Marta Pérez: “Els refranys en castellà ningú els troba estranys, només criden l’atenció en català”

Marta Pérez i Verge és una enamorada dels refranys des de petita i ha dedicat molts anys a investigar-los i divulgar-los. És realitzadora audiovisual i comunicadora cultural i a La tarda de Catalunya Ràdio té una secció en què parla sobre aquestes dites i expressions populars. Considera que són una mena de saviesa condensada que ha sobreviscut al temps i que, en un moment d’emergència lingüística, necessita més que mai parlants que la mantinguin viva. Parlem amb ella ara que ha publicat el llibre Peti qui peti!: Expressions, dites i refranys tan certs com els anys (Rosa dels Vents). No tan sols hi fa un recull exhaustiu d’aquestes expressions, també n’investiga l’origen i en proposa de noves, adaptades al present.

—Com neix el vostre amor pels refranys?
—Sempre m’han cridat l’atenció, formen part de mi. A cinquè de primària vaig fer ràdio en una assignatura i vaig triar de fer una secció sobre refranys, dites i expressions. A casa sempre se n’havien dit, però notava que a classe ningú no en deia i no m’entenien. Tenia l’objectiu que els meus companys parlessin amb aquestes expressions, però veia que costava molt, perquè es relacionen amb un univers antic, de persona gran. Els refranys en castellà ningú els troba estranys, només criden l’atenció en català. És la nostra història, patrimoni i cultura, el que ens fa ser com som.

—Per què ens criden més l’atenció quan algú els diu en català?
—Quan era petita, els meus referents eren en català, ara la informació que ens arriba és sobretot en castellà i anglès. Això de “an apple a day keeps the doctor away” normalment es diu en anglès i no en català, “una poma el dia el metge estalvia”. És un refrany universal, malgrat que l’origen és a Anglaterra. Si algú diu “cada loco con su tema” no ens crida l’atenció; en canvi, si diu “cadascú per on l’enfila”, sí. Diem el que sentim, el que la gent diu de manera natural. En català, algunes expressions s’han deixat de dir i s’han continuat dient en altres idiomes, sobretot en castellà, i això ha fet que es perdi la naturalitat i sonin antigues. No és perquè parlin de professions que es perden. “En casa del herrero, cuchillo de palo” es diu; en canvi, “a cal sabater, sabates de paper”, no tant.

—Sovint les dites reflecteixen moments històrics i trets culturals de llocs concrets. Per què n’hi ha tantes que són tan semblants en diferents idiomes?
—Amb el temps, molts refranys s’han acabat traduint. Quan ho investigues, veus que tothom se’n fa seus els orígens, hi ha explicacions que diuen que un mateix refrany va néixer a Catalunya i a Anglaterra. Transmeten veritats universals, coneixements que passen de generació en generació. Una poma és sana aquí i a tot arreu. També s’explica per la globalització i, en alguns casos, l’origen s’entén per coses com la transhumància: el coneixement d’una zona passava a una altra perquè la gent viatjava amb els ramats.

—De totes maneres, hi ha refranys que parlen de moments o d’històries molt concretes. Quines en destacaríeu?
—Expressions com “remenar les cireres” ens situen en l’època en què a Barcelona la festa del Corpus era molt important. Un dels jocs tenia a veure amb remenar les cireres. O “portar banyes”. Tenim significats que ens porten a l’època feudal o dels vikings, però també n’hi ha un de molt maco que he trobat i que ens porta a Ciutat Vella, al carrer dels Capellans, relacionat amb Sant Corneli.

—“A tres quarts de quinze” té l’origen a Vic i amaga una història divertida.
—Quan l’hora la marcava el sol, l’hora de Vic no era la mateixa que la de Barcelona o València. Amb l’arribada dels trens de llarga distància, el 1900 es va haver de trobar un horari únic que dividia el dia en vint-i-quatre hores. Vic va canviar el campanar i, en el cercle on es marcaven dotze hores, ara n’hi havia vint-i-quatre. El campanar sonava vint-i-quatre vegades, també durant la nit… Va ser una bogeria de cop i volta: de sobte a les tres hi havia un quinze, la gent no sabia com s’havia de llegir ni de dir i era un caos. Per això “a tres quarts de quinze” fa referència a una cosa caòtica, que no té sentit o que va fora d’hora. Per sort van acabar desmuntant el rellotge i van tornar a un de dotze hores.

—També és curiós l’origen de l’expressió “donar carabassa”.
—Joan Amades la situa en la pagesia i els matrimonis de conveniència. En el moment del pacte entre famílies, cada part deia què podia aportar, i es va desenvolupar un llenguatge sense paraules. Si la família de l’home no volia la dona, no tornaven a quedar, però si era al revés, quan la família de la dona rebia la família del futur marit a casa, servia un plat de carabassa. Si la família de l’home veia que li havien cuinat carabassa, entenien que no hi estaven interessats.

—Un dinar incòmode…
—Sí! Era una manera de dir que allò acabava allà. No se sap gaire bé per què una carabassa. Els egipcis, per temes de negatives i desamor ja la feien servir als jeroglífics. A les terres de Lleida, en comptes de carabassa se servia garró.

—I què ens diuen els refranys catalans tradicionals sobre la sexualitat?
—L’home és el protagonista. “A pardal cansat, canvia-li el forat”. I què passa si el forat s’ha cansat del pardal? O si un forat vol anar amb un forat, o un pardal amb un pardal? Tothom té la llibertat de cansar-se de l’altre, però no es contempla que la dona tingui sexualitat. S’entén que l’home pot fer el que vulgui, en canvi, si una dona vol llibertat sexual, és malvista o se la relaciona amb la prostitució: “Figa que ha voltat molts mercats”. La majoria tenen a veure amb l’embaràs o l’alletament, no amb el gaudi de la dona. Igual que “portar banyes”: la paraula “infidelitat”, fins fa relativament poc, es referia només al fet que una dona enganyés un home, al revés no calia anomenar-ho perquè era normal.

—En feu una revisió feminista.
—Hem de vetllar perquè els refranys perdurin, però alguns patrons no s’haurien de repetir. Hi ha pocs refranys amb la dona de protagonista que siguin bons. “A la dona i a la burra, cada dia una surra.” O: “No et refiïs d’un animal que perd sang i no es mor.” Altres diuen que millor tenir primer una filla, perquè després pugui cuidar els pares. O “quedar-se per a vestir sants”, perquè només ho podien fer les dones verges. Té una connotació negativa, de “pobra soltera que ningú ha volgut”. També que “se’ns passi l’arròs”. El llenguatge ha anat molt en contra de la dona, les paraules no són banals. Sóc partidària de fer-ne de nous que reflecteixin el moment actual.

—Això implica bandejar-ne els més nocius?
—N’hi ha que sí, que els hauríem d’oblidar. Hem de deixar constància de com és la societat actual, que és el que fan les expressions. Diem “anar de gorra” perquè antigament els qui portaven gorra eren els treballadors i quan anaven a un hostal dormien a la pallissa. Quan es feien els comptes es deia “tants de gorra”, que no pagaven perquè no havien estat en cap habitació. Si fem dites noves, en el futur podran saber com som avui. Ara estem obsessionats amb la viralitat. Què hi ha més viral que un refrany, que ha passat de generació en generació? És la viralitat màxima! N’hi ha que es mantenen i es poden utilitzar encara, com els de la salut i el temps –tot i que amb el canvi climàtic alguns es perdran–, però també en podem fer de nous perquè les dones en siguin protagonistes, per parlar de tots tipus de sexualitat… En comptes de “a pardal cansat, canvia-li el forat”, “a niu avorrit, canvia-li el titit”.

—Quines altres dites de creació pròpia proposeu?
—Es poden readaptar a professions o situacions: “A cal sabater, sabates de paper” es podria adaptar amb: “A cal dissenyador, comic sans i cartó”. O, per “gos que borda no mossega”, “la fúria d’un tuitaire és com un pet sense flaire”. És important que hi hagi algun refrany sobre Twitter perquè en quedi constància, és una xarxa que ha canviat la societat. A més, hi ha molt d’odi, gent que diu moltes barbaritats, però que si la tinguessis davant tindria menys arguments, es quedaria pobra, seria com un pet sense flaire.

—Com aconseguir que es facin servir refranys nous?
—A la ràdio vam preguntar com podríem dir “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”. En català, la manera més estesa seria: “Ell s’ho talla i ell s’ho cus”, però poca gent cus… Una noia va trucar i va dir que amb la colla d’amigues deien: “Ella centra i remata”. Això anys enrere era impensable, perquè el futbol femení pràcticament no existia, es demostra un canvi històric. Jo proposo: “Fa com la Vicenta, penja la selfie i la comenta”. Tot això, algú s’ho inventa, però ho acaba dient la gent del carrer, sense autoria. Es tracta de jugar…

—I no tan sols adaptar fórmules d’altres idiomes. De fet, tenim moltes expressions intraduïbles.
—Com moltes paraules, que també ho són. “Seny” i “rauxa” ens diuen com som. També “de Joans, Joseps i ases, n’hi ha per totes les cases”, “anar pet com un cistell”, “o posar-se en camins d’atzavares”. “Ser la xocolata del lloro” ve de l’època dels indians, que van tornar de les Amèriques amb aquests dos elements. O “ser més ric que en Xifré”, que era d’Arenys i va anar a fer les Amèriques. I els que tenen a veure amb el tèxtil o el món mariner. També és molt català el de “fins al setanta d’abril no et treguis ni un fil”, en canvi, sempre diem “hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo”.

—A vegades pensem que alguns refranys vénen del castellà i és mentida?
—Sí. La gent es pensa que això de “no haver-hi tutia” ve del castellà, i no, era un ungüent que ho curava tot, no té res a veure amb la teva tieta. He intentat no posar el focus en com traduir les coses del castellà perquè, si no, el que passa és que molta gent dóna per fet que primer es diuen en castellà i nosaltres les traduïm. Però quan fas recerca veus que no, que molts van néixer a Catalunya i després es van traduir al castellà. Cometem l’error de pensar que sempre anem per darrere…

—El cap d’estil de VilaWeb, Jordi Badia, diu que se’ns ha rovellat la “màquina de fabricar paraules”. També la de fabricar refranys?
—Quan vam començar a la ràdio, ens vam adonar que era un tema que havia quedat una mica oblidat, però que alhora era molt estimat. Fa quatre anys, hauria dit que es perdien, però ara crec que estan en creixement, que els tornem a fer servir. Veig anuncis a la televisió en què diuen refranys. Un editor em va dir que anys enrere tenien prohibit posar dites als llibres perquè eren tan concretes, característiques d’un moment i tipus de persona, que semblava que traguessin valor a un personatge. Ara les tornen a incorporar. La gent ens truca a la ràdio i ens en diuen d’actualitzades, n’inventen i modernitzen sense ser-ne conscients. Crec que, amb les paraules, és cert que se’ns ha rovellat aquesta màquina, però amb els refranys i expressions som en un bon moment.

—Internet i els mems hi ajuden, en certa manera? Va córrer força per Twitter allò de “despatxar figa” per a traduir “serving cunt“.
—O el MFC (“me’n faig creus”) per dir OMG (“oh my god”). Tot i el panorama negre que viu el català, la gent que no volem que es perdi sí que fem aquest esforç. He parlat del tema davant d’infants de deu anys que deien que no sabien què era un refrany i, acabada la xerrada, en deien, perquè n’havien sentit. Si trenques el gel, comences a fer anar el cap i te’n surten. És una manera llaminera d’incentivar la llengua. També fan servir el llibre a residències d’avis per a treballar la memòria i perquè els cuidadors joves coneguin aquestes expressions.