Màrius Serra: “Com més gran, més animal sóc”

Quedem amb Màrius Serra al barri del Guinardó de Barcelona, prop de l’Hospital de Sant Pau, lloc on comença la seva nova novel·la, El mal entès (Proa), una història sobre el pes de l’atzar en la nostra vida. El protagonista és Joan Ferrer, un traductor de vida tranquil·la que veu com se li ensorra el món quan la seva dona, la Rosa, mor en un accident de trànsit amb la seva filla Alba, poc després que hagués descobert la infidelitat d’en Joan amb la cangur. La nena sobreviu, però ben aviat en Joan descobrirà que no n’és el pare biològic. Aquest descobriment desencadena una cascada de revelacions, traïcions i malentesos que afectaran totes les esferes de la seva existència.

—Abans em comentàveu que ha estat la vostra novel·la més ambiciosa. Tot plegat va començar amb una llibreta vermella…
—Doncs sí! Fa molts anys, quan era adolescent, la meva mare va regalar-me una llibreta vermella. Jo l’odiava, la llibreta, i la tenia guardada en un calaix, fins que un dia vaig començar-hi a col·leccionar malentesos lingüístics, però que implicaven un rerefons d’incomunicació cultural entre civilitzacions.

—I què hi vau apuntar primer?
—Cangur, una paraula que té un relat meravellós: vaig descobrir que el capità Cook, quan va anar a Austràlia, hi va veure uns animalons que botaven i quan va preguntar als indígenes com es deien, van dir-li “kangarú!” que, en la seva llengua, vol dir “no t’entenc”. Quan vaig saber-ho em va fer molta gràcia, però poc després vaig descobrir que era una invenció, una ficció que algú es va inventar per desprestigiar el capità Cook.

—Us podríeu haver quedat amb una llista de malentesos i, en canvi, n’heu fet una novel·la. Com ha estat, això?
—Van haver de passar molts anys abans que cangur no es convertís en un personatge que era una cangur amb un problema d’un marit adúlter amb ella. De sobte, em va néixer aquest univers que ha acabat essent El mal entès, un univers ficcionat fonamentat en personatges que tenen un trasllat directe amb experiències o persones que he conegut.

—De fet, al principi del llibre ens feu una mena d’avís: “Aquesta novel·la no és una ficció. Tot el que hi passa és real. Els fets que s’hi relaten han succeït. Algunes circumstàncies han estat alterades. Tots els personatges són inventats, inspirats en persones reals que el narrador ha conegut de prop, etc.”
—Sí, és que crec que és important de remarcar-ho, perquè és allò que acabem fent tots els novel·listes, i perquè ja n’estem tips, de l’autoficció! Vaig voler començar així perquè n’estic tip, del “basat en fets reals” com a valor. Es pot basar en fets reals i ser una porqueria de novel·la! Sóc molt contrari a allò que deia Josep Pla, que a partir dels trenta anys una persona que llegeix novel·les és algú que no té gens d’interès i que, per tant, només s’han de llegir coses serioses, fonamentades. Doncs no: jo, com més gran, més animal! Vull dir, les ficcions s’escriuen així: a partir de persones que has conegut, de llocs on has estat, d’experiències que has viscut…

—També és una manera de fer valdre la capacitat d’imaginació i de creativitat dels escriptors.
—Tot això de la no-ficció… Ara tot ens ho expliquen els experts, són els nous enciclopedistes que van a les tertúlies de ràdio, que parlen de tot… I la indústria editorial cada vegada es fa més petita en la part de la creació, de la novel·la, de la poesia, del teatre… Relaxem-nos! Vull dir, està molt bé, però no cal que tots anem per aquí.

—A El mal entès ens presenteu Joan Ferrer, un traductor a qui a les primeres pàgines ja li passa de tot: se li mor la dona just després que li hagi descobert la infidelitat amb la cangur, descobreix que la seva filla no és biològica… És una novel·la plena de personatges exuberants a qui els passen tot de coses. Com heu creat aquest trencaclosques?
—No m’havia trobat mai amb personatges que em picaven a la porta i m’apareixien: una terapeuta, una advocada, un avi… Al començament, vaig trobar la manera d’explicar un primer episodi aprofitant la frase feta que tots hem dit alguna vegada, “això marcarà un abans i un després a la teva vida”. I, a partir d’aquí, anava escrivint episodis passats i futurs. Escriure en passat i en futur va ser una fórmula narrativa que em va resultar molt fèrtil perquè, arran d’això, pensava en conflictes que necessitaven personatges i anava creixent. He viscut un procés de meravellament amb el fet de la novel·la com a univers que ho admet tot.

—Quan llegia el llibre pensava que, com a lector, sabem els moments concrets que canvien i marquen per sempre el rumb de la vida dels personatges. Això, a la vida real, no ho tenim…
—És el gran avantatge de la ficció! Novel·lar o narrar sovint és domesticar el temps. En una novel·la tot pot tenir una lògica i un sentit que la vida no té. La humanitat ha de tenir aquesta capacitat d’intentar explicar allò que és inexplicable a partir de formes com la novel·la i, en aquesta en concret, m’he trobat creant un món que m’agradava molt i en el qual m’agradava molt viure.

—De fet, heu comentat que no l’hauríeu volguda acabar mai.
—Em va doldre acabar-la, perquè és un món que podia haver anat més enllà, encara. Els personatges, tot allò que els passa…

—Salvant molt les distàncies, pot ser que tingueu certes similituds amb el protagonista, Joan Ferrer?
—Sí. En certa manera, em trobava com en un mirall. M’hi identifico molt, en aquesta novel·la, perquè hi he abocat tot de dèries i interessos, però no sols amb en Joan, sinó també amb tots els personatges. Amb en Joan m’hi puc identificar per la feina de traductor, però el desconcert general de la novel·la és una cosa contemporània i general en tothom. Vivim un moment especialment desconcertant, en el sentit que cap certesa no es fonamenta, ens malfiem de tot… Tot ho qüestionem i, tanmateix, sobrevivim i tirem endavant. En aquest sentit, és una novel·la optimista.

—Com viviu aquest desconcert, aquesta incertesa?
—No és fàcil… Hi convisc per mitjà de l’escepticisme, però no és una actitud que hagi buscat. Per mi, la creença absoluta és una mena de fanatisme i jo, d’això, sempre me n’he malfiat. Si ja no esperes grans coses, la decepció és més petita.

—En general, hi ha dos tipus de persones: els qui creuen en el destí i els qui creuen en l’atzar. Clarament, sou del segon equip.
—[Riu] Sí!

—Podríeu identificar alguns dels atzars que creieu que han marcat un abans i un després en la vostra vida?
—I tant! Mira, quan era adolescent, tocava en un grup. N’era el pianista, perquè havia estudiat piano. Ens dèiem Foc Gelat. Hi va haver un concert una nit de Cap d’Any, a Santa Maria de Barberà, que ens va deprimir, perquè anàvem de rock simfònic com si fóssim Pink Floyd i la gent ens demanava Los Pajaritos. Aquella nit pensava en l’atzar de triomfar, però va ser un fracàs. Aquell mateix dia vaig decidir que m’havia de dedicar a l’escriptura. Un altre atzar seria trobar la persona de qui t’enamores. És a dir, l’amor sempre és un atzar, perquè és una cosa indefinible que et canvia radicalment. I un altre: quan van expulsar-me de la universitat andalusa on havia d’estudiar medicina. Van expulsar-me’n per raons que ara no vénen al cas, però, és clar, si no me n’haguessin expulsat, potser no hauria tornat i ara seria un metge espanyol! En canvi, vaig tornar cap aquí, vaig començar a estudiar jazz…

—…
—Tots tenim cruïlles que ens marquen un abans i un després. I, en això, hi ha un punt irònic amb el qual jugo a la novel·la. Tots els moments tenen un abans i un després. Aquesta entrevista tindrà un abans i un després. Per això em fa gràcia quan volem solemnitzar les coses, això del “dia històric”… Quin dia no ho és? La història de la humanitat forma part de la quotidianitat. I coses molt petites poden acabar tenint una incidència molt gran.

—Hi penseu molt, en els camins que no heu agafat?
—No hi penso de manera obsessiva, no. De fet, més que pensar què hauria fet si hagués seguit la via de la medicina, per exemple, em trobo que quan creo un món fictici hi penso, perquè d’algun lloc has de buscar el flux, l’energia, els referents, la ràbia, l’eufòria, l’amor. S’han d’anar a buscar a algun lloc, i això m’obliga a mirar enrere i a analitzar-me. No he anat mai a teràpia, però, segons que m’han explicat, s’assembla molt a allò que faig quan escric, perquè totes aquestes cruïlles en què penso em donen molt de material per a acabar creant personatges, històries…

—No aneu a teràpia perquè creieu en el poder guaridor de l’escriptura?
—L’àmbit terapèutic professional és una cosa molt diferent del procés sanador que pot generar l’àmbit creatiu. És a dir, com a lector, m’he sanat i he superat moments difícils i trists llegint coses, però en cap cas m’ho he administrat com una píndola. Crec que la indústria n’ha fet un gra massa, de la instrumentalització de l’art. Ara: la literatura o l’art apel·len directament a un territori íntim, gairebé espiritual, però no des d’una òptica terapèutica.

—A la novel·la trobem uns quants jocs de paraules… Suposo que no us en podeu estar.
—Per mi és essencial, perquè la literatura, en el fons, és posar paraules en joc. Accedim al llenguatge jugant-hi i reproduint allò que sentim de la gent. No perdre aquesta essència per mi és clau. Sóc a punt de fer seixanta-tres anys, però em sento amb la mateixa voluntat de joc que quan era molt més jove. La literatura pot aspirar a explicar les mateixes coses que torturen l’ànima humana de sempre, però de manera diferent cada vegada. Si no, no tindria sentit llançar una pedra més –i menys encara tenint una història de la literatura tan rica com la nostra, de Ramon Llull a Joanot Martorell i Ausiàs March. Per què cal escriure més coses? Doncs perquè creus que pots trobar una manera nova d’explicar allò mateix. En el meu cas, aquest joc de paraules és una mena de “marca de la casa”, però intento no abusar-ne…

—Deu ser difícil traduir-vos.
—Quan van traduir-me Quiet al coreà, la traductora va fer una nota al final del llibre dient: “A aquest autor li agrada molt jugar amb les paraules!” [riu] Però no, no ho és tant. Mira, ara aquesta novel·la es traduirà al castellà. Saps com hem traduït la terapeuta Conxita Costas Mola, per poder fer la broma de “Cony! Si t’acostes mola”? Sita Cercas Mola!

—Un altre tema que s’hi toca és la paternitat. Què us n’interessava?
—És una paternitat poc lluïda, conflictiva. Una cosa que detecto és que els pares de la generació dels meus pares eren absents, però tenien molt clar el seu rol. Els pares actuals són pares que sovint es debaten entre molts models diferents, però amb poca destresa. En aquest sentit, la maternitat és més treballada, més definida, més argumentada.

—Per anar acabant: què en penseu, de la situació del català? Creieu que és reversible?
—L’estat del català és alarmant. Com que és alarmant, l’hem de posar en primer pla: que s’apliquin lleis que ja existeixen. Això no sols depèn del fet que tu i jo mantinguem el català davant de tothom, sinó que també depèn dels nostres representants públics, que no ho fan bé. Ara, en alguns municipis, comença a haver-hi regidories. És el bon camí, però no n’hi ha prou. D’una altra banda, sobre la reversibilitat, ningú no té una bola de vidre, però a mi m’agrada creure en la teoria del pèndol. Ara aquest pèndol és en un extrem francament negatiu, però venim de situacions en què el pèndol ha estat a l’altra banda. A més, hem superat situacions molt dures. Jo mateix, per exemple, sóc d’una generació que no va rebre ni un minut d’ensenyament en català. Ni un minut. I ara, en canvi, formo part de la Secció Filològica del IEC. També hi ha hagut moments d’eufòria en els quals s’oblidava per què fèiem les coses…

—Què voleu dir?
—Tothom volia la gran independència i eixamplar moltes bases, però per què vull ser independent si no puc ser qui sóc? Per ser qui som, el nostre únic requisit és la llengua. És únic i ha de ser irrenunciable. I ara no estem en aquesta fase. Val a dir que, alhora, ens trobem en una tessitura global que hi influeix negativament. La globalització té moltes virtuts, però també té efectes perillosos en llengües minoritzades com la nostra, com per exemple una cosa tan atzarosa com la banda sonora de tota una generació. A la meva època era l’anglès. Vaig estudiar filologia anglesa perquè m’agradava el rock & roll! Però quina és, avui, la banda sonora hegemònica? El reggaeton, que és en castellà! Per tant, hi ha tot un seguit d’elements que van en contra i això fa que el diagnòstic sigui alarmant, però vull creure que és reversible amb la creativitat i no pas amb la puresa. La puresa acostuma a ser molt discutible; acostuma a ser un refugi de mediocres. Als qui no ho són, en canvi, no els fan por les barreges. En aquest sentit, ens hem de fer una pregunta: què preferim, que hi hagi una qualitat genuïna d’uns pocs o corregir de mala manera qui parli malament i se’n desapunti?

—…
—Vaig apuntar-me a la cultura catalana perquè hi havia gent tan diversa com Quim Monzó i Pau Riba, que no tenien res a veure i ho tenien tot alhora. Hi havia gent heterodoxa! En el meu entorn, tots els referents culturals eren o bé anglòfons o bé castellans. Si no arribo a trobar aquests referents que no em venien a renyar… perquè si m’arriben a renyar… Hi ha tot un seguit d’amargors acumulades per la gran decepció postprocés que s’han vehiculat cap a la llengua. I és aquí on apareix una amargor molt negativa. Però bé, jo no estic en aquesta tessitura i crec que no hi hem d’estar. No estem tan malament.