Mazoni: “Tenia la sensació que ja no em quedaven gaires coses per fer”

Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1977), conegut artísticament com a Mazoni, publica un nou disc després de quatre anys de silenci discogràfic i dos sense fer concerts. El titula Banderes per daltònics, i es diu que és un disc “molt Mazoni” perquè remet a les melodies dels inicis del cantautor empordanès.

El disc ha arribat més aviat que no pas s’esperava ell mateix. Després d’una crisi professional en què no trobava la inspiració per a fer cançons noves, va aturar la roda, i amb la idea d’escriure un llibre va acabar fent un disc. És una sort, perquè ens regala cançons com Un petit racó de pau per cadascú, La cuina està tancada, Cançó trista o Peix brillant, que, a part de ser bones, fan una molt bona anàlisi del context actual, encara que l’artista considera que no és pas un “cronista social”.

—Sou daltònic?
—No [riu]. Això de daltònic ve d’una frase de la cançó “La cuina està tancada”, i és metafòrica.

—Dieu: “Seguirem teixint banderes per daltònics / Seguirem anhelant tots els amors platònics.” És una cançó optimista. Utòpica, fins i tot.
—Platònica, utòpica… Ara que es porta tant la distopia, doncs mira, fer unes banderes perquè els daltònics les puguin reconèixer. És curiós, perquè és una barreja d’utopia i ironia cap a mi mateix i cap a la figura d’un músic que ja ha passat de voltes, de moment. Suposo que el subconscient hi té molt a veure, a l’hora de triar el tema. Una frase porta a l’altra, però quan ho veus al cap d’un temps, amb distància, veus clar en quin moment eres.

—Que ho penseu, que heu passat de moda?
—Vaig voler jugar una mica amb aquest concepte, però d’una manera festiva. Ara bé, és evident que la música pop i rock ha perdut molt de terreny en els gustos de la gent, tot i que ara hi ha una revifalla amb grups com la Ludwig Band, Dan Peralbo i el Comboi i Remei de Ca la Fresca. Però, en general, amb la música urbana, aquest tipus de música ha perdut terreny.

—Per què creieu que revifen aquest tipus de grups?
—Suposo que una part de la gent jove necessita altres coses que no sigui el que escolta tothom, per això acudeixen a grups com la Ludwig Band, amb un altre tipus d’estètica, de lletres i de plantejament. Jo em veig molt més proper a aquest tipus de grups.

—Aquest temps que heu estat parat volíeu aprofitar-ho per fer un llibre. Heu acabat fent un disc.
—Fa dos anys vaig estar una mica atabalat. No em venia de gust tocar, ho feia sense ganes… Suposo que és normal, després de vint anys, però no m’havia passat mai. Vaig dir: “D’acord, deixo de tocar i intento escriure.” Primer volia escriure un conte, perquè pensava que, havent escrit cançons, era una cosa que em quedava una mica a prop. Però, de cop, un dia, jugant amb la guitarra, em va sortir una cançó. I, és clar, una cançó porta a una altra cançó… Tot el que no m’havia acabat de sortir en dos anys em va sortir de cop. Quan em vaig treure la pressió d’haver-ho de fer per força, em va sortir amb naturalitat. Així que escriure ho deixarem per a més endavant [riu].

—Deu ser difícil trobar l’equilibri entre aquesta idea romàntica de fer cançons sense pressió i que alhora, sigui la vostra feina i, per tant, hi hagi una certa obligació…
—És una mescla de les dues coses: inspiració i dedicació. Però és veritat que, sense adonar-te’n, amb el temps, la part de la professió va guanyant a l’espontaneïtat. No te n’adones, però vas pensant en coses que no hauries de pensar quan fas cançons.

—Com ara?
—Si són cançons que estan de moda, si tenen repercussió, per què el darrer disc no va anar bé… Tot això estressa, i l’estrès no va bé per compondre. Per compondre s’ha d’estar relaxat.

—N’hi ha prou amb tenir inspiració per a tenir motivació pel projecte? I al revés?
—No. Crec que la motivació et porta al bloqueig, i no al revés. Si estàs més o menys bé –si estàs content i tens motivació–, hi ha coses que et queden per fer. Per exemple, després d’aquests vint anys de trajectòria, em feia la sensació que ja no em quedaven gaires coses per fer. En canvi, si tens il·lusió, les cançons van sortint. O, com a mínim, és el que em passa a mi. Ara, si estàs preocupat i veus el futur una mica negre… Això de compondre des del drama –que alguna vegada ho he fet–, buf…

—De Banderes per daltònics es diu que “és molt Mazoni”. Què creieu que vol dir, això, exactament?
—A mi se’m fa una mica difícil saber què és “molt Mazoni”, perquè costa que un mateix ho vegi. Saps amb què t’emmiralles, però no què veu la gent. Aquest és l’onzè disc i suposo que hi ha coses que van sortint a cadascun dels discs. En realitat m’agrada, que la gent digui això, perquè demostra que es veu una manera de fer.

—Ho dic perquè moltes vegades es fa servir aquesta expressió quan el nou disc recorda als primers. Però, és clar, quan un músic té una carrera de vint anys i tota una evolució musical com la vostra, deu fer una mica de ràbia que els discs de referència sempre siguin els primers…
—Sí, però és veritat que, després d’haver fet bastants discos experimentals amb els quals m’ho he passat molt bé, com Ludwig, Desig imbècil o Sacrifiqueu la princesa, em venia de gust reconnectar amb els meus inicis. Per això no em molesta que m’ho diguin. Potser em molestaria més si hagués fet un intent de fer un disc molt diferent i la gent em digués que és molt Mazoni. En aquest entenc que ho diguin, perquè realment remet als primers discos. Les tornades, les melodies, el pop britànic dels seixanta…

—Artistes de la teva generació, com el Petit de Cal Eril, Miquel Abras o Cesk Freixas, també han necessitat un temps de descans després de tants anys al sector. Aquesta crisi amb l’ofici és una cosa comuna?
—Totalment. A mi em passava, sobretot, que feia un disc i ja sabia què vindria, tot el que passaria. I això desgasta molt. A més, ens movem dins una escena alternativa, encara que sortim sovint als mitjans. Vull dir, no tenim la resposta que tenen grups com els Catarres o Oques Grasses. Això nostre és una cosa més de resistència, i això també desgasta molt i fa que a vegades et preguntis si val la pena. Crec que tots els qui hem passat per aquest procés ens l’hem feta, aquesta pregunta. No sé quins són els motius de l’Eril per haver tornat, segurament deuen ser similars als meus, però hem hagut de passar per aquest moment de deixar-ho estar una estona.

—Heu reconsiderat la carrera a llarg termini?
—Els últims concerts que vaig fer ja els deia “temps mort”, perquè ja sabia que seria una aturada definida, sabia que en algun moment tornaria. Potser no pensava que tornaria tan aviat, perquè no han passat ni dos anys, però sí que sabia que tornaria. Veia molt difícil no dedicar-me a la música. El que passi a partir d’ara dependrà de la resposta que tingui. Ha d’haver-hi un mínim de gent que hi doni suport, poder continuar fent discos… És difícil dir-te “faré cinc discos més”, perquè realment no ho sé. També és veritat que em trobo en un moment de la vida que, és clar, no me n’aniré a tocar a sales buides. Ja hi he passat, per aquí. La qüestió és: continuar fent música professionalment o continuar fent música? La música la pots fer sempre, però dedicar-t’hi ja és una altra cosa. Jo he pogut dedicar-m’hi i viure dels estalvis quan he parat. Estic content que faci vint anys que puc viure de les meves cançons, sigui amb més públic o menys. És una cosa més de mínims que de màxims, però si ja tens aquest mínim que et permet treballar i ser autosuficient, és un privilegi.

—Trobo que és un disc que, a part de tenir melodies molt bones, és sobretot un molt bon disc d’anàlisi. Es podria dir que captureu amb molta precisió el món actual. Sou molt observador?
—Tinc clar que no sóc pas un cronista social. No es pot fer un retrat de l’actualitat, i encara menys de la meva biografia, a partir d’allò que escric, perquè no ens n’hem d’oblidar que és ficció. Els músics no som periodistes, som gent que fa ficció, com els escriptors. Ara bé, les obsessions, els pensaments i el món que t’envolta van a parar a les cançons. No faig una cançó sobre una guerra en concret, sinó que absorbeixo el que passa i ho deixo anar en forma de cançó. No és una cosa que puguis dir: aquesta cançó va sobre aquesta guerra o sobre aquesta relació en concret. No.

—És la idea contrària de parlar de l’experiència personal perquè acabi essent universal.
—És clar. Per exemple, les tres o quatre cançons que tinc que podrien ser de protesta són molt obertes, perquè penso que és més fàcil que la gent se les faci seves. Vull que, quan hagin passat els anys, el missatge de la cançó encara perduri. No em sento a gust amb un tipus de llenguatge tan concret.

—Ens hem oblidat que els artistes feu ficció?
—Sí [riu]. Sempre hi ha la temptació de saber fins a quin punt és biogràfica, la cançó, o no. Quan faig una cançó, pot haver-hi parts de mi, d’un amic meu, d’un llibre que he llegit…

—No vau fer cap avançament d’aquest disc. L’heu publicat tot de cop. Per què?
—Perquè les xarxes ens collen molt per esprémer la promoció al màxim. Si una cosa es posa de moda, tothom passa a fer allò perquè sembla que així tindràs més èxit. Quan algú va començar a fer els primers avançaments era una cosa que enganxava, que funcionava, però ara que ho fa tothom acaba essent una cosa carregosa. Ja no té gràcia. He tret el disc tot sencer per separar-me una mica d’aquesta guerra. Tampoc perdrem el cul tot el dia per un m’agrada més, saps?

—Té a veure amb la poca importància que doneu a l’ego artístic?
—És molt difícil la balança entre allò que és necessari perquè la gent t’escolti i la promoció. No estic en contra de la promoció, com més gent m’escolti, millor, però a vegades hi entren coses absurdes. A més, els seguidors també es cansen de la insistència de cada artista. De fet, una de les coses de què estava més cansat abans de parar aquests dos anys era tot el tema aquest de les xarxes. Volia fer la promoció d’una manera que anés en sintonia amb la vida normal. Que no sempre hagi d’estar superconnectat ni intentar vendre tant com es pugui. Volia fer-ho com més natural millor.

—…
—A part, la fotografia és ego tota l’estona. És la necessitat de dir “fe estat aquí”, “he estat allà”, “he fet això”, etc. Està bé, eh? Però és molt d’ego. Vull dir, hi ha persones egoistes i egocèntriques, però d’ençà que hi ha les pantalles, encara més.

—Bob Dylan ha prohibit els mòbils als seus concerts.
—Em sembla perfecte, perquè no té cap sentit: molestes la gent que vol mirar el concert i, a més, no fas cap cosa artística. Vull dir, el teu punt de vista és el mateix que el del teu costat. A part, que passes a mirar el concert a la pantalla. Mira, jo que sóc fan del ciclisme i algunes vegades vaig a veure el Tour, doncs hi ha gent que ho grava amb el mòbil! Passen un segon i hi ha gent que ho grava amb el mòbil! Vull dir, no és allò que duri cinc minuts i gravis un minut. No, no. És que el total que passen són cinc segons… i ho graven!

—Sou més de Pogačar o de Vingegaard?
—Ostres… Sóc una mica més dels perdedors, per això ara tinc afecte a en Vingegaard, perquè penso, “pobret, vull que guanyi”. Però és que en Pogačar és un fenomen.

—Com és que sou afeccionat del ciclisme? De què us ve?
—M’ha agradat tota la vida. Abans de ser músic, havia corregut una mica.

—Professionalment?
—Hi somiava, però no. Però déu-n’hi-do, eh? Ho vaig fer fins als catorze anys. Estava a punt d’entrar en un equip, però sempre vaig córrer pel meu compte. Hi anava fort. El meu pare va mirar-se un equip de Palafrugell, però em vaig fotre una hòstia. Allò va ser el meu final de ciclista i el meu començament com a músic [riu].

—I en aquella època, qui era el vostre referent?
—Perico Delgado!

—La Bisbal agrupa Fetus, Mazoni, Sanjosex, Miquel Abras, B1N0, Lecoq, Pau Blanc… Què fa la ciutat sigui un pol artístic i un lloc de proliferació musical?
—Jo crec que hi ha un fil que no s’ha trencat mai i que ha anat enllaçant generacions. El fet de ser un poble que, en el seu moment, tampoc tenia gaires al·licients feia que anéssis a un concert de Komando Moriles, que era un grup de ska, i veiessis uns nois una mica més grans que tu passant-s’ho bé, assajant, fent concerts… Això és un bon pla! Tenir referents fa que els segueixis i que llavors et segueixin a tu.

—Algun cop he entrevistat algun actor que m’explicava que li costava d’anar a veure teatre perquè no podia deixar d’analitzar com ho feia l’altre, comparar-se, etc. En el vostre cas, amb la música, també un passa? Gaudiu dels concerts?
—A mi això també em passa! Però és curiós, perquè em sembla que als músics no els passa. Jo em dec assemblar més als del teatre… Però sí, sí, em passa, i dic, “hòstia, per anar a passar-ho malament, ja consumeixo la música a casa.” Vaig a concerts molt de tant en tant, molts menys dels que em tocaria per ser músic.

—Suposo que si és un concert d’un estil de música molt diferent del vostre no deu passar tant.
—Exacte. Com més proper al teu, més sobreanalitzes i menys estàs pel que has d’estar, que és escoltar la música i gaudir. Penses si està bé, si està malament, t’hi compares…