Marta Romagosa: “Per una vegada a la vida, ser dona i gran ha jugat a favor meu”

La veu de la periodista Marta Romagosa (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1967) fa més de tres dècades que informa els oients de Catalunya Ràdio. Va entrar-hi el 1991, i fins ara. La periodista ha passat per uns quants programes, la majoria, informatius: ha estat editora del Catalunya matí, del Catalunya vespre i de l’informatiu del migdia; cap de Cultura dels serveis informatius i realitzadora de programes com ara El mirall i L’opció personal. A més, durant anys ha format part de l’equip d’El matí de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. També ha estat presentadora de les notícies cada matí a Catalunya Informació i col·laboradora a Tarda oberta de TV3. D’ençà de fa temps, també podem llegir-la. De fet, l’escriptura sempre ha acompanyat Romagosa, que durant anys va amagar els seus texts al calaix, fins que el 2017 l’editora Ester Pujol va animar-la a publicar el seu primer recull de contes, Tots els noms del desig (Rosa dels Vents). Van seguir-lo 22 homes i un desig (Rosa dels Vents, 2018), La Polaroid i altres relats (Rosa dels Vents, 2019) i Tres nits fora de casa (Univers Llibres, 2021). A començament d’enguany, va publicar 28 metres (Univers Llibres), un llibre sobre les oportunitats perdudes.

En parlem amb la periodista i escriptora, que, a més, a partir del setembre presentarà l’històric programa La nit dels ignorats. Romagosa substituirà Xavier Solà, que s’acomiada de l’emblemàtic espai de preguntes i respostes després de quinze temporades perquè es retira.

—Us faig una pregunta que es formula al llibre: “Realment triem la manera de viure? O és la que ens toca en aquesta loteria del destí?”
—Pots passar-te la vida lluitant per aconseguir una cosa sense aconseguir-la mai, però que, de cop i volta, quan menys t’ho esperis, arribi. Tant pot ser una cosa bona com dolenta, perquè de coses dolentes ens en passen a tots. Quan arriben les bones s’ha d’aprofitar. Sóc dels qui pensen que la inspiració t’ha de venir mentre treballes, i que per aconseguir una cosa has de fer de formigueta, anar fent. La meva mare sempre m’havia dit que les coses me les havia de buscar, que, si no, no arribarien mai. Com que sóc dels qui no llancen la tovallola fàcilment, vaig fent. Si arriba, perfecte. Si no, continuo treballant. I sóc bastant positiva, que això sempre està bé.

—Sou periodista perquè el destí us hi va portar o ho vau triar?
—Quan era joveneta volia ser actriu, hostessa de vol o periodista. Feia teatre amateur i tenia el cuquet de ser actriu, però la ràdio m’agradava molt. De fet, em vaig acabar enamorant del periodisme per la ràdio. I vaig dir: “M’agrada el periodisme, vull fer ràdio.” Vaig continuar fent de manera amateur, i com que vaig pensar que ja viatjaria quan pogués, la feina d’hostessa de vol va passar a millor vida… Vaig començar fent ràdio a Cornellà i d’ençà de llavors ja no he parat. Vaig començar abans a Ràdio Cornellà fent un programa que estudiant a la universitat!

—Fa tres dècades que treballeu a Catalunya Ràdio. Un programa com La nit dels ignorants l’heu cercat sempre?
—No, sempre he estat a informatius. A vegades he fet algun programa puntual, i era on m’ho passava més bé. Per això em deia a mi mateixa: “Vull fer programes”, perquè és on pots ser tu mateix. Sóc d’aquell tipus de periodistes a qui no li agrada donar una opinió sobre temes informatius. En canvi, en un programa, ets tu, te l’has de fer teu. Durant un any vaig fer El mirall i en vaig gaudir moltíssim, i puntualment he fet programes d’aquests festius interseccionals, però això de La nit dels ignorants no ha estat gens buscat. És un regal, perquè a la meva edat ja no t’ho esperes. Penses que si ja no te l’han donat ara, ja no te’l donaran. I mira, me l’han donat amb cinquanta-set anys. Per una vegada a la vida, ser dona i gran ha jugat a favor meu [riu]. Sincerament, pensava: “A veure a qui aniran a buscar que tingui molts seguidors a les xarxes…”, perquè, malauradament, aquestes coses passen. Per això quan m’ho van dir m’hi vaig tirar de cap.

—Què en penseu, d’això d’anar a cercar influenciadors per fer programes de la CCMA?
—A veure, el talent s’ha de buscar. Però què passa? Que històricament, el talent s’ha anat a buscar a fora quan a dins ja n’hi havia. Això passa: es va a buscar gent amb seguidors. Bé, a vegades no tenen ni seguidors, a vegades senzillament és gent que ha tret el cap per la televisió i ja sembla que perquè hi surt tindrà més transcendència. No diré noms, però a vegades també hi ha hagut fracassos. El talent intern ha existit, però algun ha desaparegut perquè la gent ha llançat la tovallola. Uns altres, en canvi, han anat fent com formiguetes i amb el màxim de professionalitat possible.

—Això que comentàveu abans de l’edat creieu que té a veure amb el fet que a la ràdio no es valora tant la imatge com a la televisió?
—No, crec que té més a veure amb el fet que aquest programa és històric i havia de buscar algú històric, que vol dir gran. Perquè si ets històric vol dir que fa molts anys que hi ets, i jo en fa molts que sóc a Catalunya Ràdio, d’ençà del 1991. Crec que està bé buscar algú amb pes de la casa.

—En una entrevista al Nacional explicàveu que Toni Clapés, la vostra parella, us deia que el fet d’estar junts havia coartat la vostra carrera professional. Ho creieu?
—Sempre ho diu, sí. Bé, ho deia! Ara ja no podrà dir-ho mai més [riu]. Però, sí, m’ho ha dit moltes vegades: “Si no haguéssim estat junts, hauries fet més feina.” Perquè és clar, ell és una persona que no s’ha casat mai amb ningú i que sempre ha estat molt crític amb tothom. És un home que explica moltes coses per antena, i potser a algú no li agrada segons què, però és així amb tothom. Quan una cosa li agrada la diu i quan una no li agrada, també. Per això sempre m’ha dit que creu que m’ha fet més mal que bé. Jo en faig broma, d’això.

—Parlem de la novel·la. És un llibre que inevitablement fa pensar en els “i si…” de la vida. Quins són, els vostres “i si…”? En teniu cap en què penseu recurrentment?
—Tots en tenim, de “i si…”, no? A més, la vida et pot canviar tant, si prens una decisió o una altra! Si no hagués pres aquella decisió ara no seria aquí, i potser no hauria conegut en Toni ni tindríem la nostra filla. Però, per sort, tot això m’ha passat, per tant, ho dono per bo.

—No us aclapara molt, pensar en aquestes situacions possibles, però irreals?
—El que deixes enrere t’ha de servir per a projectar-te cap endavant. Què en faria, de mirar tot el dia enrere i pensar en què hauria pogut fer? A vegades hi ha gent que em diu: “Ostres, és que tu podries fer unes altres coses.” Ja, però de què em serveix torturar-me amb això? Visquem tranquil·lament i fem la feina que ens toca. Els records dolents, fora. I els bons m’ajuden a mirar endavant.

—Valoreu més la tranquil·litat que l’ambició?
—No tenir cabòries, sí. No suporto donar tres mil voltes a les coses perquè m’estressa molt, cosa que sí que fa en Toni, per exemple. Dubto molt i penso molt, però quan tinc clara una cosa, tiro pel dret. I si m’equivoco, doncs m’equivoco. La pau mental per mi és molt important per a tot: per a viure, per a treballar… A vegades hi ha moments d’estrès, però llavors tinc dos àngels de la guarda –bé, en tinc més, però sobretot aquests dos– que penso que ja m’ajudaran.

—Qui són, aquests àngels de la guarda?
—Els meus pares, que fa anys que no els tinc, però sempre penso que m’acaben ajudant en certes coses, perquè m’animaven molt. No eren d’aquells pares castradors. Em sap greu que moltes de les coses que he fet no les hagin vistes. La meva mare va ingressar un 26 de desembre i es va morir un 1 de gener en un moment en què jo feia El matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas. L’endemà d’haver-la ingressat, va dir-me: “Sobretot, no deixis de fer-ho per culpa meva. Vés a la feina.” I, és clar, jo vaig anar-hi.

—I us en penediu?
—No, perquè vaig fer el que em va demanar. Vaig ser-hi quan havia de ser-hi. Eren així, els meus pares, em donaven molt de suport. I jo, això, ho valoro molt.

—Van arribar a llegir algun dels vostres llibres?
—No, perquè vaig publicar tard. Era una d’aquelles coses que sempre volia fer, però que mai feia el pas per aconseguir. En Toni sempre em deia que havia de presentar-ho a premis, però mai li feia cas. Estic convençuda que els meus pares estarien supercontents. Mira, quan vaig publicar el meu primer llibre, vaig dir-ho als meus germans dos mesos abans que es publiqués. Em feia molta vergonya, molta! Per això no sabia ningú.

—Què va fer decidir-vos a publicar?
—L’Ester Pujol em va tirar la canya en una festa on vam coincidir. Té com un sisè sentit, i va dir-me: “Fas cara d’escriure.” Va voler que li ensenyés el que havia escrit, però no li vaig fer cas. Al cap d’uns quants dies va recordar-m’ho. Vaig revisar alguns contes que tenia, i finalment vaig enviar-li amb total confiança perquè pogués dir-me que eren una merda. Dies després vam quedar per dinar, i just en aquell moment va passar per darrere en Sergi Pàmies. Vaig pensar que era un senyal perquè no publiqués, perquè ell és el rei dels contes! Però mira, vam acabar fent el llibre.

—I va anar molt bé.
—Molt, sí. Vam fer-ne tres edicions, però bé, suposo que era per la novetat. A més, eren contes que parlaven dels desitjos. Amb aquell primer llibre em vaig desinhibir de tot, suposo que perquè no tenia els pares i no em feia vergonya escriure segons què. Em vaig deixar anar i vaig escriure el que vaig voler. I a partir d’aquí…

—Vós heu escrit sempre, doncs?
—Sí, sempre m’ha agradat molt, però ho guardava en un calaix.

—Que els periodistes publiquin llibres és una cosa com més va més comuna, i hi ha força crítiques amb això. Xavier Bosch, Toni Cruanyes, Xavier Sardà, Gemma Ruiz, Marta Vives, Txell Feixas… Per què passa, això?
—És que són professions que es complementen. No podria escriure ficció si no parlés de coses reals, perquè a mi la realitat m’inspira molt. Necessito vida, necessito veure alguna escena enmig del carrer per inventar-me històries. Tots els adjectius que no poses en una informació, tots els detalls, pots posar-los als contes, a les històries…

—Hi ha periodistes que escriuen llibres aprofitant la mediatització?
—Hi ha gent que claríssimament sí que ho fa, o que volen guanyar algun premi… Cadascú que faci el que vulgui. Jo he fet com les formiguetes, i algú va tenir el sisè sentit d’agafar-me. A partir d’aquí, he anat fent.

—Amb el nou horari del programa, d’on traureu el temps per a escriure?
—No ho sé, encara. Sempre he hagut de programar-me les tardes d’escriure. Ara ho hauré de fer al matí. M’ho he de programar, perquè si no acabes fent altres coses.

—28 metres és una novel·la sobre les oportunitats, la lluita per a aconseguir-les… Per què heu volgut parlar d’això?
—Després d’haver parlat de desitjos de les dones, de desitjos dels homes, de fer contes que s’anaven passant el relleu i d’una novel·la sobre l’amistat d’estiu, tenia ganes de deixar de ser tan Walt Disney. La pandèmia ens va marcar molt a tots. Vaig treballar perquè era servei essencial, i com que no volia agafar el transport públic, anava a peu a la feina, amb la qual cosa em permetia veure un paisatge absolutament de contrast: els qui anàvem a treballar amb la gent que dormia al carrer, amb els qui estaven tancats a casa… Una de les imatges que em va quedar més gravada va ser veure un hotel tancat amb tots els llits fets a dins, i amb un sense-sostre dormint a la porta. El contrast era molt bèstia, i em venia de gust dir coses que et passen a la vida i que no et pots imaginar que et poden arribar a passar. I la Barcelona de la pandèmia buida era molt novel·lesca.

—No us feia por que als lectors els fes mandra, aquest escenari pandèmic?
—Sí, sí que me’n va fer. De fet, hi va haver un moment en què vaig estar a punt de deixar el llibre en un calaix… Però bé, és això d’anar fent a poc a poc, d’anar-lo rellegint. Vaig ensenyar-lo a algunes persones perquè em diguessin la seva, i la resposta va ser bona, per això vaig animar-me a continuar.