grups?
—B. P.: No, és veritat. No puc dir que és per a tota la vida, perquè dir-ho seria molt agosarat i aventurat. Si d’ací a un temps m’entra el gustet, si no trobe res a la vida i necessite fer música, doncs tornaré.

Darrere el projecte hi ha tot un equip consolidat de gent: Sergi Carós, Marta Margaix, Berta Iñíguez i més col·laboradors. És el tercer àlbum d’un projecte que va com una seda. En quin punt es troba, doncs, després d’això que dieu?
—M. V.: En l’ací i en l’ara. I prou, però sempre ha estat així. Fins que Borja ha dit això. És que jo l’entenc perfectament, jo també estic cansada. És impossible portar una vida tan frenètica i cal aturar-se, per això nosaltres sempre vivim l’ací i l’ara.
—B. P.: Podria ser un projecte que durara tota la vida, però a mi m’ha agafat molt gran i molt cansat. Fa vint-i-set anys que sóc a la carretera sense parar. Donant-hi la vida. Hi ha gent com Maria del Mar Bonet, per exemple, que sense música no pot viure, jo sense música podria viure i m’arribe a qüestionar si paga la pena sacrificar tota la vida personal dels fills, d’haver estat un millor pare. Són coses que tens al cap. M’ha anat molt bé, he tingut molta sort en la música, així que gràcies. Però paga la pena estar tota la vida fent eixe sacrifici? Ara mateixa no vull fer-lo.

Què deu tenir d’especial els concerts de presentació del disc?
—B. P.: La idea és que siga molt dinàmic, perquè hem de transmetre un disc de dènou cançons. En farem dèsset, alguna barreja d’una cançó dins una altra i hi haurà alguna sorpresa que no és al disc. Però, sobretot, serà dinàmic amb un discurs molt breu, amb les paraules justes. Hi haurà dos clímaxs. I mantenint l’essència, serà un concert d’una hora i tres quarts, però intentarem transmetre totes eixes emocions que apareixen al disc, des de l’alegria fins a la tristesa, la ràbia i l’anhel de llibertat.

Per acabar, abans heu dit que sempre cerqueu el millor camí, entre molts. Com sabem quin és el millor camí?
—B. P.: Honestedat, ser honest amb un mateix i prou, és l’únic camí perquè és el camí que, isca com isca, arribes on arribes, farà que arribes a casa i pugues dormir tranquil. L’únic camí, ser honestos. I nosaltres intentem posar banda sonora a l’honestedat.

Fotografia: Lorena Perales.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb