Meritxell Blay: “L’ESO s’ha convertit en una escola bressol”

Entrevista a la presidenta de l’Associació de Professors de Llengües Clàssiques de Catalunya (APLEC)

VilaWeb
Ot Bou Costa
12.06.2022 - 21:50
Actualització: 13.06.2022 - 07:28

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És temps de canvis profunds i d’inestabilitat als centres educatius de Catalunya, que fa anys que arrosseguen dificultats greus de precarietat. A més de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que evapora definitivament la immersió lingüística, el curs ha estat marcat per unes quantes jornades de vaga i manifestacions, i per les desavinences sistemàtiques entre molts mestres i el conseller, Josep Gonzàlez-Cambray. Els canvis en els currículums que impulsa el Departament d’Educació segueixen les petjades de la LOMLOE, coneguda com a llei Celáa, i proposen un canvi de model pedagògic en què les competències i els alumnes prenen el protagonisme al coneixement i als professors. De tot plegat en parlem amb Meritxell Blay, que fa dues dècades que ensenya i que ara presideix l’Associació de Professors de Llengües Clàssiques de Catalunya (APLEC).

Quin canvi de model pedagògic implica la LOMLOE?
—Diuen que pretén d’adaptar-se als temps actuals. Primer problema. L’escola s’ha d’adaptar a la moda? O ha de ser un baluard que es mantingui més o menys al marge de modes i de lleis polítiques? El govern espanyol, que ha impulsat la llei, intenta que l’ensenyament es torni competencial. És a dir: l’alumne no ha de saber, sinó saber fer. S’ha convertit en un mantra. “L’alumne ha de saber fer.” És com un enigma de l’esfinx. Si t’ho repeteixes moltes vegades potser t’ho creus, però és un mantra buit.

Per què?
—L’alumne tan sols pot saber fer si sap. Si no sap, no pot saber fer. Si ensenyes a saber fer, però els nens no saben, no aprendran bé. I això ho acompanyen de noves metodologies. Cada generació i cada govern pensa que l’escola s’ha d’adaptar a les noves metodologies. Què vol dir? Renovació total dels llibres de text, introducció de les noves tecnologies. Però tot això ja fa molts anys que ho fem. Fa vint anys que sóc professora i vaig guanyar les oposicions amb una programació amb mètode Moodle. Ja no feia servir ni llibre de text. Arriben tard.

Els canvis que proposa el departament no s’allunyen d’aquest model.
—A les comunitats autònomes amb llengua pròpia, la LOMLOE tan sols marca un 50% del currículum. L’altre 50% el marca la Generalitat. Per què no s’ha aprofitat per a donar una singularitat catalana a la normativa? Més història de Catalunya o més hores de llengua catalana, per exemple. Sembla que el Departament d’Educació hagi volgut complir la LOMLOE, per una banda, i l’altra meitat d’hores deixar-les en mans de les direccions perquè organitzin els projectes. En unes altres comunitats s’han pres decisions diferents.

També volen fer treballar per situacions i per projectes. Què vol dir?
—Que a secundària es treballi com a primària. Amb la teoria del constructivisme: l’alumne construeix el seu aprenentatge a partir d’una situació. Això, quan el nen és petit i ple de curiositat, pot funcionar. Arriba un ocell al pati i pensen d’on ha vingut, busquen informació… Però a secundària, en què els professors som especialistes, un projecte vol dir treballar amb professors de diferents àmbits. El de matemàtiques, el de química, el de llengua, tots hem d’ajuntar-nos i muntar projectes que abastin totes les matèries. És una utopia.

Per què?
—Primer, perquè no tenim temps, i perquè hi ha unes ràtios a secundària de gairebé quaranta nens, amb unes necessitats socials tremendes. Hi ha molts centres de màxima complexitat, hi ha una taxa d’abandonament escolar molt alta. La idea no em desagrada, ja miro d’ensenyar així. “Imagina’t que ets un romà i…” Però és que tot això ja ho fèiem quan jo aprenia. És com si haguéssim tornat enrere, a l’ensenyament hippie. Me’ls voldria creure, els mantres que repeteixen. Si em donessin aules on cabessin els alumnes, on pogués reunir-me amb companys.

L’obstacle no és solament logístic.
—L’ensenyament es devalua. Abans tenies un currículum per a cada matèria, però per ells això ja no és important. Hi ha unes matèries troncals, que són escriure, llegir, sumar i restar; i la resta, totes les optatives, tant de ciències com de lletres, les redueixen i augmenten les hores per projectes. És la primera vegada des de 1857 que “llatí” i “grec” no apareixen en una llei educativa. Ni a Espanya, ni a Catalunya. Un nen podrà acabar l’Educació Secundària Obligatòria sense haver fet cap matèria de cultura clàssica ni de filosofia. Ni una.

Aquesta opció per “saber fer” en compte de “saber” com perjudica les humanitats, i particularment les disciplines com ara les llengües clàssiques? Són àmbits en què la gràcia és el saber.
—Ells creuen que el saber ja no és enciclopèdic. Ens titllen d’enciclopedistes. Però ni tan sols Google no és enciclopedista. És un exemple una mica de broma, però funciona: si busquen “Homer” a internet, el primer que els surt és Homer Simpson. Han d’aprendre a discriminar. Han de tenir uns continguts de referència que els permetin de saber discriminar, saber ser crítics. No tot es pot aplicar a una situació real. Ja entenc que puc treballar el llatí des del patrimoni o des de l’etimologia. Però hi ha coses que s’han d’aprendre. “No cal que facis això perquè ho fa la calculadora.” “No cal que estudiïs música si no has de ser músic.” Em sembla molt tendenciós. Si tot ho ha de construir l’alumne a partir d’allò que sap, el seu coneixement serà molt limitat.

A més, l’anàlisi sintàctica en llatí, o la solfa, o el càlcul, van molt bé per a estructurar el discurs mental.
—I tant. I per a estructurar el pensament crític. Són tres matèries tècniques que requereixen una tècnica i saber-la fer anar. Però ells ho veuen antic. En la llei catalana, ens han fet canviar “llatí” i “grec” per “llengua i cultura llatines” i “llengua i cultura gregues”. Deien que “llatí” i “grec” era antic. No ho sé, jo no sóc antiga, sóc molt moderna. Què té d’antic dir-ne “llatí”? Tenen una concepció de l’escola que no es correspon al concepte que hi ha vigent. Amb el català també passa. Quan els escoltes a la ràdio, penses: “No han trepitjat ni un pati.” Són teòrics que han fet el seu llibre des de la seu de Via Augusta i tenen la seva teoria. Hi ha una part de la teoria que no em sembla incorrecta. Està bé combinar classes, treballar amb noves tecnologies. Però hi ha d’haver un terme mitjà. I no per a tots els alumnes et serveix el mateix mètode. I aquesta és la gràcia. Que el professor, que és qui en sap, pugui buscar la manera que els seus alumnes excel·leixin.

Us sembla que d’uns anys ençà s’ha escampat que els alumnes no s’ho poden passar malament i que l’escola ha de servir també per a divertir-se?
—Totalment. Tot això va començar amb un grup que es deia “Canviem el batxillerat”. Van sortir al Telenotícies dos instituts amb nens molt angoixats que deien que el batxillerat era una tortura, que era gairebé impossible d’aprovar, que els professors els exigien molt. Què ha passat? L’ESO s’ha convertit en una escola bressol, en un pàrquing de nens que no poden repetir i ja ni tan sols suspendre, perquè els has de dir que “no han assolit” els continguts. Van passant, aprenen allò just, i quan arriben a batxillerat tenen dos anys per enfrontar-se a la selectivitat. I aleshores és clar que els hem de pressionar. El sistema d’entrada a la universitat és aquest. Ara diuen que la selectivitat també serà més competencial. Em sembla molt correcte, però que “competencial” no vulgui dir baixada de nivell per a maquillar les proves PISA. Que no sigui un aprovat per a tots per a complir els estàndards que demana Europa, que diu que tenim molt baix nivell d’aprovats i molt d’abandonament escolar.

El nou currículum de llatí per a batxillerat estableix com a ensenyament fer: “Lectura, traducció i interpretació de texts llatins de dificultat baixa que formin l’alumnat en valors com ara el pacifisme, la solidaritat, el respecte a les minories, etc., tot evitant aquells que fomenten el bel·licisme, l’enfrontament entre cultures i totes aquelles actituds contràries als conceptes anteriorment exposats.” Les autoritats educatives com més va més miren de condicionar els valors que s’ensenyen per mitjà de les matèries?
—Sí. Hi ha dogma. No sé si és ben bé la paraula, però comença a ser intervencionisme. Ara tots ens hem convertit en professors de valors. Abans els nens feien ètica i valors a cada curs, i normalment se n’encarregava el professor de filosofia. Ara ho han eliminat i tots hem de ser professors de valors. Em sembla bé educar en valors, ja hi educo. Traduir un text bèl·lic no vol dir promoure la guerra. És obvi. Què vol dir, que filtraran els textos que podem traduir? Que hi haurà fragments de la Ilíada i de l’Odissea que no podrem traduir? Pots no explicar la Guerra de les Gàl·lies, però donaràs una visió condicionada del món clàssic. Si el currículum és obert i molt ampli, sense gairebé continguts marcats, em puc passar tot el curs fent només textos de dones. O no fent cap text bel·licista. Qui em dirà el contrari, si ho diu el currículum? S’ha de vigilar les lectures que se’n poden fer.

El feminisme és un dels valors que indiquen les autoritats.
—Diuen que hem d’adaptar els ensenyaments antics, desfasats, a l’actualitat. I els hem de donar una pàtina de dos principis bàsics: per una banda, la sostenibilitat i l’ecologia, i per una altra, el feminisme. Hi ha professors preocupats per com avaluaran el masclisme i el feminisme dels seus alumnes. Això no són sabers. Depèn del concepte que tenim de l’escola. De si és un lloc on es va a aprendre o és un lloc on suplim totes les mancances de les famílies, de la societat, dels horaris. Si és així, ens hem d’adaptar a les necessitats socials, però no als sabers.

El secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, va dir això: “Ens podem trobar perfectament que dins una aula hi hagi alumnes diferents –per origen, etc.–, i que el mestre digui: ‘Aquesta activitat vosaltres l’heu de fer en aquesta llengua i vosaltres, en aquesta altra.’”
—Això ja passa. Sempre van una mica tard. Però tot això vindrà determinat pel projecte lingüístic. Fins ara, quan algú em deia: “Et puc fer en castellà la part de llatí que no és en llatí?” Jo deia: “No, la llengua vehicular és el català.” I m’ho feien i ningú no protestava. Ara ja veurem com va, dependrà de cada projecte lingüístic.

Penseu que els mestres s’han protegit prou amb la resposta del Departament d’Educació a la sentència que estableix el 25% de castellà?
—No, gens. No tenen clares les instruccions. Són instruccions improvisades per la qüestió judicial i els directors no les tenen clares. És una improvisació i tindrà efectes en els alumnes.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes